Desplegament educatiu a la xarxa

Un dels efectes que ha produït més neguit a causa del confinament, a part de la patacada econòmica, és la necessitat de continuar oferint educació als escolars i als universitaris de Catalunya. Una cosa que agraeixo aquests dies és la comunicació que he rebut de la UAB, que ha estat per mi exemplar en la resposta a la situació, posant totes les eines que tenim (i algunes que no havíem fet servir encara) a l’abast del professorat i de l’alumnat. També puc dir que m’he aprofitat de l’experiència dels meus anys de col·laboradora docent a la UOC, malgrat que les tècniques i aplicacions disponibles per treballar en línia canvien tan ràpidament que encara estic aprenent (i ho continuaré fent!) a utilitzar les eines.

Tanmateix, també he pogut viure i observar l’ansietat que provoca el fet d’intentar reproduir el ritme de la docència presencial a internet, la càrrega de treball, els tipus d’exercicis que es poden encarregar a l’alumnat, les lectures i els recursos, etc. És evident que cal adaptar la manera d’ensenyar i d’aprendre, més encara si tenim en compte les circumstàncies en què ens trobem. El confinament afecta de moltes maneres diverses l’alumnat i el professorat. Depèn de si tenen fills petits a càrrec, de si han de treballar, de si han perdut la feina, de si tenen malalts, o si treballen en el sector sanitari. Hi ha imponderables nous que poden canviar completament la relació entre la persona i la seva activitat acadèmica.

I encara que es puguin superar tots els obstacles que els canvis comporten, un dels inconvenients més greus d’aquest nou desplegament educatiu a què ens hem abocat, és la manca dels recursos tecnològics necessaris en un sector de famílies. D’altra banda, les famílies es veuen forçades a substituir el suport dels docents per tal d’ajudar els seus fills a tirar endavant el curs en aquesta nova modalitat. Per no parlar de la desigualtat que ja s’està produint entre l’escola concertada i l’escola pública. De cop s’ha produït una segregació que no havíem previst. Perquè és ben cert que l’escola concertada s’ha abocat a oferir continguts i seguiment al seu alumnat per tal d’assegurar “els clients”, que paguen una quota mensual que cap escola es pot permetre deixar de cobrar si vol mantenir-se com a oferta educativa. Ja sabem que l’educació a l’escola concertada no és pas gratuïta (i no cal que ho fem veure), amb aquelles excepcions que marca el Departament d’Educació. En canvi, la resposta a l’escola pública durant aquestes primeres setmanes de confinament ha sigut desigual. Cada centre ha actuat com li ha semblant, en alguns casos implicant-se a fons en intentar mantenir el treball de l’alumnat, en d’altres casos esperant a veure què dirà el Departament d’Educació.

És difícil establir un sistema d’educació a distància de cap i de nou, i més en les situacions complicades de moltes famílies. Tanmateix, potser caldria evitar pretendre fer exactament el que es faria en un curs presencial. No solament per les limitacions, sinó també per les oportunitats que ofereix la situació. M’explico. Hi ha recursos que són a l’abast de tothom, com ara la TV i la ràdio, i que poden ser utilitzats amb finalitats educatives. El govern espanyol ho ha fet amb TVE amb poc encert pedagògic. Però el mitjà brinda una oportunitat interessant per tal d’explorar precisament noves formes d’aproximar els continguts educatius a les cases. Penso que hauríem d’aprofitar les possibilitats que ofereix avui, com sempre, un mitjà com la ràdio. Per exemple, penso que un programa com el Popap de Catalunya Ràdio podria divulgar les eines i els recursos que podem trobar a internet. Precisament, last but not least, hi ha tot el que ofereix internet: una oferta cultural amplíssima que pot eixamplar el currículum educatiu i obrir les parets de l’escola per interactuar amb el món.

No es tracta, potser, d’encasellar els continguts online, sinó de desplegar pautes perquè els centres educatius i els docents puguin explorar altres formes d’abordar les competències. De plantejar-se com acompanyar l’alumnat en el seu procés d’aprenentatge, sigui per telèfon, ràdio, TV o internet. El confinament està essent, en el millor dels casos, una situació pesada. En els pitjors, un mal tràngol que esperem que pugui ser superat aviat. Però en tots els casos, tenir objectius i una tasca per endavant segur que ajuda a donar sentit al dia a dia. Oferir una bona resposta educativa a la situació també ens pot garantir evitar que augmenti la desigualtat i que l’alumnat no perdi el curs.

 

La república de la cultura, des de la resiliència cultural

@roviramartinez

Des del món cultural comença a sentir-se una mena de brogit, que ve d’una queixa permanent i llunyana. Ara es fa sentir més, a través del reclam del 2% de pressupost de la Generalitat i potser aviat els professionals de la cultura demostraran que el sector és important.

En els darrers anys el moviment independentisme ha posat el focus en l’economia (dèficit fiscal i viabilitat de Catalunya independent) i en la idea d’una democràcia participativa (a través de la mobilització i el control de la corrupció), o fins i tot en la qüestió polèmica de la llengua (castellà oficial o no). La cultura havia quedat en un pla fosc, perquè calia deixar la qüestió de la identitat al marge del procés; calia permetre redefinir què és cultura catalana. No sé si s’ha aconseguit, perquè ara en cada debat sobre el tema apareix la mateixa (estúpida) pregunta de si es pot fer cultura catalana en castellà. Sembla que hem de passar un examen… No ens preguntem mai si es pot fer cultura espanyola en català, però l’efecte d’exclusió, rebuig i menyspreu que es produeix del centre polític cap a la colònia i la seva llengua i cultura passa desapercebut. I així costa molt d’entendre perquè som on som. En fi, aquest no era el tema de que volia parlar, sinó només el rerefons implícit.

