Albert Vila Lusilla

Blog polític i de dèries diverses

23 d'abril de 2006
Sense categoria
5 comentaris

NO al SÍ

El projecte d’Estatut de Catalunya és una presa de pèl del PSOE. L’Alfonso Guerra ho ha deixat ben clar: des del punt de vista espanyol era un text infumable, i al Congrés dels Diputats hi han passat el ribot a fons.

I alguns polítics catalans ara se n’escandalitzen. Però aquests laments o són farisaics o no demostren gaire capacitat d’anàlisi. Els qui ara tant s’exclamen, en realitat s’admiren del fet que, havent plantat un pomer, hagin obtingut pomes i no pas peres.

Des de fa dos anys llargs la política catalana s’ha convertit en un circ, en el qual ja no saps on s’acaba la incompetència i on comença la barra. I això val tant per als partits del govern com per als de l’oposició. És lamentable d’haver de reconèixer que l’únic partit que manté una actitud conseqüent és el PP: són espanyolistes confessos i actuen com el que són, sense gaire manies.

De debò és acceptable que un partit que es diu independentista fes president de Catalunya un membre de l’executiva federal del PSOE? Si a Catalunya hagués existit un socialisme autòcton, hauria estat plausible que ERC hi hagués pactat. Però pactar amb el PSC no podia, de cap manera, donar uns altres fruits que els que ha acabat donant.

El PSC ha tingut l’habilitat d’anar jugant amb dues cartes: d’una banda ha jugat la del nou estatut, que li ha permès assegurar-se en tot moment el suport que els assegura la continuïtat en el govern – dir-ne governar seria dir massa -; de l’altre, ha mantingut, en allò que és rellevant, la fidelitat de sempre al PSOE, encara que les atzagaiades semblin indicar una altra cosa.

Lamentablement, la memòria pública és feble, i ja molt poca gent recorda avui les retallades generades des de les files socialistes: intents de compactació, recurs al Consell Consultiu, repetició de les esmenes al dia següent mateix de la sessió del 30 de setembre al Parlament…

L’anomenat Estatut del Parlament de Catalunya no era veritablement l’Estatut del Parlament de Catalunya: entenguem-ho bé: l’Estatut del Parlament de Catalunya era una proposició de llei orgànica de l’Estat Espanyol, subjecta a molts repassos posteriors, i només si es te això ben en compte es pot entendre que Mas i Maragall es fessin la foto i que els socialistes hi votessin a favor.

Que CiU i ERC es miraven de reüll tota l’estona, a veure qui cedia abans, és força notori, i per això és incomprensible que, sense cap necessitat, en Mas es fes una segona foto, aquesta vegada amb en Zapatero, en comptes de mantenir una actitud coherent i veure-les venir, ja que qui tenia la responsabilitat principal eren els altres.

Ara diu que el Tripartit centrarà la campanya del referèndum en la comparació sistemàtica entre l’estatut antic i el nou. Naturalment, tots s’ho faran venir bé, i el PSC i ICV cantaran les lloances del nou text. I CiU, és clar, s’hi afegirà. Dubto, però, que ningú posi gaire èmfasi en dos temes ben cantelluts: el primer, que d’aquí a vint anys podem estar discutint, encara, els darrers replecs de les transferències, i el segon, els tecnicismes absolutament confusionaris del finançament autonòmic.

A primera vista, però, aquest plantejament és un bon recurs per fer compatible el punt de vista afirmatiu del PSOE amb el més crític d’ERC, i possiblement es mantindrà així.

Pot donar-se, però, una paradoxa: que uns i altres – amb posicions discrepants quant al sentit del vot – coincideixin tanmateix a donar al text del 30 de setembre la qualitat d’emanació de la sobirania – limitada potser – del Parlament de Catalunya.

I aquí és on rau el problema de fons: les actuals estructures autonòmiques no contenen en realitat ni un bri de sobirania ni, el que és més important, el projecte del 30 de setembre en contenia cap, ja que les afirmacions sobre la nació o sobre els drets històrics eren purament retòriques.

El sobiranisme de CiU mai no ha estat consistent. Al marge d’alguna incursió episòdica i sense trascendència del president Pujol suggerint una vinculació de Catalunya i Espanya unides només per la Corona, allò més semblant a un plantejament sobiranista va donar-se a l’època d’en Pere Esteve, tot i que va ésser rapidíssimament reconduït cap a un plantejament absolutament d’un altre nivell: l’administració única, és a dir, la descentralització administrativa.

