Terra d'escudella

Bloc de Marta Rovira Martínez

L’efecte Lanzmann

0

Resultat d'imatges de shoah lanzmann

El passat 5 de juliol va morir Claude Lanzmann, un dels intel·lectuals que ha deixat una petjada més rellevant en la qüestió de la memòria, no pas gràcies als seus escrits, sinó al monumental documental que va confegir durant deu anys de la seva vida sobre la Shoah (1985). Una pel·lícula de nou hores de durada i onze anys de producció que no pretén en cap cas ser una peça de memòria, sinó un interrogant permanent sobre el que va passar. L’holocaust preguntat als seus testimonis. Què va passar? On era vostè i què va veure? Què va fer?

Vaig descobrir Lanzmann gràcies a la tesi doctoral de Carles Torner (Shoah, una pedagogia de la memòria. Proa, 2002). En ella va aprendre que la memòria és una forma de justificació. I l’última cosa que pretenia Lanzmann era justificar l’holocaust. És a dir, explicar-ne el perquè va passar com una manera de confegir-ne el relat. «És clar, primer hi va haver una cosa, després va venir l’altra, etc. i les conseqüències van ser aquelles». Tal com assenyala Torner, Lanzmann enderroca els llocs de la memòria. Construeix una falla mitjançant la mirada del retorn. No inventa res, demana al testimoni que faci el trajecte del retorn. «En la meva pel·lícula, la Solució Final no pot ser un punt d’arribada del relat, sinó el seu punt de partida.»

Lanzmann diu «Cal partir de la violència despullada i no, com se sol fer, dels focs de camp, dels cants, dels caps rossos de la Hitlerjügend. Ni tan sols de les masses alemanyes fanatitzades, dels «Heil Hitler!» i dels milions de braços aixecats. Tampoc de tot el seguit de mesures antijueves que, a partir del 1933, van fer impossible la vida dels jueus alemanys, no de la Kristallnacht: el relat cronològic que s’iniciaria amb el boicot d’abril del 1933 per desembocar naturalment en l’entrada a les cambres de gas d’Auschwitz o de Treblinka no seria fals, parlant amb propietat, seria tristament pla i unidireccional. Ara bé, es tracta d’una obra d’art, d’una altra lògica, d’un altre mode de relat. (Torner: 2002: 174)

Després vaig conèixer les interioritats del procés de producció gràcies a les memòries que va publicar Claude Lanzmann (Le lièvre de Patagonie. Gallimard, 2009). Les dificultats, les situacions que va viure Lanzmann durant el rodatge de Shoah durant els onze anys que va durar, són una lliçó punyent de com la memòria trasbalsa les persones, i com pot arribar a ser de traumàtica per a les societats recordar i reconèixer els crims del passat. Al film de Lanzmann no hi ha imatges d’arxiu de persones famèliques i de cossos apilats, imatges horroroses. Però és igualment inquietant. El que colpeix del film de Lanzmann és el testimoni. O més ben dit, l’interrogatori al testimoni. «I vostè veia passar els trens?» Lanzmann només va aconseguir interrogar un dels treballadors dels camps de concentració. Va intentar enregistrar amb càmera oculta algun SS, però sense èxit. L’aventura de la persecució dels nazis que vivien tranquil·lament a l’Alemanya de la postguerra constitueix un dels episodis més rocambolescos de les seves memòries. Tanmateix, insisteixo que el més important de la pel·lícula és el treball sobre els testimonis passius del que va passar amb els jueus. Aquells que feien vida tranquil·lament mentre el món s’omplia de terror.

Recordo el dia que vaig anar visitar el camp de concentració de Sachsenhausen, a prop de Berlin. Les cases del poble arribaven fins a les portes del camp. Cases unifamiliars amb jardí, garatge, dues plantes… Cases com moltes de les que veiem a Catalunya. Totes arrenglerades en un carrer llarg. Al final hi havia el camp. A pocs metres la vida normal i l’horror. Ignoro si les cases ja hi eren quan es va fer el camp de concentració nazi, o quan era el camp de concentració soviètic en què es va convertir després. O si es van construir molts anys després, quan el camp ja era un espai dedicat a la memòria, o potser encara era un espai mig oblidat i del qual no se’n parlava.

Recordo que vaig pensar que allò era «l’efecte Lanzmann de la memòria». Els exercicis de memòria reparadora sempre fan recaure en els testimonis de les injustícies la base sobre la qual construir un relat de condemna cap als crims. Però i els que eren testimonis passius? I la gent que no va fer res? Són preguntes incòmodes que difícilment obtenen resposta. I de vegades aquesta només reafirma el crim. En el film, Lanzmann es presenta a la plaça del poble d’Auschwitz i pregunta a la gent (als anys vuitanta) «per què els jueus? Per què ells?». Una de les respostes que emergeix entre la multitud és «van matar jesucrist». La justificació d’aquells que van ser testimonis de les deportacions, dels guetos, dels camps de concentració i d’extermini, finalment emergeix. La incomoditat es fa insuportable. L’obra de Lanzmann és una lliçó de com la memòria pot ser incòmoda. Recordar que algú va conviure amb l’horror a pocs metres de casa sense preocupar-se’n.

«L’efecte Lanzmann» pot tornar a passar, com les injustícies, com els crims d’Estat. Cal preguntar-se sempre com podem evitar ser uns testimonis silenciosos d’allò que no volem que passi, però que passa al nostre costat. La memòria no pot ser reparadora si no hi ha mediació entre el reconeixement del crim, la culpa i el perdó.

Explicar el Congrés i les seves lliçons

0
Publicat el 23 de juny de 2018

A propòsit del documental “Imaginar un país. El Congrés de Cultura Catalana

L’any 2015 a la Fundació Congrés de Cultura Catalana ens vam plantejar que havíem d’aprofitar els 40 anys del Congrés per treure’l de l’oblit en què havia quedat. Llavors vam pensar que una bona manera de donar a conèixer el que havia significat el Congrés els anys de la pre-transició era fer-ne parlar als que l’havien viscut. Vam decidir fer 40 entrevistes breus a 40 personalitats perquè ens donessin la seva visió del Congrés.

L’altra decisió que vam prendre és que tota la informació que tinguéssim sobre el Congrés havia de ser consultable online. Per això vam crear el web www.congresculturacatalana.cat, on es pot trobar informació sobre l’organització, els àmbits de debat, les campanyes, etc. S’hi pot trobar la documentació essencial del Congrés, és a dir, les resolucions dels àmbits, el manifest del Congrés, així com els detalls sobre l’estructura organitzativa i qui en formava part. En aquest web hi podeu trobar les 40 entrevistes que van realitzar.

Finalment, vam emprendre un tour pels Països Catalans organitzant actes de commemoració dels 40 anys. Això ens va donar l’oportunitat de conèixer moltes persones que havien participat al Congrés i que en conservaven material, fotografies, vídeos inèdits. Tot aquest procés ens ha permès finalment realitzar un documental que expliqués la història del Congrés. Un documental que combina vídeos inèdits de Badalona, de Granollers, material de TVE, material del noticiari de Barcelona, entrevistes i fotografies que són realment icones del que va representar el Congrés en el marc de la Transició.

Un documental que s’ha fet gràcies a les aportacions de totes aquestes persones i entitats que hem anat trobant a les que vull agrair que l’hagin fet possible. Cal agrair la bona feia feta a tot l’equip del documental. És un luxe haver pogut col·laborar amb persones com Joan Safont, Clara Vallvé, Lluís Reales, la Inés Martínez… i en Guillem Carol! També vull reconèixer especialment la feina que ha fet al llarg de dos anys la Núria Roca, i tot l’equip de la Fundació, amb en Sergi i la Carme. I als que hi treballar als inicis, en Pepus i l’Eva.

Penso que ha estat un encert que TV3 decidís emetre el documental, en el qual ha col·laborat, al programa Sense Ficció, un encert que hem d’agrair a Jordi Ambrós, cap de documentals. La resposta de la gent que l’ha vist i que m’ha fet arribar els seus comentaris em demostra que aquest documental era del tot necessari. El Congrés de Cultura Catalana era un dels esdeveniments de la Transició més desconeguts per les generacions actuals. Havia quedat en l’oblit just en acabar-se, quan les eleccions i la política de partits van propiciar l’acceleració d’un nou escenari de pactes que havia de deixar de banda ràpidament les utopies de la pre-Transició. El relat canònic de la Transició ha santificat l’Assemblea de Catalunya i ha deixat de banda altres iniciatives.

