Albert Vila Lusilla

Es veu que el català té una propietat prodigiosa: al voltant del seu territori naixen i viuen una sèrie de llengües totalment diferents segons alguns, però que sota el criteri del sentit comú s’hi assemblen d’una manera tan gran que hi ha feina a distingir-les l’una de l’altra.

Així, al País Valencià hi ha el valencià (llengua diferent i diferenciada, que deia aquell), a les Illes tenim ses llengos baleàs (no una, sinó tres – o potser quatre si hi comptem el formenterenc). I ara s’hi ha d’afegir l’Aragonès Oriental si hem de fer cas als qui afirmen que el català de Fraga, de Tamarit de la Llitera, del Torricó (amb perdó de TV3, que diu ‘Altorricó’) o de Mequinensa no tenen res a veure amb el català comú, i d’aquesta suposada diferència volen fer-ne llei. Mira per on Jesús Moncada va morir sense assabentar-se que havia escrit tota la seva obra en aragonès oriental!

El problema no són els qui de les diferències existents en fan una qüestió de noms, i en són conscients i ho relativitzen, sinó aquells que s’omplen la boca amb la defensa d’unes modalitats lingüístiques pròpies que, casualment, no fan servir mai, ja que tothora s’expressen en castellà.

Les delimitacions administratives històriques han estat oscil·lants al llarg del temps. Recordem que a l’Edat Mitjana els reis feien Corts a Montsó perquè tant catalans com aragonesos la consideraven una vila pròpia. I Montsó és força enllà… Pel que fa a les delimitacions actuals, no són gaire acurades ni a la vista de la història ni a la vista de la realitat lingüística. El cas més flagrant és l’Alta Ribagorça, una de les comarques naturals més ben delimitades i que, tanmateix, es troba migpartida. I per motius extrareligiosos, però amb la vista posada a la fragmentació d’un espai cultural, es va dividir el Bisbat de Lleida amb la creació del de Barbastre, d’on deriva el conflicte que tots sabem.

Pel que fa a la llengua, cal partir d’un fet bàsic: si agafem dos dels parlars potser més allunyats – el de les Balears i l’apitxat de la zona central del País Valencià, veiem que les diferències fonètiques, lèxiques, morfològiques i sintàctiques són petites, i en alguns casos difícils de destriar. Es donen fets curiosos, com la parla valencianitzant de Manacor i la mallorquina de Tàrbena i la Vall de Gallinera, totes dues explicades per fets històrics. Però en definitiva el català, pres en el seu conjunt, és una de les llengües europees més unitàries: incomparablement més que l’italià o que l’alemany.

La unitat i els límits de la llengua no són cap problema a nivell científic. Ja fa cent anys Menéndez Pidal es va ocupar del tema i ni ell ni cap altre lingüista seriós, ni d’Espanya ni de fora d’Espanya, els ha posats en dubte. Els debats, quan n’hi ha, se situen a un altre nivell molt més especialitzat. No caldria, doncs, fer cap cas dels qui diuen bajanades, si no fos que es tracta d’atacs en el fons molt adreçats als aspectes sociolingüístics, en què les llengües minoritzades sempre són febles.

Per això és una bona notícia la continuïtat en l’esforç que fa la Institució Cultural de la Franja de Ponent per la pervivència del català a la Franja de Ponent – Jaume Borbon, Guillem Chacón i d’altres -, amb una doble línia d’acció: en l’àmbit local, defensa de la cultura pròpia i de les festes tradicionals i accions en l’àmbit escolar, i més enllà, actes i campanyes – Acampallengua, el Correllengua, “Llibres per als Xiquets”, Sant Jordi, la Nit de la Cultura, els Premis Jaume I… – i tot amb la vista posada a aconseguir l’oficialitat del català.