Doneu-nos un dia de glòria i felicitat

Catalunya està visquent una intensa mobilització ciutadana que sembla haver solidificat voluntats. Les mobilitzacions no només fa anys que duren, sinó que són extraordinàries des del punt de vista de la quantitat de persones que apleguen. Fa un parell d’anys vaig mirar d’analitzar aquest fet a partir de la història i del debat acadèmic sobre l’evolució quantitativa d’aquest tipus de mobilitzacions.

Si ara hagués de revisar l’article que vaig escriure per al monogràfic Societat Catalana 2014-15,  segurament aprofundiria en el paper que juguen les xarxes socials en la dinàmica actual de mobilització ciutadana. Però també miraria d’entendre perquè la gent no es cansa de sortir al carrer, de dedicar hores a les reunions i a les manifestacions.

Diu Liah Greenfeld en un dels seus magnífics articles que el carisma sorgeix quan a les societats hi ha manca de cohesió social, quan hi ha un procés d’anomia, en termes de Durkheim. La manca de valors, diu, és una condició per a la receptivitat del carisma com a fórmula de representació política. El carisma contribueix a compartir l’excitació del moment i a accentuar el sentiment de pertinença a una col·lectivitat. Un sentiment de pertinença que normalment és vehiculat a través de les institucions socials quan la societat és cohesionada.

Paradoxalment, en la situació actual de Catalunya no podem afirmar que hi hagi una manca de valors, però sí una transformació (o caducitat) dels valors tradicionals. En tot cas, una pèrdua absoluta de sentit dels relats històrico-polítics que havien dominat fins ara, la qual cosa es pot identificar en la crítica a la transició com a marc de referència històrico-polític i el canvi de model respecte a les formes de participació ciutadana.

La ciutadania s’ha empoderat en un context que ja estava marcat per una acumulació important de capital social. La joventut actual està composta per la generació més ben formada de la història, alhora que també hi ha una dinàmica associativa que s’ha anat consolidant des dels anys noranta (tot i que no ha estat ben estudiada) a Catalunya (des de les associacions de cultura popular fins als partits polítics o moviments socials de nova generació: CUP, 15M, etc.).

Podem plantejar la idea que aquest empoderament es transforma, en la forma de mobilitzacions al carrer, en una forma col·lectiva de carisma, que al seu torn pren espontàniament com a referents els “herois” del moment. Unes figures que tenen data de caducitat ràpida si els canvis els deixen fora d’escena o emergeixen noves figures carismàtiques. En aquest sentit, es produeix allò que plantejava Pierre Clastres, és a dir la societat mateixa genera el poder de dirigir-la. Vivim, doncs, una mena de moment anàrquic.

Gràcies a les xarxes socials es dóna la possibilitat d’un nou sistema de mobilització -que vam poder observar l’1 d’octubre- que es constitueix com una gran trama de presa de decisions coordinades des de baix, sense que hi hagi una mediació des del poder. Des d’aquest punt de vista, es pot preveure que l’acció de l’Estat pot arribar a ser molt difícil, si pren la via de la repressió com a fórmula per resoldre el conflicte plantejat. Ni es resoldrà el conflicte, ni se superarà.

De fet, el gran perill del moviment independentista, refrendari i antirepressiu que s’ha conformat és la seva pròpia limitació per a generar nous escenaris. M’explico. La resposta a la repressió tindrà, suposem, el seu límit, fins i tot en un escenari de repressió creixent. Si l’únic motiu de la mobilització és respondre a la repressió, com es podrà mantenir l’objectiu inicial? És important advertir que s’ha passat d’un escenari en què el moviment independentista estava a punt de posar en valor la victòria en un referèndum amb uns resultats ben clars (malgrat que va fer-se en condicions adverses) a un escenari en què el moviment ha esdevingut una simple víctima de la repressió.

Si el Parlament no declara la independència o no es produeix una negociació política que prengui com a base els resultats de l’1 d’octubre, el més probable és que s’entri en un context de mobilització difícilment definible més enllà dels objectius urgents que implica la superació dels efectes de la represssió (com la sortida de la presó dels presidents de l’ANC i d’Òmnium). Però ja no estarem parlant de la revolució dels somriures.

Potser a molta gent li semblarà que això de la revolució dels somriures és una collonada. Des del punt de vista simbòlic, ha tingut una força increïble, perquè ha generat una nova mirada de la societat catalana sobre si mateixa (que evidentment no és l’única que existeix) d’autoconfiança que és realment inèdita en la història recent. Si el pujolisme havia alimentat la queixa davant Madrid i l’independentisme dels anys dos mil havia creat la imatge del “català emprenyat”, el nou independentisme massivament mobilitzat ha creat una imatge d’empoderament i de superació molt potent, simbolitzada recentment en l’operatiu d’amagatall i distribució d’urnes del referèndum de l’1 d’octubre. Quina pot ser la pròxima victòria d’aquest moviment?

El 13 de setembre de 2009, a Arenys de Munt, vaig poder copsar els símptomes que generava la sensació de victòria d’un moviment social ampli. Després d’observar com s’acostaven a votar alguns avis amb cadira de rodes recordant els temps de la república i parlant en castellà, era fàcil deduir que aquest moviment podia tenir un gran poder de convocatòria. La gent que va participar en aquella consulta d’Arenys de Munt (votants i simpatitzants de la causa) van acabar ballant la conga per la riera del poble.

La revolució dels somriures no és només una causa sostinguda pacíficament i amb una gran dosi de bones maneres, sinó també la possibilitat de portar les reivindicacions que la motiven a bon port; la possibilitat, doncs, de guanyar. Per això és tan important que simbòlicament aquest moviment pugui, algun dia no gaire llunyà, celebrar una victòria que culmini tots aquests anys de mobilització. Per això és tan important que la declaració d’independència que faci el Parlament (si arriba a fer-se), tingui una posada en escena (si es vol dir així) que proporcioni moments de glòria i felicitat al moviment que l’ha impulsat. Un dia de celebració sense complexos. Després, segur que vindran dies difícils, molt difícils, com els que ja s’han viscut i s’estan visquent. Però el moviment ja haurà catalitzat una fita per la qual lluitar.

Més enllà de les negociacions, de les estratègies de passadís i del joc polític internacional del qual poca cosa podem saber ara per ara, cal pensar molt en els aspectes simbòlics. El 10 d’octubre vam poder constatar el risc que suposa no poder oferir un missatge simbòlicament potent a la ciutadania. La connexió entre el moviment del carrer i el lideratge polític depèn molt de la capacitat d’aquest darrer de generar un gest simbòlic que representi un reconeixement de la força d’aquest moviment. També la construcció de noves realitats passa per moments en què els rituals o els gestos ho són tot. És així com es creen mecanismes socials de cohesió al voltant de valors i relats col·lectius. El lideratge té aquest poder simbòlic: només amb un gest pot fer que la gent que el recolza passi de la inquietud a la sensació de felicitat. L’independentisme, sens dubte, està esperant aquest moment, amb el cava a la nevera.