En el cas del Congrés podem suposar que en ser una iniciativa que abastava els Països Catalans, que proposava l’oficialitat del català arreu del territori podia resultar incòmode. També cal tenir en compte que el Congrés va ser políticament impulsat en la seva base sobretot pel PSUC, malgrat que l’estructura organitzativa hi havia totes les tendències polítiques del catalanisme. Però el pujolisme no se’l va apropiar com una fita pròpia, ni durant el Congrés ni després. Així, malgrat que de les resolucions del Congrés en van sortir les primeres polítiques de territori, de sanitat, d’economia, de llengua, etc. de la Generalitat catalana, va ser negligit en el relat canònic de la Transició.

En canvi, vist amb la perspectiva d’ara, el Congrés de Cultura Catalana va constituir un experiment social de participació de gran abast i d’un èxit fora de dubte. No és estrany que moltes persones que se’ns acosten en motiu de la commemoració dels 40 anys del Congrés o de l’emissió del documental ens parlen de l’interès que podria tenir disposar d’una iniciativa com aquesta en l’actualitat. El supòsit de què parteix aquest interès és que si el Congrés va resoldre la necessitat d’imaginar el futur en aquell moment, una iniciativa semblant podria ser una eina ideal per al moment actual.

El problema de pensar en un Congrés ara és que el context actual és molt diferent del de fa 40 anys. De fet, adonar-se de perquè ara no és possible un Congrés com aquell constitueix un exercici de realisme absolutament necessari. Tant per les coses positives com per les coses negatives. En clau positiva podem dir que avui Catalunya compta amb espais de debat, veus expertes i capacitat de dur a terme polítiques públiques, de molt més abast que no es pensava aleshores, des de les institucions. De fet, podem pensar que hi ha una mica massa de soroll i tot pel que fa al debat públic. Per la part negativa, cal tenir present que Catalunya s’ha convertit una societat molt més complexa del que era el 1977. I si parlem dels Països Catalans, en tenim dues tasses més, de complexitat.

El repte de la societat catalana actual no és estrictament propiciar un debat o facilitar la participació. Aquestes dues coses, amb més o menys dificultats i més o menys encerts, han sostingut el procés independentista que ha revolucionat la societat i la política catalanes. El que ens cal, en canvi, és trobar la manera de fer viable alhora el debat, el posicionament de cadascú, i la cohesió d’una societat en la qual conviuen sentiments i voluntats polítiques no només diverses, sinó en aquests moments enfrontades. Ens cal plantejar-nos quins espais ens cal crear per trobar-nos i per trobar-hi consensos de país el més amplis possibles. No cal que hi siguem tots, perquè no és possible, però sí que cal que hi siguin tots els que tenen voluntat de fer d’aquest un país amb més llibertat i més justícia.

El Congrés de Cultura Catalana ens demostra que la societat civil d’aquest país ha fet coses molt importants a través de la col·laboració i de l’esforç col·lectiu. Estic segura que aquesta és una de les claus que ens ha de permetre construir el nostre futur com a poble amb èxit.

 

Què és el totalitarisme?

0
Publicat el 10 de juny de 2018
Masha Gessen, presentada per Jordi Vaquer al CCCB

En el seu darrer llibre, Masha Gessen (The Future is History. How Totalitarianism Reclaimed Russia, 2017), fa una aposta semàntica en definir com a totalitari el sistema polític rus actual, dominat per Putin. Es pot pensar que aquest concepte és massa dur i que potser Gessen n’està forçant el significat per tal de criticar Putin. Ella mateixa, però, aclareix que el concepte “totalitarisme” no és estàtic, sinó que evoluciona tal com ho fan les formes en què els sistemes totalitaris s’estableixen al llarg del temps.

En el cas del sistema polític rus, Gessen diu que no s’ha de pensar com un sistema basat en una ideologia definida, amb uns valors i un programa polític concret. De fet, el propòsit de Vladimir Putin no és establir un sistema polític, sinó desenvolupar i controlar un estat mafiós, que a més intenta estendre més enllà de les fronteres russes actuals. El seu és un poder unidireccional gestionat per mitjà d’una mena de clan que controla la distribució de poder i de diners. I del clan no ens pots formar part a voluntat ni tampoc no en pots sortir quan vulguis. No són lliures de decidir sobre això ni els que en formen part ni els que n’estan exclosos.

Gessen arriba a la conclusió que aquest nou totalitarisme és una recreació del totalitarisme soviètic. De fet, diu, s’ha assumit d’una manera molt acrítica la idea que la Perestroika va col·lapsar el règim soviètic. És interessant aquest punt de vista, especialment quan a Catalunya s’està qüestionant d’una manera força crítica la Transició espanyola. Fins a quin punt el règim franquista va quedar superat? Fins a quin punt es va reconstituir en un altre règim semidemocràtic? Tal com explicava a la meva tesi doctoral sobre les memòries de la Transició, el mateix règim franquista construeix un relat sobre si mateix que pesarà sobre el relat de la Transició. La conseqüència més clara d’això és que la democràcia s’estableix sense condemnar el Franquisme, sinó com una conseqüència lògica del mateix. I això condiciona la manera com es desenvolupa el sistema democràtic a Espanya en els anys posteriors.

En el seu llibre, Gessen descriu els diferents períodes en què ella mateixa ha viscut a Rússia, on va néixer i des d’on va marxar als EUA, per tornar després a Rússia en la seva vida adulta, amb la seva pròpia família. Segons la seva experiència, l’herència soviètica és el cràter històric en el qual es fa impossible de construir uns fonaments democràtics. És el terreny erm i inestable en què es fa impossible que els russos puguin pensar críticament sobre la societat en què viuen, amb coneixement de causa, a partir d’una anàlisi rigorosa. La Unió Soviètica va prohibir, literalment, pensar per un mateix. Com també va impedir el desenvolupament de les ciències socials i de la filosofia com a formes de comprensió del que està passant.

The only stories Russia told itself about itself were created by Soviet ideologues. If a modern country has no sociologists, psychologists, or philosophers, what can it know about itself? And what can its citizens know about themselves?

Com sabem, l’eina més poderosa d’aquest procés d’anul·lació del coneixement i del pensament lliure és la manipulació del llenguatge. Aquest és un tema que preocupa especialment Gessen, tal com ens va comentar en el seminari que es va fer al CCCB el dijous passat. Quan es perverteix el llenguatge i es manipula, diu Gessen, és molt difícil oposar-s’hi. No es pot evitar el mal que fa. L’únic que es pot fer és promoure una consciència reflexiva. Però tot i així, les conseqüències negatives d’aquesta manipulació del llenguatge hi són. Hi estic d’acord.

La manipulació del llenguatge no es produeix només en els sistemes totalitaris, o en uns sistemes polítics concrets. De fet, estem veient en els nostres dies com les xarxes socials accentuen la difusió d’expressions demagògiques, manipulacions i informacions acrítiques sobre el que està passant. A l’altra banda del Pacífic, els Estats Units tenen un president que ha convertit la manipulació del llenguatge en la seva arma polític més rellevant, així com Twitter en el seu canal preferit d’expressió (un canal en què una frase, una sentència breu, pot tenir la màxima notorietat amb el mínim de fonament). Aquesta també és una manera d’evitar que es pugui comprendre què està passant. Almenys a partir de paràmetres compartits. Ja no hi ha consens sobre el llenguatge adequat, sobre el que és correcte i el que és incorrecte. De fet, la gran victòria de Trump és imposar el seu discurs al d’aquells que poden generar una altra forma de pensament: periodistes, intel·lectuals i científics. Les xarxes socials permeten que l’adhesió al llenguatge manipulat, la cridòria i el soroll siguin més poderosos que qualsevol tipus de reflexió.

A Catalunya, el conflicte sobre la sobirania territorial ha sotmès els ciutadans que participen de la creació d’opinió i tot el sistema polític a una alta tensió que es manifesta en l’ús del llenguatge com a arma política, més que com a eina per explicar el que està passant. Aquest fenomen es pot observar en totes les situacions de crisi política, de crisi d’un règim o d’aparició d’una hegemonia política alternativa. I ara estem en un context d’una profunda crisi de representativitat del sistema polític i de la seva capacitat per respondre democràticament als reptes que es plantegen.

