La cultura catalana en el futur global: l’emergència de les identitats, la llengua i els nous processos de democratització. Per Laura Morcillo

En el següent article plantegem una reflexió sobre el futur de la cultura catalana en el context global internacional, entenent la societat en què aquesta cultura emergeix com a històricament permeable i dialèctica amb altres cultures del món. Quan ens referim al terme cultura ho fem des de la perspectiva sociològica, parlem del conjunt d’elements que permeten a una societat construir un marc de significacions comú, una identitat compartida. La mirada cap al futur planteja quins mecanismes poden afavorir la continuïtat d’aquesta construcció col·lectiva i quins altres la poden dificultar.

Un cop haurem descrit el paper de la cultura i les identitats en el context global actual abordarem la qüestió de la cultura catalana en dos apartats. El primer, la part central i la més extensa de l’article, fa referència al paper de la llengua catalana en la construcció d’una identitat col·lectiva i d’una societat cohesionada; hi analitzarem els projectes lingüístics i nacionals endegats després de la transició, amb els seus èxits i fracassos, i les propostes de futur en la Catalunya del s.XXI. El segon apartat presenta la hipòtesi de J.M Tresserras amb relació a la gestació d’un nou projecte cultural a Catalunya, encapçalat, segons l’autor, per una gran part de la classe treballadora catalana.

Aquest article es basa en els estudis dels autors referenciats al final del document i s’aniran esmentant durant el desenvolupament de cada apartat.

1. La cultura i les identitats en el context de la globalització. La posició de la societat civil catalana.

En aquest apartat ens proposem exposar els canvis que el procés de globalització ha generat en els estats-nació pel que fa a la relació entre els estats i les seves ciutadanies. Veurem com aquests canvis relacionals han propiciat la construcció de noves identitats i cultures. Basem aquesta exposició en l’article de Manuel Castells, “Globalització i identitat”, 2004.

En els processos de globalització econòmica, tecnològica i comunicativa hi ha hagut i encara hi ha el que Castells anomena una ideologia racionalista dominant. Aquesta ideologia proclama que en el món global ja no hi tenen cabuda les identitats pròpies i que aquestes representen etapes obsoletes de la història. Referenciant dades empíriques M. Castells demostra l’existència de dos processos paral·lels que contradiuen la proclama racionalista: l’un és l’expansió de la globalització, l’altre, la reafirmació de les identitats culturals.

Aquests dos processos que semblen contradictoris estan estretament connectats. El món global actual, articulat i desenvolupat per les noves tecnologies, genera el que Castells anomena una xarxa global, i en el context de la Unió Europea, un Estat-xarxa. En aquesta construcció global els estats han replantejat la seva gestió per tal de vincular-se a aquesta xarxa econòmica, tecnològica, de comunicació i de poder sense la qual el desenvolupament del propi país no seria viable en termes de creixement i productivitat.

La vinculació dels estats a la xarxa global ha suposat una desvinculació amb relació a la nació, la societat, que veu destruïdes algunes de les fites socials, laborals i nacionals més importants assolides durant el segle XX. Aquesta pèrdua de drets i fites, moneda que han fet pagar els estats als seus ciutadans a fi de poder participar de la gestió global, ha deslegitimat l’estat com a representant dels seus ciutadans i ha desarticulat un marc de referència compartit per a la vida social de les persones, prou eficaç en l’esplendor de l’Estat-nació.

En el moment en què la ciutadania entén que l’Estat ja no la representa es dóna una fractura profunda entre l’Estat i la nació. És en aquest punt on es dóna el que Castells anomena l’emergència de la identitat. Identitat definida com a “procés de construcció de sentit sobre la base d’un atribut cultural que permet a les persones trobar sentit al que fan en la seva vida” (M. Castells, 2004). En aquest punt és important aclarir dos elements. D’una banda, amb relació al futur de la cultura catalana, ens centrem en la identitat que Castells anomena identitat-projecte, la qual “s’articula a partir d’una autoidentificació, sempre amb materials culturals, històrics, territorials” on existeix “un projecte de construcció d’una col·lectivitat” (M. Castells, 2004). De l’altra, cal entendre que aquesta nova identitat no es construeix des de l’estratègia dels aparells de l’estat sinó que és impulsada per una base social que reacciona contra la manca de representativitat.

