Records de l’1 d’octubre

La llarga nit. El sopar que ens van portar de diversos establiments: pizzes a dojo! Conèixer moltes persones de Vilassar de mar amb qui no havia parlat mai (molts talents per descobrir!) La fraternitat, els nervis, l’organització d’activitats amb aportacions musicals improvisades. Llevar-se molt i molt d’hora. Organitzar la mesa, l’adrenalina. Votar i fer votar la gent no havia estat mai tan emocionant. L’inici colpidor, les imatges impactants, la por per moments, molts més nervis, els falsos avisos de “venen cap aquí”, “són al poble del costat”. Les converses entre les meses de “què fem si venen?”. Les dificultats informàtiques. Les solucions. I la gent que no parava de venir per votar: avis i àvies que necessitaven ajuda, famílies amb el cotxet del nadó (no tenien por!), pares i fills… El recompte final, el cansament, la sortida amb les urnes enlaire, la gent feliç i orgullosa, per unes hores. Les expectatives d’un l’endemà impossible de discernir. La foscor de després, la indignació pels atacs bèsties de la policia i la guàrdia civil a mesura que vèiem totes les imatges, la incertesa política i la repressió infame. Els Jordis a la presó. El govern a la presó i l’exili. La solidaritat. La força del record que perdura. La repressió que no s’atura. El futur per construir: ho tornarem a fer.

Fusions i cultura

«Hi ha moltes iniciatives discretes que tenen retorn social malgrat que no impliquin guanys econòmics»

Publicat a Nació Digital: 23 de setembre de 2020

Abans de la pandèmia vivíem temps difícils per a la cultura, sempre infradotada pel que fa a les aportacions públiques, i sense una llei de mecenatge que contribueixi a facilitar les aportacions privades. En les societats occidentals, atès que el rendiment del capital pot representar una acumulació de diners molt important i fiscalment la distribució no és pas tan favorable als que tenen menys com caldria esperar, és important que la cultura es pugui beneficiar de les aportacions que poden fer empreses, bancs i persones amb molta capacitat econòmica. Caldria que l’administració incentivés això d’alguna manera, però a falta de llei de mecenatge, com diem, no s’està promovent.

Durant molts anys, el sistema de caixes públiques va proporcionar aquest finançament, sovint discrecional, a iniciatives culturals. Iniciatives grans i iniciatives molt locals i petites. Això donava aire, sens dubte, al nostre teixit associatiu i cultural. Després de la desaparició del model de caixes, només quedava una entitat que fes en part aquesta funció: CaixaBank. Continuant amb el sistema establert pel “fons de caixes” que rebia la Generalitat, els diners de CaixaBank permetien finançar tota una sèrie de projectes d’educació, benestar i cultura que no tenien accés als grans mecenes.

La imminent fusió entre Bankia i CaixaBank culmina un procés de relocalització i centralització absoluta del sistema bancari espanyol. Coincideix amb el fet que CaixaBank deixarà d’aportar aquests fons per a projectes que gestionava la Generalitat. Així doncs, s’haurà tancat totalment el cicle de col·laboracions entre el sistema bancari i l’administració catalana per a projectes petits i discrets. Això afecta especialment el sector cultural, ja que CaixaBank no té, de moment, cap convocatòria per a projectes culturals. De fet, fa anys que el sector bancari i les grans fundacions estan orientant els seus recursos cap a projectes socials que atenguin la desigualtat i la pobresa, però en detriment de la cultura. Només una entitat, la Fundació Antigues Caixes Catalanes, que depèn del BBVA, continua fent una tasca de promoció de projectes culturals, però cada vegada més en una lògica d’organització d’esdeveniments i de premis. No està pas malament, perquè l’objectiu de qui aporta diners sempre és, lògicament, que aquests tinguin visibilitat. Però la cultura necessita també aquell tipus d’aportació que permet engendrar projectes sense esperar que esdevinguin una gran eina de promoció de marca.

De fet, un estudi europeu en marxa (CHIEF), apunta que la inversió en cultura i educació cultural està cada vegada més orientada cap a grans institucions (vinculades només a “l’alta cultura”) i a projectes que tenen un retorn econòmic o que representen pràctiques culturals econòmicament autosostenibles. La cultura, però, té molts nivells d’acció. Hi ha moltes iniciatives discretes que tenen retorn social malgrat que no impliquin guanys econòmics, que aporten innovació o que simplement donen forma a la capacitat dels actors socials per a promoure iniciatives des de la base. Perdre aquest fons de CaixaBank, doncs, ens ha de posar en alerta pel que significa de final de cicle, de pèrdua total de capacitat del nostre país per orientar recursos del sector privat al sector cultural, més quan el sector públic no és solvent en aquesta matèria.

La digitalització del coneixement

«Haurem de deixar d’entendre l’educació com un fet que succeeix dins l’aula i incorporar com a font de coneixement allò que hi ha a internet»

Publicat a Nació Digital: 9 de juliol de 2020

Oriol Lladó em va demanar de participar en un conjunt d’intervencions de reflexió que ha batejat amb el títol de #laCiutatQueEnsEspera i que es pengen a Twitter. De fet, aquest és un exemple de com la comunicació està canviant les maneres que tenim de participar en processos de reflexió, anàlisi, debat… La qüestió que vaig voler tractar és precisament aquesta, la de com la comunicació virtual pot contribuir a reduir les desigualtats educatives. Però, és clar, calen unes condicions. En relació amb això, faig tres propostes. Segur que altres persones les poden ampliar i millorar.

Ordinador i connexió per a tot l’alumnat. Després d’anys de parlar d’smart cities i de l’ús de dades a gran escala, la pandèmia del Covid-19 i les seves conseqüències ens han fet adonar que hi ha necessitats bàsiques no resoltes i que afecten directament a la cohesió social. S’hauria de garantir que qualsevol estudiant, del nivell que sigui, tingués un ordinador i connexió a internet, com a material educatiu bàsic. Durant la pandèmia hi ha hagut iniciatives per resoldre el dèficit d’ordinadors a les llars però moltes mesures han arribat a deshora. Caldria incorporar aquests dos recursos (ordinador, connexió a internet) amb la mateixa matrícula, des de primària fins a la universitat. Cal trobar fórmules, alhora, perquè qui ja tingui els recursos no calgui que li siguin proporcionats.

