El discurs imposat de la derrota

Avui molta gent està pensant que a les eleccions de demà ens ho juguem tot. No només perquè hi ha la possibilitat que forces polítiques poc democràtiques que justifiquen la violència contra els ciutadans, l’empresonament injust d’un govern i dels Jordis. Sinó també perquè tornarem a mesurar el suport social a l’independentisme, que en aquests moments viu resistint a la situació d’excepció imposat per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola.

És difícil pensar que l’independentisme tingui un resultat gaire inferior al que ha tingut en les darreres convocatòries electorals. Malgrat que l’increment de participació augura un augment del vot espanyolista, tradicionalment abstencionista a les eleccions catalanes, amb la conseqüència d’un augment de vots considerable cap al partit que està capitalitzant aquest sentiment: C’s. Tanmateix, és difícil que hi hagi una victòria clara de l’espanyolisme més radical, tenint en compte que els votants no independentistes tenen altres opcions polítiques que plantegen escenaris diversos: Catalunya en Comú per aquells sectors més a l’esquerra; el PSC per als sectors socialment més moderats, malgrat el seu suport a l’article 155 juga a proposar futuribles que aparentment buscarien una tercera via.

La tercera via, però, si existís, sempre hauria de passar pel reconeixement de l’existència d’una majoria social a favor de la independència i d’una amplíssima majoria social a favor d’un referèndum per decidir sobre aquesta qüestió. Aquí és on tenim un dels principals problemes de gestió de la crisi política que hi ha plantejada a l’Estat espanyol. La fugida d’estudi és monumental i es pretén resoldre minoritzant aquesta majoria social de totes les maneres possibles: obstaculització política a través del TC, clima d’enfrontament a través dels mitjans de comunicació, repressió a través del sistema judicial i de l’acció policial, amenaces personals i violència feixista al carrer. Tot s’hi val per no perdre ni un gram de poder per part dels que l’han mantingut intacte passant per damunt de les regles del joc democràtic.

No hi ha democràcia que pugui aguantar aquest embat a la ciutadania per molt de temps. O cedeixes a les aspiracions ciutadanes o deixes de ser una democràcia. Queda clar pels esdeveniments que s’ha imposat aquesta darrera opció. Per això és tan previsible que els resultats del dia 21D seran llegits la nit mateixa com la derrota de l’independentisme. Serà l’enèsima operació mediàtico-política per tal de negar la majoria social existent, per tal de negar-li la legitimitat i el dret a ser considerada políticament. Sigui quin sigui el resultat del 21D, el discurs de la derrota de l’independentisme se’ns imposarà com una llosa.

En la conferència d’acceptació del doctorat honoris causa per la UAB, Manuel Castells ens deia ahir que la política d’avui és sobretot comunicació. Jo hi afegiria que la comunicació i la construcció de relat forma part de les polítiques d’Estat més importants del segle XXI. Guanyar el relat és més important fins i tot que tenir un dispositiu militar preparat per intervenir. La política és la lluita per la construcció d’un relat col·lectiu. Com més poder tens, més capacitat tens d’intervenir sobre aquest relat. Però alerta, si no sempre dius que vas guanyant i no ho fas, pots acabar generant l’efecte contrari, pots acabar portant el vestit del rei nu.

Deia Manuel Castells, d’entre les moltes coses que ens va dir, que la crisi actual de la democràcia és la crisi de la gestió de la crisi. Una crisi de gestió que acompanya la crisi de legitimitat de les institucions que ens representen. Un dels símptomes d’aquesta crisi és que no ens sentim representats en el relat que des les instàncies de poder es fa sobre nosaltres. És per aquesta escletxa que el relat perd virtut explicativa i corre el perill de convertir-se en una trampa. Per als que el volen imposar per la força i per als que no en poden sortir perquè se’ls nega la veu. La solució no és, en cap cas, la repressió, sinó l’aprofundiment de la democràcia per tal de retornar als éssers humans la seva dignitat, és a dir, el dret a la seva identitat.