Quins són els indicis que mostren aquesta reacció ciutadana a Catalunya? La societat civil ha denunciat activament, d’una banda, la manca de comprensió de l’estat espanyol amb relació a les necessitats de la societat catalana, (econòmiques, socials, culturals, nacionals), i, de l’altra, la incapacitat de la classe política catalana d’aportar solucions efectives a aquestes demandes socials i a l’absència de diàleg amb l’estat central.  Aquestes mobilitzacions socials marquen camí i empenyen la classe política a fer efectiu el dret d’autogovern i, també, a fer efectives les demandes ciutadanes que afecten àmbits primordials de la societat.

En el context de la societat catalana quallen dues realitats. Una d’elles és identificada per A. Heller com a pròpia de les societats postmodernes: “qualsevol poble, grup, ètnia, religió, forma de vida, cultura, vol establir la seva pròpia identitat/diferència dins d’una cultura compartida/moderna”  (A. HELLER, 2006). L’altra fa referència a com aquesta identitat emergent està estretament vinculada a nous processos de democratització, a la demanda d’una democràcia responsable vers els afers que la societat planteja com a prioritaris.

 2. La llengua catalana: marc simbòlic, cohesió social i democratització.

En el següent apartat voldríem reflexionar sobre la llengua catalana com a institució socialitzadora, eina de cohesió social i catalitzadora del capital simbòlic i de l’imaginari col·lectiu. Volem fer una mirada al passat recent per entendre els èxits i els fracassos dels processos de difusió i apropiació de la llengua catalana i una mirada al futur que defineixi estratègies d’apropiació de la llengua des de la nova realitat catalana, fruit del context globalitzat a què pertany.

Per mirar al passat recent recollirem les conclusions desvetlladores de l’excel·lent treball de Marta Rovira, Enric Saurí i Montserrat Treserra titulat La llengua com a factor d’apoderament en les trajectòries migratòries. Una història que es repeteix” (2010). Els autors estudien el paper de la llengua catalana en els processos de socialització de la població immigrant arribada a Catalunya des de l’època franquista a l’actualitat.

Dues idees ens semblen especialment rellevants amb relació al tema central d’aquest article, el futur de la cultura i la identitat catalanes en el món global. La primera fa referència als efectes d’apoderament a través de l’apropiació de la llengua catalana: eina que potencia els processos de desenvolupament vital i de participació en tots els àmbits de la societat. La segona es refereix a la responsabilitat institucional que ha de garantir aquest procés d’apoderament en termes no només de capacitació lingüística sinó d’accés a la creació de referents culturals i socials significatius. Facilitar la vinculació al capital simbòlic entronca amb la construcció conscient d’una identitat col·lectiva, d’una societat cohesionada i d’un accés igualitari als recursos. Una responsabilitat fallida en aquest darrer aspecte.

En la mirada al futur sintetitzem aspectes que ens semblen clau en la projecció de la cultura catalana. La ponència d’Isidor Marí “Immigració, exclusió social i integració lingüística” (2007) l’autor planteja un dels grans reptes de la societat catalana en el context global actual: la integració de la població immigrant que ha constituït prop d’un milió tres-centes mil persones arribades d’arreu del món en poc més d’una dècada. Des del nostre punt de vista I. Marí planteja dos elements cabdals en la projecció d’una estratègia de construcció d’una identitat col·lectiva.

D’una banda, entén que les identitats que emergeixen del context globalitzat són i han de ser necessàriament diferents d’aquelles que havien estat dissenyades en els projectes polítics dels estats-nació. Els nous marcs significatius compartits han de ser pensats per a una societat multicultural complexa que demana “construir una perspectiva pròpia sobre la diversitat i la convivència intercultural” (I. Marí, 2007). I ja hi ha qui considera que aquesta diversitat és a la base mateixa de la llengua i la cultura catalanes; J.M. Tresserras afirma com la diversitat és el punt de partida d’un projecte cultural incipient que “es defineix a partir del reconeixement i el respecte profund de la diversitat” (J.M. Tresserras, 2013).

De l’altra, Isidor Marí fa un pas més enllà en la definició dels elements necessaris per consolidar una integració lingüística. Si bé en estudis anteriors es plantejava la incorporació a la llengua catalana com element sense el qual no hi havia integració social, I. Marí afirma que la inclusió social és un element més en el procés d’integració lingüística, no pas una conseqüència d’aquest.

