Viure el risc

Publicat a Pensem, 20 d’abril de 2020

Deia C. Wright Mills el 1959 que els moments de crisi poden accentuar la nostra imaginació sociològica. És a dir, la nostra capacitat de posar en relació el que ens passa a nosaltres amb el que passa al món, a través de comprendre el context en què es produeixen els fets. Tinc clar que hem après, gràcies als mitjans de comunicació i les xarxes socials globals, a observar el que passa al món i com ens afecta. No tinc clar que puguem posar-ho en context tal com ho entenia C. Wright Mills.

Posar les coses en context vol dir comprendre el conjunt de factors que incideixen en un fenomen social. Com deia Max Weber, és impossible conèixer totes les causes associades a tots els factors que incideixen en un mateix fet social. Malgrat que tenim molta informació, sempre hi haurà coses que se’ns escaparan, o que simplement no podrem interpretar. En canvi, des de les ciències culturals, com la Sociologia, sí que podem interpretar en el seu context el significat social d’un determinat fet.

Avui ens aventurem a plantejar com ens pot canviar la situació que vivim a causa d’un virus que, gràcies al sistema de mobilitat global, s’ha estès de pressa per totes les societats humanes, sobretot a les ciutats. Impressiona veure les imatges de les ciutats d’arreu del món buides de gent i de trànsit. Just quan milers d’especialistes i opinadors parlaven de la necessitat de prendre mesures per aturar els efectes nocius de l’activitat humana envers el clima i l’estabilitat dels ecosistemes, la humanitat s’ha vist atacada per un fenomen natural que l’ha obligat a replegar-se com a espècie.

La paradoxa és que els nostres sistemes sanitaris són els millors de la història de la humanitat. I en canvi, la crisi sanitària és viscuda culturalment com una catàstrofe tan grossa com la de la grip espanyola de 1918, que es va endur 50 milions de vides al món pel cap baix. Tenim uns sistemes de salut que salven milions de vida cada any, especialment a la vella Europa. Per això l’esperança de vida s’ha allargat tan en els darrers decennis. Malgrat això, l’amenaça d’un virus mortal produeix el que Stanley Cohen (1972) va batejar com a “pànic moral”. Ell es referia al fort impacte mediàtic que provocava el vandalisme dels mods i dels rockers als anys setanta, que apareixien als mitjans de comunicació com si es tractés de la fi de la civilització. Cohen arriba a parlar de la creació de “dimonis humans” en moments de crisi.

Els mitjans de comunicació, doncs, juguen un paper central en la construcció del problema social que vivim. La informació sobre el coronavirus s’instal·la en el context de l’alarma social. Les mesures per frenar-lo centren tota l’atenció i esdevenen una causa col·lectiva. Però en aquests moments penso que parlar només de l’alarma com un efecte dels mitjans de comunicació seria limitar molt l’anàlisi. En realitat, tot el nostre sistema político-institucional ha reaccionat a la pandèmia per afrontar el “risc”. Aquest “risc” ha estat definit com la possibilitat que morin milers persones a causa d’una limitació del propi sistema, això és, la impossibilitat d’atendre totes les persones que pateixen la malaltia provocada per la COVID-19 de forma greu. Com deia abans, paradoxalment. Però aquest fet pràctic és interpretat sovint des d’un punt de vista moral. I per això és tan important comprendre’l des del punt de vista de la seva significació social.

Si Ulrich Beck (1998) va parlar als anys noranta de la societat del “risc” per referir-se a com els canvis tecnològics podien generar situacions inesperades i incertes per als humans, podem dir que ens trobem en una situació en què els nostres sistemes tecnològics (mèdics) es mostren significativament insuficients per respondre a una amenaça per a les nostres vides. És a dir, que no són del tot infal·libles. Per molt que els sistemes de salut fa anys que ordenen d’una manera força intensiva les nostres vides (Foucault diria que les controlen), no poden ser absolutament poderosos davant dels efectes naturals sobre els nostres cossos. I des de la perspectiva de la nostra moral col·lectiva (que diria Durkheim), cap pèrdua de vida és acceptable.

Malgrat això, un dels fenòmens que anem observant en els pròxims mesos és la desigualtat en els efectes de la pandèmia. No parlo només d’economia, sinó també de salut. La gestió de la resposta institucional a la crisi sanitària està mostrant diferents formes de donar suport a la població. Des de països que contemplen la possibilitat de fer la prova de la COVID-19 a tots els ciutadans que en tinguin símptomes, fins a països en què aquesta prova no s’està distribuint. Des de països que garanteixen ingressos a les famílies que es queden en situació vulnerable fins a països que no prenen mesures en aquest sentit. Compareu Brasil amb Corea del Sud, o Alemanya amb Anglaterra (el cas espanyol m’agafa massa de prop perquè no em provoqui sensació de caos i angoixa). Tot això està influït també per les formes culturals de resposta a la situació. Per exemple, la idea del confinament com a única resposta possible, envers l’opció de fer la prova a tota la població. Per a uns, la primera opció és la més radicalment segura per combatre el virus a curt termini i minimitzar els seus efectes a llarg termini en l’economia; per a d’altres, la segona és la que millor opció per a garantir una gestió sostenible de la crisi mèdica i econòmica.

En tot cas, el sistema de benestar social -que es troba en crisi des dels anys 70 del segle passat- ha derivat en un sistema de protecció més o menys intensiu, que ja no funciona per a garantir la mobilitat i la possibilitat que una gran part de la població visqui bé, sinó per fer front a la pobresa o a les contingències més greus. Si la crisi econòmica del 2008 va donar un cop gairebé mortal a la classe mitjana, podem dir que la crisi actual farà evolucionar encara més els sistemes estatals cap a sistemes de reacció protectora, primer cap al mateix sistema econòmic (ajudant bancs i grans empreses), després cap als més febles a través de rendes bàsiques, pensions, etc. Però la classe mitjana no se’n beneficiarà. Qui en forma part, o bé caurà per la banda dels més necessitats, o bé resistirà però sense gaires opcions per a la mobilitat social ascendent, més quan els nivells d’estudis ja han assolit índexs força amplis i és difícil que ofereixin un potencial de mobilitat per als que ja es trobaven en posicions mitjanes. En tot cas, són un recurs per a mantenir-se si es compta amb altres formes de capital (social, econòmic), però no pas perquè el conjunt de la ciutadania “progressi” cap a una àmplia posició benestant.

