Albert Vila Lusilla

Blog polític i de dèries diverses

4 de febrer de 2010
Sense categoria
0 comentaris

Sí que toca parlar de les vegueries, però amb realisme

Un alt dirigent de Convergència i Unió ha perdut una ocasió d’or per a emetre un missatge polític i s’ha limitat a una crítica barroera. Dir que “ara no toca” fer la Llei de Vegueries és clarament un abús d’una frase que el president Pujol feia servir en contextos molt diferents. En realitat sí que toca, si més no parlar-ne: tot el que sigui desenvolupar el marc estatutari toca ara i sempre, i allò que hom espera d’un dirigent són clarícies sobre el com i el quan.

Com que els ciutadans ja som grandets, una altra cosa diferent que agrairíem és que es fes una valoració de les possibilitats reals d’implantar en les condicions actuals un sistema de vegueries realment operatiu.

El nou Estatut (arts. 90 i 91) fixa una doble funció per a les vegueries. D’una banda, són l’àmbit d’organització territorial dels serveis de la Generalitat. De l’altra, són uns organismes de govern local, representatius i executius supracomarcals, assimilables en funcions – deixant de banda la lírica – a les actuals diputacions provincials.

Els canvis referents als municipis i a les comarques es poden prendre des de Catalunya mateix, en principi sense intromissions. Pel que fa a la primera comesa atrubuïda a les vegueries, també, però alhora cal dir que l’organització territoral dels serveis també es pot dur a terme sense necessitat de crear-ne. En realitat això ja ho va fer CiU: en una data tan llunyana com el 1982 el Departament de Cultura va crear uns serveis territorials específics per a les Terres de l’Ebre (Entre 1982 i 1984 en fou titular Josep-Lluís Carod-Rovira). Posterorment altres departaments van fer el mateix; per posar només un exemple més, el Departament d’Ensenyament va fragmentar els serveis territorials de Barcelona.

Però si els Consells de Vegueria, en tant que òrgans d’administració local, han de substituir les Diputacions, la cosa es complica. L’avantprojecte de llei va en el sentit de crear tantes províncies com vegueries. Descarta així la vella idea de fer de Catalunya una província única.  Suposo que això hauria d’haver estat objecte de debat públic, oi? Des d’un punt de vista pràctic, de difícil tant deu ser una cosa com l’altra, però la solució de la província única respondria més a una vella reivindicació del catalanisme.

Cal no oblidar – Chávez s’ha afanyat a recordar-nos-ho mentre els polítics catalans semblaven ignorar-ho – que la competència sobre els límits provincials és de l’estat. I això té notables conseqüències de tipus representatiu. Si es feia Catalunya una província única, Catalunya perdria 12 senadors; en el cas d’assolir el nombre de set províncies, en guanyaria 12 (article 69.2 de la Constitució). Segur que Madrid s’hi avindrà? S’ha começat ni tan sols a  parlar-ne? Els no-sé-quants diputats del PSC a Madrid ja estan esmolant l’eina, disposats a ser coherents ni que sigui una sola vegada? Sorprèn que els promotors de la llei de vegueries no s’hagin ocupat del tema.

En realitat, fa la impressió que els promotors de la Llei ni tenen clar un projecte global de l’administracíó local ni s’han ocupat de la necessitat d’enfocar el tema de les províncies, ni Catalunya endins ni en el necessari pacte amb Espanya.

Mentre aquestes incògnites no tinguin resposta, fa tot l’efecte que es vol aprovar la llei simplement per posar una creueta a la llista. Posats a ser mal pensats, pot semblar que l’aprovació de la llei hagi de fer de torna a la de la resurrecció de l’Àrea Metropolitana, en què els socialistes estan força interessats com a part important dels seus futurs quarters d’hivern. Sembla doncs que hi hagi un pacte entre el PSC  i ERC: tu em votes l’Àrea Metropolitana  i jo et voto una llei que no m’interessa i que ja sé que no es podrà aplicar. I un cop aprovada, però, n’hi haurà prou d’aplicar-ne les disposicions transitòries i per a la resta al·legar causes de força major.

Tanmateix, s’està perdent una bona ocasió per a repensar el conjunt de l’organització territorial. La Catalunya d’avui és força diferent, quant a les característiques del territori – estructura de poblament, industrialització, comunicacions, serveis – , de la de l’any 1979, i seria hora de considerar quines implicacions han de tenir aquests canvis sobre el mapa institucional.

