Albert Vila Lusilla

Blog polític i de dèries diverses

23 d'octubre de 2006
Sense categoria
2 comentaris

PACTES

En la darrera part del debat televisat dels caps de llista de les properes eleccions autonòmiques, es va plantejar el tema dels pactes post-electorals. No s’hi va aclarir res que no sapiguéssim ja; i l’únic que ja sabíem és que només ICV aposta explícitament per renovar el Tripartit i que CiU no vol ni sentir parlar del PP. Però Josep-Lluís Carod-Rovira va fer una afirmació que mereix una anàlisi molt i molt detallada. El dirigent d’Esquerra digué que de cap manera no entrarien en cap mena de pacte que s’hagués de configurar a Madrid.

En tot pacte es poden distingir fins a quatre elements: l’objectiu, l’instrument, el grau de compromís i el nivell de l’acord. I val la pena de fer-hi un cop d’ull.

En primer lloc, l’objectiu: quan hom pacta, persegueix un objectiu que creu que assolirà més fàcilment o amb més intensitat. Si, per exemple, l’objectiu del Tripartit era simplement desplaçar CiU de la cadira presidencial, la sola constitució del nou govern va representar un èxit esclatant. Però cal pensar que hi havia motius més profunds: una forma diferent d’entendre Catalunya i una forma diferent d’entendre la relació entre govern i societat. I hi havia uns punts a complir, el contingut del famós Pacte del Tinell.

Com que és època electoral, ara hauria d’afegir que el Tripartit ha estat un fracàs absolut i que no ha fet res ben fet. Però me n’estaré, perquè fer el destraler no ajuda precisament a les argumentacions raonades. No deixaré, però, d’assenyalar que les coses no són fàcils, sobretot quan els objectius són més conjunturals que no pas profunds. I ho faré amb dues pinzellades.

En un destartalat edifici del carrer d’en Rull de Barcelona, davant per davant del carrer d’Obradors, hi ha un rètol immens, signat per l’Ajuntament de Barcelona: "Escola del Gòtic Sud. Edificacions lliurades a la Generalitat de Catalunya". La finalitat del rètol, que es remunta a més de tres anys, era òbvia: venia a dir que l’Ajuntament ja havia fet la seva part de la feina i que la Generalitat (amb un govern de CiU) badava i no feia la seva. Avui, tres anys després del canvi de govern, el rètol continua intacte, com intactes han quedat els vidres trencats que hi ha al darrere. I ningú ha pensat a retirar-lo, tot i que ara ha adquirit un sentit contrari a aquell per al qual fou concebut.

L’altre pinzellada és mes fàcil de percebre. No cal desplaçar-se; nomes pitjar el botó de la televisió per adonar-se que el tàndem Lluís Caelles – Cantamania (per entendre’ns ràpidament) no ha representat cap millora ni pel que fa a la qualitat ni pel que fa a la catalanitat en relació al que (també per entendre’ns ràpidament) representava el tàndem Francino – Buenafuente. I aquí sí que el balanç és lamentable, i és pràcticament impossible assenyalar un sol aspecte en què el govern hagi actuat com a govern de Catalunya i no pas com a govern del Nord-Est d’Espanya.

De manera que aquí hi ha algú que va estirar més el braç que la màniga o que, si no hem de dubtar de la idoneïtat dels seus objectius, va triar el soci equivocat.

Al servei d’uns objectius més o menys coincidents, un pacte posa en funcionament uns determinats instruments, que comporten un repartiment d’àrees de poder – presidència, departaments, TV3 … -, l’existència de mecanismes permanents de negociació (per exemple, el Consell Tècnic ha estat molt més polític que a l’època de CiU), de compensacions… Tot això exigeix un elevat grau de lleialtat, virtut que sembla que més aviat ha anat escassa.

De pactes n’hi ha de moltes menes, amb graus de compromís molt diferents. S’han criticat molt els pactes de CiU, especialment el vot afirmatiu a les dues investidures a Aznar. No cal ésser un entusiasta d’aquests pactes per a dir amb tota rotunditat que entre això i fer president de Catalunya un membre del PSOE hi ha un enorme salt qualitatiu. Perquè, que jo sàpiga, mai cap membre de CiU ha estat ministre d’Aznar ni cap membre del PP ha estat conseller de la Generalitat, ni molt menys president.