La desigualtat creixent, la fugida de les grans empreses multinacionals i de les grans fortunes dels sistemes impositius solidaris, la incertesa en el mercat laboral, i la manca de respostes a les conseqüències de la globalització econòmica, social i ambiental, ens aboquen a escenaris de “crisi”. No és la fi del món, però sí la fi d’un món, deia Daniel Innerarity. I sabem que després d’aquesta pandèmia, en pot venir una altra. Ens hem instal·lat en la incertesa i la fragilitat. Però sobretot és important observar i adonar-se que el discurs social dominant, que marca les pautes de la gestió de la crisi, s’orienta cap a aquesta necessitat de respondre amb sistemes més protectors (salvem els més febles) que no pas sostenibles a llarg termini (una altra regulació del sistema econòmic).

D’altra banda, emergeixen teories conspiratòries que acusen a diferents agents de provocar aquest canvi. Formen part del “pànic moral”. Hi ha qui creu en experiments militars per a crear virus (com si la natura no els pogués crear!), hi ha qui pensa que tot és una conspiració orquestrada des de l’economia financera per treure’s de sobre uns quants pensionistes (certament, podríem pensar malament); per contra, hi ha qui atribueix la voluntat de castigar la humanitat a la natura (sic), per no parlar dels més tradicionals que creuen que això és un càstig de Déu (què hem fet?). Hi ha explicacions, relats i faules per a tots els gustos. La por crea els monstres!

La sensació de final d’etapa també produeix un desassossec comprensible, que produeix una certa desafecció cap a l’època que vivim. L’escena mediàtica s’omple d’intel·lectuals que avalen amb teories castatròfiques o culpabilitzadores aquest malestar psicològic col·lectiu. Hem estat socialitzats en uns sistemes socials de previsió, això és, en intentar evitar al màxim la incertesa (potser ja no els millenials): què estudiaríem, de què treballaríem al llarg de la vida, com viuríem la vellesa, com ens mantindríem si fallava la feina o la salut… Per tal de preservar aquesta seguretat estem disposats a donar-ho tot a qui ens encomana als sistemes de control social absolut. I oblidem que potser la societat líquida (malgrat el profeta de la calamitat Zigmund Bauman) és la millor realització, fins ara, de la idea de llibertat que hem pogut imaginar. Com a dona no puc pas pensar que temps pretèrits foren millors!

Potser els bohemis de fa un segle se’n riurien una mica, de nosaltres! O els pagesos de fa cinc segles dirien que som afortunats de no passar gana, fred o calor! O les dones que lluitaven per poder ser independents dels seus pares i dels seus marits envejarien les d’ara, que han d’ocupar-se soles dels seus fills i treballar alhora. Però cada generació viu els problemes a la seva manera. En el nostre cas, la pandèmia de la COVID-19 ens confirma que som fràgils i això ens fa posar en crisi tota la nostra idea del benestar, ens veiem en desgràcia i oblidem tot allò que ens fa viure millor que els nostres avantpassats.

Als sociòlegs sovint ens demanen que calmem l’ansietat dels governants buscant solucions als problemes que afronten. Però, com deia Berger, als sociòlegs ens interessa comprendre el significat social d’aquests problemes. Com han sorgit, com són viscuts, quines conseqüències tenen. El virus no prediu la resposta; aquesta depèn del significat social que té en cada moment històric. En el nostre moment històric, la capacitat de la medicina per salvar vides és un dels nostres assoliments més preuats i ha esdevingut un dels valors més sagrats. Per això la nostra resposta és fer tot allò que estigui a les nostres mans per salvar vides. Sense mirar les conseqüències.

No podem prendre aquestes conseqüències com si fossin obra del virus, o un resultat moral de les nostres accions. Són part de la nostra vivència del problema. I evidentment no podem controlar tots els factors que es desencadenaran com a conseqüència de la crisi sanitària. No sabem encara si produirà canvis en les formes de vida (tot i que podem observar ja un increment de la socialització en l’ús de les tecnologies de comunicació per internet en bona part de la població). No sabem fins a quin punt la crisi econòmica serà greu, perquè no ens hem trobat en cap situació semblant. No sabem fins a quin punt els sistemes de control desplegats per al confinament de la població tindran efectes duradors (gràcies a estar legitimats per la necessitat de resposta a la crisi). No sabem si la por s’instal·larà per molt de temps en la nostra cultura. No podem aventurar conclusions precipitades, ni deixar-nos endur per les teories de la calamitat que es propaguen de forma viral (valgui la redundància). Només podem esperar i observar el que passa, tot posant en quarantena les conclusions precipitades i prenent consciència dels nostres propis pre-judicis.

Bibliografia:

  • Bauman, Zygmunt (2000). Liquid modernity. Cambridge: Polity Press.
  • Beck, Ulrich (1992) Risk Society: Towards a New Modernity. London: Sage
  • Berger, Peter L. (1995). Invitació a la sociologia : una perspectiva humanística / Peter L. Berger (4a ed.). Barcelona : Herder, 1995.
  • Cohen, Stanley (1972). Folk Devils and Moral Panics. London and NY: Routledge.
  • Mills, C. Wright (1992). La Imaginació sociològica / C. Wright Mills (2a ed.). Barcelona : Herder, 1992.
  • Weber, Max (2017). La “objetividad” del conocimiento en la ciencia social y en la política social. Madrid: Alianza editorial.

Estudies a la universitat? Com t’està afectant el confinament?

Respon a l’enquesta!

https://forms.gle/dapLobwbBPw3uvr99

L’inici del confinament per evitar contagis de Covid19 va començar el passat 13 d’abril suspenent totes les classes presencials a les escoles i universitats. Des d’aleshores, les universitats catalanes han reorganitzat tot el funcionament de la docència perquè es pugui fer a distància. Des de fa temps, de fet, les universitats presencials disposen de programari per tal de desenvolupar eines que complementin la docència a classe.

