Albert Vila Lusilla

Blog polític i de dèries diverses

3 de setembre de 2012
Sense categoria
0 comentaris

Pacte fiscal: massa tard, massa poc

Després de 35 anys, Catalunya es troba de retorn a la casella de sortida. La il·lusió – relativa, tot s’ha de dir – que va suscitar l’elaboració del nou Estatut d’Autonomia ha quedat en no res, vençuda per una política recentralitzadora i contrària a tota mena de diferències que practica desacomplexadament el PP i que dissimuladament va practicar abans el PSOE.

Avui l’element més dramàtic de la situació política és l’ofec indissimulat contra les finances de la Generalitat, però no és l’únic. Fa uns mesos el president Pujol va assenyalar que es podria donar el cas que el govern central posés el de la Generalitat en una disjuntiva dolorosa: us arreglarem la situació econòmica a canvi que renuncieu a tota reivindicació identitària. Crec que Pujol va pecar d’optimista: ho volen aplanar tot alhora, economia i identitat.

Hi ha en curs una agressió lingüística continuada, que té uns passos previs concurrents intencionalment: educació ‘trilingüe’ al País Valencià, supressió del caràcter obligatori del coneixemnt del català per part dels funcionaris a les Illes, descobriment d’una nova llengua – l’aragonès oriental – a la Franja de Ponent, que té tot plegat un cert aire d’assaig general. La gran batalla, contra el català a Catalunya, es lliurarà a continuació, i hi destaquen dues peces que hom preveu abatre a molt curt termini: la immersió lingüística a les escoles, abocada a la desaparició o a la desnaturalització – el dia 12 començarà de nou la sèrie de denúncies, recursos i sentències – i la peça de caça major, TV3, que en pocs mesos pot passar a ser residual. I no se n’amaguen!

Complementàriament s’atacarà – de fet s’ataca ja – el sistema competencial, amb interpretacions arbitràries de les disposicions vigents. I quan no n’hi ha d’altra sempre es pot recórrer a la unitat de mercat, comodí amb el qual es pot suprimir qualsevol fet diferencial. I aparentment no hi ha gaire res a fer-hi: ells són part, i tenen els jutges.

I pel que fa als aspectes econòmics, cal partir de la base que un govern que no pot pagar a final de mes no és un govern; és, a tot estirar, una entitat gerencial. La discussió sobre si l’administració central intervindrà o no la de la Generalitat, si li imposarà més o menys condicions polítiques a canvi d’almoines és un tecnicisme no gaire diferent de les discussions sobre el sexe dels àngels. Qui pidola, pidola, i la figura jurídica amb la qual s’articula la humiliant dependència és irrellevant. Sorprèn que algú se sorprengui que les agències de qualificació del deute hagin situat el català al nivell de bo porqueria.

La situació no és fàcil, però per això mateix s’haurien d’evitar els missatges equívocs. Ja fa temps que de la reivindicació del pacte fiscal va caure l’afegitó ‘en la línea del concert econòmic’. Però és que a més es barregen sovint – fins i tot en un mateix discurs – els termes de la recent resolució del Parlament, aproximadament equivalent al contingut de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, amb altres elements molt més secundaris i arran de terra: si l’Estat paga més aviat o més tard el que deu legalment, si ens inclou en el fons de liquiditat, si ens deixa endeutar més (!) estenent a les comunitats autònomes la moratòria aconseguida de Brussel·les i, encara, i aquesta és d’avui, si ens concedeixen una bestreta d’aquest fons de suficiència que encara no ha estat concretat. Ei, pagant interssos pel retorn parcialíssim d’uns diners que han sortit de Catalunya. Sembla com si es volgués dibuixar un continu – totum revolutum – de solucions més o menys bones (en realitat més o menys dolentes) i anar-hi lliscant amunt i avall, a veure on finalment s’atura l’agulla. I qui no es consola és perquè no vol.

Si d’aquí a uns dies – o unes setmanes – ens diuen que no han estat 15, sinó 12, i que d’aquests 5 han estat en forma de bestreta i els altres 7 d’aquí a un mes, i que del pacte fiscal de debò en parlarem a la primavera, amb mi que no comptin per a considerar-ho cap mena de victòria.

Diuen que la reivindicació del pacte fiscal és més unitària que la de la independència. Més unitària potser sí, però també més confusa, sobre tot a la vista de les ziga-zagues del missatge. I d’altra banda no està exempta de contradiccions, com molt em temo que posaran en relleu algunes espècies d’indignats dignes hereus de l’Emperador del Paral·lel.

Posats a passejar-nos amunt i avall d’una escala, almenys posem la fita com més amunt millor, i abastant-ho tot, identitat cultural, competències i recursos econòmics: i això vol dir reclamar la independència – no la sobirania, ni el dret d’autodeterminació, ni un estat propi com el de Massachussets -, la independència normal d’un país normal de la Unió Europea.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!