Perquè si el món cultural està queixós és per la situació de misèria que arrossega des del 2008, si és que abans es pogués dir que hi havia abundància. Però els progressos que hi havia hagut fins aleshores van quedar aturats del tot amb la crisi econòmica global. Ara la cultura és la ventafocs dels pressupostos de la Generalitat i segurament ho ha estat sempre en els ajuntaments. Deu haver-hi algun estudi sobre el percentatges que els municipis destinen a la cultura. Perquè la cultura no és només la dels grans equipaments del país (abans eren institucions, una diferència remarcable que assenyalà Agustí Alcoberro), que sobreviuen ara amb pressupostos misèrrims i sense nord. Sinó també la cultura dels petits museus i de les petites institucions i iniciatives culturals que viuen amb molt menys. Potser caldria fer una sèrie sobre “herois de la cultura” per donar reconeixement a totes aquelles persones que han fet sobreviure projectes culturals sense diners.

Per això el debat que han organitzat la Fundació Congrés de Cultura Catalana i l’Associació Catalana de Professionals aquest dissabte 8 de febrer al Centre Artesà Tradicionàrius, amb el títol de “La república de la cultura”, ha mostrat només l’inici del que hauria de ser un debat en profunditat sobre la cultura catalana. Potser sí que caldrà fer algun dia un congrés de cultura catalana, o si voleu un congrés català de cultura. No pas com el del 1976-1977, en què es va parlar de tot allò que tenia a veure amb el futur dels Països Catalans com a sistema polític, social, econòmic, cultural, lingüístic, etc. Sinó un congrés només de cultura, per situar la cultura al centre del debat, per fi.

Aquesta era la intenció de la III Jornada Pensem/Nacioxxi: centrar el debat en la cultura. Com a primera ronda va oferir-nos alguns apunts brillants. La idea de Joan Manuel Tresserras que cal construir l’Estat català des de la cultura, una nova cultura que sigui la mirada d’un nou subjecte polític. L’avís d’Agustí Alcoberro sobre el risc de la segregació de la societat catalana i la necessitat de construir lideratges col·lectius també a través de la cultura. La necessitat de pensar la pròpia cultura des d’una posició no hegemònica, com assenyalava Serés, davant dels fenòmens de la globalització. La necessitat, també, de pensar la cultura de forma transnacional, perquè és com la vivim avui, com deia Jaume Subirana. La cultura entesa com a bé públic comú, deia Xavier Antich. Per tant, necessàriament dependent de les polítiques públiques i necessàriament vinculada a la societat civil, que en aquests darrers anys han deixat moltes joguines trencades, recordava Carme Clusellas. Sense deixar de banda el fet que hi ha iniciatives privades, sostenibles i amb potencial, com ens deia Oriol Magrinyà de la Fundació Carulla.

Jo hi afegiria, com deia abans, que el país és ple d’iniciatives culturals modestes però molt efectives. Per exemple, l’Escola Xamfrà que dirigeix Ester Bonal[1], que finalment no va poder fer de ponent a la jornada per motius personals. O l’editorial Labreu, editorial de referència actual en poesia i qualitat en narrativa i traduccions, que funciona des de fa 10 anys a base de la feina feta en caps de setmana i hores lliures dels seus promotors. I tantes editorials, llibreries, escoles de dansa, grups de música, etc. que treballen per la cultura sense esperar poder-ne viure.

Hi ha molta cultura que es fa des de la “perifèria” de les polítiques i des de la societat civil que crea el que Simona Skrabec, des del públic de la jornada, reclamava: resiliència cultural, més que resistència, davant l’homogeneïtat que el capitalisme global estén per tots els territoris (Barcelona, global shopping city). I jo prenc aquesta paraula, resiliència, com a nou possible lema per a la “nostra” cultura: Resiliència cultural.

Algun dia, però, ens caldrà tenir un pla de cultura que no sigui només un document per fer bonic, sinó un sistema de treball que posi en relació iniciatives privades i associatives, institucions públiques, creadors/es, equipaments i institucions locals. La cooperació és la marca de la innovació social del segle XXI. També ens cal una estratègia que ajudi a captar el gran públic. Perquè en relació als públics també caldrà canviar algunes dinàmiques. No podem dir que haguem anat enrere en la capacitat cultural del país, però tampoc no aconseguim anar endavant. I el món es mou. Les noves tecnologies estan omplint el món de la cultura (el mercat cultural) de nous formats. Són els que tenen més públics. I la cultura catalana encara no juga en aquesta lliga. Podria quedar-ne al marge si no hi ha un projecte de futur ben definit. La resiliència implica recuperar la fortalesa que s’havia perdut. Per això hauríem de lluitar.

[1] En aquesta III Jornada, com en totes, vam convidar més dones que homes a fer les ponències. El resultat, però, és que hem rebut unes quantes negatives per part de les dones i cap per part dels homes als que se’ls ha fet la proposta de participar-hi.

El ‘Living apart together’ d’Anglaterra amb la UE

Entre els llibres que la meva biblioteca guarda del pare, n’hi ha un que em tenia encuriosida pel títol. Seny, treball i llibertat, de Gaziel (Editorial Selecta, 1961). Es tracta d’un dels volums (IV) corresponent a la sèrie Viatges i somnis. El lema que porta per títol el llibre, Gaziel l’aplica a Suïssa: un país fet a base de seny, treball i llibertat. L’autor hi explica el seu viatge dels anys cinquanta voltant per tot Suïssa, amb pinzellades de geografia, història i reflexions sobre el protestantisme.

M’ha fet gràcia llegir-hi una reflexió sobre Europa, que ve a tomb del Brexit. Ja sabem que Anglaterra (més que el Regne Unit) ha dut a terme sempre una política europea contrària a la integració: no s’han sumat a la moneda única (l’euro) i han posat pals a les rodes quan es tractava de la Unió per la Mediterrània, preferint sempre les relacions bilaterals entre països. Per això, la reflexió de Gaziel no és sorprenent, però sí que és interessant de recuperar per entendre que els fets actuals tenen explicacions històriques. Encara més, la seva visió sobre Europa és perfectament contemporània.

