No essent ben bé el que volíem, de cap manera ho podem considerar una tragèdia, com ja s’han afanyat a fer alguns.
Tan temerosos estem del defalliment de les associacions de la societat civil – Òmnium Cultural, ANC i tantes i tantes associacions que prenen i prendran posició arreu dels país?
Tan desenganyats estem dels nostres partits polítics que considerem que el pacte ha estat una enganyifa?
El Sí + No té almenys una virtut: que obliga a pronunciar-se els qui a data d’avui en són partidaris. Penso especialment en Unió Democràtica. Si més no, se’ls obre un període de reflexió.
Pel que fa al PSC, a més dels militants que se n’han apartat, creix – i creixerà encara més – el clamor contra l’automarginació preconitzada per Pere Navarro; no descarteu gens alguna giragonsa per acabar enfilant-se al carro.
La modulació del Si + No cap al Sí + Sí és molt més fàcil que si ja d’entrada s’haguessin vist obligats a inclinar-se pel no i a migpartir-se immediatament. Aquest és, sens dubte, un aspecte positiu.
Fixem-nos una fita (parlant només de vots vàlids): primer Sí, 70%; segon Sí, 80% (és a dir, 56% del total). A la vista de la composició actual del Parlament de Catalunya i de l’evolució dins i fora dels partits, són fites perfectament assolibles.
Dit això, establim el lema 70-80 (o més), a continuació desem la calculadora i posem-nos a treballar: Sí + Sí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!