La normalització

Aprofitant que han anul·lat l’autonomia catalana ─aquesta estratègia que consisteix a evitar que els catalans siguin indepedents fent tot allò que el pot produir un desig irrefrenable per ser-ho─ des de Madrid han pensat que podien aprofitar l’avinentesa per acabar amb quelcom que consideren perillosíssim: la llengua catalana a l’escola. En la mateixa línia estratègica que apliquen a la qüestió de la independència, consideren que si es deixa de parlar català, hi haurà menys independentistes. Un càlcul que deu sortir d’una lectura lineal, és a dir, sense considerar les relacions causa-efecte pertinents, de les dades de suport a la independència que algun llumenera d’alguna fundació pagada per algun partit es deu haver empescat. “Muerto el perro, muerta la rabia”. La cosa és així de bèstia.

Aquí hem corregut a cantar les excel·lències del model, com si aquesta fos la qüestió, i ens dediquem a esgrimir els arguments de la necessitat de la normalització, de la immersió i d’un model d’ensenyament de llengües que té com a finalitat aconseguir que l’alumnat català acabi l’ensenyament obligatori essent perfectament bilingüe. No, la qüestió no és pas aquesta. Espanya deu ser dels pocs països al món on es predica, en ple segle XXI (!), el monolingüisme com si fos la bonaventura. Hi ha famílies que no volen aprendre la llengua del lloc on viuen i això atempta, es veu, contra la seva puresa lingüística. No cal aprofundir en les derivades metafísiques i morals que té aquesta lògica perquè ens esgarrifaríem.

Però sí que hauríem d’acostumar-nos a pensar que el nostre model educatiu és un model força digne i normalitzador, no només des del punt de vista de la recuperació del català com a llengua d’aprenentatge i d’ús social, sinó des del punt de vista de la necessitat que el sistema educatiu serveixi als futurs ciutadans capacitant-los per poder actuar de la manera més lliure i amb més capacitat possible en la societat en què els ha tocat viure. Negar a una part dels alumnes, tinguin els pares que tinguin, la possibilitat d’aprendre la llengua del país i una de les dues llengües més utilitzades és una opció, francament, estúpida. Per tant, allò que no és normal és pretendre el contrari. Però ja sabem que l’espanyolisme ha emprès una croada cap a no se sap on, però que s’assembla molt a la xenofòbia que critiquem de vegades en altres llocs d’Europa.

Però el problema espanyola ve de lluny. Ens hem passat anys parlant de la necessitat de normalitzar el català. Fins i tot de vegades ens autoacusem de no haver fet prou bé les coses. Avui el català és tan o més fràgil, en molts àmbits, que en el postfranquisme. De fet, com en tantes coses, oblidem que l’acció de l’Estat ha estat també normalitzadora pel que fa a la llengua castellana. És a dir, que mentre se’ns deixava fer algunes coses per tal que el català fos la llengua d’ús normal en alguns àmbits, l’Estat ha procurat en sentit contrari, sense reconèixer-se mai a si mateix com un Estat plurilingüe ni admetre les conseqüències que això hauria de tenir en una democràcia avançada. Quan hem analitzat l’ús del català a les empreses, per exemple, vèiem ben clar que només l’acció de l’Estat pot legitimar que una llengua sigui considerada d’ús prescriptiu en determinats àmbits. Si l’Estat que legisla sobre l’etiquetatge, els prospectes mèdics, els manuals d’instruccions, etc. dels productes considera que l’única llengua legalment obligada és el castellà, ja ens hi podem posar fulles. En la televisió, en el cinema, en els jutjats i en tants aspectes de la vida política i institucional, l’Estat ha provat de bandejar tant com ha pogut l’ús de les altres llengües.

Hi ha gent que atribueix el fet que hi ha sectors identitàriament espanyols a Catalunya a un fracàs del catalanisme. Com si l’Estat no hagués existit en tot aquest temps promovent i normalitzant un mercat en castellà i d’àmbit espanyol en tots els àmbits de consum cultural i comunicatiu. Com si no s’hagués promogut la identitat espanyola des de les institucions, a través de l’esport, del currículum comú d’ensenyament, etc. Al costat de l’acció normalitzadora de l’Estat, que ha produït que no hi hagi cap català que no sigui bilingüe al món, l’ensenyament del català és només una acció de compensació que ha permès crear un model de societat on el bilingüisme i la diversitat lingüística són assumits com un fet inherent.

Per això és tant al·lucinant el tipus d’afirmacions que fan alguns polítics de Madrid, que només responen a una gran ignorància i a una encara més gran demagògia. En vistes d’això, aquella teoria liberal de Branchadell que postulava que en una Catalunya independent no podríem assegurar el català, sinó que caldria reconèixer una minoria castellanoparlant, sembla una broma. En una Catalunya no independent, l’intent de divisió de la gent per motius de llengua pot convertir el que era un model d’acomodació exitós en un desert cultural i educatiu, fins i tot sense televisió pròpia (i tota la indústria cultural que crea al seu voltant) i sense tot el bagatge acumulat sobre ensenyament plurilingüe per a tots els sectors socials. La màquina de destrucció fa estona que està engegada.