Anglaterra no ha estat mai europea, i encara avui es resisteix, tant com pot, a ser-ho. S’estima més, mil vegades, quedar-se al marge d’Europa (i es comprèn, perquè és una actitud que fins fa poc no sols li ha estat possible de mantenir, sinó que li havia anat de primera). A ella, deixeu-la fer vida a part amb el seu Commonwealth, o anar de bracet, i encara quan no hi ha més remei, amb l’oncle Sam, que al cap i a la fi és més de la seva jeia que els pobles llatins, germànics i eslaus. Alemanya, si es tenen en compte els seus orígens i la medul·la mateixa de l’instint que la fa compacta, més aviat que Europa ha estat, fonamentalment, l’anti-Europa: destruí l’Imperi romà, destruí la unitat religiosa, destruí l’empenta de la revolució francesa, i ara -amb els dos cops seguits i fatals, de 1914 i 1940- ha destruït la vella Europa, la nostra. I mai no es veié tan bé tot el que vinc pensant, com el dia que França fou esborrada, temporalment, però esborrada del tot, del mapa espiritual d’Europa, per la mà barroera de Hitler, amb una altra explosió radicalment antieuropea. Ocupada i amordassada França, tothom s’anava dient: “On és Europa?”. I Europa, és clar, no era enlloc, perquè tres quartes parts d’ella, espiritualment parlant, s’havien fos amb França.

El concepte tradicional d’Europa és a terra: ara veurem on anirem. ¿Serà possible de crear-ne un altre que valgui el que valia el nostre d’ahir, en relació a les anteriors anelles de la gran cadena d’or que és la cultura europea? Aquesta és la incògnita dels nostres temps. França, probablement, s’alçarà altra vegada; però una potència mundial de primer rengle (en el sentit de força que l’expressió comporta), ja no ho serà pas més. Per tant, la posició de rectora del món, que Europa tenia, com un do que França li havia fet, tampoc no la tornarem a veure. ¿Quina serà, llavors, la nova anella? Avui veiem coses tan enormes, que a voltes, cap al tard, en hores de descoratjament, ve l’esgarrifosa sospita de si no s’haurà romput la cadena…

Gaziel, Seny, treball i llibertat. Editorial Selecta, 1961, pp. 214-216

Feminisme per a totes

Najat El Hachmi, Sempre han parlat per nosaltres. Edicions 62, 2019

En aquest llibre, El Hachmi fa una anàlisi valenta de com les noves formes de relativisme cultural que pregonen les esquerres limiten les possibilitats d’alliberament de les dones a Europa. L’altre perill és el creixement de l’islamisme i el fonamentalisme encobert a les comunicats musulmanes d’Europa.

Najat El Hachmi explica el seu procés personal d’alliberament com a dona, com el et d’anar a viure a Vic als 8 anys li va permetre adoptar els drets i les llibertats de què gaudeixen les dones catalanes i com això va comportar alliberar-se de les cotilles i les prohibicions imposades en el seu entorn familiar.

Per El Hachmi no hi ha dubte: l’islam és una religió que fomenta el masclisme, que té fonaments masclistes i que es desenvolupa també com una religió colonitzadora arreu on penetra. Jo podria dir el mateix del cristianisme, de com de petita em va marcar l’educació religiosa a l’escola i a l’entorn catòlic on vivia, i com gràcies a tenir una família liberal respecte de la religió he pogut créixer, malgrat tot, amb una llibertat que voldria per a totes les dones. La nostra generació s’ha alliberat de coses que eren impensables per a les nostres mares, que van créixer en els inicis del franquisme, que es van casar i van ser mares en una societat que negava l’autonomia de la dona. Els anys seixanta! Qui voldria tornar-hi? Jo no. També vaig créixer pensant que la religió catòlica és masclista i ho continuo pensant. No només ho és la religió com a proposta, sinó totes les estructures que la sostenen. Com ho són també moltes de les estructures de la nostra societat, que no han canviat encara.

En el llibre de Najat El Hachmi hi ha una crida a favor d’un feminisme universal, que no faci distincions per raons d’origen entre les dones. Ella denuncia que des de les esquerres s’està atorgant poder a la religió, en donar-li valor d’identitat. Les dones musulmanes han de tenir el seu propi feminisme? Per què? Nosaltres, dones cristianes que ens hem alliberat de la imposició de la religió com a forma d’identitat, no hauríem d’oblidar d’on venim. Les nostres mares també vam haver de lluitar per desfer-se d’aquesta opressió. És gràcies a les dones valentes que es van oposar als dictats de l’Església catòlica i d’una dictadura confessional que avui podem expressar-nos en llibertat, que podem votar, que podem treballar sense necessitat que el marit o el pare signin el contracte, que podem anar amb qui volem.

En una entrevista que vaig fer fa alguns anys a noies adolescents d’origen paquistanès, els vaig preguntar què era allò que les preocupava més. Em van dir que allò que les feia patir més era l’assetjament a què les sotmetien els seus companys d’origen paquistanès. La seva resposta em va deixar atònita, però em va revelar allò que no volem veure perquè no encaixa en els nostres esquemes sobre la identitat i la immigració. En aquest sentit, hi ha una altra lectura subjacent en el text d’El Hachmi, que m’ha fet pensar en com tractem el procés migratori des de la perspectiva de la societat d’acollida.