El campus virtual ja era abans l’eina per publicar les lectures i els treballs de curs. Ara, tot aquest sistema ha crescut amb noves eines que estem començant a aprendre a utilitzar alumnat i professorat. Però la nova situació també afecta l’avaluació, la dinàmica de treball amb els continguts de les assignatures, etc. I encara cal tenir en compte la situació personal de cada alumne/a, que pot haver quedat afectada de moltes maneres diferents, segons la seva situació laboral i familiar. O bé depenent de les eines de connexió i treball que tingui a la seva disposició.

Per tot això, des de Pensem, amb la sociòloga Marta Rovira (investigadora a la UPF i professora de sociologia a la UAB), posen marxa una enquesta per conèixer com el confinament i els estudis a distància està afectant la vida acadèmica dels estudiants de les universitats catalanes.

Podeu respondre l’enquesta aquí: https://forms.gle/dapLobwbBPw3uvr99

Un cop s’hagi recollit una quantitat prou important de respostes, es farà una anàlisi de resultats que es publicarà aquí i que s’enviarà a les persones que han respost.

Feminisme per a totes

Najat El Hachmi, Sempre han parlat per nosaltres. Edicions 62, 2019

En aquest llibre, El Hachmi fa una anàlisi valenta de com les noves formes de relativisme cultural que pregonen les esquerres limiten les possibilitats d’alliberament de les dones a Europa. L’altre perill és el creixement de l’islamisme i el fonamentalisme encobert a les comunicats musulmanes d’Europa.

Najat El Hachmi explica el seu procés personal d’alliberament com a dona, com el et d’anar a viure a Vic als 8 anys li va permetre adoptar els drets i les llibertats de què gaudeixen les dones catalanes i com això va comportar alliberar-se de les cotilles i les prohibicions imposades en el seu entorn familiar.

Per El Hachmi no hi ha dubte: l’islam és una religió que fomenta el masclisme, que té fonaments masclistes i que es desenvolupa també com una religió colonitzadora arreu on penetra. Jo podria dir el mateix del cristianisme, de com de petita em va marcar l’educació religiosa a l’escola i a l’entorn catòlic on vivia, i com gràcies a tenir una família liberal respecte de la religió he pogut créixer, malgrat tot, amb una llibertat que voldria per a totes les dones. La nostra generació s’ha alliberat de coses que eren impensables per a les nostres mares, que van créixer en els inicis del franquisme, que es van casar i van ser mares en una societat que negava l’autonomia de la dona. Els anys seixanta! Qui voldria tornar-hi? Jo no. També vaig créixer pensant que la religió catòlica és masclista i ho continuo pensant. No només ho és la religió com a proposta, sinó totes les estructures que la sostenen. Com ho són també moltes de les estructures de la nostra societat, que no han canviat encara.

En el llibre de Najat El Hachmi hi ha una crida a favor d’un feminisme universal, que no faci distincions per raons d’origen entre les dones. Ella denuncia que des de les esquerres s’està atorgant poder a la religió, en donar-li valor d’identitat. Les dones musulmanes han de tenir el seu propi feminisme? Per què? Nosaltres, dones cristianes que ens hem alliberat de la imposició de la religió com a forma d’identitat, no hauríem d’oblidar d’on venim. Les nostres mares també vam haver de lluitar per desfer-se d’aquesta opressió. És gràcies a les dones valentes que es van oposar als dictats de l’Església catòlica i d’una dictadura confessional que avui podem expressar-nos en llibertat, que podem votar, que podem treballar sense necessitat que el marit o el pare signin el contracte, que podem anar amb qui volem.

En una entrevista que vaig fer fa alguns anys a noies adolescents d’origen paquistanès, els vaig preguntar què era allò que les preocupava més. Em van dir que allò que les feia patir més era l’assetjament a què les sotmetien els seus companys d’origen paquistanès. La seva resposta em va deixar atònita, però em va revelar allò que no volem veure perquè no encaixa en els nostres esquemes sobre la identitat i la immigració. En aquest sentit, hi ha una altra lectura subjacent en el text d’El Hachmi, que m’ha fet pensar en com tractem el procés migratori des de la perspectiva de la societat d’acollida.

Sovint tractem el migrant com algú a qui cal compensar alguna cosa. L’efecte no desitjat de la crítica descolonitzadora i antietnicista és que ens hem convertit en predicadors d’una nova mena de caritat cristiana, com si nosaltres haguéssim d’expiar alguna cosa pel fet d’altres han hagut d’emigrar del seu país. Ben mirat, a Catalunya som majoritàriament immigrants, persones que tenen orígens fora o que ens hem mogut de comarques a l’àrea metropolitana. Hauríem de saber comprendre que el procés migratori és dur, sí, però ningú no l’emprèn per anar a una vida pitjor. No és pel fet migratori que les persones ens han de moure a compassió, sinó pel fet que la nostra societat no ofereixi les mateixes oportunitats a tothom, que mostri una desigualtat creixent, que impedeixi que nous migrants facin el mateix procés que ha portat tanta gent a formar part del nosaltres. En canvi, diu El Hachmi, la nostra societat tendeix a encaixonar les persones en la seva identitat religiosa quan es tracta de persones de procedència o pràctica musulmana, considerant-la, a més, incompatible amb un espai públic comú. Però no s’aplica pas el mateix criteri en el cas dels cristians. Hem de procurar que la diversitat no sigui un problema, ans acceptar-la com un valor positiu de la nostra societat, però no pas com una finalitat en si mateixa, sinó com una realitat que ens fa ser com som.

Però què som nosaltres? Només pot existir un nosaltres si en el debat sobre les normes socials, sobre els drets i les llibertats hi incloem a tothom. No podem pretendre una societat cohesionada si quan es planteja la qüestió del vel és tractada com si fos una cosa d’ells, no pas nostre. Si afecta a les nenes i a les dones catalanes, és un debat nostre. Si volem una societat cohesionada, l’espai públic no pot ser compartimentat, el debat públic no pot ser limitat per suposades identitats que hem de respectar com si no fossin també fruit de la imposició, de la repressió, del masclisme, tal com explica molt bé Najat El Hachmi. No podem acceptar en altres les cadenes que no volem per a nosaltres com a dones.