Tots ens hem de fer preguntes

Vaig demanar al facebook quines preguntes es feien els amics sobre el procés independentista. Faig un recull de les preguntes que m’han plantejat les persones que han respost a la meva proposta, resumint-les i ordenant-les:

  • Per què es va proclamar la república?
  • Quines estructures faltaven? Per què no estaven preparades?
  • Quin són els secrets que amaguen els partits?
  • Com fer créixer la base social del suport a la independència?
  • La comunitat internacional reaccionarà?
  • Quins sacrificis ens demanarà? Estem disposats a pagar-los?
  • Per què no esperàvem la reacció de l’Estat?
  • L’esquerra espanyola, what’s that?
  • Quin és el cost per a l’Estat espanyol?
  • El moviment independentista es transformarà? (nova lluita)
  • Com aturar l’anticatalanisme?
  • Com farem la gestió emocional de la relació Catalunya-Espanya? Com ho fem per no encarnar dinàmiques contra les que lluitem?
  • Serà possible desvincular-se d’Espanya fent ús de mecanismes democràtics?

Les preguntes poden ser un impuls per pensar més enllà de la immadiatesa, encara que aquesta sigui de vegades tan bèstia que ens atrapa en múltimples reaccions a situacions doloroses i injustes. Em sembla que de la situació que estem vivint n’hem de treure alguns aprenentatges, més enllà de les reaccions immediates. I crec que forma part de l’aprenentatge saber distingir entre els fets i la voluntat. Com plantejava l’Anand Torrents, ni paràlisi ni fugida: lluita. Però com? Això és el que es pregunta molta gent.

Cal partir del fet que la idea d’una independència preparada des del govern de la Generalitat (amb el suport d’una majoria social), a partir de les lleis de transició i de les famoses estructures d’estat preparades no ha funcionat. La pregunta que ens fem alguns és per què es va proclamar la República si no hi havia la manera de defensar-la, si no estàvem preparats per enfrontar-nos a l’intent de l’Estat per impedir-ho. En tot cas, a partir d’ara seria convenient orientar-se més pels fets abans de deixar-ho tot a mans de la voluntat. Ja hem vist que no n’hi ha prou amb voler la independència per aconseguir-la, perquè no vivim en una situació de presa de decisió democràtica.

Ens trobem en una situació d’atzucac en què l’Estat no només ha impedit fer efectiva la independència de Catalunya, sinó que ha reaccionat aplicant un sistema repressiu que va molt més enllà del que es pot permetre un Estat democràtic. Espanya està deixant de ser una democràcia i és el preu que està disposat a pagar l’Estat per tal d’impedir que triomfi la voluntat de la majoria dels catalans. Judicialització de la política, persecució ideològica, destrucció de les institucions pròpies de Catalunya, perversió i coerció a l’exercici de les llibertats polítiques i civils, violència impune del feixisme espanyolista contra persones i grups independentistes, pressió política contra la llengua catalana, etc.

Si ha decaigut el mite de les “estructures d’estat” com a mecanisme per conduir-nos a la independència, també hauria de caure el mite de la resposta de la comunitat internacional. És important crear un estat d’opinió informant abastament sobre com la repressió que està exercint l’Estat espanyol vulnera els drets humans fonamentals, però no podem pas confiar en què ens vindran a rescatar de les grapes del maltractador.

Malgrat tot, l’Estat espanyol té un problema molt gran que no sap resoldre: una majoria de ciutadans disposats a votar a favor de la independència de Catalunya, fins i tot en una situació de coerció mediàtica i política contra la llibertat de vot. Milers de persones disposades a mobilitzar-se i a defensar el seu dret a decidir sobre el futur polític del país, per defensar les institucions pròpies i per construir una República Catalana, que ja ha quallat com a idea realitzable, possible i desitjable en un context de llibertat democràtica. Contra això només té la força destructiva de l’Estat i de les forces de xoc de l’espanyolisme i el foment de l’odi al qual està induint a una part de la població d’identitat espanyola. L’espiral a què s’ha abocat l’Estat és molt perillosa i només pot causar dolor.

Només hi ha una manera de sortir mentalment d’aquest atzucac de l’odi i la repressió: fer-nos preguntes. No deixem de fer-nos-les, no deixem  de ser crítics amb nosaltres mateixos.

 

 

 

“Democràcia defectuosa”

L’Estat-nació caduc morirà matant. Com deia Manuel Castells en la conferència que va pronunciar en recollir el doctorat honoris causa per la UAB, hi ha una crisi de representació política greu en les democràcies representatives actuals. La majoria dels ciutadans no se senten representats i la crisi de legitimitat ha generat mobilitzacions i nous moviments socials de protesta contra les polítiques econòmiques, la manca de participació de la ciutadania en la presa de decisions i el no reconeixement de la diversitat cultural.