Sovint tractem el migrant com algú a qui cal compensar alguna cosa. L’efecte no desitjat de la crítica descolonitzadora i antietnicista és que ens hem convertit en predicadors d’una nova mena de caritat cristiana, com si nosaltres haguéssim d’expiar alguna cosa pel fet d’altres han hagut d’emigrar del seu país. Ben mirat, a Catalunya som majoritàriament immigrants, persones que tenen orígens fora o que ens hem mogut de comarques a l’àrea metropolitana. Hauríem de saber comprendre que el procés migratori és dur, sí, però ningú no l’emprèn per anar a una vida pitjor. No és pel fet migratori que les persones ens han de moure a compassió, sinó pel fet que la nostra societat no ofereixi les mateixes oportunitats a tothom, que mostri una desigualtat creixent, que impedeixi que nous migrants facin el mateix procés que ha portat tanta gent a formar part del nosaltres. En canvi, diu El Hachmi, la nostra societat tendeix a encaixonar les persones en la seva identitat religiosa quan es tracta de persones de procedència o pràctica musulmana, considerant-la, a més, incompatible amb un espai públic comú. Però no s’aplica pas el mateix criteri en el cas dels cristians. Hem de procurar que la diversitat no sigui un problema, ans acceptar-la com un valor positiu de la nostra societat, però no pas com una finalitat en si mateixa, sinó com una realitat que ens fa ser com som.

Però què som nosaltres? Només pot existir un nosaltres si en el debat sobre les normes socials, sobre els drets i les llibertats hi incloem a tothom. No podem pretendre una societat cohesionada si quan es planteja la qüestió del vel és tractada com si fos una cosa d’ells, no pas nostre. Si afecta a les nenes i a les dones catalanes, és un debat nostre. Si volem una societat cohesionada, l’espai públic no pot ser compartimentat, el debat públic no pot ser limitat per suposades identitats que hem de respectar com si no fossin també fruit de la imposició, de la repressió, del masclisme, tal com explica molt bé Najat El Hachmi. No podem acceptar en altres les cadenes que no volem per a nosaltres com a dones.

Visita a Lisboa

Pastéis de Belém

Belém és el barri allunyat del centre on tothom de Lisboa va a parar en algun moment per visitar el Monestir dels Jerònims, la Torre de Belém o bé els pastissets de crema que venen en un establiment històric anomenat, precisament, “Pastéis de Belém”. Us podeu imaginar fent cua durant força estona per tastar un pastisset? Jo no. Per això em resulta sorprenent la facilitat amb què es formen aquestes cues a tota hora davant d’aquest establiment. Què fa que milers de japonesos facin cua en aquest establiment i sentin una emoció tan profunda de tastar els pastéis de nata? Quina magnífica guia de viatges els ha dut a sentir aquest moment com un fet tan especial? Em meravellava veure’ls fent-se fotografies amb el seu preuat premi en forma de capça de quatre pastéis de nata.

© Marta Rovira Martínez

De la mateixa manera, em va meravellar descobrir, el dia de cap d’any, que fàcil que era anar esmorzar a primera hora del matí en aquest mateix establiment sense cues. Aprofitant que el nostre apartament era força a prop del lloc, vam poder descobrir (oh, sorpresa!) que es tracta d’un local força gran, amb moltes sales perfectament decorades amb la típica rajola de Portugal, que li confereix un aire localista, senyorial i alhora costumista.

Pastéis de nata
© Marta Rovira Martínez

La ciutat dels tramvies

El tramvia és un fet europeu. Amb això vull dir que el seu ús està força estès pel continent. No se li pot atribuir pròpiament una representació de la identitat d’un lloc particular sense tenir en compte que és un transport característic de diverses ciutats europees. En el cas de Lisboa, però, el tramvia és un fenomen social. Potser més aviat turístic. Cal començar, però, pel fet: Lisboa és una ciutat plena de tramvies. En un espai relativament reduït del centre s’hi poden concentrar nombroses línies. No només això. El tramvia ocupa el mateix espai de carrer que els cotxes, els autobusos i tots els altres vehicles que circulen pel centre de Lisboa. Tot passa per allà mateix. El resultat és una sensació de caos i d’atapeïment. Els turistes que omplen els tramvies de la línia 28 acaben de completar aquesta sensació d’atapeïment. Hi viatgen com sardines, disposats a patir corporalment per assolir una fita en la representació que les guies de viatges han aconseguit construir al voltant del que significa conèixer Lisboa, experimentar Lisboa. No s’adonen que l’espectacle són ells mateixos.

© Marta Rovira Martínez

 

L’oblit com a condemna: dona i repressió política

Com pateixen les dones la repressió política? El dijous passat en vam saber algunes coses gràcies a l’acte organitzat per l’Euskal Etxea de Barcelona als Lluïsos de Gràcia sobre “Dona: presó, repressió i exili” amb @BassaMontse @TamaraVila83 #BelPozueta (@Altsasugurasoak) i #ArantzaZulueta.

L’acte ens va mostrar la cara oculta d’una repressió que en el cas de les dones pot ser doblement dura. Per les condicions a la presó, per l’estigmatització de les mares dels presos, per l’oblit. Sobretot per l’oblit de les dones que pateixen repressió política i que han de reivindicar-se per no quedar invisibilitzades, tal com reclamaven la Tamara Carrasco, la Montse Bassa, l’Arantza Zulueta i la Bel Pozuela.

La Montse Bassa ens va explicar com les condicions de presó de les dones poden ser humiliants i discriminadores. Per la manca de serveis als mòduls reduïts de les presons (el cas de Dolors Bassa), per l’aïllament obligat en un context de màxima seguretat (sense mòduls de respecte) per una regulació de l’activitat de les preses que s’organitza en activitats estereotipades (perruqueria, cuina, etc.) i orientada cap a activitats de menys valor social, per la manca de consideració cap a la vessant més intel·lectual i política de les preses, per la manca de renovació de les presons de dones a Catalunya (malgrat una ingent política de renovació de les instal·lacions per a homes presos). El treball de Georgina Martín sobre Dones i Presó: Descobrint els programes de reinserció des d’una mirada feminista, publicat per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials el 2015 ofereix una anàlisi força detallada sobre aquesta qüestió.

