Albert Vila Lusilla

Blog polític i de dèries diverses

22 de novembre de 2012
Sense categoria
0 comentaris

Estat, cultura i voluntat popular

Els contraris a la independència de Catalunya fan servir sovint un argument basat en una determinada interpretació històrica: Catalunya no pot ésser independent perquè no ho ha estat mai: primer era un conjunt de comtats del regne franc, després un comtat del Regne d’Aragó i finalment aquest es va unir a Castella a l’època dels Reis Catòlics.

Aquest esquema no resisteix una anàlisi mínimament rigorosa: des del punt de vista històric, és ple de simplificacions i de trasllat poc curós de conceptes actuals a temps molt reculats en què han de ser, si més no, matisats, i molt sovint fruit de grolleres falsificacions.


Però hi ha un argument molt més decisiu: no cal l’aval de la història per a justificar la voluntat dels pobles. La història pot ajudar a explicar-la, però no cal per a justificar-la. En el cas de Catalunya, la història ajuda a explicar com hem arribat fins aquí, com hem superat entrebancs que a primera vista ens condemnaven a la desaparició com a poble, però la tasca de la història no és pas de dissenyar les estructures polítiques del futur. I qui diu de Catalunya, diu d’una bona part dels estats actuals d’Europa, amb històries tan o més accidentades que la nostra. Sostenir el contrari és topar fortament amb la realitat del que s’ha esdevingut en els darrers 200 anys.

Considerem en primer lloc els estats actuals que, d’una manera superficial, alguns consideren que tenen una continuïtat sense fissures des de fa 1200 anys. Explicar la història de França des de Carlemany fins a François Hollande com la d’un sol cos polític és una simplificació inacceptable, que només es pot mantenir llençant a les escombraries fragments complets d’història, des del Tractat de Verdun (843) que posa fin a la monarquia carolíngia, passant per la manca de control sobre Occitània – el que avui en diuen el Midi – fins a èpoques molt més properes, i continuant per la infeudació d’una bona part de França als reis anglesos, fet que donarà lloc a la Guerra de Cent Anys. Aquesta suposada unitat i continuïtat és tan inexacta com l’espanyola.

Si mirem un mapa de l’Europa actual i el comparem amb un de 1914 (just abans de la Primera Guerra Mundial) i amb un altre de 1815 (Conclusió del Congrés de Viena) veurem que les semblances són nul·les, i les que hi ha – França, Espanya – són superficials.

Començant pel mapa de 1815, sorprèn en primer lloc l’absència de dos estats que avui considerem de primera magnitud europea: Itàlia i Alemanya. Alemanya era un mosaic d’unitats polítiques – Prússia, Baviera, Saxònia, Würtemberg, i així fins a la trentena – vinculades nominalment a l’Imperi Austríac que, al seu torn, dominava sobre Hongria, que tradicionalment no formava part de l’Imperi. Per la seva banda Itàlia – simple expressió geogràfica segons el canceller austríac Metternich – es trobava dividida en multitud d’estats: el regne de les Dues Sicílies, els Estats Pontificis, el Gran Ducat de Toscana, Sardenya, el Piemont…, mentre àmplies zones del que avui és Itàlia es trobaven sota domini austríac.

L’Europa d’avui sorgeix dels processos d’unificació alemanya i italiana i de la descomposició de quatre imperis: el turc, l’austríac, l’anglès i el rus, a més d’innombrables episodis menors.

Alemanya comença creant una Unió Duanera (1834), establint un parlament (1848) i proclamant l’Imperi Alemany (1871). Paral·lalament es duu a terme la unificació italiana, que culmina amb l’entrada a Roma (1870) i el trasllat de la capitalitat a Roma (1871).

De la descomposició de l’Imperi Otomà sorgeixen com estats independents Grècia (1823), Romania (1877), Bulgària (1876 i 1908) i Sèrbia (1882).

L’Imperi Austríac dóna pas a Hongria (monarquia “dual” des de 1867 i independència el 1918), Eslovènia i Croàcia (part del nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens des de 1918 i després Iugoslàvia) i una Àustria residual que és el que avui coneixem amb aquest nom.

La creació de Iugoslàvia, sobre la base feble de l’afinitat lingüística, contraposada però a grans diferències de tipus cultural i religiós, fracassarà definitivament en 1991-1992.