La televisió i la ràdio són mitjans educatius. Fins ara hem tendit a pensar que una cosa era internet i l’altra la televisió i la ràdio “tradicionals”. De fet, ho és pel que fa als continguts. Malgrat que els dos canals de comunicació es van acostant amb la incorporació de les xarxes socials als programes de debat o als magazins de la televisió i la ràdio, encara es concep la televisió en la seva fórmula tradicional, basada en la combinació d’informació i entreteniment. Mentre el món d’internet està en plena explosió d’una gran oferta que inclou tota mena de continguts. Cal preveure que la televisió esdevindrà un proveïdor més de tota aquesta oferta. Per tant, cal pensar, més que en una graella tancada en si mateixa, en una televisió que treballi diferents propostes de continguts i les aporti allà on pot oferir més valor afegit. El mateix serveix per a la ràdio.

De fet, la televisió i la ràdio són mitjans que acumulen uns recursos i uns coneixements que es necessitarien per potenciar certs continguts a través d’internet. Penso que les propostes educatives que actualment funcionen de forma casolana a Youtube o altres plataformes i que podrien guanyar en qualitat i capacitat d’atraure públics gràcies als recursos de què disposa la televisió i la ràdio. Per això penso que la televisió i la ràdio públiques de Catalunya s’han de plantejar molt seriosament la possibilitat de posar els platós i els estudis de gravació al servei de propostes educatives que es projectin tant a través de l’antena com d’internet, o bé directament a internet. El Departament d’Educació i la CCMA haurien de crear una estratègia conjunta de creació de continguts i recursos educatius.

Estratègia catalana de divulgació del coneixement. Les grans corporacions (gegants) de distribució d’informació a la xarxa, especialment Google, estan fent apostes molt fortes per incorporar tot el sector educatiu a les seves eines, cosa que a mitjà termini les pot convertir en imprescindibles. La circulació de coneixement per internet està essent un dels fenòmens més rellevants del segle XXI. Però cal que ens fem una sèrie de preguntes. Qui controla la biblioteca global? Quines eines té la literatura i la ciència feta en català a internet? De qui depèn? Quin públic la consulta? Avui milers d’adolescents i joves s’informen diàriament a través de canals com Youtube sobre el món que els envolta. Mentre tota la comunitat científica depèn de la circulació dels seus articles a la xarxa i l’impacte que hi poden obtenir.

Haurem de deixar d’entendre l’educació com un fet que succeeix dins l’aula i, com ha passat ara amb el confinament, incorporar com a font de coneixement allò que hi ha a internet. Però això requereix una estratègia pròpia, perquè no tot és a internet, ni tampoc tot el que hi ha és un coneixement útil o fiable. Si les línies de separació entre els canals de comunicació moderns (televisió, ràdio, premsa) i internet es desdibuixen, també ho faran les línies de separació entre les formes d’accés al coneixement i l’educació que hem tingut fins ara i els canals de circulació actual de la informació, la formació i els continguts.

Per tant, ens cal tenir una estratègia per elaborar continguts de qualitat en la nostra llengua. I ens cal fer-ho desfent les fronteres entre els canals que fins ara han configurat espais diferenciats de comunicació (informació, ciència i educació) per a crear nous sistemes propis que encaixin amb les necessitats actuals de la societat catalana.

Desplegament educatiu a la xarxa

«Oferir una bona resposta també ens pot garantir evitar que augmenti la desigualtat i que l’alumnat no perdi el curs»

Article publicat a Nació Digital: 5 d’abril de 2020

Un dels efectes que ha produït més neguit a causa del confinament, a part de la patacada econòmica, és la necessitat de continuar oferint educació als escolars i als universitaris de Catalunya. Una cosa que agraeixo aquests dies és la comunicació que he rebut de la UAB, que ha estat per mi exemplar en la resposta a la situació, posant totes les eines que tenim (i algunes que no havíem fet servir encara) a l’abast del professorat i de l’alumnat.

També puc dir que m’he aprofitat de l’experiència dels meus anys de col·laboradora docent a la UOC, malgrat que les tècniques i aplicacions disponibles per treballar en línia canvien tan ràpidament que encara estic aprenent (i ho continuaré fent!) a utilitzar les eines.

Tanmateix, també he pogut viure i observar l’ansietat que provoca el fet d’intentar reproduir el ritme de la docència presencial a internet, la càrrega de treball, els tipus d’exercicis que es poden encarregar a l’alumnat, les lectures i els recursos, etc. És evident que cal adaptar la manera d’ensenyar i d’aprendre, més encara si tenim en compte les circumstàncies en què ens trobem.

El confinament afecta de moltes maneres diverses l’alumnat i el professorat. Depèn de si tenen fills petits a càrrec, de si han de treballar, de si han perdut la feina, de si tenen malalts, o si treballen en el sector sanitari. Hi ha imponderables nous que poden canviar completament la relació entre la persona i la seva activitat acadèmica.

I encara que es puguin superar tots els obstacles que els canvis comporten, un dels inconvenients més greus d’aquest nou desplegament educatiu a què ens hem abocat, és la manca dels recursos tecnològics necessaris en un sector de famílies. D’altra banda, les famílies es veuen forçades a substituir el suport dels docents per tal d’ajudar els seus fills a tirar endavant el curs en aquesta nova modalitat. Per no parlar de la desigualtat que ja s’està produint entre l’escola concertada i l’escola pública.