Però tot això no produeix canvis en l’esfera del poder. Davos continua essent el fòrum de les ments pensants que es miren la gent normal a tanta distància que no l’arribaran a entendre mai. Com pot ser que haguem confiat en la Unió Europea pensant amb esquemes d’un ideal que nosaltres mateixos no hem vist mai reflectit a la pràctica? La Unió Europea és el viu reflex d’aquesta incapacitat per a governar per als ciutadans, sense posar límits a les ambicions ilimitades de les grans corporacions econòmiques i del capital financer. Uns interessos que queden molt lluny dels ciutadans. Uns ciutadans que mentalment estan en dimensions molt diferents dels que els governen. Dirant que Espanya és una “democràcia defectuosa”, però no faran res més.

Tenim la generació més ben formada de la història de la humanitat, amb una gran capacitat per autoorganitzar-se i per formular propostes de gestió en l’àmbit local i comunitari. L’existència d’un teixit associatiu fort pot provocar, com ha passat a Catalunya, que una comunitat cultural articuli per si mateixa un marc institucional i polític al marge del poder colonitzador de l’Estat. Però com més s’emancipa la ciutadania dels mecanismes del poder (fins i tot dels grups de poder generat en el si de la comunitat), més rígid es torna el poder de l’Estat en la seva resposta; més repressiva i dolorosa es torna la seva reacció.

La crisi de la democràcia espanyola conté tots els ingredients de l’enquistament del poder, que resistint contra un intent de trencar amb el seu poder per la via democràtica, respon negant aquesta via, negant la democràcia. S’han empresonat persones innocents amb la voluntat expressa (dit públicament) d’aturar el moviment independentista. I hem arribat al punt que es pot empresonar a qualsevol persona per expressar les seves opinions o per actuar contra el que es considera l’interès de l’Estat. S’està combatent més la dissenció que no pas la corrupció. S’està interpretant la llei de manera que allò que no està permès explícitament, està prohibit. Per tant, no hi ha llibertat.

L’Estat espanyol, si cal, morirà sagnant dictadura per tots els seus poros. Com va dir Castells, on hi ha repressió hi ha resistència. Resistir no vol dir només protestar. També vol dir construir. En el cas de Catalunya només hi ha una manera de no acabar destruïts: construir cohesió des de la societat. Per això és tan important que les entitats que liderin la revolta republicana a Catalunya siguin conscients que una de les seves missions més importants és crear vincles socials. També és responsabilitat dels ajuntaments i de les institucions catalanes (quan recuperem la Generalitat) fer que la gent se senti representada, amb capacitat d’incidència i en un marc de màxima transparència.

L’any que ens toca viure perillosament

Totes les dictadures mostren símptomes sorprenents d’adhesions socials, sobretot perquè anul·len i silencien els adversaris.

Recordo l’impacte que em va produir la pel·lícula que inspira el títol d’aquest article (The Year of Living Dangerously, 1982), que vam veure en una classe de l’assignatura d’història de la comunicació d’Enric Marín. La pel·lícula il·lustra el que implica fer periodisme en una dictadura i com aquesta anul·la comunicativament o físicament els seus adversaris, com li passa al personatge representat per Linda Hunt.

Com pot ser que avui (i fa dies) les relevacions de la trama Gürtel no hagin provocat la caiguda del govern de Rajoy? Com pot ser que certs mitjans de comunicació no informin sobre un escàndol tan gran de corrupció? Si no és censura, és autocensura, és a dir, informació manipulada, por a publicar la veritat. Quin periodisme és aquest, sinó els de qui els fa callar la servitud als mateixos beneficiaris de la corrupció? Doncs és el mateix tipus de periodisme que ha abonat la legitimitat del poder en altres conflictes. Res de nou sota la capa del sol. La mateixa dictadura franquista se’n va beneficiar, com també se’n va beneficiar l’admirada Transició, que ha omplert pàgines, notícies i programes de Tv per explicar que bons que eren, aquells pares i factòtums que ens van regalar la democràcia.

Fa anys que anem repetint “franquisme sociològic, franquisme sociològic”, com si el franquisme hi hagués sigut només perquè hi havia franquistes. Oblidem que es va perseguir, reprimir, anul·lar i eliminar físicament els adversaris. A milers. Entre ells un president de la Generalitat, ni més ni menys. Després va venir el silenci i l’oblit, aquest que predica ara Enric Millo sobre l’1 d’octubre. Sempre l’oblit, la desmemòria, la falsa memòria. Els crims contra els drets humans no prescriuen, sobretot moralment. Però la Transició espanyola va postular que el “consens”, és a dir, el pacte de repartiment del poder, estava per sobre de la llibertat, dels drets dels ciutadans, siguin socials o nacionals (no fem trampa amb això) o de la capacitat d’aquests per incidir en la política, sigui aquesta falsament socialdemòcrata o despòticament corrupta.