I finalment hi ha el tema del nivell dels pactes: el nivell d’un pacte ha d’ésser proporcionat a la importància del contingut d’aquest. Si vas a esmorzar al bar cada dia a la mateixa hora, pots pactar amb el cambrer que ja te’l tingui a punt i no et faci esperar; si un dia se n’oblida, tampoc no serà tan greu. Però si vols organitzar un dinar de negocis amb 30 persones, val més que parlis amb qui realment te’l pot garantir: si és l’amo, l’amo.

En pactes de trascendència, és imprescindible no equivocar-se de nivell: és un tràgic error pactar amb el capatàs allò que, per la seva envergadura, hauries de pactar amb l’amo. Doncs bé: tant pel que fa al PP com pel que fa al PSOE, l’amo és a Madrid, pensa en termes espanyols i els catalans només hi fan de comparsa.

S’ha criticat molt el pacte Mas – Zapatero sobre l’Estatut, pel que té de renúncia i perquè es va pactar a Madrid. La primera part de la crítica amaga una trampa, la de fingir ignorància sobre l’origen de la destrossa de l’Estatut que van fer els socialistes, presentant esmenes al dia següent de l’aprovació pel Parlament de Catalunya (i ningú no va dimitir ni va fer caure el Govern de catalunya!). Potser hem de parlar de renúncia resignada, com s’intueix en unes paraules d’Artur Mas en l’entrevista que li va fer Xavier Sala i Martín: «i és veritat que probablement aquí hem tingut algun dèficit de pedagogia, algun dèficit d’energia, algun dèficit de fermesa, algun dèficit de pèrdua de complexos».

Ara: la segona part de la crítica és totalment infundada. Només pots pactar amb qui té autoritat per assegurar – dins el que és possible – el compliment del pacte. Els socialistes catalans i els del PP a Catalunya són interlocutors solvents per decidir, per exemple, el traçat d’una carretera – i encara! – però no ho són gens en els assumptes estratègics. El tempteig del PP a Artur Mas per constituir a Catalunya una mena d’UPN – la ja famosa trobada de Doñana – no es podia fer al nivell dels capatassos del PP a Catalunya. La destitució de Carod-Rovira del seu càrrec fou una imposició indissimulada de Rodríguez Zapatero, i el president de la Generalitat en fou merament l’executor. El boicot reiterat dels socialistes al projecte d’Estatut, abans i després del 30 de setembre de 2005, responia clarament a una imposició de les directives estatals (independentment del fet que a la majoria desl socialistes catalans ja els estava bé la retallada). I el mateix podem dir de l’expulsió d’Esquerra del Govern. I si el futur ens depara alguna modalitat sociovergent, és evident que s’haurà de pactar amb la direcció estatal del PSOE, per poc estètic que resulti.

Per això cal apreciar que les paraules de Carod-Rovira juguen un cop més amb l’ambiguïtat. Si les hem de prendre literalment, només pot mirar de pactar amb CiU i, fins a cert punt, amb ICV, no pas amb els socialistes. Però si vol reeditar un tripartit, ha d’agafar l’avió i anar-se’n a Madrid, a veure que aconsegueix en relació a la nova LOFCA o al desplegament de l’Estatut a canvi del suport a José Montilla. Si es conforma pactant amb Montilla, s’haurà equivocat un cop més d’interlocutor i es repetirà indefectiblement el desastre.

Queden pocs dies, molt pocs dies, i cada minut que passa es veu més clar que, amb totes les insuficiències que vulgueu, l’única opció creïble des d’un punt de vista nacional català és la de CiU.

  1. Puigcercós el dia que no va a Madrid és perquè ja hi és, així que no li cal patir al Carod, ja té la feina feta en aquest sentit i es pot permetre el luxe de manifestar aquestes "ambigüitats" que comentes.
    Trobo força encertat el teu apunt, malgrat totes les acotacions que es facin –i que hem de fer– al que s’entén com a "punt de vista nacional català".

  2. Hi estic plenament d’acord amb el vostre comentari, però pactar amb Madrid es seguir amb el "qui dia passa, any empeny"

    Quan arribará el dia que CiU i ERC sumaran forçes, per recorrer plegats el camí de la sobirania?

    Jo penso que a CiU hi ha molt poc interès per alliberar Catalunya del llast que sempre ha estat Espanya. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!