Residual o influent: quin és el futur de la cultura catalana en el món global? Per David Clusellas

(Exercici reflexiu realitzat a partir de la conferència La cultura digital en l’era global i digital pronunciada per Joan Manuel Tresserras el 5 de novembre del 2013 a l’auditori del Col·legi d’Advocats de Barcelona, on va ser convidat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana)

Cultura, cultures i catalanitat

Per poder donar resposta a la pregunta que encapçala aquest exercici, és important que, en primer lloc, reflexionem sobre els conceptes sobre els quals s’interroga. D’entrada, cal aclarir la noció de cultura, un terme de límits imprecisos que és capaç de designar realitats diferents. Una visió antropològica de la cultura ens portaria a afirmar que aquesta és la capacitat que l’home té d’adaptar-se al medi. Vista així, la cultura seria un sinònim de civilització i ens podríem remuntar fins a les mal anomenades cultures primitives per veure com l’home ha estat capaç de transformar l’entorn a fi que fos habitable. Malgrat que aquesta sigui segurament la primera entrada que trobaríem en moltes enciclopèdies, som conscients que, quan ens referim a la cultura, normalment volem fer al·lusió al patrimoni material i immaterial que acumulen els pobles. Així doncs, la cultura és quelcom de valor i amb un significat especial per a les col·lectivitats humanes.

Modernament, la universitat ha distingit diversos tipus de cultura, que han tingut una evolució particular d’acord amb les característiques que els defineixen. D’una banda, hi hauria l’alta cultura o la cultura elitista, destinada principalment a un públic format i cultivat, que històricament ha coincidit amb les classes socials benestants i il·lustrades. A l’altre extrem, hi trobaríem la cultura popular. És a dir, la cultura del poble, la de les classes menys instruïdes –però no per això menys valuosa–, que inclouria un ampli ventall de manifestacions, des del folklore fins a la literatura de tradició oral. Entre l’una i l’altra –i especialment a partir de la generalització dels mitjans de comunicació de masses–, hi hauria la cultura de masses: la cultura que es genera i es vehicula des dels media amb la voluntat d’arribar al màxim nombre de persones possible. Tot i les reticències que ha provocat en diversos teòrics –especialment en els representants de l’Escola de Frankfurt–, la cultura de masses s’ha convertit en hegemònica. Ja ho anunciava Dwight Macdonald als anys 50: la cultura de masses actua com una pinça i és capaç d’arraconar tant allò que té per sobre –l’alta cultura– com allò que té per sota –la cultura popular.

Si ens plantegem quin és el futur de la cultura catalana, caldrà que tinguem present aquests tres tipus de cultura, que Joan Manuel Tresserras també analitza en la seva conferència. La cultura no és única, sinó que és múltiple i dinàmica. I tant és cultura la poesia de Gabriel Ferrater com la festa del segar i del batre d’Avià o les telenovel·les de TVC. En tot cas, hem de ser conscients que les cultures tindran un recorregut diferent, especialment si es produeixen en entorns mancats d’estructures d’estat, com succeeix en el cas català.

La segona variable que dificulta l’anàlisi del futur de la cultura catalana és el propi concepte de catalanitat. Què és català? Quins productes culturals són catalans? L’audiovisual català és el que es produeix a Catalunya o bé és el que es produeix en català[1]? El fet que Catalunya no disposi d’un estat propi dificulta el reconeixement de la cultura catalana a escala internacional. Si ens emmirallem, per exemple, en el cas de França, observarem que és francès tot allò que es produeix al clos de l’Hexàgon o amb el passaport de la República. En canvi, és francòfon tot allò que es fa en l’idioma del país encara que no disposi de la nacionalitat. Plantejar la catalanitat en uns termes semblants és, ara com ara, força difícil. Per posar un exemple, podem considerar que és catalana la poesia d’Ausiàs Marc si va ser produïda per un valencià a Gandia? Seguint la mateixa lògica, hauríem de considerar catalanes les novel·les de Maruja Torres i de Mathias Énard, redactades en castellà i francès però amb unes claríssimes arrels barcelonines? Certament, aquest és un debat que sobre el qual s’ha discutit moltíssim i mai no s’ha arribat a una conclusió definitiva. Com dèiem, la qüestió de fons és que el reconeixement internacional d’una cultura –a dins i a fora del seu territori– depèn, en gran mesura, del reconeixement polític de què gaudeix.