De cop s’ha produït una segregació que no havíem previst. Perquè és ben cert que l’escola concertada s’ha abocat a oferir continguts i seguiment al seu alumnat per tal d’assegurar “els clients”, que paguen una quota mensual que cap escola es pot permetre deixar de cobrar si vol mantenir-se com a oferta educativa. Ja sabem que l’educació a l’escola concertada no és pas gratuïta (i no cal que ho fem veure), amb aquelles excepcions que marca el departament d’Educació. En canvi, la resposta a l’escola pública durant aquestes primeres setmanes de confinament ha sigut desigual. Cada centre ha actuat com li ha semblat, en alguns casos implicant-se a fons en intentar mantenir el treball de l’alumnat, en d’altres casos esperant a veure què dirà el Departament.

És difícil establir un sistema d’educació a distància de cap i de nou, i més en les situacions complicades de moltes famílies. Tanmateix, potser caldria evitar pretendre fer exactament el que es faria en un curs presencial. No solament per les limitacions, sinó també per les oportunitats que ofereix la situació. M’explico. Hi ha recursos que són a l’abast de tothom, com ara la TV i la ràdio, i que poden ser utilitzats amb finalitats educatives. El govern espanyol ho ha fet amb TVE amb poc encert pedagògic. Però el mitjà brinda una oportunitat interessant per tal d’explorar precisament noves formes d’aproximar els continguts educatius a les cases.

Penso que hauríem d’aprofitar les possibilitats que ofereix avui, com sempre, un mitjà com la ràdio. Per exemple, penso que un programa com el Popap de Catalunya Ràdio podria divulgar les eines i els recursos que podem trobar a internet. Precisament, last but not least, hi ha tot el que ofereix internet: una oferta cultural amplíssima que pot eixamplar el currículum educatiu i obrir les parets de l’escola per interactuar amb el món.

No es tracta, potser, d’encasellar els continguts onlinesinó de desplegar pautes perquè els centres educatius i els docents puguin explorar altres formes d’abordar les competències. De plantejar-se com acompanyar l’alumnat en el seu procés d’aprenentatge, sigui per telèfon, ràdio, TV o internet.

El confinament està essent, en el millor dels casos, una situació pesada. En els pitjors, un mal tràngol que esperem que pugui ser superat aviat. Però en tots els casos, tenir objectius i una tasca per endavant segur que ajuda a donar sentit al dia a dia. Oferir una bona resposta educativa a la situació també ens pot garantir evitar que augmenti la desigualtat i que l’alumnat no perdi el curs.

Viure el risc

Publicat a Pensem, 20 d’abril de 2020

Deia C. Wright Mills el 1959 que els moments de crisi poden accentuar la nostra imaginació sociològica. És a dir, la nostra capacitat de posar en relació el que ens passa a nosaltres amb el que passa al món, a través de comprendre el context en què es produeixen els fets. Tinc clar que hem après, gràcies als mitjans de comunicació i les xarxes socials globals, a observar el que passa al món i com ens afecta. No tinc clar que puguem posar-ho en context tal com ho entenia C. Wright Mills.

Posar les coses en context vol dir comprendre el conjunt de factors que incideixen en un fenomen social. Com deia Max Weber, és impossible conèixer totes les causes associades a tots els factors que incideixen en un mateix fet social. Malgrat que tenim molta informació, sempre hi haurà coses que se’ns escaparan, o que simplement no podrem interpretar. En canvi, des de les ciències culturals, com la Sociologia, sí que podem interpretar en el seu context el significat social d’un determinat fet.

Avui ens aventurem a plantejar com ens pot canviar la situació que vivim a causa d’un virus que, gràcies al sistema de mobilitat global, s’ha estès de pressa per totes les societats humanes, sobretot a les ciutats. Impressiona veure les imatges de les ciutats d’arreu del món buides de gent i de trànsit. Just quan milers d’especialistes i opinadors parlaven de la necessitat de prendre mesures per aturar els efectes nocius de l’activitat humana envers el clima i l’estabilitat dels ecosistemes, la humanitat s’ha vist atacada per un fenomen natural que l’ha obligat a replegar-se com a espècie.

La paradoxa és que els nostres sistemes sanitaris són els millors de la història de la humanitat. I en canvi, la crisi sanitària és viscuda culturalment com una catàstrofe tan grossa com la de la grip espanyola de 1918, que es va endur 50 milions de vides al món pel cap baix. Tenim uns sistemes de salut que salven milions de vida cada any, especialment a la vella Europa. Per això l’esperança de vida s’ha allargat tan en els darrers decennis. Malgrat això, l’amenaça d’un virus mortal produeix el que Stanley Cohen (1972) va batejar com a “pànic moral”. Ell es referia al fort impacte mediàtic que provocava el vandalisme dels mods i dels rockers als anys setanta, que apareixien als mitjans de comunicació com si es tractés de la fi de la civilització. Cohen arriba a parlar de la creació de “dimonis humans” en moments de crisi.

Els mitjans de comunicació, doncs, juguen un paper central en la construcció del problema social que vivim. La informació sobre el coronavirus s’instal·la en el context de l’alarma social. Les mesures per frenar-lo centren tota l’atenció i esdevenen una causa col·lectiva. Però en aquests moments penso que parlar només de l’alarma com un efecte dels mitjans de comunicació seria limitar molt l’anàlisi. En realitat, tot el nostre sistema político-institucional ha reaccionat a la pandèmia per afrontar el “risc”. Aquest “risc” ha estat definit com la possibilitat que morin milers persones a causa d’una limitació del propi sistema, això és, la impossibilitat d’atendre totes les persones que pateixen la malaltia provocada per la COVID-19 de forma greu. Com deia abans, paradoxalment. Però aquest fet pràctic és interpretat sovint des d’un punt de vista moral. I per això és tan important comprendre’l des del punt de vista de la seva significació social.

