Explicar el Congrés i les seves lliçons

A propòsit del documental “Imaginar un país. El Congrés de Cultura Catalana

L’any 2015 a la Fundació Congrés de Cultura Catalana ens vam plantejar que havíem d’aprofitar els 40 anys del Congrés per treure’l de l’oblit en què havia quedat. Llavors vam pensar que una bona manera de donar a conèixer el que havia significat el Congrés els anys de la pre-transició era fer-ne parlar als que l’havien viscut. Vam decidir fer 40 entrevistes breus a 40 personalitats perquè ens donessin la seva visió del Congrés.

L’altra decisió que vam prendre és que tota la informació que tinguéssim sobre el Congrés havia de ser consultable online. Per això vam crear el web www.congresculturacatalana.cat, on es pot trobar informació sobre l’organització, els àmbits de debat, les campanyes, etc. S’hi pot trobar la documentació essencial del Congrés, és a dir, les resolucions dels àmbits, el manifest del Congrés, així com els detalls sobre l’estructura organitzativa i qui en formava part. En aquest web hi podeu trobar les 40 entrevistes que van realitzar.

Finalment, vam emprendre un tour pels Països Catalans organitzant actes de commemoració dels 40 anys. Això ens va donar l’oportunitat de conèixer moltes persones que havien participat al Congrés i que en conservaven material, fotografies, vídeos inèdits. Tot aquest procés ens ha permès finalment realitzar un documental que expliqués la història del Congrés. Un documental que combina vídeos inèdits de Badalona, de Granollers, material de TVE, material del noticiari de Barcelona, entrevistes i fotografies que són realment icones del que va representar el Congrés en el marc de la Transició.

Un documental que s’ha fet gràcies a les aportacions de totes aquestes persones i entitats que hem anat trobant a les que vull agrair que l’hagin fet possible. Cal agrair la bona feia feta a tot l’equip del documental. És un luxe haver pogut col·laborar amb persones com Joan Safont, Clara Vallvé, Lluís Reales, la Inés Martínez… i en Guillem Carol! També vull reconèixer especialment la feina que ha fet al llarg de dos anys la Núria Roca, i tot l’equip de la Fundació, amb en Sergi i la Carme. I als que hi treballar als inicis, en Pepus i l’Eva.

Penso que ha estat un encert que TV3 decidís emetre el documental, en el qual ha col·laborat, al programa Sense Ficció, un encert que hem d’agrair a Jordi Ambrós, cap de documentals. La resposta de la gent que l’ha vist i que m’ha fet arribar els seus comentaris em demostra que aquest documental era del tot necessari. El Congrés de Cultura Catalana era un dels esdeveniments de la Transició més desconeguts per les generacions actuals. Havia quedat en l’oblit just en acabar-se, quan les eleccions i la política de partits van propiciar l’acceleració d’un nou escenari de pactes que havia de deixar de banda ràpidament les utopies de la pre-Transició. El relat canònic de la Transició ha santificat l’Assemblea de Catalunya i ha deixat de banda altres iniciatives.

En el cas del Congrés podem suposar que en ser una iniciativa que abastava els Països Catalans, que proposava l’oficialitat del català arreu del territori podia resultar incòmode. També cal tenir en compte que el Congrés va ser políticament impulsat en la seva base sobretot pel PSUC, malgrat que l’estructura organitzativa hi havia totes les tendències polítiques del catalanisme. Però el pujolisme no se’l va apropiar com una fita pròpia, ni durant el Congrés ni després. Així, malgrat que de les resolucions del Congrés en van sortir les primeres polítiques de territori, de sanitat, d’economia, de llengua, etc. de la Generalitat catalana, va ser negligit en el relat canònic de la Transició.

En canvi, vist amb la perspectiva d’ara, el Congrés de Cultura Catalana va constituir un experiment social de participació de gran abast i d’un èxit fora de dubte. No és estrany que moltes persones que se’ns acosten en motiu de la commemoració dels 40 anys del Congrés o de l’emissió del documental ens parlen de l’interès que podria tenir disposar d’una iniciativa com aquesta en l’actualitat. El supòsit de què parteix aquest interès és que si el Congrés va resoldre la necessitat d’imaginar el futur en aquell moment, una iniciativa semblant podria ser una eina ideal per al moment actual.

El problema de pensar en un Congrés ara és que el context actual és molt diferent del de fa 40 anys. De fet, adonar-se de perquè ara no és possible un Congrés com aquell constitueix un exercici de realisme absolutament necessari. Tant per les coses positives com per les coses negatives. En clau positiva podem dir que avui Catalunya compta amb espais de debat, veus expertes i capacitat de dur a terme polítiques públiques, de molt més abast que no es pensava aleshores, des de les institucions. De fet, podem pensar que hi ha una mica massa de soroll i tot pel que fa al debat públic. Per la part negativa, cal tenir present que Catalunya s’ha convertit una societat molt més complexa del que era el 1977. I si parlem dels Països Catalans, en tenim dues tasses més, de complexitat.

El repte de la societat catalana actual no és estrictament propiciar un debat o facilitar la participació. Aquestes dues coses, amb més o menys dificultats i més o menys encerts, han sostingut el procés independentista que ha revolucionat la societat i la política catalanes. El que ens cal, en canvi, és trobar la manera de fer viable alhora el debat, el posicionament de cadascú, i la cohesió d’una societat en la qual conviuen sentiments i voluntats polítiques no només diverses, sinó en aquests moments enfrontades. Ens cal plantejar-nos quins espais ens cal crear per trobar-nos i per trobar-hi consensos de país el més amplis possibles. No cal que hi siguem tots, perquè no és possible, però sí que cal que hi siguin tots els que tenen voluntat de fer d’aquest un país amb més llibertat i més justícia.

El Congrés de Cultura Catalana ens demostra que la societat civil d’aquest país ha fet coses molt importants a través de la col·laboració i de l’esforç col·lectiu. Estic segura que aquesta és una de les claus que ens ha de permetre construir el nostre futur com a poble amb èxit.