Sobre el paper, el sobiranisme d’ERC és més explícit i més consistent. El problema, però, ve a l’hora de la pràctica política. I en aquest àmbit, la distinció entre ERC i CiU és molt petita, ja que comparteixen una estratègia única: peix al cove quan a Madrid no hi ha majories clares i travessia del desert quan es glaça la Bàltica, i pragmatisme a fons a Barcelona, en qualsevol cas.

Però en comptes de mirar de fer una política una mica més coherent, i mostrar una complicitat de fons més enllà dels atzars de la política quotidiana, uns i altres semblen dues dones d’un harem rivalitzant per assolir la condició de favorita. L’amo, és clar, és el PSOE, que té la clau dels diners, de les competències i dels ministeris.

En aquestes condicions, l’única cosa clara és que el SÍ en el referèndum només pot correspondre a un conformisme radical. Però en canvi el NO, el vot en blanc i el vot nul són opcions molt més polimorfes, on s’aplegaran regionalistes decepcionats, aspirants a favorites de l’harem amb encanteris sublims, i veritables sobiranistes com els de la plataforma “Som una nació i tenim el dret de decidir”. En aquestes condicions i amb només set setmanes veig molt difícil que es pugui bastir una alternativa unitària que sigui portadora d’un mínim de sentit polític i que alhora tingui possibilitats d’èxit, encara que sigui limitat.

L’opció més fàcil és la del NO. Ja sabem quants vots obté el PP en les millors circumstàncies, la diferència difícilment podrà passar per vot espanyolista. La més sofisticada és la del vot nul: aquesta alternativa hauria de reunir tres requisits: en primer lloc, hauria d’ésser explícitament sobiranista, amb missatge únic; en segon lloc, i com a conseqüència de l’anterior, no hauria de fer referència al text del 30 de setembre, i, finalment, els resultats haurien d’ésser objectivables, amb un cos d’interventors disposats a donar-ne fe honestament, encara que no tinguéssin validesa jurídica.

De moment, crec que cal propiciar això: NO al SÍ (que engloba el NO, el blanc, el nul i l’abstenció). I com que això és gratuït, voldria formular un desig: que el SÍ no arribés al 25% del cos electoral. Però si algú es veu en cor de quelcom més clar i explícit, endavant, i m’hi afegeixo! I el dia 19 de juny, a la feina novament.

  1. T’agraeixo molt aquesta aportació al debat sobre el que cal fer en el referèndum sobre l’estatutet.Modestament he intentat contribuir aquests dies al debat en els blocs i m’alegra veure’n continuitat.

    Entenc que defenses com jo que el més important és la unitat del vot contrari al SI. Que un cop assolit un consens, tots hem d’anar a una. Jo defenso el NO. És més fàcil de fer, més clar, té conseqüència jurídica en cas de guanyar, I compta (cal ser pràctics) amb el "suport" (sense que serveixi de precedent) dels votants peperos.

    Hagués agraït un posicionament més clar de la Plataforma pel Dret de Decidir. Sembla que la desitjable opció unitària passa ara per la posició que adopti ERC la setmana vinent. Voldria fer una crida a tothom capaç d’influir en aquesta decissió, per tal que s’inclinin pel NO. Als motius abans exposats ja no es pot oposar la vigència del govern tripartit. Segons els dirigents d’ERC la supervivència del govern està assegurada: Doncs som-hi.Si com acaba de dir el nou conseller Vendrell, l’Estatut és una presa de pel, siguem coherents i diguem NO.

    Salut.

  2. Això de vot "nul" és des de l’òptica dels qui convoquen el referèndum, els espanyols. Des del nostre punt de vista, atès que aprofitem l’estructura i l’infrastructura de franc, fem un assaig de plebiscit i votem per la independència.
    El refrèndum és unes eleccions, en el sentit que cal fer campanya electoral. Els únics que han posat diners damunt la taula pel vot "no" són els del PP. Tots els altres que clamen pel no encara és hora que hi posin un euro: molt malament, sense campanya no faran res més que seguidisme del PP.
    El vot per la independència serà més important que els "no", per la raó que anem directament a allò que interessa i, a més a més, com n’estem del tot convençuts, posem els calers a fer campanya.
    Amb cridar i manifestar-se no n’hi ha prou, cal convicció, treball pesat i recursos. Els del vot lliure per Catalunya posem tota la llenya al foc, i també, sigui quin sigui el resultat electoral, l’endemà de les votacions ja serem preparant el Plebiscit per la Independència de Catalunya.
    T’hi afegeixes?

  3. El vot NUL te dos significats; reclamar l’indepedència de Catalunya i facilitar a l’hora l’aprovació del nou estatut.

    El vot negatiu NO, significa el rebuig al nou estatut, per reclamar un nou sostre de l’Estatut  que ens cal, un estatut de minims sense rebaixes, ni retallades.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!