29 de novembre de 2009
Sense categoria
0 comentaris

LLibertat i fortalesa interior

o com es genera l’autoodi

<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }

Què li passaria a una
persona si la seva llibertat li fos suprimida? Ens aproparem a
aquesta qüestió amb una paràbola. La podríem anomenar

 

L’home que va ser tancat
en una gàbia

 

Un vespre un rei d’un
regne llunyà estava dret darrera la finestra, sentint una música
llunyana que li arribava a través del passadís des de l’altra ala
del palau. El rei estava cansat de la darrera recepció diplomàtica,
i mirava per la finestra rumiant sobre la manera de fer del món, en
general, i sobre res en particular. La seva mirada es va fixar en un
home a la cantonada de sota- en aparença un home normal,que caminava
per agafar l’autobús cap a casa, que feia el mateix camí diàriament
cinc dies a la setmana durant anys-. El rei s’imaginà l’home
arribant a casa, mecànicament fent un petó a la seva dona, sopant,
preguntant si tot anava bé amb la canalla, llegint el diari, anant a
dormir, fent potser l’amor amb la seva dona, dormint i llevant-se
l’endemà per tornar anar a treballar.

De cop una curiositat
sobtada va esbandir el cansament del monarca “ em pregunto què
passaria si un home fos tancat en una gàbia?

L’endemà el rei va
parlar amb un psicòleg de la seva idea i el convidà a observar
l’experiment. El rei féu portar una gàbia i hi tancà l’home
normal.

Primer l’home estava
desconcertat, i deia al psicòleg “haig d’agafar l’autobús, haig
d’anar a treballar, faré tard” Cap a la tarda l’home es va
començar a adonar de què estava passant, i protestà amb vehemència
“El rei no em pot fer això. Es injust”. La seva veu era potent i
els seus ulls plens de ràbia.

Tota la resta de la
setmana l’home continuà protestant amb vehemència. Quan el rei cada
dia baixava a passejar davant la gàbia, l’home es dirigia
directament al monarca amb les seves queixes. Però el rei li
contestava “ Mira, tens menjar, un llit i no has de treballar. Ens
cuidem de tu. Per què et queixes? Al cap d’unes setmanes les
protestes van anar-se esmorteint fins que es van acabar. L’home
estava silenciós, sense parlar, però el psicòleg va observar als
seus ulls l’odi cremant com un foc profund.

Després d’unes quantes
setmanes, el psicòleg es va adonar com si l’home reflexionés sobre
les paraules del rei, i durant uns segons l’odi s’esvaïa de la seva
mirada, talment si es preguntés si el rei tenia raó. Al cap d’unes
quantes setmanes més, l’home va començar a discutir amb el psicòleg
si era sensat per a un home a qui es donava menjar i aixopluc,
d’acceptar el seu destí i si d’aquesta actitud se’n podia dir
saviesa. Així quan un grup de professors i estudiants van anar a
veure l’home a la gàbia, es mostrà amigable, i els explicava que
havia triat aquesta manera de viure perquè hi havia un gran valor en
la seguretat de la dependència. Que estrany! Pensava el psicòleg, i
que patètic!- per què s’esforçava tant a fer que aprovessin la
seva manera de viure?

Els dies que se
succeïren, quan el rei passejava pel pati, l’home adulava el rei des
de darrera els barrots i li agraïa el menjar i l’aixopluc. Però
quan el rei no hi era i l’home es pensava que el psicòleg no el
veia, la seva expressió era tota una altra- sorrut i taciturn-. Quan
li donaven el menjar, li queien els plats de les mans i després
estava avergonyit de la seva estupidesa i poca traça. La seva
conversa es va tornar monòtona, i en lloc de les dissertacions
filosòfiques sobre la vàlua de la dependència, es reduïa a “és
així”, “ és el destí”, frases que repetia una vegada i una
altra.

Fou difícil de dir quan
l’home entrà en la darrera fase. El psicòleg s’adonà que la cara
de l’home era inexpressiva: el seu somriure ja no era adulador, només
buit i sense sentit, com la ganyota que fa un nadó quan té gasos a
l’estómac. L’home menjava i intercanviava algunes paraules amb el
psicòleg de tant en tant; els seus ulls eren distants i vagues, i
tot i que mirava el psicòleg, de fet, no el veia.

I des d’aquell moment,
l’home, en les seves converses intermitents no va emprar mai més el
terme “jo”. Havia acceptat la seva gàbia. No tenia ràbia, ni
odi, ni racionalitzava. Però ara era un alienat.

 

Aquella nit el psicòleg
va seure al seu escriptori per escriure’n l’informe. Li era difícil
trobar les paraules, perquè sentia dintre seu una gran buidor. Va
intentar tranquil·litzar-se amb les paraules “diuen que res no es
perd, que la matèria es transforma en energia i viceversa”. Però
no va poder evitar sentir que a l’univers alguna cosa s’havia
destruït amb aquest experiment, i que només hi havia quedat un
buit.

 

 

Odi i ressentiment. El
preu de la llibertat negada.