Visita a Lisboa

Pastéis de Belém

Belém és el barri allunyat del centre on tothom de Lisboa va a parar en algun moment per visitar el Monestir dels Jerònims, la Torre de Belém o bé els pastissets de crema que venen en un establiment històric anomenat, precisament, “Pastéis de Belém”. Us podeu imaginar fent cua durant força estona per tastar un pastisset? Jo no. Per això em resulta sorprenent la facilitat amb què es formen aquestes cues a tota hora davant d’aquest establiment. Què fa que milers de japonesos facin cua en aquest establiment i sentin una emoció tan profunda de tastar els pastéis de nata? Quina magnífica guia de viatges els ha dut a sentir aquest moment com un fet tan especial? Em meravellava veure’ls fent-se fotografies amb el seu preuat premi en forma de capça de quatre pastéis de nata.

© Marta Rovira Martínez

De la mateixa manera, em va meravellar descobrir, el dia de cap d’any, que fàcil que era anar esmorzar a primera hora del matí en aquest mateix establiment sense cues. Aprofitant que el nostre apartament era força a prop del lloc, vam poder descobrir (oh, sorpresa!) que es tracta d’un local força gran, amb moltes sales perfectament decorades amb la típica rajola de Portugal, que li confereix un aire localista, senyorial i alhora costumista.

Pastéis de nata
© Marta Rovira Martínez

La ciutat dels tramvies

El tramvia és un fet europeu. Amb això vull dir que el seu ús està força estès pel continent. No se li pot atribuir pròpiament una representació de la identitat d’un lloc particular sense tenir en compte que és un transport característic de diverses ciutats europees. En el cas de Lisboa, però, el tramvia és un fenomen social. Potser més aviat turístic. Cal començar, però, pel fet: Lisboa és una ciutat plena de tramvies. En un espai relativament reduït del centre s’hi poden concentrar nombroses línies. No només això. El tramvia ocupa el mateix espai de carrer que els cotxes, els autobusos i tots els altres vehicles que circulen pel centre de Lisboa. Tot passa per allà mateix. El resultat és una sensació de caos i d’atapeïment. Els turistes que omplen els tramvies de la línia 28 acaben de completar aquesta sensació d’atapeïment. Hi viatgen com sardines, disposats a patir corporalment per assolir una fita en la representació que les guies de viatges han aconseguit construir al voltant del que significa conèixer Lisboa, experimentar Lisboa. No s’adonen que l’espectacle són ells mateixos.

© Marta Rovira Martínez

 

Les mentides sobre la immigració, una lliçó d’Alejandro Portes

El dia 27 de juny vaig poder assistir a la conferència que va impartir el professor de la Universitat de Princeton Alejandro Portes a l’Institut d’Estudis Catalans, en un seminari organitzat per l’Associació Catalana de Sociologia. Portes va fer un repàs amb dades de les implicacions que té la distància entre la demagògia i els fets en la política americana d’immigració de l’era Trump. Com deia Ismael Peña-López en un tuit, el populisme és el que marca la diferència entre les polítiques públiques (policies) i la política (politics).

Hi ha 41 milions de persones estrangeres als EUA. Això representa un 13% de la població. Més o menys el que passa al nostre país, segons dades de l’Idescat. La mitjana d’estudis global dels estrangers als Estats Units és semblant a la mitjana nacional. Tanmateix, en realitat es tracta de dos grans grups diferenciats de perfils socials. D’una banda, els estrangers d’origen llatinoamericà, que tenen un baix nivell d’educació; i de l’altra banda els asiàtics, que són reclutats a la indústria tecnològica i per tant arriben al país amb alts nivells d’estudis. Això reforça una sèrie d’estereotips en la societat americana, en el sentit d’identificar els llatins amb persones de baix perfil educatiu i els asiàtics com a bons estudiants.

Darrera aquestes dades, però, hi ha l’efecte d’unes polítiques molt concretes. Unes polítiques que queden amagades darrera el discurs populista de Donald Trump. Els Estats Units, en contra d’aquest discurs anti-immigració, promouen la immigració de contingents de milers de persones cada any a partir dels programes que l’administració americana es dedica a promoure, sota la pressió dels sectors empresarials que necessiten mà d’obra.

D’una banda, hi ha el programa de visats H1-B (inaugurat el 1990), que té com a objectiu la captació de capital humà d’alta qualificació per a les empreses tecnològiques. D’altra banda, es va posar en marxa el visat H2-A per tal de suplir la manca de mà d’obra al camp que havia provocat el fre a la immigració durant el 2010. Els conreus del sud havien quedat literalment sense collir.

Aquests programes qualifiquen a les persones migrants per treballar als EUA, però no els permet obtenir una residència permanent. El 2015 van arribar més de mig milió de persones amb el visat H1-B, juntament amb els seus familiars. La meitat provenien de l’Índia. El 2015 van arribar també 300.000 persones provinents de països llatinoamericans, principalment, per treballar al camp, amb el programa H2B, creat específicament per proveir de treballadors els grans propietaris agrícoles. En total, doncs, els visats per a treballadors van aportar més de 1.147.000 treballadors als EUA, segons Portes.

Per tant, deia Alejandro Portes, sense que s’expliqui, els Estats Units incentiven la immigració de treballadors (en programes específics per a treballadors qualificats i no qualificats), segons les necessitats empresarials, mentre expulsa o pretén expulsar milers de persones arrelades i amb fills nascuts al país. Durant la darrera dècada s’han retornat uns 8 milions de persones immigrants, dels 12 milions que es trobaven en situació irregular. En aquests moments, això provoca situacions inesperades com que hi ha mig milió d’immigrants dels EUA a Mèxic. Són els fills nascuts al país veí dels mexicans que han estat retornats. Altres menors queden simplement orfes havent de buscar familiars que els acullin quan els seus pares són expulsats del país.