Si Ulrich Beck (1998) va parlar als anys noranta de la societat del “risc” per referir-se a com els canvis tecnològics podien generar situacions inesperades i incertes per als humans, podem dir que ens trobem en una situació en què els nostres sistemes tecnològics (mèdics) es mostren significativament insuficients per respondre a una amenaça per a les nostres vides. És a dir, que no són del tot infal·libles. Per molt que els sistemes de salut fa anys que ordenen d’una manera força intensiva les nostres vides (Foucault diria que les controlen), no poden ser absolutament poderosos davant dels efectes naturals sobre els nostres cossos. I des de la perspectiva de la nostra moral col·lectiva (que diria Durkheim), cap pèrdua de vida és acceptable.

Malgrat això, un dels fenòmens que anem observant en els pròxims mesos és la desigualtat en els efectes de la pandèmia. No parlo només d’economia, sinó també de salut. La gestió de la resposta institucional a la crisi sanitària està mostrant diferents formes de donar suport a la població. Des de països que contemplen la possibilitat de fer la prova de la COVID-19 a tots els ciutadans que en tinguin símptomes, fins a països en què aquesta prova no s’està distribuint. Des de països que garanteixen ingressos a les famílies que es queden en situació vulnerable fins a països que no prenen mesures en aquest sentit. Compareu Brasil amb Corea del Sud, o Alemanya amb Anglaterra (el cas espanyol m’agafa massa de prop perquè no em provoqui sensació de caos i angoixa). Tot això està influït també per les formes culturals de resposta a la situació. Per exemple, la idea del confinament com a única resposta possible, envers l’opció de fer la prova a tota la població. Per a uns, la primera opció és la més radicalment segura per combatre el virus a curt termini i minimitzar els seus efectes a llarg termini en l’economia; per a d’altres, la segona és la que millor opció per a garantir una gestió sostenible de la crisi mèdica i econòmica.

En tot cas, el sistema de benestar social -que es troba en crisi des dels anys 70 del segle passat- ha derivat en un sistema de protecció més o menys intensiu, que ja no funciona per a garantir la mobilitat i la possibilitat que una gran part de la població visqui bé, sinó per fer front a la pobresa o a les contingències més greus. Si la crisi econòmica del 2008 va donar un cop gairebé mortal a la classe mitjana, podem dir que la crisi actual farà evolucionar encara més els sistemes estatals cap a sistemes de reacció protectora, primer cap al mateix sistema econòmic (ajudant bancs i grans empreses), després cap als més febles a través de rendes bàsiques, pensions, etc. Però la classe mitjana no se’n beneficiarà. Qui en forma part, o bé caurà per la banda dels més necessitats, o bé resistirà però sense gaires opcions per a la mobilitat social ascendent, més quan els nivells d’estudis ja han assolit índexs força amplis i és difícil que ofereixin un potencial de mobilitat per als que ja es trobaven en posicions mitjanes. En tot cas, són un recurs per a mantenir-se si es compta amb altres formes de capital (social, econòmic), però no pas perquè el conjunt de la ciutadania “progressi” cap a una àmplia posició benestant.

La desigualtat creixent, la fugida de les grans empreses multinacionals i de les grans fortunes dels sistemes impositius solidaris, la incertesa en el mercat laboral, i la manca de respostes a les conseqüències de la globalització econòmica, social i ambiental, ens aboquen a escenaris de “crisi”. No és la fi del món, però sí la fi d’un món, deia Daniel Innerarity. I sabem que després d’aquesta pandèmia, en pot venir una altra. Ens hem instal·lat en la incertesa i la fragilitat. Però sobretot és important observar i adonar-se que el discurs social dominant, que marca les pautes de la gestió de la crisi, s’orienta cap a aquesta necessitat de respondre amb sistemes més protectors (salvem els més febles) que no pas sostenibles a llarg termini (una altra regulació del sistema econòmic).

D’altra banda, emergeixen teories conspiratòries que acusen a diferents agents de provocar aquest canvi. Formen part del “pànic moral”. Hi ha qui creu en experiments militars per a crear virus (com si la natura no els pogués crear!), hi ha qui pensa que tot és una conspiració orquestrada des de l’economia financera per treure’s de sobre uns quants pensionistes (certament, podríem pensar malament); per contra, hi ha qui atribueix la voluntat de castigar la humanitat a la natura (sic), per no parlar dels més tradicionals que creuen que això és un càstig de Déu (què hem fet?). Hi ha explicacions, relats i faules per a tots els gustos. La por crea els monstres!

La sensació de final d’etapa també produeix un desassossec comprensible, que produeix una certa desafecció cap a l’època que vivim. L’escena mediàtica s’omple d’intel·lectuals que avalen amb teories castatròfiques o culpabilitzadores aquest malestar psicològic col·lectiu. Hem estat socialitzats en uns sistemes socials de previsió, això és, en intentar evitar al màxim la incertesa (potser ja no els millenials): què estudiaríem, de què treballaríem al llarg de la vida, com viuríem la vellesa, com ens mantindríem si fallava la feina o la salut… Per tal de preservar aquesta seguretat estem disposats a donar-ho tot a qui ens encomana als sistemes de control social absolut. I oblidem que potser la societat líquida (malgrat el profeta de la calamitat Zigmund Bauman) és la millor realització, fins ara, de la idea de llibertat que hem pogut imaginar. Com a dona no puc pas pensar que temps pretèrits foren millors!

Potser els bohemis de fa un segle se’n riurien una mica, de nosaltres! O els pagesos de fa cinc segles dirien que som afortunats de no passar gana, fred o calor! O les dones que lluitaven per poder ser independents dels seus pares i dels seus marits envejarien les d’ara, que han d’ocupar-se soles dels seus fills i treballar alhora. Però cada generació viu els problemes a la seva manera. En el nostre cas, la pandèmia de la COVID-19 ens confirma que som fràgils i això ens fa posar en crisi tota la nostra idea del benestar, ens veiem en desgràcia i oblidem tot allò que ens fa viure millor que els nostres avantpassats.