Aquesta darrera idea connecta amb el concepte de democratització que és transversal en tot aquest article. Més amunt hem explicat com els estats han dimitit de la seva funció de representants dels ciutadans i com aquests darrers han fet emergir noves identitats i nous processos democràtics (M. Castells, 2004). En un context social cada vegada més fragmentat i amb una menor mobilitat social (Rovira, Saurí, Treserras, 2010) la democratització de l’accés als recursos és cabdal per al futur de la cultura catalana. També ho són els processos de democratització que demanen corresponsabilitat en les polítiques d’integració i capacitat de disposició dels propis recursos econòmics.

3. Un nou projecte cultural: el lideratge social i una nova democratització.

En aquest darrer apartat voldríem exposar la idea de J. M. Tresserras amb relació a la necessitat de la construcció d’un nou projecte cultural encapçalat per les classes treballadores i il·lustrades (J. M. Tresserras 2013). Un projecte que hauria d’homologar la cultura i la llengua catalanes a la resta de cultures de països propers. De la conferència “La cultura catalana en l’era global i digital” (J. M. Tresserras 2013) en destaquem aquelles qüestions que connecten amb les idees troncals d’aquest article.

Tresserras remet a un problema estructural en la cultura catalana: la dimissió de les classes dirigents pel que fa al disseny i l’execució d’un projecte cultural i nacional català. A aquest problema endèmic s’hi ha sumat darrerament el descrèdit de la classe política. La conseqüència ha estat el que Tresserras anomena “un desplaçament en l’hegemonia del país de la vella classe dirigent per part de les classes treballadores mitjanes i il·lustrades” (J. M. Tresserras 2013). Unes classes populars que han mostrat voluntat d’impulsar i visibilitzar la cultura i la llengua del país.

Les característiques essencials d’aquesta cultura catalana que es vol visibilitzar i del projecte nacional a què es vincula són l’obertura i la inclusió. Treserras planteja la cultura catalana com una realitat a la qual tothom s’hi pot adscriure, des de l’arrelament o des de la curiositat, sempre des del respecte profund a les seves arrels històriques.

Tresserras entén que la nova hegemonia de les classes treballadores i il·lustrades ha de “quedar segellada” pel disseny i el lideratge d’”un nou projecte cultural”. I afirma que aquest pas decisiu només es podrà fer quan “les classes populars facin efectiu el seu accés a les fonts del coneixement, de la informació i de la cultura” (J. M. Tresserras 2013).

Entenem que alguns dels elements exposats per Tresserras il·lustren tres grans qüestions de la cultura catalana en el context global. La primera és la desvinculació entre la ciutadania i els màxims representants del poder institucional, en el cas català són la classe històricament de referència, la classe política i l’estat espanyol.  La segona és el caràcter obert i permeable de la societat catalana que, com molt bé descriu la demògrafa Anna Cabré, ha estat sempre capaç de crear unanimitats i mantenir un marc de referència social compartit (A. Cabré, 2014). La tercera és la constatació un altre cop dels processos de democratització que han de substituir la manca de representativitat: “l’accés a les fonts del coneixement, de la informació i de la cultura” és un d’aquests processos.

Conclusions

Ens agradaria tancar aquest article fent una síntesi d’aquells elements que considerem el correlat d’una realitat que s’estén més enllà de les fronteres catalanes i dels elements idiosincràtics del país.

Catalunya es troba en un moment històric excepcional, tan extraordinari com el context internacional, on la pèrdua de representativitat de l’estat i la desconnexió entre les ciutadanies i els aparells de poder són també la desaparició del que A. Heller anomenava les grans narratives de la modernitat.

L’emergència de la identitat cultural a Catalunya no és només una reivindicació històrica, constitueix una demanda col·lectiva de gestió d’una nova societat complexa, rica i diversa que cap projecte polític ha estat capaç de projectar cap al futur.

La cultura catalana ha absorbit i s’ha enriquit d’influències culturals d’altres parts del món al llarg de la seva existència. La llengua ha perdurat a través dels temps malgrat adversitats ben conegudes. L’idioma ha esdevingut l’eina social que ha permès mantenir una comunitat de sentit on persones d’orígens diversos han compartit vivències.

El futur de la cultura catalana torna a estar lligat a la pervivència de la llengua però també a la construcció d’una societat d’acord amb les demandes paral·leles de democratització de la vida social. Aquesta democratització engloba la garantia d’igualtat d’oportunitats real, és a dir, la inclusió i el desenvolupament social dels individus, i la capacitat de la societat catalana de decidir sobre afers propis en un context de gestió globalitzada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.