Probablement té raó l’Artur Mas quan diu que allargar un any la implantació del nou sistema de finançament autonòmic és il·legal.
No goso subscriure-ho amb gaire rotunditat, perquè l’Estatut està redactat d’una manera tan maldestra que ves a saber si fent no sé quins malabarismes es pot arribar a justificar la idoneïtat de la demora. Però és que em sembla que, ni de bon tros, sigui aquest el problema més greu.
El problema de fons és – cal insistir-hi un cop més – el del dèficit fiscal. Això és una de les coses que volíem resoldre amb el nou Estatut, oi?
El dèficit fiscal depèn de diversos factors; els dos principals són la inversió de l’Estat a Catalunya i el finançament autonòmic.. Temps hi haurà d’ocupar-se del primer – i per tant del global -; ara és el moment d’ocupar-se del que deriva del finançament autonòmic.
El ciutadà té dret a conèixer les dades bàsiques, ben senzilles de formular, sense les màscares interessades que segur que proliferaran. Hi ha una pregunta ben simple: quin tant per cent de l’aportació de Catalunya al sistema (50% d’IRPF + 50% d’IVA + 58% d’impostos especials) retornarà realment a Catalunya (incloent-hi les partides especials per a policia i presons, tant si queden dins com si queden fora del sistema LOFCA). I, en conseqüència, quin percentatge dels nostres impostos s’esvairà per sempre.
I una altra cosa estretament lligada amb l’anterior: tot i que l’Estatut el formula d’una manera manifestament millorable, se’ns ha d’informar del compliment del principi d’ordinalitat, comparant el percentatge de retorn de Catalunya amb el general de les comunitats del sistema LOFCA. Recordem que l’esperit de l’Estatut és que si som el tercer en tributació per càpita, hem de ser els tercers en finaçament per càpita, cosa que amb l’acord assolit sembla impossible.
Ara, ben segur, hi haurà una immensa cortina de fum orquestrada a sis mans pel PSOE, Esquerra i ICV. Com més prolixos i recargolats siguin els arguments adduïts, més simple ha d’ésser el nostre raonament. Jo demano al responsables de Convergència que no es perdin en gaire prolixitats ni insisteixin gaire en la batalla perduda de la legalitat, sinó que vagin directament al fons polític de l’assumpte, i d’una manera que tothom ho pugui entendre.
Amb tot el respecte per a les forces extraparlamentàries, que de moment només són una promesa, només CiU pot alçar la veu amb l’autoritat que li confereix el seu historial i el fet que és – amb diferència – la primera força política de Catalunya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!