Penseu-hi demà quan es faci la lectura dels resultats electorals.

Resiliència moral

El terrorisme és un femonen global, però la resposta és local. Aquesta idea, expressada per Agustí Colomines en un dels seus articles, em sembla que és absolutament pertinent avui. Necessitem molta informació que no tenim, o no coneixem prou, sobre els mecanismes amb els que opera aquesta xarxa global del terror que colpeja les ciutats del món, a tots els continents. Però des d’ahir ens ha quedat clar que som una societat capaç de treure el millor de les persones quan es requereix respondre davant de situacions difícils, tant per part de les institucions com per part de la gent. Cal agrair, també, les mostres de condol i de suport que arriben d’arreu d’Europa i del món cap a Barcelona.

En aquest factor local crec que és molt interessant que ens fixem en els discursos institucionals, tant del President de la Generalitat com de l’Alcaldessa de Barcelona i dels cossos policials. Cal destacar-ne el to serè i l’apel·lació als valors que ens uneixen per damunt de tot. Davant de discursos que hem sentit en altres països, que posaven l’accent en la seguretat, en el combat, o algun missatge que només transmetia odi, ens hem de felicitar de com els nostres representants polítics han evitat convertir un fet terrible en un motiu per a l’odi.

Estem vivim des de fa temps un context d’augment de la violència basada en plantejaments fanàtics. Evidentment és el símptoma clar d’una època d’incertesa. Un símptoma que pot acabar esdevenint una malaltia si no l’aturem. No es pot frivolitzar sobre això, com comentava Arnold Schwarzenegger en un missatge audiovisual que caldria que veiéssiu, perquè representa una posició ferma i digna davant d’aquesta onada de fanatisme.

Cal dir-ho ben clar. No existeix cap societat moderna, oberta, democràtica i pacífica que es pugui sostenir a partir de l’exclusió. Cal dir ben clar que la temptació del fanatisme porta a una societat paranoica, basada en la por i del tot irrealitzable en els seus objectius. La diversitat forma part de qualsevol societat humana complexa, qualsevol. Aquestes crides que fan alguns, com Isabel San Sebastián, a l’expulsió de musulmans són tan delirants com la “solució final” que plantejava el nazisme. Només són realitzables en el pitjor dels malsons.

Només la confiança i el respecte poden crear llaços forts entre les persones per tal que siguin solidàries i tinguin relacions enriquidores. Només la normalització de la diversitat i el respecte entre nosaltres ens farà més resilients davant de la violència d’alguns, però sobretot ens farà més feliços, perquè sabrem valorar la diversitat com una riquesa. I això ens farà més intel·ligents, més oberts i més creatius.

La ciutat de Barcelona és un referent en polítiques d’integració, perquè des de fa anys s’hi fa bona feina amb plans d’immigració que tenen un ampli consens polític al darrere. Crec que tant des de molts ajuntaments com des de la Generalitat s’està fent una tasca importantíssima per anar aprofundint en la construcció de la igualtat entre els catalans nascuts aquí i allà, assumint la diversitat com a part d’un nou concepte de ciutadania basat en la interculturalitat. Els esforços i les ganes hi són, els aspectes millorables segur que també, i els recursos com sempre massa escassos.

En tot cas, hi ha una aposta claríssima per la convivència, de la qual no ens han de fer dubtar les actituds d’odi que hem vist des d’ahir per part d’alguns periodistes (periodistes!) que juguen a utilitzar un atemptat terrorista per debilitar l’independentisme o les mateixes institucions del país, o que criden contra els musulmans (com si no fossin les principals víctimes al món d’aquest tipus de terrorisme). Per sort, la resposta de la gent no s’ha limitat a condemnar i expressar el dol per les morts i els ferits produïts per aquest atemptat terrible. També s’ha enfrontat a les seves conseqüències morals, denunciant obertament aquests intents de generar dinàmiques d’odi i de conflicte. Per sort, no han pogut. No els deixarem.