Tota aquesta situació desastrosa és amagada pel discurs anti-immigració que s’està imposant a la societat nordamericana, legitimat per Trump. A Europa també s’estan veient les conseqüències del poder que està agafant aquest discurs. El primer objectiu és obtenir vots atiant la por per part dels sectors més desfavorits de la població. El segon objectiu, menys evident, és aconseguir que hi hagi ciutadans de primera i ciutadans de segona. Perquè aquests sectors que atien el discurs anti-immigració en realitat volen i promouen l’arribada de treballadors immigrants que els ajudin a mantenir els salaris baixos i a frenar les reivindicacions dels sindicats, així com a disminuir les partides destinades a l’estat del benestar (o allò que en queda).

Segons Portes, aquest context indica “la fi de la compassió”. També a Europa, on es criminalitza els refugiats, fins i tot aquells que sabem que fugen de situacions de guerra. Ni tan sols això ha fet replantejar les polítiques de frontera i repressió de la immigració. Com si aquest fos un fenomen exogen a la nostra societat occidental, o al món. Tot el procés de la revolució industrial va ser possible gràcies als desplaçaments de la població i a la creació del treball “formalment lliure” (com deia Max Weber), però esclavitzador (com afirmava Karl Marx) (Nota al marge: potser als llibres de secundària caldria, al costat dels avenços tecnològics de la “industrialització”, explicar millor el context social que la va fer possible); tot el procés de mundialització de l’economia actual es basa en l’existència d’aquests treballadors immigrants que cobren menys i que viuen en pitjors condicions a les “ciutats-globals” actuals (com explica Saskia Sassen).

La fi de la compassió és també la fi del benestar que han assolit les lluites obreres i el desenvolupament de l’economia estable. És també la pèrdua del gran consens en què es basa la democràcia: que tothom pugui viure amb uns mínims de dignitat. Fa temps que hi som, en aquest vaixell, i ens enganyen dient-nos que hem de salvar el Titànic a tota costa deixant que l’aigua ens arribi al coll, mentre al saló de primera classe veuen xampany.

Hem perdut polítiques públiques (policies) i hem guanyat política de gesticulació (politics).

Què és el totalitarisme?

Masha Gessen, presentada per Jordi Vaquer al CCCB

En el seu darrer llibre, Masha Gessen (The Future is History. How Totalitarianism Reclaimed Russia, 2017), fa una aposta semàntica en definir com a totalitari el sistema polític rus actual, dominat per Putin. Es pot pensar que aquest concepte és massa dur i que potser Gessen n’està forçant el significat per tal de criticar Putin. Ella mateixa, però, aclareix que el concepte “totalitarisme” no és estàtic, sinó que evoluciona tal com ho fan les formes en què els sistemes totalitaris s’estableixen al llarg del temps.

En el cas del sistema polític rus, Gessen diu que no s’ha de pensar com un sistema basat en una ideologia definida, amb uns valors i un programa polític concret. De fet, el propòsit de Vladimir Putin no és establir un sistema polític, sinó desenvolupar i controlar un estat mafiós, que a més intenta estendre més enllà de les fronteres russes actuals. El seu és un poder unidireccional gestionat per mitjà d’una mena de clan que controla la distribució de poder i de diners. I del clan no ens pots formar part a voluntat ni tampoc no en pots sortir quan vulguis. No són lliures de decidir sobre això ni els que en formen part ni els que n’estan exclosos.

Gessen arriba a la conclusió que aquest nou totalitarisme és una recreació del totalitarisme soviètic. De fet, diu, s’ha assumit d’una manera molt acrítica la idea que la Perestroika va col·lapsar el règim soviètic. És interessant aquest punt de vista, especialment quan a Catalunya s’està qüestionant d’una manera força crítica la Transició espanyola. Fins a quin punt el règim franquista va quedar superat? Fins a quin punt es va reconstituir en un altre règim semidemocràtic? Tal com explicava a la meva tesi doctoral sobre les memòries de la Transició, el mateix règim franquista construeix un relat sobre si mateix que pesarà sobre el relat de la Transició. La conseqüència més clara d’això és que la democràcia s’estableix sense condemnar el Franquisme, sinó com una conseqüència lògica del mateix. I això condiciona la manera com es desenvolupa el sistema democràtic a Espanya en els anys posteriors.

En el seu llibre, Gessen descriu els diferents períodes en què ella mateixa ha viscut a Rússia, on va néixer i des d’on va marxar als EUA, per tornar després a Rússia en la seva vida adulta, amb la seva pròpia família. Segons la seva experiència, l’herència soviètica és el cràter històric en el qual es fa impossible de construir uns fonaments democràtics. És el terreny erm i inestable en què es fa impossible que els russos puguin pensar críticament sobre la societat en què viuen, amb coneixement de causa, a partir d’una anàlisi rigorosa. La Unió Soviètica va prohibir, literalment, pensar per un mateix. Com també va impedir el desenvolupament de les ciències socials i de la filosofia com a formes de comprensió del que està passant.

The only stories Russia told itself about itself were created by Soviet ideologues. If a modern country has no sociologists, psychologists, or philosophers, what can it know about itself? And what can its citizens know about themselves?

Com sabem, l’eina més poderosa d’aquest procés d’anul·lació del coneixement i del pensament lliure és la manipulació del llenguatge. Aquest és un tema que preocupa especialment Gessen, tal com ens va comentar en el seminari que es va fer al CCCB el dijous passat. Quan es perverteix el llenguatge i es manipula, diu Gessen, és molt difícil oposar-s’hi. No es pot evitar el mal que fa. L’únic que es pot fer és promoure una consciència reflexiva. Però tot i així, les conseqüències negatives d’aquesta manipulació del llenguatge hi són. Hi estic d’acord.

La manipulació del llenguatge no es produeix només en els sistemes totalitaris, o en uns sistemes polítics concrets. De fet, estem veient en els nostres dies com les xarxes socials accentuen la difusió d’expressions demagògiques, manipulacions i informacions acrítiques sobre el que està passant. A l’altra banda del Pacífic, els Estats Units tenen un president que ha convertit la manipulació del llenguatge en la seva arma polític més rellevant, així com Twitter en el seu canal preferit d’expressió (un canal en què una frase, una sentència breu, pot tenir la màxima notorietat amb el mínim de fonament). Aquesta també és una manera d’evitar que es pugui comprendre què està passant. Almenys a partir de paràmetres compartits. Ja no hi ha consens sobre el llenguatge adequat, sobre el que és correcte i el que és incorrecte. De fet, la gran victòria de Trump és imposar el seu discurs al d’aquells que poden generar una altra forma de pensament: periodistes, intel·lectuals i científics. Les xarxes socials permeten que l’adhesió al llenguatge manipulat, la cridòria i el soroll siguin més poderosos que qualsevol tipus de reflexió.