Per això tots els sistemes polítics estan afectats per aquesta nova dinàmica de construcció del discurs polític. Fins i tot en les situacions en què les ciències socials i el pensament crític gaudeixen de bona salut, han de lluitar per esdevenir un referent en un món dominat per la circulació d’informació ràpida i de pensament fast food. La gran paradoxa és que tant l’excés com el defecte d’informació semblen produir situacions semblants. Però això només és un efecte òptic. Per mi, hi ha una diferència essencial entre l’excés i el defecte d’informació, de coneixement o de pensament crític. Aquesta diferència és la capacitat de l’individu per escollir lliurament. És a dir, la disponibilitat de llibertat, de sobirania, per a expressar opinions diverses.

I és precisament això el que està en perill a Catalunya, a causa de la repressió exercida des del govern de l’Estat i del sistema judicial. La nostra garantia de llibertat política està essent coartada per lleis, decisions judicials i pressions polítiques amb conseqüències dramàtiques, com s’ha vist ja en nombrosos casos. Per això, la situació russa ens resulta tan interessant, perquè ens sembla cada vegada més pròxima. I per això ens cal escoltar el que en diu Masha Gessen.

Podeu escoltar la seva conferència al CCCB: http://www.cccb.org/en/multimedia/videos/lecture-by-masha-gessen-on-the-orwell-day/229303

Masha Gessen, The Future is History. How Totalitarianism Reclaimed Russia. Riverhead Books. New York, 2017.

Traduït a El futuro es historia. Rusia y el regreso del totalitarismo. Turner. Madrid, 2018

L’espanyolisme que ve

0
Publicat el 1 d'abril de 2018

Per molt que es vulgui especular sobre si la detenció a Alemanya del President Carles Puigdemont estava prevista o va ser conseqüència d’una il·legítima (i potser il·legal) persecució policial espanyola, el cert és que tenim el President de la Generalitat en una presó pendent de saber si s’extraditarà a Espanya perquè l’empresonin, com als altres nou polítics empresonats a Madrid sense base legal, tal com diuen els experts. I aquesta situació és gravíssima, des de qualsevol punt de vista.

És possible que algun dia tota aquesta estratègia espanyola de caràcter antidemocràtic acabi comportant el fracàs de l’Estat espanyol en el seu intent d’impedir la independència de Catalunya? És possible que l’independentisme aguanti i guanyi l’envit de la repressió? Són preguntes que ara mateix no tenen resposta, malgrat que sovint s’obvia aquest fet fent projeccions de futur només en base als nostres desitjos.

El cert és que la via que ha emprès l’Estat espanyola per a afrontar la demanda d’un referèndum sobre la independència de Catalunya sembla difícil d’entendre si el que es vol és resoldre un conflicte entre legalitat i legitimitat. Així doncs, cal pensar que estem davant d’un procés de redefinició (accelerat) del nacionalisme espanyol en el seu envit amb la qüestió catalana, que està tenint conseqüències alarmants.

Per molt que sigui una via per a desfogar-se, ridiculitzar l’espanyolisme ─com es fa a les xarxes socials (i de vegades, he de confessar que és inevitable!)─ serveix per emmascarar una situació força preocupant. La veritat és que sovint deixem de banda l’anàlisi del nacionalisme espanyol, contribuint així a la seva banalització i a una certa miopia sobre la situació en la que ens trobem. Podríem establir que tot allò que imbuït en les etiquetes que serveixen a assenyalar l’alteritat és simplificat. Una regla que podem trobar en totes les formes de societat. És un mecanismes de defensa i de cohesió. Tendim, doncs, a simplificar aquesta nacionalisme espanyol amb etiquetes que remeten a la seva naturalesa franquista, ultradretana i grotesca.

Però el nacionalisme espanyol, o neo-nacionalisme espanyol, és el nom que podem atorgar a un estat d’opinió que s’ha anat estenent en els darrers anys i que té com a reflex principal l’aparició i creixement d’un partit polític: C’s. Caldria una anàlisi a fons per tal de copsar les característiques d’aquest neo-nacionalisme espanyol. Per exemple, sabem si d’aquest corrent d’opinió articulat a través dels mitjans de comunicació s’esdevindrà un moviment polític organitzat? Té les mateixes característiques a Catalunya que a Espanya? Quines bases socials s’hi senten atretes? Hi ha un projecte polític al darrera? O només apareix com a reacció a la qüestió catalana?

La meva hipòtesi és que no es tracta només d’una reacció a la qüestió catalana, sinó d’un espanyolisme radical promogut per determinats sectors de la societat espanyola i catalana, que té semblances amb els moviments feixistes i populistes que han aparegut arreu d’Europa.

De moment, a falta d’estudis més aprofundits, podem fer la hipòtesi que aquest neoespanyolista populista s’alimenta amb la causa contra el catalanisme i la destrucció de tot allò que la història del catalanisme ha produït: institucions polítiques, un marc cultural propi, la recuperació del català com a llengua normal en molts àmbits (no pas tots) de la vida social, una escola que permet l’aprenentatge del català per a tots els alumnes independentment de la llengua familiar d’origen, etc.

Per tant, estem davant la pitjor amenaça per a la cohesió social que hem viscut des del Franquisme. La destrucció de les bases sobre les quals la societat catalana s’ha construït els darrers anys. Aquest procés d’autonomia limitada en el qual s’ah construït un marc institucional propi i que per a una majoria de la societat catalana és insuficient. La destrucció d’aquest marc de referència comú que ha anat esdevenint hegemònic, passa tal com estem veient per la destrucció de la convivència en la diversitat, per la creació d’un entorn d’amenaça i de repressió de tot allò que pugui expressar la voluntat d’esdevenir una comunitat sobirana en termes lingüístics (diversitat), culturals (referents propis) i política (un Estat propi). I això passa per l’intent de destrucció de la legitimitat dels símbols, de les institucions i de les persones que els representen, com hem anat veient aquests darrers dies al voltant de l’activitat parlamentària i del mateix President del Parlament de Catalunya.

Tot això mereix un anàlisi a fons que s’aparti dels tòpics i busqui en el context social i polític les causes i les característiques d’aquest neo-espanyolisme que té a veure tant amb el nostre context immediat com amb els canvis que s’estan produint a Europa pel que fa a la redefinició de les identitats nacionals en termes populistes.

Cal parlar de projecte

0

Abans de l’1 d’octubre, l’independentisme era un moviment social mogut per una promesa d’una societat millor. Podia semblar naïf per aquells que no compartien l’ideal, però era un relat que tenia la virtut de trascendir les diferències socials i fins i tot polítiques d’una gran massa de gent que estava disposada a moure’s fins al final. Després de l’1 d’octubre, el relat va canviar.

Malgrat que pugui semblar que la repressió policial ha omplert de raons la reivindicació democràtica de l’independentisme  (dret a decidir a través d’un referèndum), el cert és que ha servit per establir una frontera dolorosa entre el sector social que dona suport a la intervenció de l’Estat per aturar la proclamació de la independència (encara que fos simbòlica) i la majoria escassa que té en aquests moments l’independentisme. Per això cal entendre que no es pot basar tot el discurs, tota l’estratègia, en la resposta a la repressió, tot i ser una part essencial del moviment independentista en el moment que vivim.

L’escenari de resistència ens pot conduir a un xoc determinant amb un Estat que actua amb tanta duresa i inflexibilitat que està covant el seu propi desastre a curt o mig termini. No es pot governar contra la població d’una manera constant sense que finalment qualsevol dissidència sigui vista com una amenaça. És el que passa amb les dictadures. Però ara no estem en el context d’una dictadura, sinó en el context d’un intent de prendre a la gent els drets i llibertats que ja tenien assumits. El xoc és històric.

L’independentisme forma part d’aquest xoc, però no pot pretendre liderar-lo si no és amb un projecte atractiu, que sedueixi més i més gent. I això s’ha de fer des de la col·laboració entre la societat civil i el que queda de les institucions catalanes per tal de dotar el moviment d’una estratègia i d’eines de treball. Crec que això és més important fins i tot que el pacte mateix per a la investidura, que pot ser tan complicat com la situació de setge judicial ho requereixi. Seria absurd donar presses a la formació de govern en una situació de bloqueig institucional com el que estem vivint. El conflicte no ha de ser incòmode per als que volem que els canvis vagin més enllà de fer un govern.