L’advocada Arantza Zulueta ens va deixar un testimoni corprenedor del seu aïllament a les presons espanyoles. Allunyada de la família, a Cadis, i vivint tres anys i un mes en règim d’aïllament sense cap consideració cap a la seva dignitat com a persona, cal preguntar-se com va poder resistir a la tortura continuada i institucionalitzada que es practica a les presons espanyoles. La seva força i determinació és admirable.

La Bel Pozuela d’Altzazu ens van explicar com la seva vida ha canviat per sempre, pel cop que representa l’empresonament dels fills i perquè s’han convertit en militants d’una lluita que va més enllà i que implica lluitar contra un Estat que representa el poder absolut, l’anul·lació dels nostres drets com a ciutadans, com a individus dignes. De com això les ha empoderat i les ha canviat com a persones, tant als pares com a les mares, i també com pateixen els estereotips criminalitzadors (“males mares”) i sexistes quan es parla de “les mares d’Altzazu”, només perquè les dones fan de portaveus, com si els pares no comptessin.

La Tamara Carrasco va poder parlar per videoconferència per deixar-nos testimoni del seu aïllament forçat mitjançant la seva reclusió a Viladecans, una mesura inaudita, com ho és la denúncia que pesa sobre ella.

Finalment, Sònia Moll ens va corprendre llegint les cartes i els textos de dones exiliades i empresonades: Anna Gabriel, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Marta Rovira…

A la manifestació de la Diada algú que creu en fórmules polítiques màgiques que sembla que aviat ens han de rescatar de l’atzucac en què sembla que ens trobem se’m va apropar per dir-me que als presos cal deixar-los de banda per fer camí. Això m’ho deia mentre escoltàvem els bibrants discursos de Aamer Anwar i Ben Emmerson, que posaven al centre de la reivindicació precisament la llibertat dels presos i preses polítiques, al costat del dret dels catalans a decidir el seu futur democràticament.

Personalment, em sembla una manca d’ètica i de solidaritat inacceptables que algú es plantegi que no hem de parlar o no hem de treballar la solidaritat amb les persones preses per raons polítiques. No podria respectar cap opció política que em plantegés una actituds semblant. El que em preocupa és que darrerament s’està plantejant això com si fos normal. Recordo, per exemple, l’entrevista de Vilaweb a Maria Vila. Canviar un Estat repressor per un país fet de gent sense escrúpols seria ben galdós.

No s’adonen que bona part de la nostra actitud de victòria vindrà de la resistència a la repressió? De la nostra resistència a oblidar? No oblidem les preses.

Josep Pla i les dones

Hi ha un rumor sobre Josep Pla que el pinta com un misògin, és a dir, tal com defineix el DIEC, algú que té “aversió a les dones”. No sé d’on va sortir aquesta idea. Ni tampoc no sé què en diuen els seus estudiosos, com Xavier Pla.

Fa anys que m’interessa aquest autor i a mesura que el llegeixo intento trobar alguna prova d’aquesta misogínia. He de dir que no l’he trobat. El que ja sabia, i és evident, és que Pla era un home de la seva època, poc progressista en certes formes, tot i que amb una crítica sagaç que en alguns moments agrairíem trobar en articulistes d’esquerres d’avui. També és cert que hi ha el Pla jove, més crític amb la burgesia catalana, i el Pla vell, que és del que en tenim més referències personals a través d’entrevistes televisives i periodístiques. Aquest és el que ens remet a una persona de tics masclistes, amb comentaris que avui no trobaríem gens apropiats. Que fos d’una altra època no el disculpa pas, és clar, de tenir una mentalitat masclista. Però en tot cas, caldria aplicar el mateix sedàs a tothom. Penso no només en els escriptors catalans contemporanis de Pla, sinó en tots els referents que ens ha deixat la literatura i el pensament, dels quals només se’n salven algunes excepcions molt escadusseres.

A internet es pot trobar en alguna pàgina alguns comentaris que va escriure Pla sobre les dones i que avui consideraríem totalment fora de lloc o més aviat propis de les converses d’intimitat fetes en to desenfadat (santa innocència si penséssim que això també és pecat!). L’anecdotari també explica que en una ocasió va fer un comentari masclista a Montserrat Roig. De tot plegat se’n desprèn una imatge d’home antiquat, d’un altre temps i força tradicional en les seves relacions amb les dones. De fet, Pla no va ser gaire afortunat en aquest terreny, malgrat que va tenir diverses relacions, i en el seu dietari es plany sovint de la soledat.

En tot cas, tornant a Josep Pla, no sé si els seus comentaris es poden considerar una forma de misogínia (com la que sí que mostrava explícitament, per exemple, Nietzsche). Llegint La vida lenta (Destino, 2014), he observat atentament les referències a les dones que hi he trobat. No hi ha en cap moment un sentit despectiu en la manera com Pla en parla. Això no vol dir que les consideri unes iguals. Però tampoc no se’n pot deduir el contrari. El que sí sabem és que les dones han quedat invisibilitzades en l’obra de Pla. Ell no n’ha fet esment especial, ni les ha tingut en compte com a referents.

Sobre aquesta qüestió de les dones com a referents socials, he trobat un article de Pla a la revista Destino (es dona el cas que fa uns anys em van regalar tota la col·lecció de revistes i a l’estiu aprofito la vida més lenta per fullejar-les). A la seva secció de “Calendario sin fechas”, del núm. 1471 d’octubre del 1965 (pàg. 13) Pla explica que la senyora Montse M. de Duarte li va fer observar que en la seva sèrie “Homenots” no hi havia cap dona. Posteriorment li va enviar una carta amb una llista de les dones que creia que mereixien una biografia, en una sèrie que caldria anomenar “Senyorasses”, segons ella mateix.