Molta gent es pregunta com és possible que avui la violència d’Estat, la catalanofòbia, el desig d’agredir-nos per la nostra identitat o per la nostra llengua tingui el suport de tanta gent. Com és que tanta gent es deixa endur pel costat fosc de la política. No ens hauria de sorprendre. Ens hauria d’espantar. En tots els grups humans, la força que suposa disposar d’un boc emissari, d’un enemic comú que reforci la pròpia identitat (“soy español, español, español) és imparable. Els catalans no som immunes a aquesta lògica i podem quedar igualment atrapats en el maniqueisme, en la simplificació. La diferència és que no volem fer mal a ningú. Som, de fet, la part feble.

El problema és que a Espanya hi ha forces molt poderoses que alimenten aquesta lògica perversa segons la qual qualsevol dissenció política és un atemptat a la identitat pàtria. Així es va establir en el Franquisme. I aquest és el referent intocable de la identitat espanyola quan es replega sobre si mateixa. Quin altre referent pot haver-hi? El de la segona república condemnada a l’oblit i desinstitucionalitzada pels mateixos que l’havien de defensar? La del federalisme imaginat que no ha travessat mai sencer el riu Ebre?

Si a Catalunya disposem d’un relat que fonamenta la nostra identitat en la llibertat (que cadascú es vesteixi com li plagui, deia el poeta) és també perquè s’ha institucionalitzat la possibilitat d’aquest discurs, constituint el referent de la lluita antifranquista, de la lluita per la democràcia, en un referent nacional. El Franquisme ens va reprimir com a poble, com a cultura i com a comunitat lingüística. Vet aquí la línia divisòria que encara arrosseguem. Potser algun dia els espanyols construiran un nou relat que permetrà als republicans sentir-se patriòticament democràtes i perfectament respectusoso amb la diversitat cultural i lingüística. De moment no és així. Es predica institucionalment el menyspreu contra els catalans, contra les nostres institucions i es construeix impunement el fantasma de la violència com a pas previ per anul·lar l’independentisme.

Només hi ha una cosa que impedeix culminar aquesta estratègia. La manca de proves. No hi ha violència en l’independentisme. No n’hi haurà. Convertiran en perillós exercir drets fonamentals com la llibertat d’expressió, d’opinió, de càtedra o el que sigui, però no aconseguiran convertir-nos en el simulacre de monstre que han creat. Al contrari: continuarem expressant-nos i reclamant allò que és digne i que és just per a tota la societat: poder decidir el nostre futur com a país. Continuarem exigint la llibertat dels presos i la retirada de les denúncies injustes contra els nostres representants. No tenim ganes de callar. Viurem un any perillós.

 

 

El discurs imposat de la derrota

Avui molta gent està pensant que a les eleccions de demà ens ho juguem tot. No només perquè hi ha la possibilitat que forces polítiques poc democràtiques que justifiquen la violència contra els ciutadans, l’empresonament injust d’un govern i dels Jordis. Sinó també perquè tornarem a mesurar el suport social a l’independentisme, que en aquests moments viu resistint a la situació d’excepció imposat per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola.

És difícil pensar que l’independentisme tingui un resultat gaire inferior al que ha tingut en les darreres convocatòries electorals. Malgrat que l’increment de participació augura un augment del vot espanyolista, tradicionalment abstencionista a les eleccions catalanes, amb la conseqüència d’un augment de vots considerable cap al partit que està capitalitzant aquest sentiment: C’s. Tanmateix, és difícil que hi hagi una victòria clara de l’espanyolisme més radical, tenint en compte que els votants no independentistes tenen altres opcions polítiques que plantegen escenaris diversos: Catalunya en Comú per aquells sectors més a l’esquerra; el PSC per als sectors socialment més moderats, malgrat el seu suport a l’article 155 juga a proposar futuribles que aparentment buscarien una tercera via.

La tercera via, però, si existís, sempre hauria de passar pel reconeixement de l’existència d’una majoria social a favor de la independència i d’una amplíssima majoria social a favor d’un referèndum per decidir sobre aquesta qüestió. Aquí és on tenim un dels principals problemes de gestió de la crisi política que hi ha plantejada a l’Estat espanyol. La fugida d’estudi és monumental i es pretén resoldre minoritzant aquesta majoria social de totes les maneres possibles: obstaculització política a través del TC, clima d’enfrontament a través dels mitjans de comunicació, repressió a través del sistema judicial i de l’acció policial, amenaces personals i violència feixista al carrer. Tot s’hi val per no perdre ni un gram de poder per part dels que l’han mantingut intacte passant per damunt de les regles del joc democràtic.

No hi ha democràcia que pugui aguantar aquest embat a la ciutadania per molt de temps. O cedeixes a les aspiracions ciutadanes o deixes de ser una democràcia. Queda clar pels esdeveniments que s’ha imposat aquesta darrera opció. Per això és tan previsible que els resultats del dia 21D seran llegits la nit mateixa com la derrota de l’independentisme. Serà l’enèsima operació mediàtico-política per tal de negar la majoria social existent, per tal de negar-li la legitimitat i el dret a ser considerada políticament. Sigui quin sigui el resultat del 21D, el discurs de la derrota de l’independentisme se’ns imposarà com una llosa.