A Catalunya, el conflicte sobre la sobirania territorial ha sotmès els ciutadans que participen de la creació d’opinió i tot el sistema polític a una alta tensió que es manifesta en l’ús del llenguatge com a arma política, més que com a eina per explicar el que està passant. Aquest fenomen es pot observar en totes les situacions de crisi política, de crisi d’un règim o d’aparició d’una hegemonia política alternativa. I ara estem en un context d’una profunda crisi de representativitat del sistema polític i de la seva capacitat per respondre democràticament als reptes que es plantegen.

Per això tots els sistemes polítics estan afectats per aquesta nova dinàmica de construcció del discurs polític. Fins i tot en les situacions en què les ciències socials i el pensament crític gaudeixen de bona salut, han de lluitar per esdevenir un referent en un món dominat per la circulació d’informació ràpida i de pensament fast food. La gran paradoxa és que tant l’excés com el defecte d’informació semblen produir situacions semblants. Però això només és un efecte òptic. Per mi, hi ha una diferència essencial entre l’excés i el defecte d’informació, de coneixement o de pensament crític. Aquesta diferència és la capacitat de l’individu per escollir lliurament. És a dir, la disponibilitat de llibertat, de sobirania, per a expressar opinions diverses.

I és precisament això el que està en perill a Catalunya, a causa de la repressió exercida des del govern de l’Estat i del sistema judicial. La nostra garantia de llibertat política està essent coartada per lleis, decisions judicials i pressions polítiques amb conseqüències dramàtiques, com s’ha vist ja en nombrosos casos. Per això, la situació russa ens resulta tan interessant, perquè ens sembla cada vegada més pròxima. I per això ens cal escoltar el que en diu Masha Gessen.

Podeu escoltar la seva conferència al CCCB: http://www.cccb.org/en/multimedia/videos/lecture-by-masha-gessen-on-the-orwell-day/229303

Masha Gessen, The Future is History. How Totalitarianism Reclaimed Russia. Riverhead Books. New York, 2017.

Traduït a El futuro es historia. Rusia y el regreso del totalitarismo. Turner. Madrid, 2018

L’espanyolisme que ve

Per molt que es vulgui especular sobre si la detenció a Alemanya del President Carles Puigdemont estava prevista o va ser conseqüència d’una il·legítima (i potser il·legal) persecució policial espanyola, el cert és que tenim el President de la Generalitat en una presó pendent de saber si s’extraditarà a Espanya perquè l’empresonin, com als altres nou polítics empresonats a Madrid sense base legal, tal com diuen els experts. I aquesta situació és gravíssima, des de qualsevol punt de vista.

És possible que algun dia tota aquesta estratègia espanyola de caràcter antidemocràtic acabi comportant el fracàs de l’Estat espanyol en el seu intent d’impedir la independència de Catalunya? És possible que l’independentisme aguanti i guanyi l’envit de la repressió? Són preguntes que ara mateix no tenen resposta, malgrat que sovint s’obvia aquest fet fent projeccions de futur només en base als nostres desitjos.

El cert és que la via que ha emprès l’Estat espanyola per a afrontar la demanda d’un referèndum sobre la independència de Catalunya sembla difícil d’entendre si el que es vol és resoldre un conflicte entre legalitat i legitimitat. Així doncs, cal pensar que estem davant d’un procés de redefinició (accelerat) del nacionalisme espanyol en el seu envit amb la qüestió catalana, que està tenint conseqüències alarmants.

Per molt que sigui una via per a desfogar-se, ridiculitzar l’espanyolisme ─com es fa a les xarxes socials (i de vegades, he de confessar que és inevitable!)─ serveix per emmascarar una situació força preocupant. La veritat és que sovint deixem de banda l’anàlisi del nacionalisme espanyol, contribuint així a la seva banalització i a una certa miopia sobre la situació en la que ens trobem. Podríem establir que tot allò que imbuït en les etiquetes que serveixen a assenyalar l’alteritat és simplificat. Una regla que podem trobar en totes les formes de societat. És un mecanismes de defensa i de cohesió. Tendim, doncs, a simplificar aquesta nacionalisme espanyol amb etiquetes que remeten a la seva naturalesa franquista, ultradretana i grotesca.

Però el nacionalisme espanyol, o neo-nacionalisme espanyol, és el nom que podem atorgar a un estat d’opinió que s’ha anat estenent en els darrers anys i que té com a reflex principal l’aparició i creixement d’un partit polític: C’s. Caldria una anàlisi a fons per tal de copsar les característiques d’aquest neo-nacionalisme espanyol. Per exemple, sabem si d’aquest corrent d’opinió articulat a través dels mitjans de comunicació s’esdevindrà un moviment polític organitzat? Té les mateixes característiques a Catalunya que a Espanya? Quines bases socials s’hi senten atretes? Hi ha un projecte polític al darrera? O només apareix com a reacció a la qüestió catalana?

La meva hipòtesi és que no es tracta només d’una reacció a la qüestió catalana, sinó d’un espanyolisme radical promogut per determinats sectors de la societat espanyola i catalana, que té semblances amb els moviments feixistes i populistes que han aparegut arreu d’Europa.

De moment, a falta d’estudis més aprofundits, podem fer la hipòtesi que aquest neoespanyolista populista s’alimenta amb la causa contra el catalanisme i la destrucció de tot allò que la història del catalanisme ha produït: institucions polítiques, un marc cultural propi, la recuperació del català com a llengua normal en molts àmbits (no pas tots) de la vida social, una escola que permet l’aprenentatge del català per a tots els alumnes independentment de la llengua familiar d’origen, etc.

