Viure el risc

Publicat a Pensem, 20 d’abril de 2020

Deia C. Wright Mills el 1959 que els moments de crisi poden accentuar la nostra imaginació sociològica. És a dir, la nostra capacitat de posar en relació el que ens passa a nosaltres amb el que passa al món, a través de comprendre el context en què es produeixen els fets. Tinc clar que hem après, gràcies als mitjans de comunicació i les xarxes socials globals, a observar el que passa al món i com ens afecta. No tinc clar que puguem posar-ho en context tal com ho entenia C. Wright Mills.

Posar les coses en context vol dir comprendre el conjunt de factors que incideixen en un fenomen social. Com deia Max Weber, és impossible conèixer totes les causes associades a tots els factors que incideixen en un mateix fet social. Malgrat que tenim molta informació, sempre hi haurà coses que se’ns escaparan, o que simplement no podrem interpretar. En canvi, des de les ciències culturals, com la Sociologia, sí que podem interpretar en el seu context el significat social d’un determinat fet.

Avui ens aventurem a plantejar com ens pot canviar la situació que vivim a causa d’un virus que, gràcies al sistema de mobilitat global, s’ha estès de pressa per totes les societats humanes, sobretot a les ciutats. Impressiona veure les imatges de les ciutats d’arreu del món buides de gent i de trànsit. Just quan milers d’especialistes i opinadors parlaven de la necessitat de prendre mesures per aturar els efectes nocius de l’activitat humana envers el clima i l’estabilitat dels ecosistemes, la humanitat s’ha vist atacada per un fenomen natural que l’ha obligat a replegar-se com a espècie.

La paradoxa és que els nostres sistemes sanitaris són els millors de la història de la humanitat. I en canvi, la crisi sanitària és viscuda culturalment com una catàstrofe tan grossa com la de la grip espanyola de 1918, que es va endur 50 milions de vides al món pel cap baix. Tenim uns sistemes de salut que salven milions de vida cada any, especialment a la vella Europa. Per això l’esperança de vida s’ha allargat tan en els darrers decennis. Malgrat això, l’amenaça d’un virus mortal produeix el que Stanley Cohen (1972) va batejar com a “pànic moral”. Ell es referia al fort impacte mediàtic que provocava el vandalisme dels mods i dels rockers als anys setanta, que apareixien als mitjans de comunicació com si es tractés de la fi de la civilització. Cohen arriba a parlar de la creació de “dimonis humans” en moments de crisi.

Els mitjans de comunicació, doncs, juguen un paper central en la construcció del problema social que vivim. La informació sobre el coronavirus s’instal·la en el context de l’alarma social. Les mesures per frenar-lo centren tota l’atenció i esdevenen una causa col·lectiva. Però en aquests moments penso que parlar només de l’alarma com un efecte dels mitjans de comunicació seria limitar molt l’anàlisi. En realitat, tot el nostre sistema político-institucional ha reaccionat a la pandèmia per afrontar el “risc”. Aquest “risc” ha estat definit com la possibilitat que morin milers persones a causa d’una limitació del propi sistema, això és, la impossibilitat d’atendre totes les persones que pateixen la malaltia provocada per la COVID-19 de forma greu. Com deia abans, paradoxalment. Però aquest fet pràctic és interpretat sovint des d’un punt de vista moral. I per això és tan important comprendre’l des del punt de vista de la seva significació social.

Si Ulrich Beck (1998) va parlar als anys noranta de la societat del “risc” per referir-se a com els canvis tecnològics podien generar situacions inesperades i incertes per als humans, podem dir que ens trobem en una situació en què els nostres sistemes tecnològics (mèdics) es mostren significativament insuficients per respondre a una amenaça per a les nostres vides. És a dir, que no són del tot infal·libles. Per molt que els sistemes de salut fa anys que ordenen d’una manera força intensiva les nostres vides (Foucault diria que les controlen), no poden ser absolutament poderosos davant dels efectes naturals sobre els nostres cossos. I des de la perspectiva de la nostra moral col·lectiva (que diria Durkheim), cap pèrdua de vida és acceptable.