Sigui com sigui, la cultura catalana existeix i, segurament, la prova que ens ho demostra d’una manera més fefaent és el fet que, en la cultura catalana, ens hi reconeixem i l’oposem a les altres cultures nacionals. Potser la cultura catalana –o les cultures catalanes– no gaudeixen d’estat propi, però és evident que dialoguen de tu a tu amb la resta de cultures del seu entorn, ja siguin la castellana, la francesa o la italiana.  

Cultura, política i creació de productes simbòlics

Delimitada aquesta primera problemàtica, ara cal abordar el binomi que enllaça la cultura amb la política. La vitalitat d’una cultura depèn, en gran mesura, de les polítiques a les quals es troba sotmesa. De vegades, són polítiques explícites, però, en altres ocasions, no ho són. En aquest punt, cal que entenguem el concepte de política d’una manera àmplia. La política és tot allò que afecta la ciutadania d’un territori concret, cosa que comprèn, evidentment, les manifestacions culturals i simbòliques, ja siguin d’alta cultura, cultura popular o cultura de masses.

Totes les cultures, especialment en tant que societats, estan sotmeses a polítiques (ja siguin de la pròpia administració o d’una altra –pensem en la política exterior de les grans potències, per exemple, que afecten l’ecosistema mundial). Fins i tot hem de considerar que l’absència d’una política clara és una política més, que podríem anomenar política d’inacció. A banda, si considerem que la cultura és el tot –la societat en ella mateixa–, totes les polítiques que es fan al si de la societat afectaran directament la cultura que estem analitzant. Per tant, hem de considerar que les polítiques que impacten en la cultura no només són les polítiques culturals, sinó tota l’acció de govern de les administracions. Heus aquí tres exemples:

–          La construcció o l’absència d’infraestructures, com les carreteres i autopistes. Si és més fàcil de desplaçar-se, podrem disposar d’un públic més nombrós en un determinat teatre o cinema municipal. L’èxit de determinats teatres comarcals, com el Kursaal de Manresa i L’Atlàntida de Vic, també està lligat a la millora del nus de comunicacions de la Catalunya Central.

–          Les polítiques ambientals. La preservació d’espais naturals sol anar acompanyada de la creació de centres museístics i d’interpretació, de documentals i d’itineraris turístics que posen en valor el patrimoni local.

–          La inversió social. Cada vegada més, existeixen programes socials, com “Apropa cultura”, que aposten per apropar la cultura a persones en risc d’exclusió social. Durant la temporada 2013-2014, 19.000 persones que es trobaven en aquesta situació van tenir l’oportunitat de participar als espectacles i activitats de 54 equipaments culturals de Catalunya.

Òbviament, el sector de la cultura també gaudeix d’unes polítiques específiques, com la promoció de les indústries culturals o el foment de la cultura tradicional, que principalment s’impulsen des de la Generalitat i els consistoris. No obstant això, és important assenyalar que, en el cas català, tots aquests esforços queden afectats per la política d’estat que es duu a terme des de Madrid, que consisteix a privilegiar el centre i a menystenir la perifèria. La manca d’un estat propi condiciona les inversions a Catalunya en tots els camps, cosa que, com hem vist, té un impacte directe en la cultura. Catalunya està escanyada per l’embut de l’estat: l’enorme potencial del Principat s’estreny en un coll d’ampolla que no li permet assolir el cabal que podria tenir.

Feta aquesta reflexió, no podem oblidar que les polítiques que condicionen i donen forma a la cultura d’un país no només són les polítiques de les administracions –les polítiques públiques–, sinó que també cal valorar les polítiques de les corporacions empresarials. En el context mundial de la globalització, la concentració de poder per part d’aquestes institucions econòmiques, cada cop més puixants, pren una dimensió extraordinària. I és que determinades empreses –com Hewlett-Packard, Microsoft o Nintendo, per citar-ne tres– poden arribar moure quantitats econòmiques infinitament més grans que el pressupost de determinats estats. Quina capacitat d’acció tenen els països de dimensions reduïdes davant del poder de les grans multinacionals? Òbviament, cada cas és diferent i especial, però, massa sovint, el poder econòmic i empresarial té un impacte importantíssim –fins i tot pot arribar a ser desproporcionat– en les cultures locals, de vegades amb més sensibilitat, de vegades amb menys consciència.