En la conferència d’acceptació del doctorat honoris causa per la UAB, Manuel Castells ens deia ahir que la política d’avui és sobretot comunicació. Jo hi afegiria que la comunicació i la construcció de relat forma part de les polítiques d’Estat més importants del segle XXI. Guanyar el relat és més important fins i tot que tenir un dispositiu militar preparat per intervenir. La política és la lluita per la construcció d’un relat col·lectiu. Com més poder tens, més capacitat tens d’intervenir sobre aquest relat. Però alerta, si no sempre dius que vas guanyant i no ho fas, pots acabar generant l’efecte contrari, pots acabar portant el vestit del rei nu.

Deia Manuel Castells, d’entre les moltes coses que ens va dir, que la crisi actual de la democràcia és la crisi de la gestió de la crisi. Una crisi de gestió que acompanya la crisi de legitimitat de les institucions que ens representen. Un dels símptomes d’aquesta crisi és que no ens sentim representats en el relat que des les instàncies de poder es fa sobre nosaltres. És per aquesta escletxa que el relat perd virtut explicativa i corre el perill de convertir-se en una trampa. Per als que el volen imposar per la força i per als que no en poden sortir perquè se’ls nega la veu. La solució no és, en cap cas, la repressió, sinó l’aprofundiment de la democràcia per tal de retornar als éssers humans la seva dignitat, és a dir, el dret a la seva identitat.

Penseu-hi demà quan es faci la lectura dels resultats electorals.

Escoltar Jon Landaburu parlant de llengües

Aquesta setmana he tingut la sort d’acompanyar Jon Landaburu, Premi Internacional Ramon Llull al seu viatge de dos dies a Andorra, on s’atorguen els Premis Internacionals Ramon Llull, amb altres membres del jurat i de les institucions que promouen el guardó.

Jon Landaburu és fill del vicelehendakari basc a l’exili. Per això ell va néixer a París i va créixer com un francès que a casa tenia la particularitat de viure un altre món: el del govern basc a l’exili, on aprenia les dues llengües dels seus pares, el basc i el castellà.

Va decidir fer el servei substitutori del servei militar com a estudiant universitari. El servei militar aleshores durava més de dos anys. I això el va portar a Colòmbia, al Departament d’Antropologia de la Universitat de Bogotà, malgrat que ell havia estudiat filosofia a La Sorbona. El van enviar a estudiar una de les tribus ameríndies i allà va començar la seva aventura vital. Això ens ho va explicar ahir. El dijous va fer una conferència al centre cultural Llacuna d’Andorra, a través de la qual ens va endinsart en la realitat de les llengües ameríndies de Colòmbia. Algunes fotografies van acompanyar el seu relat. No et cansaries d’escoltar-lo.

Algunes coses que ens va dir:

No sabem ben bé què és una llengua, diu Jon Landaburu. Els límits d’una llengua els defineix la política, les fronteres. Per això no sabem exactament si al món hi ha 6.000 o 7.000 llengües. El que sí que sabem és que a l’equador del planeta s’hi concentra la més gran diversitat lingüística, de la mateixa manera que s’hi concentra una quantitat més elevada d’espècies de fauna i flora. Així, a l’Amèrica Central i del Sud hi ha unes 93 famílies de llengües. Tantes com a Àfrica, Àsia i Oceania juntes.

Cal entendre, segons Landaburu, que les llengües són codis simbòlics de comunicació que s’adapten als canvis de l’entorn. La diversitat de relacions crea diversitat de codis lingüístics. Si els grups socials se separen, ocupen espais diferents, viuen realitats diferents i generen llengües diferents. La glotosfera es beneficia de la diversificació d’entorns de vida.

La glotosfera es beneficia de la diversificació dels entorns de vida. La riquesa de l’experiència de la humanitat és conseqüència d’aquesta diversificació simbòlica. Però no hi ha diferències irreductibles. Totes les llengües són traduïbles. L’espècie humana és una i es produeix una barreja constant, per tant, processos de proximitat. De fet, en els darrers anys hi ha un procés nou de convergència entre llengües.

Colòmbia té actualment 48 milions d’habitants. Només 2 d’aquests són indígenes, que viuen en 100 comunitats i parlen 65 llengües diferents. Cal pensar que en el primer segle des de la conquesta d’Amèrica pels espanyols, es va perdre el 90% de la població indígena. Algunes comunitats han perdut totalment la llengua, d’altres la conserven parcialment. Hi ha 35 d’aquestes 65 llengües que són parlades per menys de 1.000 persones. Només 3 llengües indígenes de Colòmbia tenen més de 100.000 parlants.

Un dels comentaris que ens feia a part és que la preocupació per recuperar la llengua estava motivada sovint per la necessitat de connectar amb els elements simbòlics de la cultura de la comunitat: especialment per les cerimònies religioses, la connexió amb el territori i els avantpassats. La llengua és part de la cultura. Sense cultura no hi ha comunitat com a subjecte col·lectiu ni identitat. En el cas de les comunitats ameríndies no hi ha un plantejament polític semblant al de l’Estat-nació, sinó l’assumpció d’una identitat que conviu amb altres formes lingüístiques i culturals.