Malgrat això, un dels fenòmens que anem observant en els pròxims mesos és la desigualtat en els efectes de la pandèmia. No parlo només d’economia, sinó també de salut. La gestió de la resposta institucional a la crisi sanitària està mostrant diferents formes de donar suport a la població. Des de països que contemplen la possibilitat de fer la prova de la COVID-19 a tots els ciutadans que en tinguin símptomes, fins a països en què aquesta prova no s’està distribuint. Des de països que garanteixen ingressos a les famílies que es queden en situació vulnerable fins a països que no prenen mesures en aquest sentit. Compareu Brasil amb Corea del Sud, o Alemanya amb Anglaterra (el cas espanyol m’agafa massa de prop perquè no em provoqui sensació de caos i angoixa). Tot això està influït també per les formes culturals de resposta a la situació. Per exemple, la idea del confinament com a única resposta possible, envers l’opció de fer la prova a tota la població. Per a uns, la primera opció és la més radicalment segura per combatre el virus a curt termini i minimitzar els seus efectes a llarg termini en l’economia; per a d’altres, la segona és la que millor opció per a garantir una gestió sostenible de la crisi mèdica i econòmica.

En tot cas, el sistema de benestar social -que es troba en crisi des dels anys 70 del segle passat- ha derivat en un sistema de protecció més o menys intensiu, que ja no funciona per a garantir la mobilitat i la possibilitat que una gran part de la població visqui bé, sinó per fer front a la pobresa o a les contingències més greus. Si la crisi econòmica del 2008 va donar un cop gairebé mortal a la classe mitjana, podem dir que la crisi actual farà evolucionar encara més els sistemes estatals cap a sistemes de reacció protectora, primer cap al mateix sistema econòmic (ajudant bancs i grans empreses), després cap als més febles a través de rendes bàsiques, pensions, etc. Però la classe mitjana no se’n beneficiarà. Qui en forma part, o bé caurà per la banda dels més necessitats, o bé resistirà però sense gaires opcions per a la mobilitat social ascendent, més quan els nivells d’estudis ja han assolit índexs força amplis i és difícil que ofereixin un potencial de mobilitat per als que ja es trobaven en posicions mitjanes. En tot cas, són un recurs per a mantenir-se si es compta amb altres formes de capital (social, econòmic), però no pas perquè el conjunt de la ciutadania “progressi” cap a una àmplia posició benestant.

La desigualtat creixent, la fugida de les grans empreses multinacionals i de les grans fortunes dels sistemes impositius solidaris, la incertesa en el mercat laboral, i la manca de respostes a les conseqüències de la globalització econòmica, social i ambiental, ens aboquen a escenaris de “crisi”. No és la fi del món, però sí la fi d’un món, deia Daniel Innerarity. I sabem que després d’aquesta pandèmia, en pot venir una altra. Ens hem instal·lat en la incertesa i la fragilitat. Però sobretot és important observar i adonar-se que el discurs social dominant, que marca les pautes de la gestió de la crisi, s’orienta cap a aquesta necessitat de respondre amb sistemes més protectors (salvem els més febles) que no pas sostenibles a llarg termini (una altra regulació del sistema econòmic).

D’altra banda, emergeixen teories conspiratòries que acusen a diferents agents de provocar aquest canvi. Formen part del “pànic moral”. Hi ha qui creu en experiments militars per a crear virus (com si la natura no els pogués crear!), hi ha qui pensa que tot és una conspiració orquestrada des de l’economia financera per treure’s de sobre uns quants pensionistes (certament, podríem pensar malament); per contra, hi ha qui atribueix la voluntat de castigar la humanitat a la natura (sic), per no parlar dels més tradicionals que creuen que això és un càstig de Déu (què hem fet?). Hi ha explicacions, relats i faules per a tots els gustos. La por crea els monstres!

La sensació de final d’etapa també produeix un desassossec comprensible, que produeix una certa desafecció cap a l’època que vivim. L’escena mediàtica s’omple d’intel·lectuals que avalen amb teories castatròfiques o culpabilitzadores aquest malestar psicològic col·lectiu. Hem estat socialitzats en uns sistemes socials de previsió, això és, en intentar evitar al màxim la incertesa (potser ja no els millenials): què estudiaríem, de què treballaríem al llarg de la vida, com viuríem la vellesa, com ens mantindríem si fallava la feina o la salut… Per tal de preservar aquesta seguretat estem disposats a donar-ho tot a qui ens encomana als sistemes de control social absolut. I oblidem que potser la societat líquida (malgrat el profeta de la calamitat Zigmund Bauman) és la millor realització, fins ara, de la idea de llibertat que hem pogut imaginar. Com a dona no puc pas pensar que temps pretèrits foren millors!