Però és imprescindible comptar amb la gent, que es manté dempeus en un context en què el compromís comporta riscos evidents. Un compromís que hauria de servir per a posar-nos a treballar per ajudar a néixer aquest projecte de societat del que hem estat parlant durant mesos, durant anys. Inclusiu, cohesionat, respectuós amb la diversitat, amb polítiques d’igualtat i de prosperitat social. Cal fer-lo visible també des de la societat civil i des de la política plantejant un diàleg social que caldrà saber treballar molt bé des de la base. La República s’ha de fer des dels barris i pobles.

Cal també que aquest nervi social sigui canalitzat cap a un horitzó clar i transparent pel bé de tots, perquè la confiança i la solidaritat que molta gent està disposada a dispensar en favor de la independència tingui fruits des d’avui fins a l’assoliment de la República.

Informe de la cultura i les arts 2017: encara falta madurar la relació entre cultura i societat

0
Publicat el 4 de març de 2018

He pogut llegir el darrer Informe sobre la cultura i les arts del 2017, del CONCA, que porta per subítol “La cultura, eix de les polítiques públiques”. En un moment de l’informe, fent restrospectiva històrica, es diu que en el Pacte Cultural del 1984 es va demanar començar a analitzar el retorn social de la cultura. Des d’aleshores s’ha fet ben poc en aquesta línia. Més ben dit, s’han fet algunes coses, de les quals no se n’ha tret gaire profit.

El 2010 el Gabinet Tècnic del Departament de Cultura em va encarregar precisament un estudi sobre l’Impacte social del tercer sector cultural, que conté una proposta metodològica per a l’associacionisme cultural. No se’m va permetre publicar l’estudi ni tan sols presentar-ne una comunicació al Congrés del Tercer Sector del 2011. Encara estic esperant saber què se n’ha fet, d’aquest estudi. Deu ser en algun calaix?

D’altra banda, Joan Subirats i el seu equip de l’IGOP va fer un estudi sobre el retorn social de les polítiques culturals, que sí que va ser presentat al Congrés del Tercer Sector: http://www.ub.edu/cultural2/Eventos/DocsParadigmasCultura/Subirats.pdf.

Recentment, el I Fòrum Educació i cultura popular, promogut per la D.G. de Cultura Popular i per la seva àrea homòloga a l’Ajuntament de Barcelona, ha tingut l’encert d’establir un diàleg amb actors de diferents camps socials i educatius. Un diàleg que ha generat materials interessants per a repensar la cultura popular i el seu impacte a la societat.

La relació entre cultura i educació ens remet al fet cultural com un fet global, com un conjunt d’expressions i coneixements que sorgeixen de la capacitat creativa de l’ésser humà. Com s’articulen el fet creatiu i la transmissió d’aquesta creació? Quins efectes transformadors té? Com hi participen els diferents sectors socials?

De l’informe també m’ha cridat l’atenció com es parla de la relació entre cultura i joves. Només de passada. Només fent referència als joves com a consumidors de cultura. Cal facilitar l’accés a la cultura per part dels joves! Cal convertir-los en nous públics!

M’ha sorprès la poca atenció que es dóna a la creació entre les persones joves avui, tant marcada per les noves tecnologies, la ruptura de fronteres entre camps, gèneres, estils, tècniques, etc. Tant desbordant i tan poc observada per les institucions… En aquest sentit, m’ha resultat força interessant el capítol de l’Informe del CONCA elaborat per Jaume Colomer, en què es fa una aproximació al fet cultural tenint en compte les seves diverses dimensions socials i alhora prenent com a referència una visió més activa dels públics.

Però ens cal una mica més d’atenció als processos de creació i de transmissió cultural que no es basen únicament en les lògiques de mercat, com és el cas de l’associacionisme cultural. De fet, crec que en aquest informe (que és molt interessant) s’hi pot intuir una tendència cap a la reducció de les polítiques culturals a la creació de condicions de mercat. Aquesta és una vessant necessària, però no pot ser l’única.

La normalització

0

Aprofitant que han anul·lat l’autonomia catalana ─aquesta estratègia que consisteix a evitar que els catalans siguin indepedents fent tot allò que el pot produir un desig irrefrenable per ser-ho─ des de Madrid han pensat que podien aprofitar l’avinentesa per acabar amb quelcom que consideren perillosíssim: la llengua catalana a l’escola. En la mateixa línia estratègica que apliquen a la qüestió de la independència, consideren que si es deixa de parlar català, hi haurà menys independentistes. Un càlcul que deu sortir d’una lectura lineal, és a dir, sense considerar les relacions causa-efecte pertinents, de les dades de suport a la independència que algun llumenera d’alguna fundació pagada per algun partit es deu haver empescat. “Muerto el perro, muerta la rabia”. La cosa és així de bèstia.

Aquí hem corregut a cantar les excel·lències del model, com si aquesta fos la qüestió, i ens dediquem a esgrimir els arguments de la necessitat de la normalització, de la immersió i d’un model d’ensenyament de llengües que té com a finalitat aconseguir que l’alumnat català acabi l’ensenyament obligatori essent perfectament bilingüe. No, la qüestió no és pas aquesta. Espanya deu ser dels pocs països al món on es predica, en ple segle XXI (!), el monolingüisme com si fos la bonaventura. Hi ha famílies que no volen aprendre la llengua del lloc on viuen i això atempta, es veu, contra la seva puresa lingüística. No cal aprofundir en les derivades metafísiques i morals que té aquesta lògica perquè ens esgarrifaríem.

Però sí que hauríem d’acostumar-nos a pensar que el nostre model educatiu és un model força digne i normalitzador, no només des del punt de vista de la recuperació del català com a llengua d’aprenentatge i d’ús social, sinó des del punt de vista de la necessitat que el sistema educatiu serveixi als futurs ciutadans capacitant-los per poder actuar de la manera més lliure i amb més capacitat possible en la societat en què els ha tocat viure. Negar a una part dels alumnes, tinguin els pares que tinguin, la possibilitat d’aprendre la llengua del país i una de les dues llengües més utilitzades és una opció, francament, estúpida. Per tant, allò que no és normal és pretendre el contrari. Però ja sabem que l’espanyolisme ha emprès una croada cap a no se sap on, però que s’assembla molt a la xenofòbia que critiquem de vegades en altres llocs d’Europa.

Però el problema espanyola ve de lluny. Ens hem passat anys parlant de la necessitat de normalitzar el català. Fins i tot de vegades ens autoacusem de no haver fet prou bé les coses. Avui el català és tan o més fràgil, en molts àmbits, que en el postfranquisme. De fet, com en tantes coses, oblidem que l’acció de l’Estat ha estat també normalitzadora pel que fa a la llengua castellana. És a dir, que mentre se’ns deixava fer algunes coses per tal que el català fos la llengua d’ús normal en alguns àmbits, l’Estat ha procurat en sentit contrari, sense reconèixer-se mai a si mateix com un Estat plurilingüe ni admetre les conseqüències que això hauria de tenir en una democràcia avançada. Quan hem analitzat l’ús del català a les empreses, per exemple, vèiem ben clar que només l’acció de l’Estat pot legitimar que una llengua sigui considerada d’ús prescriptiu en determinats àmbits. Si l’Estat que legisla sobre l’etiquetatge, els prospectes mèdics, els manuals d’instruccions, etc. dels productes considera que l’única llengua legalment obligada és el castellà, ja ens hi podem posar fulles. En la televisió, en el cinema, en els jutjats i en tants aspectes de la vida política i institucional, l’Estat ha provat de bandejar tant com ha pogut l’ús de les altres llengües.

Hi ha gent que atribueix el fet que hi ha sectors identitàriament espanyols a Catalunya a un fracàs del catalanisme. Com si l’Estat no hagués existit en tot aquest temps promovent i normalitzant un mercat en castellà i d’àmbit espanyol en tots els àmbits de consum cultural i comunicatiu. Com si no s’hagués promogut la identitat espanyola des de les institucions, a través de l’esport, del currículum comú d’ensenyament, etc. Al costat de l’acció normalitzadora de l’Estat, que ha produït que no hi hagi cap català que no sigui bilingüe al món, l’ensenyament del català és només una acció de compensació que ha permès crear un model de societat on el bilingüisme i la diversitat lingüística són assumits com un fet inherent.