Malauradament, Catalunya disposta de poques corporacions empresarials que puguin envigorir la cultura del país. Segurament, l’empresa més important del Principat és “la Caixa”, que sovint ha mantingut una posició ambigua a l’hora de fer ostentació de la seva catalanitat. No obstant això, també és cert que hi ha hagut empreses de mecenes importants, com la família Carulla, que han donat un impuls vital al país en els moments més foscos de la història. Així doncs, la conjugació de la cultura i el capital és un punt decisiu alhora de considerar la viabilitat de les cultures, ja que, en el mode de producció capitalista –que diria Marx– totes les dimensions de la vida tenen una traducció econòmica. Avui dia, fer cultura implica invertir dosis importants de capital, especialment si ens referim als productes culturals fruit de la cultura de masses i de l’alta cultura. Per tant, per la dimensió del seu mercat, les cultures de poca extensió demogràfica tenen menys flexibilitat a l’hora de crear determinats productes culturals. Aquest és un aspecte que cal subratllar, ja que les cultures de gran extensió demogràfica –i amb un poder adquisitiu mitjà o alt– no estan limitades per aquest condicionant. En aquest sentit, la reflexió que Walter Benjamin va fer a L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, segons la qual, al segle XX, passem de crear obres d’art úniques a obres que es poden reproduir fins a l’infinit, ens dóna compte de la importància que el capital també té en la cultura, ja que és capaç de modificar la naturalesa única de l’art per tal de convertir un objecte únic –envoltat d’una pàtina sublim– en un producte comercial. Per tant, avui dia més que mai, ens hem de plantejar si la cultura existeix si no es consumeix. Òbviament, la resposta és afirmativa, però la cultura que no és de consum és una part petita respecte al conjunt, cosa que implica que les cultures que no són viables econòmicament –ja sigui per les dimensions del seu mercat, ja sigui per la capacitat adquisitiva dels seus membres– trobaran dificultats de continuïtat importants.

La cultura, amb els vessants econòmic i simbòlic, ha esdevingut un pilar estratègic de les societats contemporànies. És per això que, cada vegada més, les administracions i les empreses culturals duen a terme polítiques conjuntes de promoció publicoprivades. L’Institut Ramon Llull, per exemple, promou la cultura catalana a l’estranger tot finançant la traducció de les obres literàries, programant cicles d’arts visuals i organitzant col·loquis, conferències i fòrums de discussió, entre altres. Quan ens movem en l’àmbit internacional, fortament marcat per les cultures amb una gran capacitat d’expansió econòmica, ens poden assaltar dubtes sobre la capacitat d’influència de la cultura catalana. Afortunadament, en la globalitat del món, no tot són entrebancs, sinó que també hi ha avantatges. Quan un producte cultural és bo –sobretot si se sap encarrilar correctament– té un recorregut molt més llarg. La globalitat del mercat implica un públic potencial més alt de manera que la seva capacitat d’influència és més gran. En aquest sentit, un bon exemple són les novel·les de Jaume Cabré, que han ocupat els primers llocs de les llistes de vendes de països com Alemanya i França. Gràcies a la capacitat expansiva dels mercats, les novel·les de Cabré tenen un públic que depassa llargament els 10 milions de parlants que té la llengua catalana.

