Albert Vila Lusilla

Blog polític i de dèries diverses

4 de novembre de 2011
Sense categoria
0 comentaris

Per l’Assemblea Nacional Catalana

Dilluns vinent, 7 de novembre, farà 40 anys exactes de la constitució de l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí de Barcelona.

Al darrere quedaven molts mesos de treball, des que el 1969 s’havia constituït la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. En el si d’aquesta comissió i de la Taula Rodona, va anar germinant la idea i l’organització de l’Assemblea com a àmbit en què poguessin participar no solament els partits, sinó tota mena d’institucions sorgides de la base, unes de legals, com ara col·legis professionals i associacions de veïns, d’altres d’il·legals, com sindicats democràtics – Comissions Obreres, Solidaritat Obrera de Catalunya, Unió Sindical Obrera – i moltes altres més o menys informals: grups cristians de base, l’Assemblea d’Intel·lectuals, etc. Molts del qui no s’enquadraven en partits van donar lloc al moviment dels No Alineats. Amb el temps, els partits aplegats al si de l’Assemblea anaven des de grups que se situaven a l’esquerra del PSUC, com PCE marxista-leninista, fins a un improbable Partit Carlí de Catalunya, i que des del punt de vista nacional català anaven des de l’independentisme del PSAN i del FNC fins a posicions federalistes, com la del Moviment Socialista de Catalunya i la del PSUC, passant pel confederalisme d’UDC.

Un conglomerat tan divers només podia funcionar sobre una premissa: la unitat d’acció en un nombre limitat – però transcendental – de principis, els quatre famosos principis: l’amnistia general per als presos i exiliats polítics, el reconeixement de les llibertats democràtiques fonamentals, els restabliment de l’autonomia com a via per a l’exercici de l’autodeterminació i la coordinació amb les forces polítiques d’arreu d’Espanya – que, reduïts a eslògan, van donar el famós “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia” – i el respecte escrupolós a les posicions pròpies de cada partit, sindicat o associació en tot allò que anés més enllà dels quatre punts.

La detenció de 113 membres de l’Assemblea de Catalunya, reunits a la Parròquia de Maria Mitjancera de Barcelona, va aconseguir trencar la barrera del silenci, i la premsa se’n va fer un ressò que, ateses les circumstàncies, es pot qualificar d’extraordinària, des del TeleExprés a la revista Mundo, el Noticiero Universal i fins i tot La Vanguardia. I José-Antonio Novais hi va dedicar mitja pàgina a Le Monde.

Amb la mort del dictador i l’inici de la transició, l’Assemblea es va anar afeblint, ja que els partits van considerar prioritari enfortir-se internament, i això implicava esmerçar els esforços en una altra direcció i posar en evidència les diferències entre uns i altres. I a més, en aquesta transició, la famosa expressió “com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació” es va diluir excessivament en favor del possibilisme en uns casos i de l’evolució ideològica en uns altres.

Ara, quaranta anys després, s’ha constituït un grup promotor que, sentint-se hereu de l’antiga Assemblea de Catalunya, vol d’una banda commemorar el quarantè aniversari de l’Assemblea de Catalunya amb una reunió al mateix escenari que en va veure la constitució, no pas com exercici de nostàlgia, sinó com a tret de sortida cap a un projecte  important i ambiciós: la constitució d’una nova Assemblea Nacional Catalana.

En la declaració prèvia s’assenyala “que, tot i haver assolit, en major o menor grau, gran part dels objectius, mai no hem renunciat a la consecució completa dels nostres objectius fundacionals” i “que la via autonòmica, vàlida com a primer pas per a recuperar les nostres institucions i els drets nacionals i socials de Catalunya, està absolutament esgotada, com han palesat les actuacions dels governs, institucions i tribunals espanyols”. I en conseqüència, dóna “suport a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana, passant-li el relleu, per aconseguir la regeneració democràtica i el ple exercici del nostre dret d’autodeterminació”.

La situació d’avui, però, és molt diferent que la de fa quaranta anys, i el propòsit expressat, si vol reeixir, ha de tenir-ho present. No pot tractar-se de crear una plataforma més al costat de les moltes – massa – que ja hi ha. No es pot obviar el fet que les distintes forces polítiques competeixen, i això no pot deixar de ser així. No pot basar-se en els qui han passat del catalanisme líric prepolític a les posicions postpolítiques indignades sense haver passat mai de debò per la política, una síndrome massa estesa entre gent que honestament es considera de país. No pot basar-se en el bescantament global dels partits polítics en bloc i de les persones que ocupen càrrecs de responsabilitat política a les institucions, siguin quins siguin els seus defectes, que hi són. No pot heretar la tendència, dissortadament freqüent, de la desqualificació de l’altre: que si tu no tens visió de Països Catalans i jo sí, que si tu  ets un regionalista i jo sóc nacionalista, que si tu ets nacionalista i jo sóc, simplement, independentista, que si jo enarboro una estelada amb l’estel roig i tu n’enarbores una altra amb l’estel blanc sobre blau.

Cal girar tots aquests inconvenients en positiu: ensamblar l’activitat de moltes persones amb bagatges culturals i polítics molt diversos, incidir en allò que ens uneix i no pas en allò que ens separa, donar més importància a l’objectiu final que a les passes intermèdies: fer com van fer els alemanys amb la reunificació, tenir els ulls ben oberts per aprofitar l’ocasió que es presenti i no pas bastir estratègies purament voluntaristes i teòriques amb terminis fixos gratuïts, per molt simbòlics que siguin.

Si una cosa s’ha d’heretar de l’Assemblea de Catalunya és la capacitat de promoure les accions conjuntes sense que hi sigui impediment la discrepància en tot els que no és essencial, inclosa l’estratègia política. Altrament seria un fracàs i un nou motiu de decepció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!