Potser els bohemis de fa un segle se’n riurien una mica, de nosaltres! O els pagesos de fa cinc segles dirien que som afortunats de no passar gana, fred o calor! O les dones que lluitaven per poder ser independents dels seus pares i dels seus marits envejarien les d’ara, que han d’ocupar-se soles dels seus fills i treballar alhora. Però cada generació viu els problemes a la seva manera. En el nostre cas, la pandèmia de la COVID-19 ens confirma que som fràgils i això ens fa posar en crisi tota la nostra idea del benestar, ens veiem en desgràcia i oblidem tot allò que ens fa viure millor que els nostres avantpassats.

Als sociòlegs sovint ens demanen que calmem l’ansietat dels governants buscant solucions als problemes que afronten. Però, com deia Berger, als sociòlegs ens interessa comprendre el significat social d’aquests problemes. Com han sorgit, com són viscuts, quines conseqüències tenen. El virus no prediu la resposta; aquesta depèn del significat social que té en cada moment històric. En el nostre moment històric, la capacitat de la medicina per salvar vides és un dels nostres assoliments més preuats i ha esdevingut un dels valors més sagrats. Per això la nostra resposta és fer tot allò que estigui a les nostres mans per salvar vides. Sense mirar les conseqüències.

No podem prendre aquestes conseqüències com si fossin obra del virus, o un resultat moral de les nostres accions. Són part de la nostra vivència del problema. I evidentment no podem controlar tots els factors que es desencadenaran com a conseqüència de la crisi sanitària. No sabem encara si produirà canvis en les formes de vida (tot i que podem observar ja un increment de la socialització en l’ús de les tecnologies de comunicació per internet en bona part de la població). No sabem fins a quin punt la crisi econòmica serà greu, perquè no ens hem trobat en cap situació semblant. No sabem fins a quin punt els sistemes de control desplegats per al confinament de la població tindran efectes duradors (gràcies a estar legitimats per la necessitat de resposta a la crisi). No sabem si la por s’instal·larà per molt de temps en la nostra cultura. No podem aventurar conclusions precipitades, ni deixar-nos endur per les teories de la calamitat que es propaguen de forma viral (valgui la redundància). Només podem esperar i observar el que passa, tot posant en quarantena les conclusions precipitades i prenent consciència dels nostres propis pre-judicis.

Bibliografia:

  • Bauman, Zygmunt (2000). Liquid modernity. Cambridge: Polity Press.
  • Beck, Ulrich (1992) Risk Society: Towards a New Modernity. London: Sage
  • Berger, Peter L. (1995). Invitació a la sociologia : una perspectiva humanística / Peter L. Berger (4a ed.). Barcelona : Herder, 1995.
  • Cohen, Stanley (1972). Folk Devils and Moral Panics. London and NY: Routledge.
  • Mills, C. Wright (1992). La Imaginació sociològica / C. Wright Mills (2a ed.). Barcelona : Herder, 1992.
  • Weber, Max (2017). La “objetividad” del conocimiento en la ciencia social y en la política social. Madrid: Alianza editorial.

El confinament, segons Blai Bonet

Citació

Sempre busquem una relació entre allò que llegim i allò que vivim. De vegades aquesta relació sembla aparèixer com una causalitat, o com una revelació. Vet aquí una d’aquestes vegades en què passa, tot llegint Blai Bonet en temps de confinament.

“Mentrestant, la Revelació continua, continuarà. Fins que, en un altre ordre del món, desconegut encara però ja no del tot, viurem als nostre pisos la vida completa, eterna, merescuda per la nostra existencial revelació humana al món, contra el món sempre, però a favor del nostre company d’època, sigui com sigui, el qui sigui i d’on sigui.”

L’evangeli segons un de tants (a Poesia completa, Edicions de 1984, 2014).

Estudies a la universitat? Com t’està afectant el confinament?

Respon a l’enquesta!

https://forms.gle/dapLobwbBPw3uvr99

L’inici del confinament per evitar contagis de Covid19 va començar el passat 13 d’abril suspenent totes les classes presencials a les escoles i universitats. Des d’aleshores, les universitats catalanes han reorganitzat tot el funcionament de la docència perquè es pugui fer a distància. Des de fa temps, de fet, les universitats presencials disposen de programari per tal de desenvolupar eines que complementin la docència a classe.