Cultura i nació catalanes: el plebiscit de cada dia

Però, com dèiem unes ratlles més amunt, la cultura és un tot difícil de delimitar. Per cultura, no només hem de pensar en els productes culturals i en els nivells de cultura, sinó que hi ha una altra accepció, que és la que uneix cultura i nació. Sovint, quan parlem de la cultura catalana, ens referim a la nació catalana. Segurament, el cas català –per la manca d’un estat propi– és un exemple paradigmàtic d’aquesta vinculació. I doncs, què és la cultura catalana, sinó la nació catalana? Catalunya és una comunitat cultural nacionalment diferenciada i, com molt bé assenyala Tresserras[2], allò que la fa singular és el caràcter electiu que té. Tot i que, en el procés de socialització dels infants, la cultura catalana –o la visió catalanocèntrica del món– és present en moltes famílies del Principat, mai no deixa de ser, per la manca de capacitat coercitiva, una cultura opcional. No obstant això, hi ha una característica de la nació/cultura catalana, que Jaume Vicens Vives va formular lúcidament a l’assaig Notícia de Catalunya, força particular: la voluntat de ser. Segurament, aquesta és una de les fortaleses més grans que tenim els catalans, la nostra magnífica tossuderia de voler romandre tal com som, cosa que entroncaria amb la concepció germànica de la nació –especialment amb el pensament de Herder– i, al mateix temps, amb pinzellades del pensament d’Ernest Renan. I és que, si la nació és un plebiscit de cada dia, no hi ha cap altra cultura més plebiscitària que aquella a la qual ens adscrivim de forma voluntària i malgrat les traves.

En l’accepció de nació, la cultura catalana sembla que té la continuïtat garantida, ja que difícilment s’eliminarà la manera catalana de veure el món. A banda d’una llengua pròpia, Catalunya compta amb uns costums propis, amb un dret civil singular i amb una cultura popular fortament arrelada. A més a més, seguint la categorització de Manuel Castells, la cultura catalana passa per ser una identitat de futur. Més que en cap cas, la identitat catalana és una identitat-projecte, entenent per aquesta “la identitat que s’articula a partir d’una autoidentificació, sempre amb materials culturals, històrics, territorials. I encara que sempre sigui amb aquests materials, hi ha un projecte de construcció d’una col·lectivitat” (Castells, 2005: 17). Per tant, la cultura catalana –o la identitat catalana–  és un projecte perfectament vital, que existirà mentre hi hagi persones que vulguin que existeixi.

Conclusió: residuals o influents?

No creiem equivocar-nos gaire si encetem la conclusió foragitant el to apocalíptic amb què solen concloure molts assajos periodístics. Massa sovint, els catalans ens preocupem per la salut de la nostra cultura, del nostre idioma i dels nostres costums. No és que no haguem de ser conscients de la nostra situació, sinó que simplement hem d’entendre que el futur de la cultura catalana és el mateix que el de la resta de cultures del món. Hem viscut èpoques d’esplendor –especialment a l’edat mitjana–, però també èpoques de retrocés –sobretot a l’edat moderna. Ara bé, hi ha algú que cregui que les cultures són realment eternes i immortals? És possible que, en el context postmodern i a causa de la globalització, la cultura catalana tingui una esperança de vida més curta. Tanmateix, l’homogeneïtzació de la civilització humana és un procés irreversible i és per això que, tard o d’hora, hi haurà una única cultura global amb múltiples cultures locals. No ens hem d’espantar. De moment, cal que ens centrem en el present i fer com apuntava Voltaire al Càndid: hem de cultivar el nostre jardí, l’única parcel·la que controlem i en la qual ens podem sentir feliços. Si, tard o d’hora, esdevenim substrat o superstrat, no haurem deixat el mosaic de les cultures sense haver deixat rastre.


[1] L’exemple no és gratuït: els Premis Gaudí disposen d’un barem que delimita quines pel·lícules poden ser considerades catalanes i, per tant, quines són les que poden concórrer en la gala.

La cultura catalana en el futur global: l’emergència de les identitats, la llengua i els nous processos de democratització. Per Laura Morcillo

En el següent article plantegem una reflexió sobre el futur de la cultura catalana en el context global internacional, entenent la societat en què aquesta cultura emergeix com a històricament permeable i dialèctica amb altres cultures del món. Quan ens referim al terme cultura ho fem des de la perspectiva sociològica, parlem del conjunt d’elements que permeten a una societat construir un marc de significacions comú, una identitat compartida. La mirada cap al futur planteja quins mecanismes poden afavorir la continuïtat d’aquesta construcció col·lectiva i quins altres la poden dificultar.