Als sociòlegs sovint ens demanen que calmem l’ansietat dels governants buscant solucions als problemes que afronten. Però, com deia Berger, als sociòlegs ens interessa comprendre el significat social d’aquests problemes. Com han sorgit, com són viscuts, quines conseqüències tenen. El virus no prediu la resposta; aquesta depèn del significat social que té en cada moment històric. En el nostre moment històric, la capacitat de la medicina per salvar vides és un dels nostres assoliments més preuats i ha esdevingut un dels valors més sagrats. Per això la nostra resposta és fer tot allò que estigui a les nostres mans per salvar vides. Sense mirar les conseqüències.

No podem prendre aquestes conseqüències com si fossin obra del virus, o un resultat moral de les nostres accions. Són part de la nostra vivència del problema. I evidentment no podem controlar tots els factors que es desencadenaran com a conseqüència de la crisi sanitària. No sabem encara si produirà canvis en les formes de vida (tot i que podem observar ja un increment de la socialització en l’ús de les tecnologies de comunicació per internet en bona part de la població). No sabem fins a quin punt la crisi econòmica serà greu, perquè no ens hem trobat en cap situació semblant. No sabem fins a quin punt els sistemes de control desplegats per al confinament de la població tindran efectes duradors (gràcies a estar legitimats per la necessitat de resposta a la crisi). No sabem si la por s’instal·larà per molt de temps en la nostra cultura. No podem aventurar conclusions precipitades, ni deixar-nos endur per les teories de la calamitat que es propaguen de forma viral (valgui la redundància). Només podem esperar i observar el que passa, tot posant en quarantena les conclusions precipitades i prenent consciència dels nostres propis pre-judicis.

Bibliografia:

  • Bauman, Zygmunt (2000). Liquid modernity. Cambridge: Polity Press.
  • Beck, Ulrich (1992) Risk Society: Towards a New Modernity. London: Sage
  • Berger, Peter L. (1995). Invitació a la sociologia : una perspectiva humanística / Peter L. Berger (4a ed.). Barcelona : Herder, 1995.
  • Cohen, Stanley (1972). Folk Devils and Moral Panics. London and NY: Routledge.
  • Mills, C. Wright (1992). La Imaginació sociològica / C. Wright Mills (2a ed.). Barcelona : Herder, 1992.
  • Weber, Max (2017). La “objetividad” del conocimiento en la ciencia social y en la política social. Madrid: Alianza editorial.

Estudies a la universitat? Com t’està afectant el confinament?

Respon a l’enquesta!

https://forms.gle/dapLobwbBPw3uvr99

L’inici del confinament per evitar contagis de Covid19 va començar el passat 13 d’abril suspenent totes les classes presencials a les escoles i universitats. Des d’aleshores, les universitats catalanes han reorganitzat tot el funcionament de la docència perquè es pugui fer a distància. Des de fa temps, de fet, les universitats presencials disposen de programari per tal de desenvolupar eines que complementin la docència a classe.

El campus virtual ja era abans l’eina per publicar les lectures i els treballs de curs. Ara, tot aquest sistema ha crescut amb noves eines que estem començant a aprendre a utilitzar alumnat i professorat. Però la nova situació també afecta l’avaluació, la dinàmica de treball amb els continguts de les assignatures, etc. I encara cal tenir en compte la situació personal de cada alumne/a, que pot haver quedat afectada de moltes maneres diferents, segons la seva situació laboral i familiar. O bé depenent de les eines de connexió i treball que tingui a la seva disposició.

Per tot això, des de Pensem, amb la sociòloga Marta Rovira (investigadora a la UPF i professora de sociologia a la UAB), posen marxa una enquesta per conèixer com el confinament i els estudis a distància està afectant la vida acadèmica dels estudiants de les universitats catalanes.

Podeu respondre l’enquesta aquí: https://forms.gle/dapLobwbBPw3uvr99

Un cop s’hagi recollit una quantitat prou important de respostes, es farà una anàlisi de resultats que es publicarà aquí i que s’enviarà a les persones que han respost.

Feminisme per a totes

Najat El Hachmi, Sempre han parlat per nosaltres. Edicions 62, 2019

En aquest llibre, El Hachmi fa una anàlisi valenta de com les noves formes de relativisme cultural que pregonen les esquerres limiten les possibilitats d’alliberament de les dones a Europa. L’altre perill és el creixement de l’islamisme i el fonamentalisme encobert a les comunicats musulmanes d’Europa.

Najat El Hachmi explica el seu procés personal d’alliberament com a dona, com el et d’anar a viure a Vic als 8 anys li va permetre adoptar els drets i les llibertats de què gaudeixen les dones catalanes i com això va comportar alliberar-se de les cotilles i les prohibicions imposades en el seu entorn familiar.

Per El Hachmi no hi ha dubte: l’islam és una religió que fomenta el masclisme, que té fonaments masclistes i que es desenvolupa també com una religió colonitzadora arreu on penetra. Jo podria dir el mateix del cristianisme, de com de petita em va marcar l’educació religiosa a l’escola i a l’entorn catòlic on vivia, i com gràcies a tenir una família liberal respecte de la religió he pogut créixer, malgrat tot, amb una llibertat que voldria per a totes les dones. La nostra generació s’ha alliberat de coses que eren impensables per a les nostres mares, que van créixer en els inicis del franquisme, que es van casar i van ser mares en una societat que negava l’autonomia de la dona. Els anys seixanta! Qui voldria tornar-hi? Jo no. També vaig créixer pensant que la religió catòlica és masclista i ho continuo pensant. No només ho és la religió com a proposta, sinó totes les estructures que la sostenen. Com ho són també moltes de les estructures de la nostra societat, que no han canviat encara.

