Albert Vila Lusilla

Més de 235.000 barcelonins han dit sí a la independència de Catalunya. Aquesta és una notícia excel·lent des de molts punts de vista.

En primer lloc, el resultat supera de molt les expectatives que es podien desprendre de les anteriors consultes. He argumentat en diverses ocasions que la valoració d’un resultat en un lloc concret s’havia de fer a partir de les característiques del lloc: no és el mateix Vic que Cornellà de Llobregat. A falta d’un indicador millor, he argumentat que es podia fer servir la suma dels vots de CiU i d’ERC a les eleccions del Parlament de Catalunya de 2006. L’anàlisi de moltes poblacions indica que entre l’esmentada suma i el nombre de vots per la independència hi ha una relació de 100 a 69; és a dir, per cada 100 vots obtinguts en conjunt per CiU i ERC, s’obtenen 69 vots favorables a la independència. Això significa que per a Barcelona es podien esperar 209.054 vots favorables:

            (256.771+46.206) · 0,69 = 209.054

Doncs bé, se n’han obtingut més de 235.000, molt més doncs del que es podia esperar.

Aquest èxit a Barcelona indica que potser hi ha un moviment de fons que de nou vol fer de la ciutat Cap i Casal de Catalunya, no pas la mena de ciutat hanseàtica en què, en el seu temps, ens volia fer creure l’alcalde Maragall.

Un altre aspecte de l’èxit és que ha posat neguitosos els partidaris de l’eterna Espanya uniformista. Si no, no s’entendria la insistència del ministre Rubalcaba a subratllar que les consultes no tenen cap mena de valor jurídic.

Ni s’entendria tampoc la insistència de persones com Francisco García Prieto a afirmar que per a una eventual separació de Catalunya caldria estendre el referèndum a tot Espanya. Dir això és ignorar la història: des que a finals del segle XIX es va anar descomponent l’Imperi Turc, són comptades les ocasions en què té lloc un divorci de vellut, és a dir, per consens, com el que va escindir Txecoslovàquia en la República Txeca i Eslovàquia.

Cal felicitar-se també de l’eforç de tantes i tantes persones que han fet possible la consulta aportant-hi feina – més de 3000 voluntaris – o diners, o totes dues coses. Amb una despesa molt petita s’ha superat de molt la participació en la consulta municipal pel futur de la Diagonal, tot i que en aquesta es van esmerçar quantitats infinitament superiors de diners.

Des d’un punt de vista qualitatiu no es pot menystenir el fet que el president Pujol hagi afirmat, en una molt ben travada conferència a la Universitat Pompeu Fabra, que ja no li queden arguments per a oposar-se als qui reclamen la independència, i que – com deia el títol de la conferència -, els catalans ens veiem abocats a esdevenir residuals o independents o, només amb interrogant, a adoptar alguna altra solució. I conseqüent amb aquest diagnòstic, ha votat en les consultes.

Com també ho ha fet l’actual president, circumstància que ha fet insistir a Rubalcaba: que hi vagi el president de la Generalitat no les transforma (les consultes), continuen essent actes sense cap valor jurídic.

Tampoc no es pot ignorar que l’exconseller Antoni Castells també hagi emprès el camí de les urnes.

Hi ha un altre element a tenir en consideració, que en principi podria ésser qualificat de negatiu: el paper dels partits polítics, que no es correspon amb les actituds adoptades finalment per alguns membres destacats. Uns partits han mantingut una hostilitat manifesta des del primer dia fins al darrer; si n’analitzem la trajectòria, no ens ha d’estranyar i, en la mesura que van passant avall, tampoc no ens hauria d’amoïnar gaire. Més consideració mereixen els dubtes i les indefinicions – sobretot inicials – de les forces catalanistes. Fixem-nos que fins i tot l’actitud de Duran Lleida és vacil·lant: d’una banda s’oposa a les consultes; de l’altra recorda que UDC és, segons la compilació doctrinal del partit, confederalista, però reconeix que l’obtenció d’un estat confederal és tant difícil com l’obtenció de la independència.

Però si ho mirem bé, aquesta escletxa entre la societat civil que empeny i els partits polítics que han de guanyar eleccions és força natural: els canvis profunds es gesten en el si de la societat sempre molt abans d’adoptar una expressió directament política. L’exemple clàssic és la Revolució Francesa, que s’afaiçona en el si de la societat ben bé durant dues generacions fins que la tercera hi dona expressió política. I si volem exemples més propers, fixem-nos en la irrupció del feminisme: el vot femení és molt posterior als primeres esforços de les sufragistes. I una cosa anàloga es pot dir de la irrupció de l’ecologisme polític – deixem per a un altre dia si això ha estat positiu o negatiu -, també posterior a les preocupacions ecològiques.

Com ha dit el conseller Felip Puig, “aquesta és una manifestació més que la societat, més enllà de la política, ha donat com a reafirmació davant d’un canvi de cicle“. Prenem-ne nota tots plegats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!