Ja m’he pres les til·les receptades pel doctor Oriol Pujol, i potser estic anímicament més tranquil, però igual de disconforme amb l’eterna política del sí però no, però potser sí però finalment no. I suposo que no sóc l’únic. Diria que el doctor ha errat el diagnòstic.
Oriol Pujol ha fet unes declaracions a El País en què, a la pregunta de si el sobiranisme s’opera o n’hi ha prou de tractar-lo amb pastilles (hi, hi, ha, ha!), ha respost receptant til·la.
La metàfora de la til·la en el sentit de prendre paciència pot ésser més o menys afortunada, però l’argumentació que l’acompanya és nefasta.
La categoria dels més purs que desitgen que fracassi la gestió del pacte fiscal en la línia del concert econòmic és, simplement, una categoria inventada o, en tot cas, absolutament minoritària. El que sí que hi ha és la categoria dels qui constaten que es tracta d’un objectiu ara com ara inassolible, i això per tres motius.
En primer lloc perquè el dèficit fiscal de Catalunya és consubstancial amb la idea de la construcció estatal espanyola almenys des que Felip V va implantar el cadastre, un projecte fiscal que presumia d’innovador, racional i just i amb ambició d’universalitat per a tot els territoris de la monarquia però que, ves per on, només es va aplicar a Catalunya. Dissoldre aquest tret fundacional és tan difícil com desfer l’estat, i la conseqüència és òbvia.
En segon lloc perquè la societat catalana, diguin el que diguin els polítics, no ha interioritzat la gravetat del dèficit fiscal. Només cal mirar els articles d’opinió dels diaris o els debats a la televisió. Llevat dels pocs casos en què es dèficit fiscal ja es proposa com el tema central, en general no apareix ni tan sols marginalment. Quants articles no hem llegit en els darrers mesos sobre la crisi econòmica en què no s’hi fa cap referència? Aleshores li dius a un sindicalista que a Catalunya les retallades del govern són degudes principalment al dèficit fiscal, i et mira com si fossis un extraterrestre.
I en tercer lloc perquè CiU, en el seu conjunt, no té plantejaments clars ni sobre la naturalesa del problema ni sobre els remeis que s’hi escauen. Sobre la naturalesa del problema perquè encara és l’hora que es destriïn les diverses causes de l’increment de la despesa: què hi ha hagut de malversació, què de projectes faraònics injustificats, què de manca de lleialtat de l’estat que imposa unes obligacions sense facilitar els recursos per a complir-les i què de dèficit fiscal. Ha predominat la tendència a fer llenya de l’arbre caigut en detriment d’una anàlisi equànime de la situació. El Govern ens hauria de dir, amb tota solemnitat – per exemple amb una declaració institucional al Parlament – quina hauria d’haver estat la retallada – volum i partides – sense el dèficit fiscal. Això no s’ha fet – i probablement no es farà – i en canvi es juga amb les paraules: pacte fiscal en la línia de concert econòmic que, seguint les mateixes línies del prolix redactat de l’Estatut, al capdavall és una expressió que no vol dir res.
Hi ha un altre aspecte de les declaracions d’Oriol Pujol que encara fan més angúnia. Potser per fer més creïble l’aposta per aquest pacte que sembla un concert però que no és un pacte ni un concert sinó el pobre Llàtzer captant les engrunes que cauen de la taula del ric Epuló – imatge de servilisme inerme que fa més mal que el propi dèficit -, passa a glossar la importància dels aspectes econòmics i redueix fins i tot l’Estatut a una qüestió de diners: “Parlàvem de diners, i hi vam posar no sé quants articles i un preàmbul, i vinga, i competència exclusives i competències de gestió… però parlàvem de diners”.
Aquest materialisme tan groller, que es troba en la línia d’aquell tòpic que afirma que la llei més important de cada legislatura és la de pressupostos, podria passar com afirmació superficial de l’esquerra extraparlamentària, però no s’escau gens en un dirigent d’una coalició que aplega des del liberalisme moderat a la socialdemocràcia moderada passant per la democràcia cristiana.
A l’Estatut hi ha moltes més coses, de tipus lingüístic i cultural, d’abast organitzatiu o de caràcter competencial i no pas especialment importants des d’un punt de vista econòmic, que amb aquesta afirmació són menystingudes i bandejades d’una revolada.
Potser sí que al capdavall només compten els temes econòmics i és això el que explica l’extrema laxitud en el compliment de les normes de tipus lingüístic – etiquetatge, llei del cinema … També en això agrairíem una clarificació.