L’espanyolisme que ve

Per molt que es vulgui especular sobre si la detenció a Alemanya del President Carles Puigdemont estava prevista o va ser conseqüència d’una il·legítima (i potser il·legal) persecució policial espanyola, el cert és que tenim el President de la Generalitat en una presó pendent de saber si s’extraditarà a Espanya perquè l’empresonin, com als altres nou polítics empresonats a Madrid sense base legal, tal com diuen els experts. I aquesta situació és gravíssima, des de qualsevol punt de vista.

És possible que algun dia tota aquesta estratègia espanyola de caràcter antidemocràtic acabi comportant el fracàs de l’Estat espanyol en el seu intent d’impedir la independència de Catalunya? És possible que l’independentisme aguanti i guanyi l’envit de la repressió? Són preguntes que ara mateix no tenen resposta, malgrat que sovint s’obvia aquest fet fent projeccions de futur només en base als nostres desitjos.

El cert és que la via que ha emprès l’Estat espanyola per a afrontar la demanda d’un referèndum sobre la independència de Catalunya sembla difícil d’entendre si el que es vol és resoldre un conflicte entre legalitat i legitimitat. Així doncs, cal pensar que estem davant d’un procés de redefinició (accelerat) del nacionalisme espanyol en el seu envit amb la qüestió catalana, que està tenint conseqüències alarmants.

Per molt que sigui una via per a desfogar-se, ridiculitzar l’espanyolisme ─com es fa a les xarxes socials (i de vegades, he de confessar que és inevitable!)─ serveix per emmascarar una situació força preocupant. La veritat és que sovint deixem de banda l’anàlisi del nacionalisme espanyol, contribuint així a la seva banalització i a una certa miopia sobre la situació en la que ens trobem. Podríem establir que tot allò que imbuït en les etiquetes que serveixen a assenyalar l’alteritat és simplificat. Una regla que podem trobar en totes les formes de societat. És un mecanismes de defensa i de cohesió. Tendim, doncs, a simplificar aquesta nacionalisme espanyol amb etiquetes que remeten a la seva naturalesa franquista, ultradretana i grotesca.

Però el nacionalisme espanyol, o neo-nacionalisme espanyol, és el nom que podem atorgar a un estat d’opinió que s’ha anat estenent en els darrers anys i que té com a reflex principal l’aparició i creixement d’un partit polític: C’s. Caldria una anàlisi a fons per tal de copsar les característiques d’aquest neo-nacionalisme espanyol. Per exemple, sabem si d’aquest corrent d’opinió articulat a través dels mitjans de comunicació s’esdevindrà un moviment polític organitzat? Té les mateixes característiques a Catalunya que a Espanya? Quines bases socials s’hi senten atretes? Hi ha un projecte polític al darrera? O només apareix com a reacció a la qüestió catalana?

La meva hipòtesi és que no es tracta només d’una reacció a la qüestió catalana, sinó d’un espanyolisme radical promogut per determinats sectors de la societat espanyola i catalana, que té semblances amb els moviments feixistes i populistes que han aparegut arreu d’Europa.

De moment, a falta d’estudis més aprofundits, podem fer la hipòtesi que aquest neoespanyolista populista s’alimenta amb la causa contra el catalanisme i la destrucció de tot allò que la història del catalanisme ha produït: institucions polítiques, un marc cultural propi, la recuperació del català com a llengua normal en molts àmbits (no pas tots) de la vida social, una escola que permet l’aprenentatge del català per a tots els alumnes independentment de la llengua familiar d’origen, etc.

Per tant, estem davant la pitjor amenaça per a la cohesió social que hem viscut des del Franquisme. La destrucció de les bases sobre les quals la societat catalana s’ha construït els darrers anys. Aquest procés d’autonomia limitada en el qual s’ah construït un marc institucional propi i que per a una majoria de la societat catalana és insuficient. La destrucció d’aquest marc de referència comú que ha anat esdevenint hegemònic, passa tal com estem veient per la destrucció de la convivència en la diversitat, per la creació d’un entorn d’amenaça i de repressió de tot allò que pugui expressar la voluntat d’esdevenir una comunitat sobirana en termes lingüístics (diversitat), culturals (referents propis) i política (un Estat propi). I això passa per l’intent de destrucció de la legitimitat dels símbols, de les institucions i de les persones que els representen, com hem anat veient aquests darrers dies al voltant de l’activitat parlamentària i del mateix President del Parlament de Catalunya.

Tot això mereix un anàlisi a fons que s’aparti dels tòpics i busqui en el context social i polític les causes i les característiques d’aquest neo-espanyolisme que té a veure tant amb el nostre context immediat com amb els canvis que s’estan produint a Europa pel que fa a la redefinició de les identitats nacionals en termes populistes.