Per tant, estem davant la pitjor amenaça per a la cohesió social que hem viscut des del Franquisme. La destrucció de les bases sobre les quals la societat catalana s’ha construït els darrers anys. Aquest procés d’autonomia limitada en el qual s’ah construït un marc institucional propi i que per a una majoria de la societat catalana és insuficient. La destrucció d’aquest marc de referència comú que ha anat esdevenint hegemònic, passa tal com estem veient per la destrucció de la convivència en la diversitat, per la creació d’un entorn d’amenaça i de repressió de tot allò que pugui expressar la voluntat d’esdevenir una comunitat sobirana en termes lingüístics (diversitat), culturals (referents propis) i política (un Estat propi). I això passa per l’intent de destrucció de la legitimitat dels símbols, de les institucions i de les persones que els representen, com hem anat veient aquests darrers dies al voltant de l’activitat parlamentària i del mateix President del Parlament de Catalunya.

Tot això mereix un anàlisi a fons que s’aparti dels tòpics i busqui en el context social i polític les causes i les característiques d’aquest neo-espanyolisme que té a veure tant amb el nostre context immediat com amb els canvis que s’estan produint a Europa pel que fa a la redefinició de les identitats nacionals en termes populistes.

Cal parlar de projecte

Abans de l’1 d’octubre, l’independentisme era un moviment social mogut per una promesa d’una societat millor. Podia semblar naïf per aquells que no compartien l’ideal, però era un relat que tenia la virtut de trascendir les diferències socials i fins i tot polítiques d’una gran massa de gent que estava disposada a moure’s fins al final. Després de l’1 d’octubre, el relat va canviar.

Malgrat que pugui semblar que la repressió policial ha omplert de raons la reivindicació democràtica de l’independentisme  (dret a decidir a través d’un referèndum), el cert és que ha servit per establir una frontera dolorosa entre el sector social que dona suport a la intervenció de l’Estat per aturar la proclamació de la independència (encara que fos simbòlica) i la majoria escassa que té en aquests moments l’independentisme. Per això cal entendre que no es pot basar tot el discurs, tota l’estratègia, en la resposta a la repressió, tot i ser una part essencial del moviment independentista en el moment que vivim.

L’escenari de resistència ens pot conduir a un xoc determinant amb un Estat que actua amb tanta duresa i inflexibilitat que està covant el seu propi desastre a curt o mig termini. No es pot governar contra la població d’una manera constant sense que finalment qualsevol dissidència sigui vista com una amenaça. És el que passa amb les dictadures. Però ara no estem en el context d’una dictadura, sinó en el context d’un intent de prendre a la gent els drets i llibertats que ja tenien assumits. El xoc és històric.

L’independentisme forma part d’aquest xoc, però no pot pretendre liderar-lo si no és amb un projecte atractiu, que sedueixi més i més gent. I això s’ha de fer des de la col·laboració entre la societat civil i el que queda de les institucions catalanes per tal de dotar el moviment d’una estratègia i d’eines de treball. Crec que això és més important fins i tot que el pacte mateix per a la investidura, que pot ser tan complicat com la situació de setge judicial ho requereixi. Seria absurd donar presses a la formació de govern en una situació de bloqueig institucional com el que estem vivint. El conflicte no ha de ser incòmode per als que volem que els canvis vagin més enllà de fer un govern.

Però és imprescindible comptar amb la gent, que es manté dempeus en un context en què el compromís comporta riscos evidents. Un compromís que hauria de servir per a posar-nos a treballar per ajudar a néixer aquest projecte de societat del que hem estat parlant durant mesos, durant anys. Inclusiu, cohesionat, respectuós amb la diversitat, amb polítiques d’igualtat i de prosperitat social. Cal fer-lo visible també des de la societat civil i des de la política plantejant un diàleg social que caldrà saber treballar molt bé des de la base. La República s’ha de fer des dels barris i pobles.

Cal també que aquest nervi social sigui canalitzat cap a un horitzó clar i transparent pel bé de tots, perquè la confiança i la solidaritat que molta gent està disposada a dispensar en favor de la independència tingui fruits des d’avui fins a l’assoliment de la República.

Informe de la cultura i les arts 2017: encara falta madurar la relació entre cultura i societat

He pogut llegir el darrer Informe sobre la cultura i les arts del 2017, del CONCA, que porta per subítol “La cultura, eix de les polítiques públiques”. En un moment de l’informe, fent restrospectiva històrica, es diu que en el Pacte Cultural del 1984 es va demanar començar a analitzar el retorn social de la cultura. Des d’aleshores s’ha fet ben poc en aquesta línia. Més ben dit, s’han fet algunes coses, de les quals no se n’ha tret gaire profit.

El 2010 el Gabinet Tècnic del Departament de Cultura em va encarregar precisament un estudi sobre l’Impacte social del tercer sector cultural, que conté una proposta metodològica per a l’associacionisme cultural. No se’m va permetre publicar l’estudi ni tan sols presentar-ne una comunicació al Congrés del Tercer Sector del 2011. Encara estic esperant saber què se n’ha fet, d’aquest estudi. Deu ser en algun calaix?

D’altra banda, Joan Subirats i el seu equip de l’IGOP va fer un estudi sobre el retorn social de les polítiques culturals, que sí que va ser presentat al Congrés del Tercer Sector: http://www.ub.edu/cultural2/Eventos/DocsParadigmasCultura/Subirats.pdf.

Recentment, el I Fòrum Educació i cultura popular, promogut per la D.G. de Cultura Popular i per la seva àrea homòloga a l’Ajuntament de Barcelona, ha tingut l’encert d’establir un diàleg amb actors de diferents camps socials i educatius. Un diàleg que ha generat materials interessants per a repensar la cultura popular i el seu impacte a la societat.

La relació entre cultura i educació ens remet al fet cultural com un fet global, com un conjunt d’expressions i coneixements que sorgeixen de la capacitat creativa de l’ésser humà. Com s’articulen el fet creatiu i la transmissió d’aquesta creació? Quins efectes transformadors té? Com hi participen els diferents sectors socials?

De l’informe també m’ha cridat l’atenció com es parla de la relació entre cultura i joves. Només de passada. Només fent referència als joves com a consumidors de cultura. Cal facilitar l’accés a la cultura per part dels joves! Cal convertir-los en nous públics!

