Terra d'escudella

Totes les dictadures mostren símptomes sorprenents d’adhesions socials, sobretot perquè anul·len i silencien els adversaris.

Recordo l’impacte que em va produir la pel·lícula que inspira el títol d’aquest article (The Year of Living Dangerously, 1982), que vam veure en una classe de l’assignatura d’història de la comunicació d’Enric Marín. La pel·lícula il·lustra el que implica fer periodisme en una dictadura i com aquesta anul·la comunicativament o físicament els seus adversaris, com li passa al personatge representat per Linda Hunt.

Com pot ser que avui (i fa dies) les relevacions de la trama Gürtel no hagin provocat la caiguda del govern de Rajoy? Com pot ser que certs mitjans de comunicació no informin sobre un escàndol tan gran de corrupció? Si no és censura, és autocensura, és a dir, informació manipulada, por a publicar la veritat. Quin periodisme és aquest, sinó els de qui els fa callar la servitud als mateixos beneficiaris de la corrupció? Doncs és el mateix tipus de periodisme que ha abonat la legitimitat del poder en altres conflictes. Res de nou sota la capa del sol. La mateixa dictadura franquista se’n va beneficiar, com també se’n va beneficiar l’admirada Transició, que ha omplert pàgines, notícies i programes de Tv per explicar que bons que eren, aquells pares i factòtums que ens van regalar la democràcia.

Fa anys que anem repetint “franquisme sociològic, franquisme sociològic”, com si el franquisme hi hagués sigut només perquè hi havia franquistes. Oblidem que es va perseguir, reprimir, anul·lar i eliminar físicament els adversaris. A milers. Entre ells un president de la Generalitat, ni més ni menys. Després va venir el silenci i l’oblit, aquest que predica ara Enric Millo sobre l’1 d’octubre. Sempre l’oblit, la desmemòria, la falsa memòria. Els crims contra els drets humans no prescriuen, sobretot moralment. Però la Transició espanyola va postular que el “consens”, és a dir, el pacte de repartiment del poder, estava per sobre de la llibertat, dels drets dels ciutadans, siguin socials o nacionals (no fem trampa amb això) o de la capacitat d’aquests per incidir en la política, sigui aquesta falsament socialdemòcrata o despòticament corrupta.

Molta gent es pregunta com és possible que avui la violència d’Estat, la catalanofòbia, el desig d’agredir-nos per la nostra identitat o per la nostra llengua tingui el suport de tanta gent. Com és que tanta gent es deixa endur pel costat fosc de la política. No ens hauria de sorprendre. Ens hauria d’espantar. En tots els grups humans, la força que suposa disposar d’un boc emissari, d’un enemic comú que reforci la pròpia identitat (“soy español, español, español) és imparable. Els catalans no som immunes a aquesta lògica i podem quedar igualment atrapats en el maniqueisme, en la simplificació. La diferència és que no volem fer mal a ningú. Som, de fet, la part feble.

El problema és que a Espanya hi ha forces molt poderoses que alimenten aquesta lògica perversa segons la qual qualsevol dissenció política és un atemptat a la identitat pàtria. Així es va establir en el Franquisme. I aquest és el referent intocable de la identitat espanyola quan es replega sobre si mateixa. Quin altre referent pot haver-hi? El de la segona república condemnada a l’oblit i desinstitucionalitzada pels mateixos que l’havien de defensar? La del federalisme imaginat que no ha travessat mai sencer el riu Ebre?

Si a Catalunya disposem d’un relat que fonamenta la nostra identitat en la llibertat (que cadascú es vesteixi com li plagui, deia el poeta) és també perquè s’ha institucionalitzat la possibilitat d’aquest discurs, constituint el referent de la lluita antifranquista, de la lluita per la democràcia, en un referent nacional. El Franquisme ens va reprimir com a poble, com a cultura i com a comunitat lingüística. Vet aquí la línia divisòria que encara arrosseguem. Potser algun dia els espanyols construiran un nou relat que permetrà als republicans sentir-se patriòticament democràtes i perfectament respectusoso amb la diversitat cultural i lingüística. De moment no és així. Es predica institucionalment el menyspreu contra els catalans, contra les nostres institucions i es construeix impunement el fantasma de la violència com a pas previ per anul·lar l’independentisme.

Només hi ha una cosa que impedeix culminar aquesta estratègia. La manca de proves. No hi ha violència en l’independentisme. No n’hi haurà. Convertiran en perillós exercir drets fonamentals com la llibertat d’expressió, d’opinió, de càtedra o el que sigui, però no aconseguiran convertir-nos en el simulacre de monstre que han creat. Al contrari: continuarem expressant-nos i reclamant allò que és digne i que és just per a tota la societat: poder decidir el nostre futur com a país. Continuarem exigint la llibertat dels presos i la retirada de les denúncies injustes contra els nostres representants. No tenim ganes de callar. Viurem un any perillós.