Per això és tant al·lucinant el tipus d’afirmacions que fan alguns polítics de Madrid, que només responen a una gran ignorància i a una encara més gran demagògia. En vistes d’això, aquella teoria liberal de Branchadell que postulava que en una Catalunya independent no podríem assegurar el català, sinó que caldria reconèixer una minoria castellanoparlant, sembla una broma. En una Catalunya no independent, l’intent de divisió de la gent per motius de llengua pot convertir el que era un model d’acomodació exitós en un desert cultural i educatiu, fins i tot sense televisió pròpia (i tota la indústria cultural que crea al seu voltant) i sense tot el bagatge acumulat sobre ensenyament plurilingüe per a tots els sectors socials. La màquina de destrucció fa estona que està engegada.

Publicat dins de Sociologia i etiquetada amb | Deixa un comentari

Tots ens hem de fer preguntes

0

Vaig demanar al facebook quines preguntes es feien els amics sobre el procés independentista. Faig un recull de les preguntes que m’han plantejat les persones que han respost a la meva proposta, resumint-les i ordenant-les:

  • Per què es va proclamar la república?
  • Quines estructures faltaven? Per què no estaven preparades?
  • Quin són els secrets que amaguen els partits?
  • Com fer créixer la base social del suport a la independència?
  • La comunitat internacional reaccionarà?
  • Quins sacrificis ens demanarà? Estem disposats a pagar-los?
  • Per què no esperàvem la reacció de l’Estat?
  • L’esquerra espanyola, what’s that?
  • Quin és el cost per a l’Estat espanyol?
  • El moviment independentista es transformarà? (nova lluita)
  • Com aturar l’anticatalanisme?
  • Com farem la gestió emocional de la relació Catalunya-Espanya? Com ho fem per no encarnar dinàmiques contra les que lluitem?
  • Serà possible desvincular-se d’Espanya fent ús de mecanismes democràtics?

Les preguntes poden ser un impuls per pensar més enllà de la immadiatesa, encara que aquesta sigui de vegades tan bèstia que ens atrapa en múltimples reaccions a situacions doloroses i injustes. Em sembla que de la situació que estem vivint n’hem de treure alguns aprenentatges, més enllà de les reaccions immediates. I crec que forma part de l’aprenentatge saber distingir entre els fets i la voluntat. Com plantejava l’Anand Torrents, ni paràlisi ni fugida: lluita. Però com? Això és el que es pregunta molta gent.

Cal partir del fet que la idea d’una independència preparada des del govern de la Generalitat (amb el suport d’una majoria social), a partir de les lleis de transició i de les famoses estructures d’estat preparades no ha funcionat. La pregunta que ens fem alguns és per què es va proclamar la República si no hi havia la manera de defensar-la, si no estàvem preparats per enfrontar-nos a l’intent de l’Estat per impedir-ho. En tot cas, a partir d’ara seria convenient orientar-se més pels fets abans de deixar-ho tot a mans de la voluntat. Ja hem vist que no n’hi ha prou amb voler la independència per aconseguir-la, perquè no vivim en una situació de presa de decisió democràtica.

Ens trobem en una situació d’atzucac en què l’Estat no només ha impedit fer efectiva la independència de Catalunya, sinó que ha reaccionat aplicant un sistema repressiu que va molt més enllà del que es pot permetre un Estat democràtic. Espanya està deixant de ser una democràcia i és el preu que està disposat a pagar l’Estat per tal d’impedir que triomfi la voluntat de la majoria dels catalans. Judicialització de la política, persecució ideològica, destrucció de les institucions pròpies de Catalunya, perversió i coerció a l’exercici de les llibertats polítiques i civils, violència impune del feixisme espanyolista contra persones i grups independentistes, pressió política contra la llengua catalana, etc.

Si ha decaigut el mite de les “estructures d’estat” com a mecanisme per conduir-nos a la independència, també hauria de caure el mite de la resposta de la comunitat internacional. És important crear un estat d’opinió informant abastament sobre com la repressió que està exercint l’Estat espanyol vulnera els drets humans fonamentals, però no podem pas confiar en què ens vindran a rescatar de les grapes del maltractador.

Malgrat tot, l’Estat espanyol té un problema molt gran que no sap resoldre: una majoria de ciutadans disposats a votar a favor de la independència de Catalunya, fins i tot en una situació de coerció mediàtica i política contra la llibertat de vot. Milers de persones disposades a mobilitzar-se i a defensar el seu dret a decidir sobre el futur polític del país, per defensar les institucions pròpies i per construir una República Catalana, que ja ha quallat com a idea realitzable, possible i desitjable en un context de llibertat democràtica. Contra això només té la força destructiva de l’Estat i de les forces de xoc de l’espanyolisme i el foment de l’odi al qual està induint a una part de la població d’identitat espanyola. L’espiral a què s’ha abocat l’Estat és molt perillosa i només pot causar dolor.

Només hi ha una manera de sortir mentalment d’aquest atzucac de l’odi i la repressió: fer-nos preguntes. No deixem de fer-nos-les, no deixem  de ser crítics amb nosaltres mateixos.

 

 

 

“Democràcia defectuosa”

0

L’Estat-nació caduc morirà matant. Com deia Manuel Castells en la conferència que va pronunciar en recollir el doctorat honoris causa per la UAB, hi ha una crisi de representació política greu en les democràcies representatives actuals. La majoria dels ciutadans no se senten representats i la crisi de legitimitat ha generat mobilitzacions i nous moviments socials de protesta contra les polítiques econòmiques, la manca de participació de la ciutadania en la presa de decisions i el no reconeixement de la diversitat cultural.

Però tot això no produeix canvis en l’esfera del poder. Davos continua essent el fòrum de les ments pensants que es miren la gent normal a tanta distància que no l’arribaran a entendre mai. Com pot ser que haguem confiat en la Unió Europea pensant amb esquemes d’un ideal que nosaltres mateixos no hem vist mai reflectit a la pràctica? La Unió Europea és el viu reflex d’aquesta incapacitat per a governar per als ciutadans, sense posar límits a les ambicions ilimitades de les grans corporacions econòmiques i del capital financer. Uns interessos que queden molt lluny dels ciutadans. Uns ciutadans que mentalment estan en dimensions molt diferents dels que els governen. Dirant que Espanya és una “democràcia defectuosa”, però no faran res més.

Tenim la generació més ben formada de la història de la humanitat, amb una gran capacitat per autoorganitzar-se i per formular propostes de gestió en l’àmbit local i comunitari. L’existència d’un teixit associatiu fort pot provocar, com ha passat a Catalunya, que una comunitat cultural articuli per si mateixa un marc institucional i polític al marge del poder colonitzador de l’Estat. Però com més s’emancipa la ciutadania dels mecanismes del poder (fins i tot dels grups de poder generat en el si de la comunitat), més rígid es torna el poder de l’Estat en la seva resposta; més repressiva i dolorosa es torna la seva reacció.

La crisi de la democràcia espanyola conté tots els ingredients de l’enquistament del poder, que resistint contra un intent de trencar amb el seu poder per la via democràtica, respon negant aquesta via, negant la democràcia. S’han empresonat persones innocents amb la voluntat expressa (dit públicament) d’aturar el moviment independentista. I hem arribat al punt que es pot empresonar a qualsevol persona per expressar les seves opinions o per actuar contra el que es considera l’interès de l’Estat. S’està combatent més la dissenció que no pas la corrupció. S’està interpretant la llei de manera que allò que no està permès explícitament, està prohibit. Per tant, no hi ha llibertat.

L’Estat espanyol, si cal, morirà sagnant dictadura per tots els seus poros. Com va dir Castells, on hi ha repressió hi ha resistència. Resistir no vol dir només protestar. També vol dir construir. En el cas de Catalunya només hi ha una manera de no acabar destruïts: construir cohesió des de la societat. Per això és tan important que les entitats que liderin la revolta republicana a Catalunya siguin conscients que una de les seves missions més importants és crear vincles socials. També és responsabilitat dels ajuntaments i de les institucions catalanes (quan recuperem la Generalitat) fer que la gent se senti representada, amb capacitat d’incidència i en un marc de màxima transparència.

L’any que ens toca viure perillosament

0

Totes les dictadures mostren símptomes sorprenents d’adhesions socials, sobretot perquè anul·len i silencien els adversaris.

Recordo l’impacte que em va produir la pel·lícula que inspira el títol d’aquest article (The Year of Living Dangerously, 1982), que vam veure en una classe de l’assignatura d’història de la comunicació d’Enric Marín. La pel·lícula il·lustra el que implica fer periodisme en una dictadura i com aquesta anul·la comunicativament o físicament els seus adversaris, com li passa al personatge representat per Linda Hunt.