Un cop haurem descrit el paper de la cultura i les identitats en el context global actual abordarem la qüestió de la cultura catalana en dos apartats. El primer, la part central i la més extensa de l’article, fa referència al paper de la llengua catalana en la construcció d’una identitat col·lectiva i d’una societat cohesionada; hi analitzarem els projectes lingüístics i nacionals endegats després de la transició, amb els seus èxits i fracassos, i les propostes de futur en la Catalunya del s.XXI. El segon apartat presenta la hipòtesi de J.M Tresserras amb relació a la gestació d’un nou projecte cultural a Catalunya, encapçalat, segons l’autor, per una gran part de la classe treballadora catalana.

Aquest article es basa en els estudis dels autors referenciats al final del document i s’aniran esmentant durant el desenvolupament de cada apartat.

1. La cultura i les identitats en el context de la globalització. La posició de la societat civil catalana.

En aquest apartat ens proposem exposar els canvis que el procés de globalització ha generat en els estats-nació pel que fa a la relació entre els estats i les seves ciutadanies. Veurem com aquests canvis relacionals han propiciat la construcció de noves identitats i cultures. Basem aquesta exposició en l’article de Manuel Castells, “Globalització i identitat”, 2004.

En els processos de globalització econòmica, tecnològica i comunicativa hi ha hagut i encara hi ha el que Castells anomena una ideologia racionalista dominant. Aquesta ideologia proclama que en el món global ja no hi tenen cabuda les identitats pròpies i que aquestes representen etapes obsoletes de la història. Referenciant dades empíriques M. Castells demostra l’existència de dos processos paral·lels que contradiuen la proclama racionalista: l’un és l’expansió de la globalització, l’altre, la reafirmació de les identitats culturals.

Aquests dos processos que semblen contradictoris estan estretament connectats. El món global actual, articulat i desenvolupat per les noves tecnologies, genera el que Castells anomena una xarxa global, i en el context de la Unió Europea, un Estat-xarxa. En aquesta construcció global els estats han replantejat la seva gestió per tal de vincular-se a aquesta xarxa econòmica, tecnològica, de comunicació i de poder sense la qual el desenvolupament del propi país no seria viable en termes de creixement i productivitat.

La vinculació dels estats a la xarxa global ha suposat una desvinculació amb relació a la nació, la societat, que veu destruïdes algunes de les fites socials, laborals i nacionals més importants assolides durant el segle XX. Aquesta pèrdua de drets i fites, moneda que han fet pagar els estats als seus ciutadans a fi de poder participar de la gestió global, ha deslegitimat l’estat com a representant dels seus ciutadans i ha desarticulat un marc de referència compartit per a la vida social de les persones, prou eficaç en l’esplendor de l’Estat-nació.

En el moment en què la ciutadania entén que l’Estat ja no la representa es dóna una fractura profunda entre l’Estat i la nació. És en aquest punt on es dóna el que Castells anomena l’emergència de la identitat. Identitat definida com a “procés de construcció de sentit sobre la base d’un atribut cultural que permet a les persones trobar sentit al que fan en la seva vida” (M. Castells, 2004). En aquest punt és important aclarir dos elements. D’una banda, amb relació al futur de la cultura catalana, ens centrem en la identitat que Castells anomena identitat-projecte, la qual “s’articula a partir d’una autoidentificació, sempre amb materials culturals, històrics, territorials” on existeix “un projecte de construcció d’una col·lectivitat” (M. Castells, 2004). De l’altra, cal entendre que aquesta nova identitat no es construeix des de l’estratègia dels aparells de l’estat sinó que és impulsada per una base social que reacciona contra la manca de representativitat.

Quins són els indicis que mostren aquesta reacció ciutadana a Catalunya? La societat civil ha denunciat activament, d’una banda, la manca de comprensió de l’estat espanyol amb relació a les necessitats de la societat catalana, (econòmiques, socials, culturals, nacionals), i, de l’altra, la incapacitat de la classe política catalana d’aportar solucions efectives a aquestes demandes socials i a l’absència de diàleg amb l’estat central.  Aquestes mobilitzacions socials marquen camí i empenyen la classe política a fer efectiu el dret d’autogovern i, també, a fer efectives les demandes ciutadanes que afecten àmbits primordials de la societat.

