La normalització

Aprofitant que han anul·lat l’autonomia catalana ─aquesta estratègia que consisteix a evitar que els catalans siguin indepedents fent tot allò que el pot produir un desig irrefrenable per ser-ho─ des de Madrid han pensat que podien aprofitar l’avinentesa per acabar amb quelcom que consideren perillosíssim: la llengua catalana a l’escola. En la mateixa línia estratègica que apliquen a la qüestió de la independència, consideren que si es deixa de parlar català, hi haurà menys independentistes. Un càlcul que deu sortir d’una lectura lineal, és a dir, sense considerar les relacions causa-efecte pertinents, de les dades de suport a la independència que algun llumenera d’alguna fundació pagada per algun partit es deu haver empescat. “Muerto el perro, muerta la rabia”. La cosa és així de bèstia.

Aquí hem corregut a cantar les excel·lències del model, com si aquesta fos la qüestió, i ens dediquem a esgrimir els arguments de la necessitat de la normalització, de la immersió i d’un model d’ensenyament de llengües que té com a finalitat aconseguir que l’alumnat català acabi l’ensenyament obligatori essent perfectament bilingüe. No, la qüestió no és pas aquesta. Espanya deu ser dels pocs països al món on es predica, en ple segle XXI (!), el monolingüisme com si fos la bonaventura. Hi ha famílies que no volen aprendre la llengua del lloc on viuen i això atempta, es veu, contra la seva puresa lingüística. No cal aprofundir en les derivades metafísiques i morals que té aquesta lògica perquè ens esgarrifaríem.

Però sí que hauríem d’acostumar-nos a pensar que el nostre model educatiu és un model força digne i normalitzador, no només des del punt de vista de la recuperació del català com a llengua d’aprenentatge i d’ús social, sinó des del punt de vista de la necessitat que el sistema educatiu serveixi als futurs ciutadans capacitant-los per poder actuar de la manera més lliure i amb més capacitat possible en la societat en què els ha tocat viure. Negar a una part dels alumnes, tinguin els pares que tinguin, la possibilitat d’aprendre la llengua del país i una de les dues llengües més utilitzades és una opció, francament, estúpida. Per tant, allò que no és normal és pretendre el contrari. Però ja sabem que l’espanyolisme ha emprès una croada cap a no se sap on, però que s’assembla molt a la xenofòbia que critiquem de vegades en altres llocs d’Europa.

Però el problema espanyola ve de lluny. Ens hem passat anys parlant de la necessitat de normalitzar el català. Fins i tot de vegades ens autoacusem de no haver fet prou bé les coses. Avui el català és tan o més fràgil, en molts àmbits, que en el postfranquisme. De fet, com en tantes coses, oblidem que l’acció de l’Estat ha estat també normalitzadora pel que fa a la llengua castellana. És a dir, que mentre se’ns deixava fer algunes coses per tal que el català fos la llengua d’ús normal en alguns àmbits, l’Estat ha procurat en sentit contrari, sense reconèixer-se mai a si mateix com un Estat plurilingüe ni admetre les conseqüències que això hauria de tenir en una democràcia avançada. Quan hem analitzat l’ús del català a les empreses, per exemple, vèiem ben clar que només l’acció de l’Estat pot legitimar que una llengua sigui considerada d’ús prescriptiu en determinats àmbits. Si l’Estat que legisla sobre l’etiquetatge, els prospectes mèdics, els manuals d’instruccions, etc. dels productes considera que l’única llengua legalment obligada és el castellà, ja ens hi podem posar fulles. En la televisió, en el cinema, en els jutjats i en tants aspectes de la vida política i institucional, l’Estat ha provat de bandejar tant com ha pogut l’ús de les altres llengües.

Hi ha gent que atribueix el fet que hi ha sectors identitàriament espanyols a Catalunya a un fracàs del catalanisme. Com si l’Estat no hagués existit en tot aquest temps promovent i normalitzant un mercat en castellà i d’àmbit espanyol en tots els àmbits de consum cultural i comunicatiu. Com si no s’hagués promogut la identitat espanyola des de les institucions, a través de l’esport, del currículum comú d’ensenyament, etc. Al costat de l’acció normalitzadora de l’Estat, que ha produït que no hi hagi cap català que no sigui bilingüe al món, l’ensenyament del català és només una acció de compensació que ha permès crear un model de societat on el bilingüisme i la diversitat lingüística són assumits com un fet inherent.

Per això és tant al·lucinant el tipus d’afirmacions que fan alguns polítics de Madrid, que només responen a una gran ignorància i a una encara més gran demagògia. En vistes d’això, aquella teoria liberal de Branchadell que postulava que en una Catalunya independent no podríem assegurar el català, sinó que caldria reconèixer una minoria castellanoparlant, sembla una broma. En una Catalunya no independent, l’intent de divisió de la gent per motius de llengua pot convertir el que era un model d’acomodació exitós en un desert cultural i educatiu, fins i tot sense televisió pròpia (i tota la indústria cultural que crea al seu voltant) i sense tot el bagatge acumulat sobre ensenyament plurilingüe per a tots els sectors socials. La màquina de destrucció fa estona que està engegada.