Com pot ser que avui (i fa dies) les relevacions de la trama Gürtel no hagin provocat la caiguda del govern de Rajoy? Com pot ser que certs mitjans de comunicació no informin sobre un escàndol tan gran de corrupció? Si no és censura, és autocensura, és a dir, informació manipulada, por a publicar la veritat. Quin periodisme és aquest, sinó els de qui els fa callar la servitud als mateixos beneficiaris de la corrupció? Doncs és el mateix tipus de periodisme que ha abonat la legitimitat del poder en altres conflictes. Res de nou sota la capa del sol. La mateixa dictadura franquista se’n va beneficiar, com també se’n va beneficiar l’admirada Transició, que ha omplert pàgines, notícies i programes de Tv per explicar que bons que eren, aquells pares i factòtums que ens van regalar la democràcia.

Fa anys que anem repetint “franquisme sociològic, franquisme sociològic”, com si el franquisme hi hagués sigut només perquè hi havia franquistes. Oblidem que es va perseguir, reprimir, anul·lar i eliminar físicament els adversaris. A milers. Entre ells un president de la Generalitat, ni més ni menys. Després va venir el silenci i l’oblit, aquest que predica ara Enric Millo sobre l’1 d’octubre. Sempre l’oblit, la desmemòria, la falsa memòria. Els crims contra els drets humans no prescriuen, sobretot moralment. Però la Transició espanyola va postular que el “consens”, és a dir, el pacte de repartiment del poder, estava per sobre de la llibertat, dels drets dels ciutadans, siguin socials o nacionals (no fem trampa amb això) o de la capacitat d’aquests per incidir en la política, sigui aquesta falsament socialdemòcrata o despòticament corrupta.

Molta gent es pregunta com és possible que avui la violència d’Estat, la catalanofòbia, el desig d’agredir-nos per la nostra identitat o per la nostra llengua tingui el suport de tanta gent. Com és que tanta gent es deixa endur pel costat fosc de la política. No ens hauria de sorprendre. Ens hauria d’espantar. En tots els grups humans, la força que suposa disposar d’un boc emissari, d’un enemic comú que reforci la pròpia identitat (“soy español, español, español) és imparable. Els catalans no som immunes a aquesta lògica i podem quedar igualment atrapats en el maniqueisme, en la simplificació. La diferència és que no volem fer mal a ningú. Som, de fet, la part feble.

El problema és que a Espanya hi ha forces molt poderoses que alimenten aquesta lògica perversa segons la qual qualsevol dissenció política és un atemptat a la identitat pàtria. Així es va establir en el Franquisme. I aquest és el referent intocable de la identitat espanyola quan es replega sobre si mateixa. Quin altre referent pot haver-hi? El de la segona república condemnada a l’oblit i desinstitucionalitzada pels mateixos que l’havien de defensar? La del federalisme imaginat que no ha travessat mai sencer el riu Ebre?

Si a Catalunya disposem d’un relat que fonamenta la nostra identitat en la llibertat (que cadascú es vesteixi com li plagui, deia el poeta) és també perquè s’ha institucionalitzat la possibilitat d’aquest discurs, constituint el referent de la lluita antifranquista, de la lluita per la democràcia, en un referent nacional. El Franquisme ens va reprimir com a poble, com a cultura i com a comunitat lingüística. Vet aquí la línia divisòria que encara arrosseguem. Potser algun dia els espanyols construiran un nou relat que permetrà als republicans sentir-se patriòticament democràtes i perfectament respectusoso amb la diversitat cultural i lingüística. De moment no és així. Es predica institucionalment el menyspreu contra els catalans, contra les nostres institucions i es construeix impunement el fantasma de la violència com a pas previ per anul·lar l’independentisme.

Només hi ha una cosa que impedeix culminar aquesta estratègia. La manca de proves. No hi ha violència en l’independentisme. No n’hi haurà. Convertiran en perillós exercir drets fonamentals com la llibertat d’expressió, d’opinió, de càtedra o el que sigui, però no aconseguiran convertir-nos en el simulacre de monstre que han creat. Al contrari: continuarem expressant-nos i reclamant allò que és digne i que és just per a tota la societat: poder decidir el nostre futur com a país. Continuarem exigint la llibertat dels presos i la retirada de les denúncies injustes contra els nostres representants. No tenim ganes de callar. Viurem un any perillós.

 

 

El discurs imposat de la derrota

0

Avui molta gent està pensant que a les eleccions de demà ens ho juguem tot. No només perquè hi ha la possibilitat que forces polítiques poc democràtiques que justifiquen la violència contra els ciutadans, l’empresonament injust d’un govern i dels Jordis. Sinó també perquè tornarem a mesurar el suport social a l’independentisme, que en aquests moments viu resistint a la situació d’excepció imposat per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola.

És difícil pensar que l’independentisme tingui un resultat gaire inferior al que ha tingut en les darreres convocatòries electorals. Malgrat que l’increment de participació augura un augment del vot espanyolista, tradicionalment abstencionista a les eleccions catalanes, amb la conseqüència d’un augment de vots considerable cap al partit que està capitalitzant aquest sentiment: C’s. Tanmateix, és difícil que hi hagi una victòria clara de l’espanyolisme més radical, tenint en compte que els votants no independentistes tenen altres opcions polítiques que plantegen escenaris diversos: Catalunya en Comú per aquells sectors més a l’esquerra; el PSC per als sectors socialment més moderats, malgrat el seu suport a l’article 155 juga a proposar futuribles que aparentment buscarien una tercera via.

La tercera via, però, si existís, sempre hauria de passar pel reconeixement de l’existència d’una majoria social a favor de la independència i d’una amplíssima majoria social a favor d’un referèndum per decidir sobre aquesta qüestió. Aquí és on tenim un dels principals problemes de gestió de la crisi política que hi ha plantejada a l’Estat espanyol. La fugida d’estudi és monumental i es pretén resoldre minoritzant aquesta majoria social de totes les maneres possibles: obstaculització política a través del TC, clima d’enfrontament a través dels mitjans de comunicació, repressió a través del sistema judicial i de l’acció policial, amenaces personals i violència feixista al carrer. Tot s’hi val per no perdre ni un gram de poder per part dels que l’han mantingut intacte passant per damunt de les regles del joc democràtic.

No hi ha democràcia que pugui aguantar aquest embat a la ciutadania per molt de temps. O cedeixes a les aspiracions ciutadanes o deixes de ser una democràcia. Queda clar pels esdeveniments que s’ha imposat aquesta darrera opció. Per això és tan previsible que els resultats del dia 21D seran llegits la nit mateixa com la derrota de l’independentisme. Serà l’enèsima operació mediàtico-política per tal de negar la majoria social existent, per tal de negar-li la legitimitat i el dret a ser considerada políticament. Sigui quin sigui el resultat del 21D, el discurs de la derrota de l’independentisme se’ns imposarà com una llosa.

En la conferència d’acceptació del doctorat honoris causa per la UAB, Manuel Castells ens deia ahir que la política d’avui és sobretot comunicació. Jo hi afegiria que la comunicació i la construcció de relat forma part de les polítiques d’Estat més importants del segle XXI. Guanyar el relat és més important fins i tot que tenir un dispositiu militar preparat per intervenir. La política és la lluita per la construcció d’un relat col·lectiu. Com més poder tens, més capacitat tens d’intervenir sobre aquest relat. Però alerta, si no sempre dius que vas guanyant i no ho fas, pots acabar generant l’efecte contrari, pots acabar portant el vestit del rei nu.

Deia Manuel Castells, d’entre les moltes coses que ens va dir, que la crisi actual de la democràcia és la crisi de la gestió de la crisi. Una crisi de gestió que acompanya la crisi de legitimitat de les institucions que ens representen. Un dels símptomes d’aquesta crisi és que no ens sentim representats en el relat que des les instàncies de poder es fa sobre nosaltres. És per aquesta escletxa que el relat perd virtut explicativa i corre el perill de convertir-se en una trampa. Per als que el volen imposar per la força i per als que no en poden sortir perquè se’ls nega la veu. La solució no és, en cap cas, la repressió, sinó l’aprofundiment de la democràcia per tal de retornar als éssers humans la seva dignitat, és a dir, el dret a la seva identitat.