Tot i amb això, és remarcable la situació jurídico-política d’aquestes comunitats a Colòmbia. Des de la Constitució de 1991 les comunitats indígenes posseeixen la seva terra d’una manera inalienable i permanent (en total, aquestes terres ocupen una cinquena part del territori colombià) i també compten amb organismes polítics de representació i d’execució de polítiques autònomes respecte de l’Estat, per exemple, en matèria educativa. Sens dubte és una realitat social interessant de conèixer. Escoltant Landaburu de seguida tens ganes de visitar Colòmbia, un país amb una gran riquesa cultural i paisatgística.

Podeu llegir aquí la crònica que en va fer Bel Zaballa per a Vilaweb.

A l’Enciclopèdia Catalana podeu consultar la seva trajectòria acadèmica i els seus treballs.

Temps d’incertesa. O 155 o República Catalana

Després de proclamar la República Catalana, després d’unes poques hores de celebració, sembla que no hagi de passar res més. Molta gent es pregunta perquè el govern català no ha anunciat mesures per executar el mandat sorgit de la votació del Parlament.

Crec que tant la declaració institucional del President Puigdemont del dissabte al migdia com aquest silenci del govern indiquen l’estratègia: solidificar la República Catalana damunt dels ciments de la resposta institucional i ciutadana a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per part de Madrid.

Aquesta estratègia segurament és encertada, atès que el govern català no pot garantir un control del territori amb forces pròpies ni una hisenda prou desplegada. Amb aquesta estratègia no només es guanya temps i base social contra l’aplicació del 155 (al qual s’han oposat clarament els Comuns i alguns alcaldes del PSC), sinó que es manté el pols per la legitimitat democràtica que fins ara han guanyat els independentistes.

Però la idea de pujar a l’onada de rebuig popular que implicarà el 155 també té riscos, perquè l’eternització del conflicte no representa un problema per a un govern espanyol que ja fa molt de temps que no actua buscant el màxim consens socials, sinó que se sent molt confortable tensionant al màxim la política espanyola. Aquest també és el seu principal taló d’aquiles. Una feblesa que es podria mostrar clarament en les pròximes eleccions del 21 de desembre si finalment l’independentisme hi participa (si hi pot participar). Ara bé, val més que el govern català ens tingui preparades algunes sorpreses com les que va mostrar abans de l’1 d’octubre si vol generar confiança i esperança en què la República Catalana que ara mateix es troba a la incubadora arribarà a créixer sana i forta.

Sabem que res tornarà a ser com abans, perquè el consens de la transició ja fa molts anys que només existeix a les institucions del passat, entre les velles glòries que encara en conserven la memòria positiva, o en la premsa de l’antiga escola. Els nous relats s’estan construint a partir del conflicte entre cultures polítiques que s’han anat diferenciant en aquests quaranta anys. De moment sembla que tindrem un escenari amb dues legalitats en paral·lel. El combat de legitimitats està servit. És el temps de la incertesa abans del futur. Però hi ha una cosa indiscutible: la idea d’una república catalana independent ja forma part d’una possibilitat realitzable de forma immediata o en qüestió de mesos.

La resistència catalana

 

L’anul·lació de l’autonomia de Catalunya a través de l’article 155, l’amenaça d’empresonament sobre el President de la Generalitat i el seu govern, l’amenaça d’empresonament o d’inhabilitació contra la Presidenta del Parlament i els membres de la Mesa, l’empresonament efectiu amb una base jurídica insostenible dels presidents de les dues entitats sobiranistes més importants de Catalunya, la detenció de càrrecs de la Generalitat, la possible detenció del Major dels Mossos d’Esquadra, la presa de control dels mitjans públics catalans, la investigació i segurament acusació contra mitjans de comunicació privats per incloure publicitat de la Generalitat, l’agressió contra persones per defensar les urnes, l’amenaça contra el model educatiu de Catalunya, la pressió a les empreses perquè portin fora de Catalunya la seva seu social, la impunitat dels grups feixistes violents. M’aturo aquí.

No parlaré del procés judicial que hi ha contra el Partit Popular i que està investigant el filó de corrupció més important de la història d’Espanya després del Franquisme. Ni parlaré de l’assetjament a la llengua i la identitat catalanes que estem visquent des que el PP va decidir que era la seva manera de legitimar-se com a partir nacionalista espanyol. D’això, temps vindrà que se’n faran unes quantes tesis per explicar el final de l’Espanya de les autonomies, del final d’aquella transició que va començar coixa però que s’esperava que obriria vies cap a formes d’aprofundiment democràtic. Ens ho vam creure. Fins que vam voler posar a prova la democràcia espanyola demanant més autonomia, un tracte fiscal més just i un reconeixement de la identitat nacional. El nacionalisme espanyol no ho va suportar (campanya del 2006 contra l’Estatut d’Autonomia).