Irlanda s’independitza de la Gran Bretanya el 1937 (dins la Commonwealth) i el 1949 (en què abandona la Commonwealth).

Finlàndia es separà de Rússia el 1917, i amb alts i baixos diversos, Estònia, Letònia, Lituània van abandonar Rússia a la mateixa època, però després van caure a l’òrbita soviètica i es van tornar a independitzar el 1991.

És interessant el cas de Polònia, regne poderós a l’Edat Mitjana i principis de la moderna, que va ser objecte de tres repartiments successius entre Àustria, Prússia i Rússia (1772, 1793 i 1795). La fi de la primera guerra mundial va restablir l’estat independent (1918). És notable la influència que tingué en aquest fet Woodrow Wilson, president dels Estats Units, defensor del principi de les nacionalitats en els seus famosos 14 punts, base del Tractat de Versalles de 1919.

Cal advertir que aquestes ràpides pinzellades donen compte només dels moviments de fons i deixen de banda molta, moltíssima lletra menuda: invasions, cops d’estat, modificacions de fronteres…

Hi ha, però, un element inqüestionable: tant els moviments centrípets – Alemanya, Itàlia – com els centrífugs – les descomposicions dels imperis -, responen, malgrat l’aparença contradictòria, a una mateixa lògica: la creació de l’estat nacional, que es desenvolupa en paral·lel a l’enfortiment dels principis democràtics.

Si alguna cosa sobta és la inversió lògica que representa l’estat nació. La Revolució Francesa, que capgira de dalt a baix la percepció de la política, manté tanmateix, en la seva variant jacobina, una sacralització, la del territori dominat. En aquesta visió el poble és, doncs, el conjunt dels ciutadans d’un ens preexistent i no discutible. S’arriba així a una paradoxa: l’exercici de la democràcia justifica tots els actes de govern i tanmateix no pot posar en qüestió la pròpia existència, naturalesa i límits de l’Estat.

L’Estat Espanyol, de profunda tradició jacobina, no s’avé a repensar-se; al contrari, es referma en el dret de conquesta, invocat no solament per Felip V sinó sovint en ple segle XX i XXI, com en el cas del famós – i infame – discurs de Gonzalo Torrente Ballester sobre els Papers de Salamanca.

Cal preguntar-se per què determinats grups humans tenen la percepció de comunitat i en deriven la voluntat de conviure políticament. La resposta és complexa i ens remet de nou a la història – i de nou per a explicar, no pas per a justificar.

Algunes vegades hom ha volgut recórrer a l’etnicisme; i com que alguns realment hi han recorregut, la crítica fàcil és de dir que tothom hi recorre. Greu error: tots els pobles són, en una mesura o altra, mestissos. En el cas de Catalunya, les cròniques ja diuen que Guifré va repoblar Osona amb “homines undecumque venientes” (gent vinguda d’arreu), i així ha estat sempre: gascons, aragonesos, murcians, andalusos… i avui gent de més lluny encara, que han anat fent seva la manera de fer – i més lentament – la manera de parlar pròpia del país.

L’accidentada història de les entitats estatals – enteses com correspongui a cada època – contrasta enormement amb la gran estabilitat lingüística – i per tant nacional. Totes les llengües parlades avui a Europa ja s’hi parlaven fa més de 1000 anys, i malgrat els casos d’extinció, d’expansió a territoris nous (català al nou Regne de València) i de minorització conscient (cas de l’occità), el mapa lingüístic – i el nacional, que hi és molt afí – presenta una estabilitat incomparablement més gran que el de les construccions polítiques.

Que una comunitat lingüística – amb constants aportacions foranes – sobrevisqui a més de mil anys d’història és molt més explicatiu de la voluntat de ser que les trifulgues constants de les històries dels estats.

I en democràcia hi ha, per sobre de tot, la voluntat de la gent. Malgrat la seva diversitat lingüística, Suïssa viu en un estat confederal, i a satisfacció de tothom, perquè s’ha construït sobre la base de la igualtat de les parts. L’Estat Espanyol en canvi només pot sobreviure amb greus dèficits democràtics, perquè una de les parts s’ha mostrat, sempre i ara, incapaç d’acceptar una pluralitat sobre una base d’igualtat.

Davant aquesta perspectiva immutable, Catalunya només té dues vies: o desaparició com a poble diferenciat o independència. I ha de ser independència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!