Què és el totalitarisme?

Masha Gessen, presentada per Jordi Vaquer al CCCB

En el seu darrer llibre, Masha Gessen (The Future is History. How Totalitarianism Reclaimed Russia, 2017), fa una aposta semàntica en definir com a totalitari el sistema polític rus actual, dominat per Putin. Es pot pensar que aquest concepte és massa dur i que potser Gessen n’està forçant el significat per tal de criticar Putin. Ella mateixa, però, aclareix que el concepte “totalitarisme” no és estàtic, sinó que evoluciona tal com ho fan les formes en què els sistemes totalitaris s’estableixen al llarg del temps.

En el cas del sistema polític rus, Gessen diu que no s’ha de pensar com un sistema basat en una ideologia definida, amb uns valors i un programa polític concret. De fet, el propòsit de Vladimir Putin no és establir un sistema polític, sinó desenvolupar i controlar un estat mafiós, que a més intenta estendre més enllà de les fronteres russes actuals. El seu és un poder unidireccional gestionat per mitjà d’una mena de clan que controla la distribució de poder i de diners. I del clan no ens pots formar part a voluntat ni tampoc no en pots sortir quan vulguis. No són lliures de decidir sobre això ni els que en formen part ni els que n’estan exclosos.

Gessen arriba a la conclusió que aquest nou totalitarisme és una recreació del totalitarisme soviètic. De fet, diu, s’ha assumit d’una manera molt acrítica la idea que la Perestroika va col·lapsar el règim soviètic. És interessant aquest punt de vista, especialment quan a Catalunya s’està qüestionant d’una manera força crítica la Transició espanyola. Fins a quin punt el règim franquista va quedar superat? Fins a quin punt es va reconstituir en un altre règim semidemocràtic? Tal com explicava a la meva tesi doctoral sobre les memòries de la Transició, el mateix règim franquista construeix un relat sobre si mateix que pesarà sobre el relat de la Transició. La conseqüència més clara d’això és que la democràcia s’estableix sense condemnar el Franquisme, sinó com una conseqüència lògica del mateix. I això condiciona la manera com es desenvolupa el sistema democràtic a Espanya en els anys posteriors.

En el seu llibre, Gessen descriu els diferents períodes en què ella mateixa ha viscut a Rússia, on va néixer i des d’on va marxar als EUA, per tornar després a Rússia en la seva vida adulta, amb la seva pròpia família. Segons la seva experiència, l’herència soviètica és el cràter històric en el qual es fa impossible de construir uns fonaments democràtics. És el terreny erm i inestable en què es fa impossible que els russos puguin pensar críticament sobre la societat en què viuen, amb coneixement de causa, a partir d’una anàlisi rigorosa. La Unió Soviètica va prohibir, literalment, pensar per un mateix. Com també va impedir el desenvolupament de les ciències socials i de la filosofia com a formes de comprensió del que està passant.

The only stories Russia told itself about itself were created by Soviet ideologues. If a modern country has no sociologists, psychologists, or philosophers, what can it know about itself? And what can its citizens know about themselves?

Com sabem, l’eina més poderosa d’aquest procés d’anul·lació del coneixement i del pensament lliure és la manipulació del llenguatge. Aquest és un tema que preocupa especialment Gessen, tal com ens va comentar en el seminari que es va fer al CCCB el dijous passat. Quan es perverteix el llenguatge i es manipula, diu Gessen, és molt difícil oposar-s’hi. No es pot evitar el mal que fa. L’únic que es pot fer és promoure una consciència reflexiva. Però tot i així, les conseqüències negatives d’aquesta manipulació del llenguatge hi són. Hi estic d’acord.

La manipulació del llenguatge no es produeix només en els sistemes totalitaris, o en uns sistemes polítics concrets. De fet, estem veient en els nostres dies com les xarxes socials accentuen la difusió d’expressions demagògiques, manipulacions i informacions acrítiques sobre el que està passant. A l’altra banda del Pacífic, els Estats Units tenen un president que ha convertit la manipulació del llenguatge en la seva arma polític més rellevant, així com Twitter en el seu canal preferit d’expressió (un canal en què una frase, una sentència breu, pot tenir la màxima notorietat amb el mínim de fonament). Aquesta també és una manera d’evitar que es pugui comprendre què està passant. Almenys a partir de paràmetres compartits. Ja no hi ha consens sobre el llenguatge adequat, sobre el que és correcte i el que és incorrecte. De fet, la gran victòria de Trump és imposar el seu discurs al d’aquells que poden generar una altra forma de pensament: periodistes, intel·lectuals i científics. Les xarxes socials permeten que l’adhesió al llenguatge manipulat, la cridòria i el soroll siguin més poderosos que qualsevol tipus de reflexió.

A Catalunya, el conflicte sobre la sobirania territorial ha sotmès els ciutadans que participen de la creació d’opinió i tot el sistema polític a una alta tensió que es manifesta en l’ús del llenguatge com a arma política, més que com a eina per explicar el que està passant. Aquest fenomen es pot observar en totes les situacions de crisi política, de crisi d’un règim o d’aparició d’una hegemonia política alternativa. I ara estem en un context d’una profunda crisi de representativitat del sistema polític i de la seva capacitat per respondre democràticament als reptes que es plantegen.

Per això tots els sistemes polítics estan afectats per aquesta nova dinàmica de construcció del discurs polític. Fins i tot en les situacions en què les ciències socials i el pensament crític gaudeixen de bona salut, han de lluitar per esdevenir un referent en un món dominat per la circulació d’informació ràpida i de pensament fast food. La gran paradoxa és que tant l’excés com el defecte d’informació semblen produir situacions semblants. Però això només és un efecte òptic. Per mi, hi ha una diferència essencial entre l’excés i el defecte d’informació, de coneixement o de pensament crític. Aquesta diferència és la capacitat de l’individu per escollir lliurament. És a dir, la disponibilitat de llibertat, de sobirania, per a expressar opinions diverses.

I és precisament això el que està en perill a Catalunya, a causa de la repressió exercida des del govern de l’Estat i del sistema judicial. La nostra garantia de llibertat política està essent coartada per lleis, decisions judicials i pressions polítiques amb conseqüències dramàtiques, com s’ha vist ja en nombrosos casos. Per això, la situació russa ens resulta tan interessant, perquè ens sembla cada vegada més pròxima. I per això ens cal escoltar el que en diu Masha Gessen.

Podeu escoltar la seva conferència al CCCB: http://www.cccb.org/en/multimedia/videos/lecture-by-masha-gessen-on-the-orwell-day/229303

Masha Gessen, The Future is History. How Totalitarianism Reclaimed Russia. Riverhead Books. New York, 2017.

Traduït a El futuro es historia. Rusia y el regreso del totalitarismo. Turner. Madrid, 2018