En el llibre de Najat El Hachmi hi ha una crida a favor d’un feminisme universal, que no faci distincions per raons d’origen entre les dones. Ella denuncia que des de les esquerres s’està atorgant poder a la religió, en donar-li valor d’identitat. Les dones musulmanes han de tenir el seu propi feminisme? Per què? Nosaltres, dones cristianes que ens hem alliberat de la imposició de la religió com a forma d’identitat, no hauríem d’oblidar d’on venim. Les nostres mares també vam haver de lluitar per desfer-se d’aquesta opressió. És gràcies a les dones valentes que es van oposar als dictats de l’Església catòlica i d’una dictadura confessional que avui podem expressar-nos en llibertat, que podem votar, que podem treballar sense necessitat que el marit o el pare signin el contracte, que podem anar amb qui volem.

En una entrevista que vaig fer fa alguns anys a noies adolescents d’origen paquistanès, els vaig preguntar què era allò que les preocupava més. Em van dir que allò que les feia patir més era l’assetjament a què les sotmetien els seus companys d’origen paquistanès. La seva resposta em va deixar atònita, però em va revelar allò que no volem veure perquè no encaixa en els nostres esquemes sobre la identitat i la immigració. En aquest sentit, hi ha una altra lectura subjacent en el text d’El Hachmi, que m’ha fet pensar en com tractem el procés migratori des de la perspectiva de la societat d’acollida.

Sovint tractem el migrant com algú a qui cal compensar alguna cosa. L’efecte no desitjat de la crítica descolonitzadora i antietnicista és que ens hem convertit en predicadors d’una nova mena de caritat cristiana, com si nosaltres haguéssim d’expiar alguna cosa pel fet d’altres han hagut d’emigrar del seu país. Ben mirat, a Catalunya som majoritàriament immigrants, persones que tenen orígens fora o que ens hem mogut de comarques a l’àrea metropolitana. Hauríem de saber comprendre que el procés migratori és dur, sí, però ningú no l’emprèn per anar a una vida pitjor. No és pel fet migratori que les persones ens han de moure a compassió, sinó pel fet que la nostra societat no ofereixi les mateixes oportunitats a tothom, que mostri una desigualtat creixent, que impedeixi que nous migrants facin el mateix procés que ha portat tanta gent a formar part del nosaltres. En canvi, diu El Hachmi, la nostra societat tendeix a encaixonar les persones en la seva identitat religiosa quan es tracta de persones de procedència o pràctica musulmana, considerant-la, a més, incompatible amb un espai públic comú. Però no s’aplica pas el mateix criteri en el cas dels cristians. Hem de procurar que la diversitat no sigui un problema, ans acceptar-la com un valor positiu de la nostra societat, però no pas com una finalitat en si mateixa, sinó com una realitat que ens fa ser com som.

Però què som nosaltres? Només pot existir un nosaltres si en el debat sobre les normes socials, sobre els drets i les llibertats hi incloem a tothom. No podem pretendre una societat cohesionada si quan es planteja la qüestió del vel és tractada com si fos una cosa d’ells, no pas nostre. Si afecta a les nenes i a les dones catalanes, és un debat nostre. Si volem una societat cohesionada, l’espai públic no pot ser compartimentat, el debat públic no pot ser limitat per suposades identitats que hem de respectar com si no fossin també fruit de la imposició, de la repressió, del masclisme, tal com explica molt bé Najat El Hachmi. No podem acceptar en altres les cadenes que no volem per a nosaltres com a dones.

Visita a Lisboa

Pastéis de Belém

Belém és el barri allunyat del centre on tothom de Lisboa va a parar en algun moment per visitar el Monestir dels Jerònims, la Torre de Belém o bé els pastissets de crema que venen en un establiment històric anomenat, precisament, “Pastéis de Belém”. Us podeu imaginar fent cua durant força estona per tastar un pastisset? Jo no. Per això em resulta sorprenent la facilitat amb què es formen aquestes cues a tota hora davant d’aquest establiment. Què fa que milers de japonesos facin cua en aquest establiment i sentin una emoció tan profunda de tastar els pastéis de nata? Quina magnífica guia de viatges els ha dut a sentir aquest moment com un fet tan especial? Em meravellava veure’ls fent-se fotografies amb el seu preuat premi en forma de capça de quatre pastéis de nata.

© Marta Rovira Martínez

De la mateixa manera, em va meravellar descobrir, el dia de cap d’any, que fàcil que era anar esmorzar a primera hora del matí en aquest mateix establiment sense cues. Aprofitant que el nostre apartament era força a prop del lloc, vam poder descobrir (oh, sorpresa!) que es tracta d’un local força gran, amb moltes sales perfectament decorades amb la típica rajola de Portugal, que li confereix un aire localista, senyorial i alhora costumista.

Pastéis de nata
© Marta Rovira Martínez

La ciutat dels tramvies

El tramvia és un fet europeu. Amb això vull dir que el seu ús està força estès pel continent. No se li pot atribuir pròpiament una representació de la identitat d’un lloc particular sense tenir en compte que és un transport característic de diverses ciutats europees. En el cas de Lisboa, però, el tramvia és un fenomen social. Potser més aviat turístic. Cal començar, però, pel fet: Lisboa és una ciutat plena de tramvies. En un espai relativament reduït del centre s’hi poden concentrar nombroses línies. No només això. El tramvia ocupa el mateix espai de carrer que els cotxes, els autobusos i tots els altres vehicles que circulen pel centre de Lisboa. Tot passa per allà mateix. El resultat és una sensació de caos i d’atapeïment. Els turistes que omplen els tramvies de la línia 28 acaben de completar aquesta sensació d’atapeïment. Hi viatgen com sardines, disposats a patir corporalment per assolir una fita en la representació que les guies de viatges han aconseguit construir al voltant del que significa conèixer Lisboa, experimentar Lisboa. No s’adonen que l’espectacle són ells mateixos.

© Marta Rovira Martínez

 

Les mentides sobre la immigració, una lliçó d’Alejandro Portes

El dia 27 de juny vaig poder assistir a la conferència que va impartir el professor de la Universitat de Princeton Alejandro Portes a l’Institut d’Estudis Catalans, en un seminari organitzat per l’Associació Catalana de Sociologia. Portes va fer un repàs amb dades de les implicacions que té la distància entre la demagògia i els fets en la política americana d’immigració de l’era Trump. Com deia Ismael Peña-López en un tuit, el populisme és el que marca la diferència entre les polítiques públiques (policies) i la política (politics).