Sembla clar que caldria, en primer lloc, simplificar el mapa municipal. No té sentit que un país com Catalunya tingui a la vora de 1000 municipis, una bona part dels quals tenen una població escassíssima. Els municipis més petits haurien d’esdevenir com una mena de districtes municipals d’un de més gran. Per dir-ho a la pujoliana manera, els districtes s’ocuparien de les coses del ser; els municipis, de les coses del fer.

S’hauria d’incentivar – i en darrer terme, si calgués, imposar – la modificació dels límits municipals allà on són clarament disfuncionals. Valgui com exemple la Beguda, tripartida entre tres municipis pertanyents a tres comarques diferents.

En segon lloc, caldria modificar profundament els Consells Comarcals, en dos sentits: d’una banda, minvar-ne la component política i orientar-los cap a la prestació de serveis, i de l’altra, segregar-ne els municipis més grans. Aquests formarien part d’una comarca només en tant que delimitació, però no del Consell Comarcal; notem que l’Estatut vigent (art. 92) no imposa pas que tot municipi hagi de pertànyer a una comarca. En certa manera, aquest era l’esperit inicial de la llei dels consells comarcals, que, tot i que hi incloïa els municipis grans, els deixava en un segon terme. Amb una mesura com la proposada, desapareixeria el Consell Comarcal del Barcelonès, qua ara té una activitat absolutament irrellevant. Els Consells Comarcals serien doncs una mena de mancomunitats obligatòries de municipis petits.

Pel que fa a les vegueries, substituirien en tot les actuals províncies – en això hi estem tots d’acord -, i el Consell de Vegueria substituiria la Diputació Provincial.

L’Àrea Metropolitana de Barcelona és innecessària; n’hi hauria prou d’incorporar les tres entitats actualment existents com organismes espacialitzats dins la nova vegueria de Barcelona.

En definitiva, només hi hauria d’aver tres nivells (municipi, comarca i vegueria), i això ja és suficient.

Lamentablement, el debat públic sobre les vegueries no s’ha fet en el marc d’una consideració global del problema de l’organització territorial, i en canvi s’ha posat en relleu un fet no massa afalagador per a la cada vegada més difuminada tradició catalanista: les províncies, ens agradi o no, han quallat entre nosaltres més que no voldríem. De mostres no en falten, com ara la defensa aferrissada que fa l’alcalde de Lleida de la “seva” província Si en voleu una d’anecdòtica, considereu la crisi de Reagrupament. Ja sé que deu ser una excusa però ara no vull anar al fons, sinó justament a l’excusa. Deia a TV3 un reagrupat: Ves si els de Tarragona han de triar els candidats de Girona. Jo pregunto: és que les fronteres provincials són murs que ens impedeixen veure-hi més enllà i que en canvi creen una clarividència especial per als qui hi són dins?
Però en realitat, què de més arbitrari que la “província” de Lleida? Què té a veure el Pallars amb el Segrià? No res, llevat de l’arbitrària línia provincial. De vegades fins i tot els homes del temps, tot i que en general són força curosos, cauen en el parany de parlar-nos del temps que farà a les terres de Lleida (quan en realitat la província hostatja justament els tres climes més diversos de Catalunya (al nord del Montsec, al sud del Montsec i el clima atlàntic de la Vall d’Aran).

Hi ha un símptoma encara més palès: el provincialisme dissimulat d’expressions com ara “les comarques de Girona”, àmpliament implantat en les normes del parlar políticament correcte. És a dir, que allò substantiu i que cal preservar és la delimitació – de natura gairebé divina -, i allò adjectiu – i que cal eliminar -, la denominació, el terme “província”. Penso que és al revés: deixeu-nos fer les demarcacions a nosaltres, i després digueu-ne com vulgueu, províncies o vegueries, tant se val.

Tot això, que no ha estat objecte de debat, indica la necessitat de repensar tot el conjunt de l’organització territorial, debatre’l a fons Catalunya endins i plantejar l’acció política sense amagar cap de les dificultats que subsistiran mentre Catalunya formi part d’Espanya i hi hagi partits que facin un atot d’aquest situació de dependència.

I el que de cap manera no podem fer ara, és crear, perquè sí, un nivell administratiu més, o una llei que no resolgui res i que deixi els temes substantius per a un futur indeterminat.

 

 


 

Articles 1974-1980

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!