En aquesta matèria, com en totes, cal centrar-se en el contingut, obviant els termes ambigus i els plantejaments irrellevants. Recordeu, quan es discutia el nou Estatut, la gran controvèrsia sobre les administracions fiscals ‘coordinades’ o ‘consorciades’? Un debat estèril, que no conduïa a res, com prou s’ha vist.
Si volem plantejar el problema en termes realistes, hem de concloure que l’objectiu irrenunciable no pot ser altre que la limitació dràstica del dèficit fiscal, encara que sigui a terminis. Per exemple, reduir el dèfict fiscal a 1/5 de l’actual en un termini de 5 anys, i blindar-ho per llei.
I en canvi, cal defugir tota discussió sobre el que no és substantiu. Evidentment, ja ho concedeixo, és millor que reglamenti Catalunya que no pas que ho faci Espanya, i és millor que recapti Catalunya que no pas Espanya: és millor tenir la clau de la caixa que haver de reclamar un pagament. Però tenir la clau de la caixa no és gaire res si els altres disposen del cobrador del frac.
I d’altra banda no podem excloure – més aviat ho hem de donar per garantit – que, per tapar-nos la boca, se’ns concedeixin coses en aquest àmbit però alhora s’introdueixin altres mesures de dèficit fiscal per una altra banda: per exemple exagerant, encara més, el tradicional incompliment de la despesa estatal prevista a Catalunya.
No podem acceptar ni una vegada més cap discussió separada per al finançament autonòmic; cal debatre en bloc el règim fiscal de Catalunya, i fer-ho precisament en termes de balances fiscals.
Al pas que anem, la legislatura actual representarà el pas del dèficit fiscal en un marc de relativa abundància a un dèficit fiscal equivalent, però en època d’escassetat. Això sí, com altres vegades, haurem fet els deures millor que ningú.
Quan dic que la limitació del dèficit fiscal és un objectiu irrenunciable, sé molt bé que qualsevol fita de més autonomia, econòmica o política, és un objectiu difícil d’assolir, i més ara. Però m’estimo més un polític que digui honestament que no se n’ha sortit que no pas que, arribat el moment, s’apliqui un cop més la recepta del triomfalisme davant unes engrunes d’almoina.
Molt de compte doncs, perquè intentaran portar-nos a aquest terreny no solament els altres, sinó fins i tot els nostres, quan sentin la necessitat d’exhibir algun trumfo. No serà la primera vegada que passa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!