Penseu-hi demà quan es faci la lectura dels resultats electorals.

Escoltar Jon Landaburu parlant de llengües

0

Aquesta setmana he tingut la sort d’acompanyar Jon Landaburu, Premi Internacional Ramon Llull al seu viatge de dos dies a Andorra, on s’atorguen els Premis Internacionals Ramon Llull, amb altres membres del jurat i de les institucions que promouen el guardó.

Jon Landaburu és fill del vicelehendakari basc a l’exili. Per això ell va néixer a París i va créixer com un francès que a casa tenia la particularitat de viure un altre món: el del govern basc a l’exili, on aprenia les dues llengües dels seus pares, el basc i el castellà.

Va decidir fer el servei substitutori del servei militar com a estudiant universitari. El servei militar aleshores durava més de dos anys. I això el va portar a Colòmbia, al Departament d’Antropologia de la Universitat de Bogotà, malgrat que ell havia estudiat filosofia a La Sorbona. El van enviar a estudiar una de les tribus ameríndies i allà va començar la seva aventura vital. Això ens ho va explicar ahir. El dijous va fer una conferència al centre cultural Llacuna d’Andorra, a través de la qual ens va endinsart en la realitat de les llengües ameríndies de Colòmbia. Algunes fotografies van acompanyar el seu relat. No et cansaries d’escoltar-lo.

Algunes coses que ens va dir:

No sabem ben bé què és una llengua, diu Jon Landaburu. Els límits d’una llengua els defineix la política, les fronteres. Per això no sabem exactament si al món hi ha 6.000 o 7.000 llengües. El que sí que sabem és que a l’equador del planeta s’hi concentra la més gran diversitat lingüística, de la mateixa manera que s’hi concentra una quantitat més elevada d’espècies de fauna i flora. Així, a l’Amèrica Central i del Sud hi ha unes 93 famílies de llengües. Tantes com a Àfrica, Àsia i Oceania juntes.

Cal entendre, segons Landaburu, que les llengües són codis simbòlics de comunicació que s’adapten als canvis de l’entorn. La diversitat de relacions crea diversitat de codis lingüístics. Si els grups socials se separen, ocupen espais diferents, viuen realitats diferents i generen llengües diferents. La glotosfera es beneficia de la diversificació d’entorns de vida.

La glotosfera es beneficia de la diversificació dels entorns de vida. La riquesa de l’experiència de la humanitat és conseqüència d’aquesta diversificació simbòlica. Però no hi ha diferències irreductibles. Totes les llengües són traduïbles. L’espècie humana és una i es produeix una barreja constant, per tant, processos de proximitat. De fet, en els darrers anys hi ha un procés nou de convergència entre llengües.

Colòmbia té actualment 48 milions d’habitants. Només 2 d’aquests són indígenes, que viuen en 100 comunitats i parlen 65 llengües diferents. Cal pensar que en el primer segle des de la conquesta d’Amèrica pels espanyols, es va perdre el 90% de la població indígena. Algunes comunitats han perdut totalment la llengua, d’altres la conserven parcialment. Hi ha 35 d’aquestes 65 llengües que són parlades per menys de 1.000 persones. Només 3 llengües indígenes de Colòmbia tenen més de 100.000 parlants.

Un dels comentaris que ens feia a part és que la preocupació per recuperar la llengua estava motivada sovint per la necessitat de connectar amb els elements simbòlics de la cultura de la comunitat: especialment per les cerimònies religioses, la connexió amb el territori i els avantpassats. La llengua és part de la cultura. Sense cultura no hi ha comunitat com a subjecte col·lectiu ni identitat. En el cas de les comunitats ameríndies no hi ha un plantejament polític semblant al de l’Estat-nació, sinó l’assumpció d’una identitat que conviu amb altres formes lingüístiques i culturals.

Tot i amb això, és remarcable la situació jurídico-política d’aquestes comunitats a Colòmbia. Des de la Constitució de 1991 les comunitats indígenes posseeixen la seva terra d’una manera inalienable i permanent (en total, aquestes terres ocupen una cinquena part del territori colombià) i també compten amb organismes polítics de representació i d’execució de polítiques autònomes respecte de l’Estat, per exemple, en matèria educativa. Sens dubte és una realitat social interessant de conèixer. Escoltant Landaburu de seguida tens ganes de visitar Colòmbia, un país amb una gran riquesa cultural i paisatgística.

Podeu llegir aquí la crònica que en va fer Bel Zaballa per a Vilaweb.

A l’Enciclopèdia Catalana podeu consultar la seva trajectòria acadèmica i els seus treballs.

Temps d’incertesa. O 155 o República Catalana

0

Després de proclamar la República Catalana, després d’unes poques hores de celebració, sembla que no hagi de passar res més. Molta gent es pregunta perquè el govern català no ha anunciat mesures per executar el mandat sorgit de la votació del Parlament.

Crec que tant la declaració institucional del President Puigdemont del dissabte al migdia com aquest silenci del govern indiquen l’estratègia: solidificar la República Catalana damunt dels ciments de la resposta institucional i ciutadana a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per part de Madrid.

Aquesta estratègia segurament és encertada, atès que el govern català no pot garantir un control del territori amb forces pròpies ni una hisenda prou desplegada. Amb aquesta estratègia no només es guanya temps i base social contra l’aplicació del 155 (al qual s’han oposat clarament els Comuns i alguns alcaldes del PSC), sinó que es manté el pols per la legitimitat democràtica que fins ara han guanyat els independentistes.

Però la idea de pujar a l’onada de rebuig popular que implicarà el 155 també té riscos, perquè l’eternització del conflicte no representa un problema per a un govern espanyol que ja fa molt de temps que no actua buscant el màxim consens socials, sinó que se sent molt confortable tensionant al màxim la política espanyola. Aquest també és el seu principal taló d’aquiles. Una feblesa que es podria mostrar clarament en les pròximes eleccions del 21 de desembre si finalment l’independentisme hi participa (si hi pot participar). Ara bé, val més que el govern català ens tingui preparades algunes sorpreses com les que va mostrar abans de l’1 d’octubre si vol generar confiança i esperança en què la República Catalana que ara mateix es troba a la incubadora arribarà a créixer sana i forta.

Sabem que res tornarà a ser com abans, perquè el consens de la transició ja fa molts anys que només existeix a les institucions del passat, entre les velles glòries que encara en conserven la memòria positiva, o en la premsa de l’antiga escola. Els nous relats s’estan construint a partir del conflicte entre cultures polítiques que s’han anat diferenciant en aquests quaranta anys. De moment sembla que tindrem un escenari amb dues legalitats en paral·lel. El combat de legitimitats està servit. És el temps de la incertesa abans del futur. Però hi ha una cosa indiscutible: la idea d’una república catalana independent ja forma part d’una possibilitat realitzable de forma immediata o en qüestió de mesos.

La resistència catalana

0

 

L’anul·lació de l’autonomia de Catalunya a través de l’article 155, l’amenaça d’empresonament sobre el President de la Generalitat i el seu govern, l’amenaça d’empresonament o d’inhabilitació contra la Presidenta del Parlament i els membres de la Mesa, l’empresonament efectiu amb una base jurídica insostenible dels presidents de les dues entitats sobiranistes més importants de Catalunya, la detenció de càrrecs de la Generalitat, la possible detenció del Major dels Mossos d’Esquadra, la presa de control dels mitjans públics catalans, la investigació i segurament acusació contra mitjans de comunicació privats per incloure publicitat de la Generalitat, l’agressió contra persones per defensar les urnes, l’amenaça contra el model educatiu de Catalunya, la pressió a les empreses perquè portin fora de Catalunya la seva seu social, la impunitat dels grups feixistes violents. M’aturo aquí.

No parlaré del procés judicial que hi ha contra el Partit Popular i que està investigant el filó de corrupció més important de la història d’Espanya després del Franquisme. Ni parlaré de l’assetjament a la llengua i la identitat catalanes que estem visquent des que el PP va decidir que era la seva manera de legitimar-se com a partir nacionalista espanyol. D’això, temps vindrà que se’n faran unes quantes tesis per explicar el final de l’Espanya de les autonomies, del final d’aquella transició que va començar coixa però que s’esperava que obriria vies cap a formes d’aprofundiment democràtic. Ens ho vam creure. Fins que vam voler posar a prova la democràcia espanyola demanant més autonomia, un tracte fiscal més just i un reconeixement de la identitat nacional. El nacionalisme espanyol no ho va suportar (campanya del 2006 contra l’Estatut d’Autonomia).