Pla ens diu que quedà astorat “porque vi desde el primer momento que mi interlocutora tenía toda la razón”. S’excusa en l’edat per no respondre a la petició. Però en canvi, decideix publicar tota la llista de dones que mereixen ser destacades en la nostra història recent i que li ha enviat Montserrat M. de Duarte, que trobareu a l’article en el document adjunt. Tant de bo Pla hagués escrit aquestes “Senyorasses”. Però avui, per sort, hi ha moltes persones capaces i disposades a fer-ho. Això espero.

Article Josep Pla

Les mentides sobre la immigració, una lliçó d’Alejandro Portes

El dia 27 de juny vaig poder assistir a la conferència que va impartir el professor de la Universitat de Princeton Alejandro Portes a l’Institut d’Estudis Catalans, en un seminari organitzat per l’Associació Catalana de Sociologia. Portes va fer un repàs amb dades de les implicacions que té la distància entre la demagògia i els fets en la política americana d’immigració de l’era Trump. Com deia Ismael Peña-López en un tuit, el populisme és el que marca la diferència entre les polítiques públiques (policies) i la política (politics).

Hi ha 41 milions de persones estrangeres als EUA. Això representa un 13% de la població. Més o menys el que passa al nostre país, segons dades de l’Idescat. La mitjana d’estudis global dels estrangers als Estats Units és semblant a la mitjana nacional. Tanmateix, en realitat es tracta de dos grans grups diferenciats de perfils socials. D’una banda, els estrangers d’origen llatinoamericà, que tenen un baix nivell d’educació; i de l’altra banda els asiàtics, que són reclutats a la indústria tecnològica i per tant arriben al país amb alts nivells d’estudis. Això reforça una sèrie d’estereotips en la societat americana, en el sentit d’identificar els llatins amb persones de baix perfil educatiu i els asiàtics com a bons estudiants.

Darrera aquestes dades, però, hi ha l’efecte d’unes polítiques molt concretes. Unes polítiques que queden amagades darrera el discurs populista de Donald Trump. Els Estats Units, en contra d’aquest discurs anti-immigració, promouen la immigració de contingents de milers de persones cada any a partir dels programes que l’administració americana es dedica a promoure, sota la pressió dels sectors empresarials que necessiten mà d’obra.

D’una banda, hi ha el programa de visats H1-B (inaugurat el 1990), que té com a objectiu la captació de capital humà d’alta qualificació per a les empreses tecnològiques. D’altra banda, es va posar en marxa el visat H2-A per tal de suplir la manca de mà d’obra al camp que havia provocat el fre a la immigració durant el 2010. Els conreus del sud havien quedat literalment sense collir.

Aquests programes qualifiquen a les persones migrants per treballar als EUA, però no els permet obtenir una residència permanent. El 2015 van arribar més de mig milió de persones amb el visat H1-B, juntament amb els seus familiars. La meitat provenien de l’Índia. El 2015 van arribar també 300.000 persones provinents de països llatinoamericans, principalment, per treballar al camp, amb el programa H2B, creat específicament per proveir de treballadors els grans propietaris agrícoles. En total, doncs, els visats per a treballadors van aportar més de 1.147.000 treballadors als EUA, segons Portes.

Per tant, deia Alejandro Portes, sense que s’expliqui, els Estats Units incentiven la immigració de treballadors (en programes específics per a treballadors qualificats i no qualificats), segons les necessitats empresarials, mentre expulsa o pretén expulsar milers de persones arrelades i amb fills nascuts al país. Durant la darrera dècada s’han retornat uns 8 milions de persones immigrants, dels 12 milions que es trobaven en situació irregular. En aquests moments, això provoca situacions inesperades com que hi ha mig milió d’immigrants dels EUA a Mèxic. Són els fills nascuts al país veí dels mexicans que han estat retornats. Altres menors queden simplement orfes havent de buscar familiars que els acullin quan els seus pares són expulsats del país.

Tota aquesta situació desastrosa és amagada pel discurs anti-immigració que s’està imposant a la societat nordamericana, legitimat per Trump. A Europa també s’estan veient les conseqüències del poder que està agafant aquest discurs. El primer objectiu és obtenir vots atiant la por per part dels sectors més desfavorits de la població. El segon objectiu, menys evident, és aconseguir que hi hagi ciutadans de primera i ciutadans de segona. Perquè aquests sectors que atien el discurs anti-immigració en realitat volen i promouen l’arribada de treballadors immigrants que els ajudin a mantenir els salaris baixos i a frenar les reivindicacions dels sindicats, així com a disminuir les partides destinades a l’estat del benestar (o allò que en queda).

Segons Portes, aquest context indica “la fi de la compassió”. També a Europa, on es criminalitza els refugiats, fins i tot aquells que sabem que fugen de situacions de guerra. Ni tan sols això ha fet replantejar les polítiques de frontera i repressió de la immigració. Com si aquest fos un fenomen exogen a la nostra societat occidental, o al món. Tot el procés de la revolució industrial va ser possible gràcies als desplaçaments de la població i a la creació del treball “formalment lliure” (com deia Max Weber), però esclavitzador (com afirmava Karl Marx) (Nota al marge: potser als llibres de secundària caldria, al costat dels avenços tecnològics de la “industrialització”, explicar millor el context social que la va fer possible); tot el procés de mundialització de l’economia actual es basa en l’existència d’aquests treballadors immigrants que cobren menys i que viuen en pitjors condicions a les “ciutats-globals” actuals (com explica Saskia Sassen).

La fi de la compassió és també la fi del benestar que han assolit les lluites obreres i el desenvolupament de l’economia estable. És també la pèrdua del gran consens en què es basa la democràcia: que tothom pugui viure amb uns mínims de dignitat. Fa temps que hi som, en aquest vaixell, i ens enganyen dient-nos que hem de salvar el Titànic a tota costa deixant que l’aigua ens arribi al coll, mentre al saló de primera classe veuen xampany.