No fer res conduiria sens dubte la societat catalana a una profunda crisi de confiança i a una situació de resistència a la repressió però sense cap possibilitat de superar-la. La imatge de l’anticatalanisme desbocat, liderat per C’s i avalat per les estructures de l’Estat espanyol, ofereix els pitjors auguris si es deixen les institucions catalanes en mans dels gestors del 155. La crisi serà dura, difícil i llarga. Com ens afectarà? Dependrà de la capacitat de plantejar alternatives, de crear la possibilitat d’un escenari que la mateixa crisi institucional de l’Estat està oferint: la independència de Catalunya.

Però tot allò que no faci el govern català en les pròximes hores ja no ho podrà fer més endavant. Només té la possibilitat d’intentar fer un gest que, malgrat que sigui simbòlicament, desactivi la capacitat de l’Estat espanyol per aplicar aquest control total sobre la societat catalana. Només assumint que Catalunya ja és una entitat fora de la llei es pot plantejar un tour de force contra l’Estat que posi en qüestió la capacitat d’aquest per implementar mesures clarament antidemocràtiques i impopulars. Només amb el lideratge del govern català, del parlament i de les institucions catalanes en el seu conjunt es pot canalitzar l’ampli moviment de protesta que està organitzat i que exigeix la defensa de les llibertats individuals i col·lectives.

Doneu-nos un dia de glòria i felicitat

Catalunya està visquent una intensa mobilització ciutadana que sembla haver solidificat voluntats. Les mobilitzacions no només fa anys que duren, sinó que són extraordinàries des del punt de vista de la quantitat de persones que apleguen. Fa un parell d’anys vaig mirar d’analitzar aquest fet a partir de la història i del debat acadèmic sobre l’evolució quantitativa d’aquest tipus de mobilitzacions.

Si ara hagués de revisar l’article que vaig escriure per al monogràfic Societat Catalana 2014-15,  segurament aprofundiria en el paper que juguen les xarxes socials en la dinàmica actual de mobilització ciutadana. Però també miraria d’entendre perquè la gent no es cansa de sortir al carrer, de dedicar hores a les reunions i a les manifestacions.

Diu Liah Greenfeld en un dels seus magnífics articles que el carisma sorgeix quan a les societats hi ha manca de cohesió social, quan hi ha un procés d’anomia, en termes de Durkheim. La manca de valors, diu, és una condició per a la receptivitat del carisma com a fórmula de representació política. El carisma contribueix a compartir l’excitació del moment i a accentuar el sentiment de pertinença a una col·lectivitat. Un sentiment de pertinença que normalment és vehiculat a través de les institucions socials quan la societat és cohesionada.

Paradoxalment, en la situació actual de Catalunya no podem afirmar que hi hagi una manca de valors, però sí una transformació (o caducitat) dels valors tradicionals. En tot cas, una pèrdua absoluta de sentit dels relats històrico-polítics que havien dominat fins ara, la qual cosa es pot identificar en la crítica a la transició com a marc de referència històrico-polític i el canvi de model respecte a les formes de participació ciutadana.

La ciutadania s’ha empoderat en un context que ja estava marcat per una acumulació important de capital social. La joventut actual està composta per la generació més ben formada de la història, alhora que també hi ha una dinàmica associativa que s’ha anat consolidant des dels anys noranta (tot i que no ha estat ben estudiada) a Catalunya (des de les associacions de cultura popular fins als partits polítics o moviments socials de nova generació: CUP, 15M, etc.).

Podem plantejar la idea que aquest empoderament es transforma, en la forma de mobilitzacions al carrer, en una forma col·lectiva de carisma, que al seu torn pren espontàniament com a referents els “herois” del moment. Unes figures que tenen data de caducitat ràpida si els canvis els deixen fora d’escena o emergeixen noves figures carismàtiques. En aquest sentit, es produeix allò que plantejava Pierre Clastres, és a dir la societat mateixa genera el poder de dirigir-la. Vivim, doncs, una mena de moment anàrquic.

Gràcies a les xarxes socials es dóna la possibilitat d’un nou sistema de mobilització -que vam poder observar l’1 d’octubre- que es constitueix com una gran trama de presa de decisions coordinades des de baix, sense que hi hagi una mediació des del poder. Des d’aquest punt de vista, es pot preveure que l’acció de l’Estat pot arribar a ser molt difícil, si pren la via de la repressió com a fórmula per resoldre el conflicte plantejat. Ni es resoldrà el conflicte, ni se superarà.

De fet, el gran perill del moviment independentista, refrendari i antirepressiu que s’ha conformat és la seva pròpia limitació per a generar nous escenaris. M’explico. La resposta a la repressió tindrà, suposem, el seu límit, fins i tot en un escenari de repressió creixent. Si l’únic motiu de la mobilització és respondre a la repressió, com es podrà mantenir l’objectiu inicial? És important advertir que s’ha passat d’un escenari en què el moviment independentista estava a punt de posar en valor la victòria en un referèndum amb uns resultats ben clars (malgrat que va fer-se en condicions adverses) a un escenari en què el moviment ha esdevingut una simple víctima de la repressió.