No fer res conduiria sens dubte la societat catalana a una profunda crisi de confiança i a una situació de resistència a la repressió però sense cap possibilitat de superar-la. La imatge de l’anticatalanisme desbocat, liderat per C’s i avalat per les estructures de l’Estat espanyol, ofereix els pitjors auguris si es deixen les institucions catalanes en mans dels gestors del 155. La crisi serà dura, difícil i llarga. Com ens afectarà? Dependrà de la capacitat de plantejar alternatives, de crear la possibilitat d’un escenari que la mateixa crisi institucional de l’Estat està oferint: la independència de Catalunya.

Però tot allò que no faci el govern català en les pròximes hores ja no ho podrà fer més endavant. Només té la possibilitat d’intentar fer un gest que, malgrat que sigui simbòlicament, desactivi la capacitat de l’Estat espanyol per aplicar aquest control total sobre la societat catalana. Només assumint que Catalunya ja és una entitat fora de la llei es pot plantejar un tour de force contra l’Estat que posi en qüestió la capacitat d’aquest per implementar mesures clarament antidemocràtiques i impopulars. Només amb el lideratge del govern català, del parlament i de les institucions catalanes en el seu conjunt es pot canalitzar l’ampli moviment de protesta que està organitzat i que exigeix la defensa de les llibertats individuals i col·lectives.

Doneu-nos un dia de glòria i felicitat

0

Catalunya està visquent una intensa mobilització ciutadana que sembla haver solidificat voluntats. Les mobilitzacions no només fa anys que duren, sinó que són extraordinàries des del punt de vista de la quantitat de persones que apleguen. Fa un parell d’anys vaig mirar d’analitzar aquest fet a partir de la història i del debat acadèmic sobre l’evolució quantitativa d’aquest tipus de mobilitzacions.

Si ara hagués de revisar l’article que vaig escriure per al monogràfic Societat Catalana 2014-15,  segurament aprofundiria en el paper que juguen les xarxes socials en la dinàmica actual de mobilització ciutadana. Però també miraria d’entendre perquè la gent no es cansa de sortir al carrer, de dedicar hores a les reunions i a les manifestacions.

Diu Liah Greenfeld en un dels seus magnífics articles que el carisma sorgeix quan a les societats hi ha manca de cohesió social, quan hi ha un procés d’anomia, en termes de Durkheim. La manca de valors, diu, és una condició per a la receptivitat del carisma com a fórmula de representació política. El carisma contribueix a compartir l’excitació del moment i a accentuar el sentiment de pertinença a una col·lectivitat. Un sentiment de pertinença que normalment és vehiculat a través de les institucions socials quan la societat és cohesionada.

Paradoxalment, en la situació actual de Catalunya no podem afirmar que hi hagi una manca de valors, però sí una transformació (o caducitat) dels valors tradicionals. En tot cas, una pèrdua absoluta de sentit dels relats històrico-polítics que havien dominat fins ara, la qual cosa es pot identificar en la crítica a la transició com a marc de referència històrico-polític i el canvi de model respecte a les formes de participació ciutadana.

La ciutadania s’ha empoderat en un context que ja estava marcat per una acumulació important de capital social. La joventut actual està composta per la generació més ben formada de la història, alhora que també hi ha una dinàmica associativa que s’ha anat consolidant des dels anys noranta (tot i que no ha estat ben estudiada) a Catalunya (des de les associacions de cultura popular fins als partits polítics o moviments socials de nova generació: CUP, 15M, etc.).

Podem plantejar la idea que aquest empoderament es transforma, en la forma de mobilitzacions al carrer, en una forma col·lectiva de carisma, que al seu torn pren espontàniament com a referents els “herois” del moment. Unes figures que tenen data de caducitat ràpida si els canvis els deixen fora d’escena o emergeixen noves figures carismàtiques. En aquest sentit, es produeix allò que plantejava Pierre Clastres, és a dir la societat mateixa genera el poder de dirigir-la. Vivim, doncs, una mena de moment anàrquic.

Gràcies a les xarxes socials es dóna la possibilitat d’un nou sistema de mobilització -que vam poder observar l’1 d’octubre- que es constitueix com una gran trama de presa de decisions coordinades des de baix, sense que hi hagi una mediació des del poder. Des d’aquest punt de vista, es pot preveure que l’acció de l’Estat pot arribar a ser molt difícil, si pren la via de la repressió com a fórmula per resoldre el conflicte plantejat. Ni es resoldrà el conflicte, ni se superarà.

De fet, el gran perill del moviment independentista, refrendari i antirepressiu que s’ha conformat és la seva pròpia limitació per a generar nous escenaris. M’explico. La resposta a la repressió tindrà, suposem, el seu límit, fins i tot en un escenari de repressió creixent. Si l’únic motiu de la mobilització és respondre a la repressió, com es podrà mantenir l’objectiu inicial? És important advertir que s’ha passat d’un escenari en què el moviment independentista estava a punt de posar en valor la victòria en un referèndum amb uns resultats ben clars (malgrat que va fer-se en condicions adverses) a un escenari en què el moviment ha esdevingut una simple víctima de la repressió.

Si el Parlament no declara la independència o no es produeix una negociació política que prengui com a base els resultats de l’1 d’octubre, el més probable és que s’entri en un context de mobilització difícilment definible més enllà dels objectius urgents que implica la superació dels efectes de la represssió (com la sortida de la presó dels presidents de l’ANC i d’Òmnium). Però ja no estarem parlant de la revolució dels somriures.

Potser a molta gent li semblarà que això de la revolució dels somriures és una collonada. Des del punt de vista simbòlic, ha tingut una força increïble, perquè ha generat una nova mirada de la societat catalana sobre si mateixa (que evidentment no és l’única que existeix) d’autoconfiança que és realment inèdita en la història recent. Si el pujolisme havia alimentat la queixa davant Madrid i l’independentisme dels anys dos mil havia creat la imatge del “català emprenyat”, el nou independentisme massivament mobilitzat ha creat una imatge d’empoderament i de superació molt potent, simbolitzada recentment en l’operatiu d’amagatall i distribució d’urnes del referèndum de l’1 d’octubre. Quina pot ser la pròxima victòria d’aquest moviment?

El 13 de setembre de 2009, a Arenys de Munt, vaig poder copsar els símptomes que generava la sensació de victòria d’un moviment social ampli. Després d’observar com s’acostaven a votar alguns avis amb cadira de rodes recordant els temps de la república i parlant en castellà, era fàcil deduir que aquest moviment podia tenir un gran poder de convocatòria. La gent que va participar en aquella consulta d’Arenys de Munt (votants i simpatitzants de la causa) van acabar ballant la conga per la riera del poble.

La revolució dels somriures no és només una causa sostinguda pacíficament i amb una gran dosi de bones maneres, sinó també la possibilitat de portar les reivindicacions que la motiven a bon port; la possibilitat, doncs, de guanyar. Per això és tan important que simbòlicament aquest moviment pugui, algun dia no gaire llunyà, celebrar una victòria que culmini tots aquests anys de mobilització. Per això és tan important que la declaració d’independència que faci el Parlament (si arriba a fer-se), tingui una posada en escena (si es vol dir així) que proporcioni moments de glòria i felicitat al moviment que l’ha impulsat. Un dia de celebració sense complexos. Després, segur que vindran dies difícils, molt difícils, com els que ja s’han viscut i s’estan visquent. Però el moviment ja haurà catalitzat una fita per la qual lluitar.

Més enllà de les negociacions, de les estratègies de passadís i del joc polític internacional del qual poca cosa podem saber ara per ara, cal pensar molt en els aspectes simbòlics. El 10 d’octubre vam poder constatar el risc que suposa no poder oferir un missatge simbòlicament potent a la ciutadania. La connexió entre el moviment del carrer i el lideratge polític depèn molt de la capacitat d’aquest darrer de generar un gest simbòlic que representi un reconeixement de la força d’aquest moviment. També la construcció de noves realitats passa per moments en què els rituals o els gestos ho són tot. És així com es creen mecanismes socials de cohesió al voltant de valors i relats col·lectius. El lideratge té aquest poder simbòlic: només amb un gest pot fer que la gent que el recolza passi de la inquietud a la sensació de felicitat. L’independentisme, sens dubte, està esperant aquest moment, amb el cava a la nevera.