El campus virtual ja era abans l’eina per publicar les lectures i els treballs de curs. Ara, tot aquest sistema ha crescut amb noves eines que estem començant a aprendre a utilitzar alumnat i professorat. Però la nova situació també afecta l’avaluació, la dinàmica de treball amb els continguts de les assignatures, etc. I encara cal tenir en compte la situació personal de cada alumne/a, que pot haver quedat afectada de moltes maneres diferents, segons la seva situació laboral i familiar. O bé depenent de les eines de connexió i treball que tingui a la seva disposició.

Per tot això, des de Pensem, amb la sociòloga Marta Rovira (investigadora a la UPF i professora de sociologia a la UAB), posen marxa una enquesta per conèixer com el confinament i els estudis a distància està afectant la vida acadèmica dels estudiants de les universitats catalanes.

Podeu respondre l’enquesta aquí: https://forms.gle/dapLobwbBPw3uvr99

Un cop s’hagi recollit una quantitat prou important de respostes, es farà una anàlisi de resultats que es publicarà aquí i que s’enviarà a les persones que han respost.

Desplegament educatiu a la xarxa

Publicat a Nació Digital el 5 d’abril de 2020.

Un dels efectes que ha produït més neguit a causa del confinament, a part de la patacada econòmica, és la necessitat de continuar oferint educació als escolars i als universitaris de Catalunya. Una cosa que agraeixo aquests dies és la comunicació que he rebut de la UAB, que ha estat per mi exemplar en la resposta a la situació, posant totes les eines que tenim (i algunes que no havíem fet servir encara) a l’abast del professorat i de l’alumnat. També puc dir que m’he aprofitat de l’experiència dels meus anys de col·laboradora docent a la UOC, malgrat que les tècniques i aplicacions disponibles per treballar en línia canvien tan ràpidament que encara estic aprenent (i ho continuaré fent!) a utilitzar les eines.

Tanmateix, també he pogut viure i observar l’ansietat que provoca el fet d’intentar reproduir el ritme de la docència presencial a internet, la càrrega de treball, els tipus d’exercicis que es poden encarregar a l’alumnat, les lectures i els recursos, etc. És evident que cal adaptar la manera d’ensenyar i d’aprendre, més encara si tenim en compte les circumstàncies en què ens trobem. El confinament afecta de moltes maneres diverses l’alumnat i el professorat. Depèn de si tenen fills petits a càrrec, de si han de treballar, de si han perdut la feina, de si tenen malalts, o si treballen en el sector sanitari. Hi ha imponderables nous que poden canviar completament la relació entre la persona i la seva activitat acadèmica.

I encara que es puguin superar tots els obstacles que els canvis comporten, un dels inconvenients més greus d’aquest nou desplegament educatiu a què ens hem abocat, és la manca dels recursos tecnològics necessaris en un sector de famílies. D’altra banda, les famílies es veuen forçades a substituir el suport dels docents per tal d’ajudar els seus fills a tirar endavant el curs en aquesta nova modalitat. Per no parlar de la desigualtat que ja s’està produint entre l’escola concertada i l’escola pública. De cop s’ha produït una segregació que no havíem previst. Perquè és ben cert que l’escola concertada s’ha abocat a oferir continguts i seguiment al seu alumnat per tal d’assegurar “els clients”, que paguen una quota mensual que cap escola es pot permetre deixar de cobrar si vol mantenir-se com a oferta educativa. Ja sabem que l’educació a l’escola concertada no és pas gratuïta (i no cal que ho fem veure), amb aquelles excepcions que marca el Departament d’Educació. En canvi, la resposta a l’escola pública durant aquestes primeres setmanes de confinament ha sigut desigual. Cada centre ha actuat com li ha semblant, en alguns casos implicant-se a fons en intentar mantenir el treball de l’alumnat, en d’altres casos esperant a veure què dirà el Departament d’Educació.