Hi ha 41 milions de persones estrangeres als EUA. Això representa un 13% de la població. Més o menys el que passa al nostre país, segons dades de l’Idescat. La mitjana d’estudis global dels estrangers als Estats Units és semblant a la mitjana nacional. Tanmateix, en realitat es tracta de dos grans grups diferenciats de perfils socials. D’una banda, els estrangers d’origen llatinoamericà, que tenen un baix nivell d’educació; i de l’altra banda els asiàtics, que són reclutats a la indústria tecnològica i per tant arriben al país amb alts nivells d’estudis. Això reforça una sèrie d’estereotips en la societat americana, en el sentit d’identificar els llatins amb persones de baix perfil educatiu i els asiàtics com a bons estudiants.

Darrera aquestes dades, però, hi ha l’efecte d’unes polítiques molt concretes. Unes polítiques que queden amagades darrera el discurs populista de Donald Trump. Els Estats Units, en contra d’aquest discurs anti-immigració, promouen la immigració de contingents de milers de persones cada any a partir dels programes que l’administració americana es dedica a promoure, sota la pressió dels sectors empresarials que necessiten mà d’obra.

D’una banda, hi ha el programa de visats H1-B (inaugurat el 1990), que té com a objectiu la captació de capital humà d’alta qualificació per a les empreses tecnològiques. D’altra banda, es va posar en marxa el visat H2-A per tal de suplir la manca de mà d’obra al camp que havia provocat el fre a la immigració durant el 2010. Els conreus del sud havien quedat literalment sense collir.

Aquests programes qualifiquen a les persones migrants per treballar als EUA, però no els permet obtenir una residència permanent. El 2015 van arribar més de mig milió de persones amb el visat H1-B, juntament amb els seus familiars. La meitat provenien de l’Índia. El 2015 van arribar també 300.000 persones provinents de països llatinoamericans, principalment, per treballar al camp, amb el programa H2B, creat específicament per proveir de treballadors els grans propietaris agrícoles. En total, doncs, els visats per a treballadors van aportar més de 1.147.000 treballadors als EUA, segons Portes.

Per tant, deia Alejandro Portes, sense que s’expliqui, els Estats Units incentiven la immigració de treballadors (en programes específics per a treballadors qualificats i no qualificats), segons les necessitats empresarials, mentre expulsa o pretén expulsar milers de persones arrelades i amb fills nascuts al país. Durant la darrera dècada s’han retornat uns 8 milions de persones immigrants, dels 12 milions que es trobaven en situació irregular. En aquests moments, això provoca situacions inesperades com que hi ha mig milió d’immigrants dels EUA a Mèxic. Són els fills nascuts al país veí dels mexicans que han estat retornats. Altres menors queden simplement orfes havent de buscar familiars que els acullin quan els seus pares són expulsats del país.

Tota aquesta situació desastrosa és amagada pel discurs anti-immigració que s’està imposant a la societat nordamericana, legitimat per Trump. A Europa també s’estan veient les conseqüències del poder que està agafant aquest discurs. El primer objectiu és obtenir vots atiant la por per part dels sectors més desfavorits de la població. El segon objectiu, menys evident, és aconseguir que hi hagi ciutadans de primera i ciutadans de segona. Perquè aquests sectors que atien el discurs anti-immigració en realitat volen i promouen l’arribada de treballadors immigrants que els ajudin a mantenir els salaris baixos i a frenar les reivindicacions dels sindicats, així com a disminuir les partides destinades a l’estat del benestar (o allò que en queda).

Segons Portes, aquest context indica “la fi de la compassió”. També a Europa, on es criminalitza els refugiats, fins i tot aquells que sabem que fugen de situacions de guerra. Ni tan sols això ha fet replantejar les polítiques de frontera i repressió de la immigració. Com si aquest fos un fenomen exogen a la nostra societat occidental, o al món. Tot el procés de la revolució industrial va ser possible gràcies als desplaçaments de la població i a la creació del treball “formalment lliure” (com deia Max Weber), però esclavitzador (com afirmava Karl Marx) (Nota al marge: potser als llibres de secundària caldria, al costat dels avenços tecnològics de la “industrialització”, explicar millor el context social que la va fer possible); tot el procés de mundialització de l’economia actual es basa en l’existència d’aquests treballadors immigrants que cobren menys i que viuen en pitjors condicions a les “ciutats-globals” actuals (com explica Saskia Sassen).

La fi de la compassió és també la fi del benestar que han assolit les lluites obreres i el desenvolupament de l’economia estable. És també la pèrdua del gran consens en què es basa la democràcia: que tothom pugui viure amb uns mínims de dignitat. Fa temps que hi som, en aquest vaixell, i ens enganyen dient-nos que hem de salvar el Titànic a tota costa deixant que l’aigua ens arribi al coll, mentre al saló de primera classe veuen xampany.

Hem perdut polítiques públiques (policies) i hem guanyat política de gesticulació (politics).

Què és el totalitarisme?

Masha Gessen, presentada per Jordi Vaquer al CCCB

En el seu darrer llibre, Masha Gessen (The Future is History. How Totalitarianism Reclaimed Russia, 2017), fa una aposta semàntica en definir com a totalitari el sistema polític rus actual, dominat per Putin. Es pot pensar que aquest concepte és massa dur i que potser Gessen n’està forçant el significat per tal de criticar Putin. Ella mateixa, però, aclareix que el concepte “totalitarisme” no és estàtic, sinó que evoluciona tal com ho fan les formes en què els sistemes totalitaris s’estableixen al llarg del temps.