En el context de la societat catalana quallen dues realitats. Una d’elles és identificada per A. Heller com a pròpia de les societats postmodernes: “qualsevol poble, grup, ètnia, religió, forma de vida, cultura, vol establir la seva pròpia identitat/diferència dins d’una cultura compartida/moderna”  (A. HELLER, 2006). L’altra fa referència a com aquesta identitat emergent està estretament vinculada a nous processos de democratització, a la demanda d’una democràcia responsable vers els afers que la societat planteja com a prioritaris.

 2. La llengua catalana: marc simbòlic, cohesió social i democratització.

En el següent apartat voldríem reflexionar sobre la llengua catalana com a institució socialitzadora, eina de cohesió social i catalitzadora del capital simbòlic i de l’imaginari col·lectiu. Volem fer una mirada al passat recent per entendre els èxits i els fracassos dels processos de difusió i apropiació de la llengua catalana i una mirada al futur que defineixi estratègies d’apropiació de la llengua des de la nova realitat catalana, fruit del context globalitzat a què pertany.

Per mirar al passat recent recollirem les conclusions desvetlladores de l’excel·lent treball de Marta Rovira, Enric Saurí i Montserrat Treserra titulat La llengua com a factor d’apoderament en les trajectòries migratòries. Una història que es repeteix” (2010). Els autors estudien el paper de la llengua catalana en els processos de socialització de la població immigrant arribada a Catalunya des de l’època franquista a l’actualitat.

Dues idees ens semblen especialment rellevants amb relació al tema central d’aquest article, el futur de la cultura i la identitat catalanes en el món global. La primera fa referència als efectes d’apoderament a través de l’apropiació de la llengua catalana: eina que potencia els processos de desenvolupament vital i de participació en tots els àmbits de la societat. La segona es refereix a la responsabilitat institucional que ha de garantir aquest procés d’apoderament en termes no només de capacitació lingüística sinó d’accés a la creació de referents culturals i socials significatius. Facilitar la vinculació al capital simbòlic entronca amb la construcció conscient d’una identitat col·lectiva, d’una societat cohesionada i d’un accés igualitari als recursos. Una responsabilitat fallida en aquest darrer aspecte.

En la mirada al futur sintetitzem aspectes que ens semblen clau en la projecció de la cultura catalana. La ponència d’Isidor Marí “Immigració, exclusió social i integració lingüística” (2007) l’autor planteja un dels grans reptes de la societat catalana en el context global actual: la integració de la població immigrant que ha constituït prop d’un milió tres-centes mil persones arribades d’arreu del món en poc més d’una dècada. Des del nostre punt de vista I. Marí planteja dos elements cabdals en la projecció d’una estratègia de construcció d’una identitat col·lectiva.

D’una banda, entén que les identitats que emergeixen del context globalitzat són i han de ser necessàriament diferents d’aquelles que havien estat dissenyades en els projectes polítics dels estats-nació. Els nous marcs significatius compartits han de ser pensats per a una societat multicultural complexa que demana “construir una perspectiva pròpia sobre la diversitat i la convivència intercultural” (I. Marí, 2007). I ja hi ha qui considera que aquesta diversitat és a la base mateixa de la llengua i la cultura catalanes; J.M. Tresserras afirma com la diversitat és el punt de partida d’un projecte cultural incipient que “es defineix a partir del reconeixement i el respecte profund de la diversitat” (J.M. Tresserras, 2013).

De l’altra, Isidor Marí fa un pas més enllà en la definició dels elements necessaris per consolidar una integració lingüística. Si bé en estudis anteriors es plantejava la incorporació a la llengua catalana com element sense el qual no hi havia integració social, I. Marí afirma que la inclusió social és un element més en el procés d’integració lingüística, no pas una conseqüència d’aquest.

Aquesta darrera idea connecta amb el concepte de democratització que és transversal en tot aquest article. Més amunt hem explicat com els estats han dimitit de la seva funció de representants dels ciutadans i com aquests darrers han fet emergir noves identitats i nous processos democràtics (M. Castells, 2004). En un context social cada vegada més fragmentat i amb una menor mobilitat social (Rovira, Saurí, Treserras, 2010) la democratització de l’accés als recursos és cabdal per al futur de la cultura catalana. També ho són els processos de democratització que demanen corresponsabilitat en les polítiques d’integració i capacitat de disposició dels propis recursos econòmics.