 

Un punt que cal remarcar
en la paràbola anterior és que L’ODI VA EMERGIR EN L’HOME QUAN ES
VA ADONAR QUE ERA CAPTIU. El fet que es generi tant d’odi quan als
homes se’ls arrabassa la llibertat evidencia que és un valor
essencial. Sovint, quan en la vida real les persones perden part de
la seva llibertat, sembla que s’adapten a la situació. Però no cal
gratar gaire per adonar-se que una altra cosa ha vingut a omplir el
buit – l’odi i el ressentiment cap els qui l’han forçat a cedir
la seva llibertat-. I sovint aquest odi somort és en proporció
directe al grau en què se li ha negat el dret d’existir com un ésser
lliure. De fet, l’odi és reprimit, perquè a l’esclau no li és
permès d’expressar pensaments d’odi contra els amos; tanmateix l’odi
hi és, i surt amb símptomes diversos. No és possible per als
éssers humans perdre la llibertat sense que alguna cosa no restauri
l’equilibri interior- alguna cosa que neix de la llibertat interior
quan la llibertat exterior és negada- i aquesta cosa, és l’odi cap
als seus conqueridors.

L’odi i el ressentiment
és sovint l’únic camí que té la persona per evitar el suïcidi
psicològic o espiritual. Té la funció de preservar un cert sentit
de dignitat, un sentiment de la pròpia identitat, com si la persona,
o persones en el cas de les nacions, diguessin silenciosament als
seus conqueridors “m’has conquerit, però jo em reservo el dret
d’odiar-te”. Aquest menyspreu pels conqueridors conserva la
identitat de la persona -o nació-, encara que les condicions
exteriors li neguin aquest dret essencial de l’ésser humà.

En casos terapèutics
quan a algú que se li ha restringit l’exercici dels seus poders com
a ésser humà és incapaç de sentir i expressar el seu odi, la
prognosis és desfavorable. Així, doncs, la capacitat personal de
finalment odiar o sentir ràbia és un senyal de les pròpies
potencialitats internes per oposar-se als opressors.(…)

No volem pas dir que
l’odi i el ressentiment siguin bons en ells mateixos. L’odi i el
ressentiment són emocions destructives, i un senyal de maduresa és
transformar-les en emocions constructives, però el fet que l’ésser
humà estigui disposat a destruir- fins i tot a la llarga a ell
mateix- abans de perdre la seva llibertat, prova com n’és
d’important la llibertat.

A les obres de Kafka,
podem veure com a l’home que ha perdut la capacitat de resistir els
seus acusadors, un personatge l’interpel·la dient-li “ ja no et
queda vitalitat?” “ no pots posar-te dret i afirmar-te?”

Avui, en cercles
convencionals hom no admet l’odi, de la mateixa manera que unes
quantes dècades enrere no s’admetien els impulsos sexuals o
l’agressivitat.

Aquestes emocions
negatives, encara que es poden dissimular com a lapses ocasionals, no
encaixen amb la imatge ideal del ciutadà autocontrolat, equilibrat,
amable i adaptat.

Com a conseqüència,
l’odi i el ressentiment són normalment reprimits. Ara és ben
sabuda la tendència psicològica que quan reprimim una actitud o
emoció, sovint l’equilibrem actuant superficialment amb una actitud
que és l’oposada.(…) No és estrany que una persona excessivament
dependent d’una autoritat, actuï com si l’estimés per amagar-se
l’odi que hi ha dintre seu. Com un boxador al ring, s’enganxa al seu
enemic. En la vida real hom no s’allibera de l’odi i el ressentiment
amb aquestes actituds, d’aquesta manera només es desplacen aquestes
emocions sobre altres persones, o ES GIREN CAP A L’INTERIOR EN FORMA
D’AUTOODI.

Es, doncs, crucial que
siguem capaços de confrontar el nostre odi obertament I encara és
més essencial que confrontem el nostre ressentiment, ja que aquesta
és la forma que adopta l’odi en la nostra vida
civilitzada.(…)Potser la raó que el ressentiment sigui una emoció
tan crònica, comú i corrossiva és perquè l’odi ha estat suprimit.

 

I encara més, si no
confrontem el nostre odi i ressentiment, es convertiran més aviat
o més tard en autocompassió. Hom pot llavors alimentar el seu odi i
alhora preservar el seu equilibri psicològic, compadint-se de si
mateix, consolant-se amb el pensament del sofriment que li ha tocat
o de la mala sort que ha tingut, i eximint-se de fer-hi res.(…)

Ningú pot experimentar
l’amor real o l’autèntica moralitat fins que no ha confrontat
obertament i ha treballat amb el seu ressentiment. L’odi i el
ressentiment haurien d’emprar-se com a motivacions per a restablir
la llibertat genuïna: no es poden transformar aquestes emocions
destructives en unes altres de constructives fins que hom no ho faci.
I el primer graó és reconèixer què o a qui s’odia. Com a exemple,
la gent que viu sota règims opressors, el primer graó en la seva
lluita per la llibertat hauria de ser girar el seu odi cap els
poders opressors.

L’odi i el ressentiment
preserven temporalment la llibertat interior, però tard o d’hora hom
ha d’emprar l’odi per establir la dignitat i la llibertat en el món
real, sinó l’odi el destruirà. L’objectiu com va dir el poeta és
“odiar a fi de guanyar allò que és nou”.

 

Rollo May ( Man’s search
for himself)

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!