En el cas del sistema polític rus, Gessen diu que no s’ha de pensar com un sistema basat en una ideologia definida, amb uns valors i un programa polític concret. De fet, el propòsit de Vladimir Putin no és establir un sistema polític, sinó desenvolupar i controlar un estat mafiós, que a més intenta estendre més enllà de les fronteres russes actuals. El seu és un poder unidireccional gestionat per mitjà d’una mena de clan que controla la distribució de poder i de diners. I del clan no ens pots formar part a voluntat ni tampoc no en pots sortir quan vulguis. No són lliures de decidir sobre això ni els que en formen part ni els que n’estan exclosos.

Gessen arriba a la conclusió que aquest nou totalitarisme és una recreació del totalitarisme soviètic. De fet, diu, s’ha assumit d’una manera molt acrítica la idea que la Perestroika va col·lapsar el règim soviètic. És interessant aquest punt de vista, especialment quan a Catalunya s’està qüestionant d’una manera força crítica la Transició espanyola. Fins a quin punt el règim franquista va quedar superat? Fins a quin punt es va reconstituir en un altre règim semidemocràtic? Tal com explicava a la meva tesi doctoral sobre les memòries de la Transició, el mateix règim franquista construeix un relat sobre si mateix que pesarà sobre el relat de la Transició. La conseqüència més clara d’això és que la democràcia s’estableix sense condemnar el Franquisme, sinó com una conseqüència lògica del mateix. I això condiciona la manera com es desenvolupa el sistema democràtic a Espanya en els anys posteriors.

En el seu llibre, Gessen descriu els diferents períodes en què ella mateixa ha viscut a Rússia, on va néixer i des d’on va marxar als EUA, per tornar després a Rússia en la seva vida adulta, amb la seva pròpia família. Segons la seva experiència, l’herència soviètica és el cràter històric en el qual es fa impossible de construir uns fonaments democràtics. És el terreny erm i inestable en què es fa impossible que els russos puguin pensar críticament sobre la societat en què viuen, amb coneixement de causa, a partir d’una anàlisi rigorosa. La Unió Soviètica va prohibir, literalment, pensar per un mateix. Com també va impedir el desenvolupament de les ciències socials i de la filosofia com a formes de comprensió del que està passant.

The only stories Russia told itself about itself were created by Soviet ideologues. If a modern country has no sociologists, psychologists, or philosophers, what can it know about itself? And what can its citizens know about themselves?

Com sabem, l’eina més poderosa d’aquest procés d’anul·lació del coneixement i del pensament lliure és la manipulació del llenguatge. Aquest és un tema que preocupa especialment Gessen, tal com ens va comentar en el seminari que es va fer al CCCB el dijous passat. Quan es perverteix el llenguatge i es manipula, diu Gessen, és molt difícil oposar-s’hi. No es pot evitar el mal que fa. L’únic que es pot fer és promoure una consciència reflexiva. Però tot i així, les conseqüències negatives d’aquesta manipulació del llenguatge hi són. Hi estic d’acord.

La manipulació del llenguatge no es produeix només en els sistemes totalitaris, o en uns sistemes polítics concrets. De fet, estem veient en els nostres dies com les xarxes socials accentuen la difusió d’expressions demagògiques, manipulacions i informacions acrítiques sobre el que està passant. A l’altra banda del Pacífic, els Estats Units tenen un president que ha convertit la manipulació del llenguatge en la seva arma polític més rellevant, així com Twitter en el seu canal preferit d’expressió (un canal en què una frase, una sentència breu, pot tenir la màxima notorietat amb el mínim de fonament). Aquesta també és una manera d’evitar que es pugui comprendre què està passant. Almenys a partir de paràmetres compartits. Ja no hi ha consens sobre el llenguatge adequat, sobre el que és correcte i el que és incorrecte. De fet, la gran victòria de Trump és imposar el seu discurs al d’aquells que poden generar una altra forma de pensament: periodistes, intel·lectuals i científics. Les xarxes socials permeten que l’adhesió al llenguatge manipulat, la cridòria i el soroll siguin més poderosos que qualsevol tipus de reflexió.

A Catalunya, el conflicte sobre la sobirania territorial ha sotmès els ciutadans que participen de la creació d’opinió i tot el sistema polític a una alta tensió que es manifesta en l’ús del llenguatge com a arma política, més que com a eina per explicar el que està passant. Aquest fenomen es pot observar en totes les situacions de crisi política, de crisi d’un règim o d’aparició d’una hegemonia política alternativa. I ara estem en un context d’una profunda crisi de representativitat del sistema polític i de la seva capacitat per respondre democràticament als reptes que es plantegen.

Per això tots els sistemes polítics estan afectats per aquesta nova dinàmica de construcció del discurs polític. Fins i tot en les situacions en què les ciències socials i el pensament crític gaudeixen de bona salut, han de lluitar per esdevenir un referent en un món dominat per la circulació d’informació ràpida i de pensament fast food. La gran paradoxa és que tant l’excés com el defecte d’informació semblen produir situacions semblants. Però això només és un efecte òptic. Per mi, hi ha una diferència essencial entre l’excés i el defecte d’informació, de coneixement o de pensament crític. Aquesta diferència és la capacitat de l’individu per escollir lliurament. És a dir, la disponibilitat de llibertat, de sobirania, per a expressar opinions diverses.

I és precisament això el que està en perill a Catalunya, a causa de la repressió exercida des del govern de l’Estat i del sistema judicial. La nostra garantia de llibertat política està essent coartada per lleis, decisions judicials i pressions polítiques amb conseqüències dramàtiques, com s’ha vist ja en nombrosos casos. Per això, la situació russa ens resulta tan interessant, perquè ens sembla cada vegada més pròxima. I per això ens cal escoltar el que en diu Masha Gessen.

Podeu escoltar la seva conferència al CCCB: http://www.cccb.org/en/multimedia/videos/lecture-by-masha-gessen-on-the-orwell-day/229303

Masha Gessen, The Future is History. How Totalitarianism Reclaimed Russia. Riverhead Books. New York, 2017.

Traduït a El futuro es historia. Rusia y el regreso del totalitarismo. Turner. Madrid, 2018