Hem perdut polítiques públiques (policies) i hem guanyat política de gesticulació (politics).

L’efecte Lanzmann

Resultat d'imatges de shoah lanzmann

El passat 5 de juliol va morir Claude Lanzmann, un dels intel·lectuals que ha deixat una petjada més rellevant en la qüestió de la memòria, no pas gràcies als seus escrits, sinó al monumental documental que va confegir durant deu anys de la seva vida sobre la Shoah (1985). Una pel·lícula de nou hores de durada i onze anys de producció que no pretén en cap cas ser una peça de memòria, sinó un interrogant permanent sobre el que va passar. L’holocaust preguntat als seus testimonis. Què va passar? On era vostè i què va veure? Què va fer?

Vaig descobrir Lanzmann gràcies a la tesi doctoral de Carles Torner (Shoah, una pedagogia de la memòria. Proa, 2002). En ella va aprendre que la memòria és una forma de justificació. I l’última cosa que pretenia Lanzmann era justificar l’holocaust. És a dir, explicar-ne el perquè va passar com una manera de confegir-ne el relat. «És clar, primer hi va haver una cosa, després va venir l’altra, etc. i les conseqüències van ser aquelles». Tal com assenyala Torner, Lanzmann enderroca els llocs de la memòria. Construeix una falla mitjançant la mirada del retorn. No inventa res, demana al testimoni que faci el trajecte del retorn. «En la meva pel·lícula, la Solució Final no pot ser un punt d’arribada del relat, sinó el seu punt de partida.»

Lanzmann diu «Cal partir de la violència despullada i no, com se sol fer, dels focs de camp, dels cants, dels caps rossos de la Hitlerjügend. Ni tan sols de les masses alemanyes fanatitzades, dels «Heil Hitler!» i dels milions de braços aixecats. Tampoc de tot el seguit de mesures antijueves que, a partir del 1933, van fer impossible la vida dels jueus alemanys, no de la Kristallnacht: el relat cronològic que s’iniciaria amb el boicot d’abril del 1933 per desembocar naturalment en l’entrada a les cambres de gas d’Auschwitz o de Treblinka no seria fals, parlant amb propietat, seria tristament pla i unidireccional. Ara bé, es tracta d’una obra d’art, d’una altra lògica, d’un altre mode de relat. (Torner: 2002: 174)

Després vaig conèixer les interioritats del procés de producció gràcies a les memòries que va publicar Claude Lanzmann (Le lièvre de Patagonie. Gallimard, 2009). Les dificultats, les situacions que va viure Lanzmann durant el rodatge de Shoah durant els onze anys que va durar, són una lliçó punyent de com la memòria trasbalsa les persones, i com pot arribar a ser de traumàtica per a les societats recordar i reconèixer els crims del passat. Al film de Lanzmann no hi ha imatges d’arxiu de persones famèliques i de cossos apilats, imatges horroroses. Però és igualment inquietant. El que colpeix del film de Lanzmann és el testimoni. O més ben dit, l’interrogatori al testimoni. «I vostè veia passar els trens?» Lanzmann només va aconseguir interrogar un dels treballadors dels camps de concentració. Va intentar enregistrar amb càmera oculta algun SS, però sense èxit. L’aventura de la persecució dels nazis que vivien tranquil·lament a l’Alemanya de la postguerra constitueix un dels episodis més rocambolescos de les seves memòries. Tanmateix, insisteixo que el més important de la pel·lícula és el treball sobre els testimonis passius del que va passar amb els jueus. Aquells que feien vida tranquil·lament mentre el món s’omplia de terror.

Recordo el dia que vaig anar visitar el camp de concentració de Sachsenhausen, a prop de Berlin. Les cases del poble arribaven fins a les portes del camp. Cases unifamiliars amb jardí, garatge, dues plantes… Cases com moltes de les que veiem a Catalunya. Totes arrenglerades en un carrer llarg. Al final hi havia el camp. A pocs metres la vida normal i l’horror. Ignoro si les cases ja hi eren quan es va fer el camp de concentració nazi, o quan era el camp de concentració soviètic en què es va convertir després. O si es van construir molts anys després, quan el camp ja era un espai dedicat a la memòria, o potser encara era un espai mig oblidat i del qual no se’n parlava.

Recordo que vaig pensar que allò era «l’efecte Lanzmann de la memòria». Els exercicis de memòria reparadora sempre fan recaure en els testimonis de les injustícies la base sobre la qual construir un relat de condemna cap als crims. Però i els que eren testimonis passius? I la gent que no va fer res? Són preguntes incòmodes que difícilment obtenen resposta. I de vegades aquesta només reafirma el crim. En el film, Lanzmann es presenta a la plaça del poble d’Auschwitz i pregunta a la gent (als anys vuitanta) «per què els jueus? Per què ells?». Una de les respostes que emergeix entre la multitud és «van matar jesucrist». La justificació d’aquells que van ser testimonis de les deportacions, dels guetos, dels camps de concentració i d’extermini, finalment emergeix. La incomoditat es fa insuportable. L’obra de Lanzmann és una lliçó de com la memòria pot ser incòmoda. Recordar que algú va conviure amb l’horror a pocs metres de casa sense preocupar-se’n.

«L’efecte Lanzmann» pot tornar a passar, com les injustícies, com els crims d’Estat. Cal preguntar-se sempre com podem evitar ser uns testimonis silenciosos d’allò que no volem que passi, però que passa al nostre costat. La memòria no pot ser reparadora si no hi ha mediació entre el reconeixement del crim, la culpa i el perdó.