3. Un nou projecte cultural: el lideratge social i una nova democratització.

En aquest darrer apartat voldríem exposar la idea de J. M. Tresserras amb relació a la necessitat de la construcció d’un nou projecte cultural encapçalat per les classes treballadores i il·lustrades (J. M. Tresserras 2013). Un projecte que hauria d’homologar la cultura i la llengua catalanes a la resta de cultures de països propers. De la conferència “La cultura catalana en l’era global i digital” (J. M. Tresserras 2013) en destaquem aquelles qüestions que connecten amb les idees troncals d’aquest article.

Tresserras remet a un problema estructural en la cultura catalana: la dimissió de les classes dirigents pel que fa al disseny i l’execució d’un projecte cultural i nacional català. A aquest problema endèmic s’hi ha sumat darrerament el descrèdit de la classe política. La conseqüència ha estat el que Tresserras anomena “un desplaçament en l’hegemonia del país de la vella classe dirigent per part de les classes treballadores mitjanes i il·lustrades” (J. M. Tresserras 2013). Unes classes populars que han mostrat voluntat d’impulsar i visibilitzar la cultura i la llengua del país.

Les característiques essencials d’aquesta cultura catalana que es vol visibilitzar i del projecte nacional a què es vincula són l’obertura i la inclusió. Treserras planteja la cultura catalana com una realitat a la qual tothom s’hi pot adscriure, des de l’arrelament o des de la curiositat, sempre des del respecte profund a les seves arrels històriques.

Tresserras entén que la nova hegemonia de les classes treballadores i il·lustrades ha de “quedar segellada” pel disseny i el lideratge d’”un nou projecte cultural”. I afirma que aquest pas decisiu només es podrà fer quan “les classes populars facin efectiu el seu accés a les fonts del coneixement, de la informació i de la cultura” (J. M. Tresserras 2013).

Entenem que alguns dels elements exposats per Tresserras il·lustren tres grans qüestions de la cultura catalana en el context global. La primera és la desvinculació entre la ciutadania i els màxims representants del poder institucional, en el cas català són la classe històricament de referència, la classe política i l’estat espanyol.  La segona és el caràcter obert i permeable de la societat catalana que, com molt bé descriu la demògrafa Anna Cabré, ha estat sempre capaç de crear unanimitats i mantenir un marc de referència social compartit (A. Cabré, 2014). La tercera és la constatació un altre cop dels processos de democratització que han de substituir la manca de representativitat: “l’accés a les fonts del coneixement, de la informació i de la cultura” és un d’aquests processos.

Conclusions

Ens agradaria tancar aquest article fent una síntesi d’aquells elements que considerem el correlat d’una realitat que s’estén més enllà de les fronteres catalanes i dels elements idiosincràtics del país.

Catalunya es troba en un moment històric excepcional, tan extraordinari com el context internacional, on la pèrdua de representativitat de l’estat i la desconnexió entre les ciutadanies i els aparells de poder són també la desaparició del que A. Heller anomenava les grans narratives de la modernitat.

L’emergència de la identitat cultural a Catalunya no és només una reivindicació històrica, constitueix una demanda col·lectiva de gestió d’una nova societat complexa, rica i diversa que cap projecte polític ha estat capaç de projectar cap al futur.

La cultura catalana ha absorbit i s’ha enriquit d’influències culturals d’altres parts del món al llarg de la seva existència. La llengua ha perdurat a través dels temps malgrat adversitats ben conegudes. L’idioma ha esdevingut l’eina social que ha permès mantenir una comunitat de sentit on persones d’orígens diversos han compartit vivències.

El futur de la cultura catalana torna a estar lligat a la pervivència de la llengua però també a la construcció d’una societat d’acord amb les demandes paral·leles de democratització de la vida social. Aquesta democratització engloba la garantia d’igualtat d’oportunitats real, és a dir, la inclusió i el desenvolupament social dels individus, i la capacitat de la societat catalana de decidir sobre afers propis en un context de gestió globalitzada.