M’ha sorprès la poca atenció que es dóna a la creació entre les persones joves avui, tant marcada per les noves tecnologies, la ruptura de fronteres entre camps, gèneres, estils, tècniques, etc. Tant desbordant i tan poc observada per les institucions… En aquest sentit, m’ha resultat força interessant el capítol de l’Informe del CONCA elaborat per Jaume Colomer, en què es fa una aproximació al fet cultural tenint en compte les seves diverses dimensions socials i alhora prenent com a referència una visió més activa dels públics.

Però ens cal una mica més d’atenció als processos de creació i de transmissió cultural que no es basen únicament en les lògiques de mercat, com és el cas de l’associacionisme cultural. De fet, crec que en aquest informe (que és molt interessant) s’hi pot intuir una tendència cap a la reducció de les polítiques culturals a la creació de condicions de mercat. Aquesta és una vessant necessària, però no pot ser l’única.

La normalització

Aprofitant que han anul·lat l’autonomia catalana ─aquesta estratègia que consisteix a evitar que els catalans siguin indepedents fent tot allò que el pot produir un desig irrefrenable per ser-ho─ des de Madrid han pensat que podien aprofitar l’avinentesa per acabar amb quelcom que consideren perillosíssim: la llengua catalana a l’escola. En la mateixa línia estratègica que apliquen a la qüestió de la independència, consideren que si es deixa de parlar català, hi haurà menys independentistes. Un càlcul que deu sortir d’una lectura lineal, és a dir, sense considerar les relacions causa-efecte pertinents, de les dades de suport a la independència que algun llumenera d’alguna fundació pagada per algun partit es deu haver empescat. “Muerto el perro, muerta la rabia”. La cosa és així de bèstia.

Aquí hem corregut a cantar les excel·lències del model, com si aquesta fos la qüestió, i ens dediquem a esgrimir els arguments de la necessitat de la normalització, de la immersió i d’un model d’ensenyament de llengües que té com a finalitat aconseguir que l’alumnat català acabi l’ensenyament obligatori essent perfectament bilingüe. No, la qüestió no és pas aquesta. Espanya deu ser dels pocs països al món on es predica, en ple segle XXI (!), el monolingüisme com si fos la bonaventura. Hi ha famílies que no volen aprendre la llengua del lloc on viuen i això atempta, es veu, contra la seva puresa lingüística. No cal aprofundir en les derivades metafísiques i morals que té aquesta lògica perquè ens esgarrifaríem.

Però sí que hauríem d’acostumar-nos a pensar que el nostre model educatiu és un model força digne i normalitzador, no només des del punt de vista de la recuperació del català com a llengua d’aprenentatge i d’ús social, sinó des del punt de vista de la necessitat que el sistema educatiu serveixi als futurs ciutadans capacitant-los per poder actuar de la manera més lliure i amb més capacitat possible en la societat en què els ha tocat viure. Negar a una part dels alumnes, tinguin els pares que tinguin, la possibilitat d’aprendre la llengua del país i una de les dues llengües més utilitzades és una opció, francament, estúpida. Per tant, allò que no és normal és pretendre el contrari. Però ja sabem que l’espanyolisme ha emprès una croada cap a no se sap on, però que s’assembla molt a la xenofòbia que critiquem de vegades en altres llocs d’Europa.

Però el problema espanyola ve de lluny. Ens hem passat anys parlant de la necessitat de normalitzar el català. Fins i tot de vegades ens autoacusem de no haver fet prou bé les coses. Avui el català és tan o més fràgil, en molts àmbits, que en el postfranquisme. De fet, com en tantes coses, oblidem que l’acció de l’Estat ha estat també normalitzadora pel que fa a la llengua castellana. És a dir, que mentre se’ns deixava fer algunes coses per tal que el català fos la llengua d’ús normal en alguns àmbits, l’Estat ha procurat en sentit contrari, sense reconèixer-se mai a si mateix com un Estat plurilingüe ni admetre les conseqüències que això hauria de tenir en una democràcia avançada. Quan hem analitzat l’ús del català a les empreses, per exemple, vèiem ben clar que només l’acció de l’Estat pot legitimar que una llengua sigui considerada d’ús prescriptiu en determinats àmbits. Si l’Estat que legisla sobre l’etiquetatge, els prospectes mèdics, els manuals d’instruccions, etc. dels productes considera que l’única llengua legalment obligada és el castellà, ja ens hi podem posar fulles. En la televisió, en el cinema, en els jutjats i en tants aspectes de la vida política i institucional, l’Estat ha provat de bandejar tant com ha pogut l’ús de les altres llengües.

Hi ha gent que atribueix el fet que hi ha sectors identitàriament espanyols a Catalunya a un fracàs del catalanisme. Com si l’Estat no hagués existit en tot aquest temps promovent i normalitzant un mercat en castellà i d’àmbit espanyol en tots els àmbits de consum cultural i comunicatiu. Com si no s’hagués promogut la identitat espanyola des de les institucions, a través de l’esport, del currículum comú d’ensenyament, etc. Al costat de l’acció normalitzadora de l’Estat, que ha produït que no hi hagi cap català que no sigui bilingüe al món, l’ensenyament del català és només una acció de compensació que ha permès crear un model de societat on el bilingüisme i la diversitat lingüística són assumits com un fet inherent.

Per això és tant al·lucinant el tipus d’afirmacions que fan alguns polítics de Madrid, que només responen a una gran ignorància i a una encara més gran demagògia. En vistes d’això, aquella teoria liberal de Branchadell que postulava que en una Catalunya independent no podríem assegurar el català, sinó que caldria reconèixer una minoria castellanoparlant, sembla una broma. En una Catalunya no independent, l’intent de divisió de la gent per motius de llengua pot convertir el que era un model d’acomodació exitós en un desert cultural i educatiu, fins i tot sense televisió pròpia (i tota la indústria cultural que crea al seu voltant) i sense tot el bagatge acumulat sobre ensenyament plurilingüe per a tots els sectors socials. La màquina de destrucció fa estona que està engegada.