Explicar el Congrés i les seves lliçons

A propòsit del documental “Imaginar un país. El Congrés de Cultura Catalana

L’any 2015 a la Fundació Congrés de Cultura Catalana ens vam plantejar que havíem d’aprofitar els 40 anys del Congrés per treure’l de l’oblit en què havia quedat. Llavors vam pensar que una bona manera de donar a conèixer el que havia significat el Congrés els anys de la pre-transició era fer-ne parlar als que l’havien viscut. Vam decidir fer 40 entrevistes breus a 40 personalitats perquè ens donessin la seva visió del Congrés.

L’altra decisió que vam prendre és que tota la informació que tinguéssim sobre el Congrés havia de ser consultable online. Per això vam crear el web www.congresculturacatalana.cat, on es pot trobar informació sobre l’organització, els àmbits de debat, les campanyes, etc. S’hi pot trobar la documentació essencial del Congrés, és a dir, les resolucions dels àmbits, el manifest del Congrés, així com els detalls sobre l’estructura organitzativa i qui en formava part. En aquest web hi podeu trobar les 40 entrevistes que van realitzar.

Finalment, vam emprendre un tour pels Països Catalans organitzant actes de commemoració dels 40 anys. Això ens va donar l’oportunitat de conèixer moltes persones que havien participat al Congrés i que en conservaven material, fotografies, vídeos inèdits. Tot aquest procés ens ha permès finalment realitzar un documental que expliqués la història del Congrés. Un documental que combina vídeos inèdits de Badalona, de Granollers, material de TVE, material del noticiari de Barcelona, entrevistes i fotografies que són realment icones del que va representar el Congrés en el marc de la Transició.

Un documental que s’ha fet gràcies a les aportacions de totes aquestes persones i entitats que hem anat trobant a les que vull agrair que l’hagin fet possible. Cal agrair la bona feia feta a tot l’equip del documental. És un luxe haver pogut col·laborar amb persones com Joan Safont, Clara Vallvé, Lluís Reales, la Inés Martínez… i en Guillem Carol! També vull reconèixer especialment la feina que ha fet al llarg de dos anys la Núria Roca, i tot l’equip de la Fundació, amb en Sergi i la Carme. I als que hi treballar als inicis, en Pepus i l’Eva.

Penso que ha estat un encert que TV3 decidís emetre el documental, en el qual ha col·laborat, al programa Sense Ficció, un encert que hem d’agrair a Jordi Ambrós, cap de documentals. La resposta de la gent que l’ha vist i que m’ha fet arribar els seus comentaris em demostra que aquest documental era del tot necessari. El Congrés de Cultura Catalana era un dels esdeveniments de la Transició més desconeguts per les generacions actuals. Havia quedat en l’oblit just en acabar-se, quan les eleccions i la política de partits van propiciar l’acceleració d’un nou escenari de pactes que havia de deixar de banda ràpidament les utopies de la pre-Transició. El relat canònic de la Transició ha santificat l’Assemblea de Catalunya i ha deixat de banda altres iniciatives.

En el cas del Congrés podem suposar que en ser una iniciativa que abastava els Països Catalans, que proposava l’oficialitat del català arreu del territori podia resultar incòmode. També cal tenir en compte que el Congrés va ser políticament impulsat en la seva base sobretot pel PSUC, malgrat que l’estructura organitzativa hi havia totes les tendències polítiques del catalanisme. Però el pujolisme no se’l va apropiar com una fita pròpia, ni durant el Congrés ni després. Així, malgrat que de les resolucions del Congrés en van sortir les primeres polítiques de territori, de sanitat, d’economia, de llengua, etc. de la Generalitat catalana, va ser negligit en el relat canònic de la Transició.

En canvi, vist amb la perspectiva d’ara, el Congrés de Cultura Catalana va constituir un experiment social de participació de gran abast i d’un èxit fora de dubte. No és estrany que moltes persones que se’ns acosten en motiu de la commemoració dels 40 anys del Congrés o de l’emissió del documental ens parlen de l’interès que podria tenir disposar d’una iniciativa com aquesta en l’actualitat. El supòsit de què parteix aquest interès és que si el Congrés va resoldre la necessitat d’imaginar el futur en aquell moment, una iniciativa semblant podria ser una eina ideal per al moment actual.

El problema de pensar en un Congrés ara és que el context actual és molt diferent del de fa 40 anys. De fet, adonar-se de perquè ara no és possible un Congrés com aquell constitueix un exercici de realisme absolutament necessari. Tant per les coses positives com per les coses negatives. En clau positiva podem dir que avui Catalunya compta amb espais de debat, veus expertes i capacitat de dur a terme polítiques públiques, de molt més abast que no es pensava aleshores, des de les institucions. De fet, podem pensar que hi ha una mica massa de soroll i tot pel que fa al debat públic. Per la part negativa, cal tenir present que Catalunya s’ha convertit una societat molt més complexa del que era el 1977. I si parlem dels Països Catalans, en tenim dues tasses més, de complexitat.

El repte de la societat catalana actual no és estrictament propiciar un debat o facilitar la participació. Aquestes dues coses, amb més o menys dificultats i més o menys encerts, han sostingut el procés independentista que ha revolucionat la societat i la política catalanes. El que ens cal, en canvi, és trobar la manera de fer viable alhora el debat, el posicionament de cadascú, i la cohesió d’una societat en la qual conviuen sentiments i voluntats polítiques no només diverses, sinó en aquests moments enfrontades. Ens cal plantejar-nos quins espais ens cal crear per trobar-nos i per trobar-hi consensos de país el més amplis possibles. No cal que hi siguem tots, perquè no és possible, però sí que cal que hi siguin tots els que tenen voluntat de fer d’aquest un país amb més llibertat i més justícia.

El Congrés de Cultura Catalana ens demostra que la societat civil d’aquest país ha fet coses molt importants a través de la col·laboració i de l’esforç col·lectiu. Estic segura que aquesta és una de les claus que ens ha de permetre construir el nostre futur com a poble amb èxit.