Si el Parlament no declara la independència o no es produeix una negociació política que prengui com a base els resultats de l’1 d’octubre, el més probable és que s’entri en un context de mobilització difícilment definible més enllà dels objectius urgents que implica la superació dels efectes de la represssió (com la sortida de la presó dels presidents de l’ANC i d’Òmnium). Però ja no estarem parlant de la revolució dels somriures.

Potser a molta gent li semblarà que això de la revolució dels somriures és una collonada. Des del punt de vista simbòlic, ha tingut una força increïble, perquè ha generat una nova mirada de la societat catalana sobre si mateixa (que evidentment no és l’única que existeix) d’autoconfiança que és realment inèdita en la història recent. Si el pujolisme havia alimentat la queixa davant Madrid i l’independentisme dels anys dos mil havia creat la imatge del “català emprenyat”, el nou independentisme massivament mobilitzat ha creat una imatge d’empoderament i de superació molt potent, simbolitzada recentment en l’operatiu d’amagatall i distribució d’urnes del referèndum de l’1 d’octubre. Quina pot ser la pròxima victòria d’aquest moviment?

El 13 de setembre de 2009, a Arenys de Munt, vaig poder copsar els símptomes que generava la sensació de victòria d’un moviment social ampli. Després d’observar com s’acostaven a votar alguns avis amb cadira de rodes recordant els temps de la república i parlant en castellà, era fàcil deduir que aquest moviment podia tenir un gran poder de convocatòria. La gent que va participar en aquella consulta d’Arenys de Munt (votants i simpatitzants de la causa) van acabar ballant la conga per la riera del poble.

La revolució dels somriures no és només una causa sostinguda pacíficament i amb una gran dosi de bones maneres, sinó també la possibilitat de portar les reivindicacions que la motiven a bon port; la possibilitat, doncs, de guanyar. Per això és tan important que simbòlicament aquest moviment pugui, algun dia no gaire llunyà, celebrar una victòria que culmini tots aquests anys de mobilització. Per això és tan important que la declaració d’independència que faci el Parlament (si arriba a fer-se), tingui una posada en escena (si es vol dir així) que proporcioni moments de glòria i felicitat al moviment que l’ha impulsat. Un dia de celebració sense complexos. Després, segur que vindran dies difícils, molt difícils, com els que ja s’han viscut i s’estan visquent. Però el moviment ja haurà catalitzat una fita per la qual lluitar.

Més enllà de les negociacions, de les estratègies de passadís i del joc polític internacional del qual poca cosa podem saber ara per ara, cal pensar molt en els aspectes simbòlics. El 10 d’octubre vam poder constatar el risc que suposa no poder oferir un missatge simbòlicament potent a la ciutadania. La connexió entre el moviment del carrer i el lideratge polític depèn molt de la capacitat d’aquest darrer de generar un gest simbòlic que representi un reconeixement de la força d’aquest moviment. També la construcció de noves realitats passa per moments en què els rituals o els gestos ho són tot. És així com es creen mecanismes socials de cohesió al voltant de valors i relats col·lectius. El lideratge té aquest poder simbòlic: només amb un gest pot fer que la gent que el recolza passi de la inquietud a la sensació de felicitat. L’independentisme, sens dubte, està esperant aquest moment, amb el cava a la nevera.

Per què li diuen diàleg, si volen dir… quin marron!

El discurs tendeix a acomodar-se a imatges prefixades, a estructures mentals que hem interioritzat, però que poden ser tramposes. Hi ha una certa infantilització de la política quan es diu que un conflicte és entre dos que es discuteixen (o es barallen), com feia Berto Romero en un dels seus gracisos monòlegs.

Això no és una baralla entre Rajoy i Puigdemont, sinó un procés complex en què hi ha diversos actors que defensen interessos diversos. Quan es parla en genèric no s’afronta el problema, sinó que s’esquiva. La retòrica basada en tòpics ens permet no haver de prendre partit. Es el fals joc de l’equidistància: “diàleg”, “no volem violència”, “cal parlar”, etc. Sí, sí, però qui, com, quan, per a què?

Crec que és insult menystenir el fet que una majoria de catalans s’ha expressat amb el seu vot en favor de la independència de Catalunya. Si es produeix un procés de mediació, o de diàleg, es farà sense tenir en compte el que han expressat els ciutadans? Es tornarà a anul·lar la seva voluntat?

Aquestes proclames genèriques tampoc no ens ajuden a entendre la naturalesa de la decisió que hem pres aquesta majoria de catalans: hem decidit prendre el poder. I és clar, qui té el poder es resisteix amb tot el que pot. Això té un risc. Ens poden fer mal.

Per això precisament és important apel·lar al diàleg, però no per desnaturalitzar o per infantilitzar les decisions que hem pres entre tots nosaltres, sinó per fer-les valdre com a legítimes i democràtiques. Si el “diàleg” ens fa negar les urnes, serà una forma tramposa de mantenir si ne die la impossibilitat de decidir sobre el nostre futur. Quan el llenguatge es converteix en una trampa, cal canviar-lo. Potser que comencem a parlar de negociació.