Davant el lamentable espectacle de les contínues demores del tribunal Constitucional – més de tres anys – per a emetre sentència sobre la constitucionalitat del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, dotze diaris editats a Catalunya han publicat un editorial conjunt, sota el títol de “La dignitat de Catalunya“.
El text és una simple defensa d’un text legal teòricament ja vigent, i en cap moment es va ni un pas més enllà pel que fa a continguts ni a la forma en què aquests van ser gestats, i dóna tàcitament per bones totes les retallades prèvies al referèndum d’aprovació.
Només molt indirectament el text reflecteix el xoc de legitimitats subjacent, quan es denuncia que “el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes“.
I només molt tímidament es fa referència als mètodes reivindicatius, i conclou que “si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable“. Clara al·lusió al moviment de la Solidaritat Catalana de 1906, corresponent a un dels dels moments de més greu agressió contra Catalunya.
Tanmateix cal recordar que l’Estatut vigent és un text ja prou deteriorat, començant per les esmenes dels socialistes catalans el dia després de l’aprovació del projecte pel Parlament de Catalunya, continuant amb la passada de ribot feta a les Corts Generals, i culminant amb la teòrica defensa per part del Govern central, feta d’una manera que en realitat encara el deteriora més: l’argumentació de l’advocacia de l’Estat davant el Tribunal Constitucional mira de salvar-ne la lletra i buidar-lo alhora de contingut.
És, a més, un text menystingut tothora pel Govern central, que no dubta a interpretar-lo segons els criteris adduïts per l’advocacia de l’Estat sense esperar que el Tribunal Constitucional els doni la categoria de norma interpretativa. D’aquí les arbitrarietats en matèria de finançament autonòmic – inexplicablement acceptades per Esquerra -, les insuficiències en matèria d’inversions i la continuada intromissió lesiva per als interessos de Catalunya en tota mena de matèries, des de la tercera hora de castellà a la Llei de la Dependència.
No tinc cap mena de dubte que, hores d’ara, la bona notícia seria que el Tribunal Constitucional inutilitzés legalment l’Estatut, perquè el contrari seria la formalització de la “castració química” que ja s’hi aplica. I la primera faria reaccionar molt més la gent que no pas la segona, que passaria desapercebuda. I en especial faria reaccionar els partits d’obediència catalana, qua ara han vist com 12 capçaleres de diari, que en conjunt mostren un grau de catalanitat força limitat, els passaven la mà per la cara no exactament cridant a sometent però sí fent una advertència alta i forta. En definitiva, fent la feina que els polítics, massa encaboriats en l’immediatisme, no fan.
Penso que fins i tot aquells que ja hem desat l’Estatut a les golfes de les andròmines ens hem de felicitar de l’editorial conjunt, perquè més enllà de la limitació d’horitzons que mostra, tot sencer traspua el cansament de Catalunya d’ésser sempre l’ase dels cops. El text fa palès que “aquests dies els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat” i que “hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat“. I per aquest motiu penso que el text pot ésser celebrat tant pel que es limiten a voler apaivagar la desafecció com pels qui ja pensen en termes de sobirania nacional. És possible fins i tot que, haven volgut fer un text transaccional, els promotors i els autors materials d’aquest es vegin superats per una lectura diguem-ne revolucionària, ajudant-hi, tot s’ha de dir, la sordesa d’aquells qui, un cop més, passaran per alt el crit maragallià: “Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana“.
Un cop dit el mínim del que calia dir, és important de no caure presoners de la rèplica i la contrarèplica. Un dels problemes del catalanisme és la tendència a les actituds reactives més que a les proactives. Les primeres són les de la flamarada davant una agressió una mica més pujada de to, amb l’inconvenient que sempre depenen del que fa l’altre, i que aviat s’extingeixen. Les tendències proactives són més lentes i per tant requereixen més paciència, però van exactament en la direcció que els volem donar i d’acord amb circumstàncies que només nosaltres avaluem.
Ara és l’hora d’enfortir el sobiranisme en el si dels partits, tant dels qui es diuen independentistes però n’ajornen les conseqüències ineluctables com dels qui, tot renunciant a una característica essencial del lideratge, esperen que la majoria social els digui si han de ser independentistes o no. Ara és l’hora de construir la independència des de baix, contribuint tots plegats a l’èxit de les consultes sobiranistes del 13 de desembre. Ara és l’hora d’enfortir i coordinar la multitud de plataformes sobiranistes que sorgeixen arreu i aprofitar al màxim l’enorme potencial humà que contenen. I ho hem de fer passant per damunt de limitacions i inconseqüències que sens dubte es troben en el camí.
I ho hem de fer també amb un estat d’ànim com el que va saber transmetre Churchill el novembre de 1942: “Això no és el final. Això no és ni tan sols el començament del final. Però és, potser, el final del començament“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!