És difícil establir un sistema d’educació a distància de cap i de nou, i més en les situacions complicades de moltes famílies. Tanmateix, potser caldria evitar pretendre fer exactament el que es faria en un curs presencial. No solament per les limitacions, sinó també per les oportunitats que ofereix la situació. M’explico. Hi ha recursos que són a l’abast de tothom, com ara la TV i la ràdio, i que poden ser utilitzats amb finalitats educatives. El govern espanyol ho ha fet amb TVE amb poc encert pedagògic. Però el mitjà brinda una oportunitat interessant per tal d’explorar precisament noves formes d’aproximar els continguts educatius a les cases. Penso que hauríem d’aprofitar les possibilitats que ofereix avui, com sempre, un mitjà com la ràdio. Per exemple, penso que un programa com el Popap de Catalunya Ràdio podria divulgar les eines i els recursos que podem trobar a internet. Precisament, last but not least, hi ha tot el que ofereix internet: una oferta cultural amplíssima que pot eixamplar el currículum educatiu i obrir les parets de l’escola per interactuar amb el món.

No es tracta, potser, d’encasellar els continguts online, sinó de desplegar pautes perquè els centres educatius i els docents puguin explorar altres formes d’abordar les competències. De plantejar-se com acompanyar l’alumnat en el seu procés d’aprenentatge, sigui per telèfon, ràdio, TV o internet. El confinament està essent, en el millor dels casos, una situació pesada. En els pitjors, un mal tràngol que esperem que pugui ser superat aviat. Però en tots els casos, tenir objectius i una tasca per endavant segur que ajuda a donar sentit al dia a dia. Oferir una bona resposta educativa a la situació també ens pot garantir evitar que augmenti la desigualtat i que l’alumnat no perdi el curs.

 

La república de la cultura, des de la resiliència cultural

@roviramartinez

Des del món cultural comença a sentir-se una mena de brogit, que ve d’una queixa permanent i llunyana. Ara es fa sentir més, a través del reclam del 2% de pressupost de la Generalitat i potser aviat els professionals de la cultura demostraran que el sector és important.

En els darrers anys el moviment independentisme ha posat el focus en l’economia (dèficit fiscal i viabilitat de Catalunya independent) i en la idea d’una democràcia participativa (a través de la mobilització i el control de la corrupció), o fins i tot en la qüestió polèmica de la llengua (castellà oficial o no). La cultura havia quedat en un pla fosc, perquè calia deixar la qüestió de la identitat al marge del procés; calia permetre redefinir què és cultura catalana. No sé si s’ha aconseguit, perquè ara en cada debat sobre el tema apareix la mateixa (estúpida) pregunta de si es pot fer cultura catalana en castellà. Sembla que hem de passar un examen… No ens preguntem mai si es pot fer cultura espanyola en català, però l’efecte d’exclusió, rebuig i menyspreu que es produeix del centre polític cap a la colònia i la seva llengua i cultura passa desapercebut. I així costa molt d’entendre perquè som on som. En fi, aquest no era el tema de que volia parlar, sinó només el rerefons implícit.

Perquè si el món cultural està queixós és per la situació de misèria que arrossega des del 2008, si és que abans es pogués dir que hi havia abundància. Però els progressos que hi havia hagut fins aleshores van quedar aturats del tot amb la crisi econòmica global. Ara la cultura és la ventafocs dels pressupostos de la Generalitat i segurament ho ha estat sempre en els ajuntaments. Deu haver-hi algun estudi sobre el percentatges que els municipis destinen a la cultura. Perquè la cultura no és només la dels grans equipaments del país (abans eren institucions, una diferència remarcable que assenyalà Agustí Alcoberro), que sobreviuen ara amb pressupostos misèrrims i sense nord. Sinó també la cultura dels petits museus i de les petites institucions i iniciatives culturals que viuen amb molt menys. Potser caldria fer una sèrie sobre “herois de la cultura” per donar reconeixement a totes aquelles persones que han fet sobreviure projectes culturals sense diners.

Per això el debat que han organitzat la Fundació Congrés de Cultura Catalana i l’Associació Catalana de Professionals aquest dissabte 8 de febrer al Centre Artesà Tradicionàrius, amb el títol de “La república de la cultura”, ha mostrat només l’inici del que hauria de ser un debat en profunditat sobre la cultura catalana. Potser sí que caldrà fer algun dia un congrés de cultura catalana, o si voleu un congrés català de cultura. No pas com el del 1976-1977, en què es va parlar de tot allò que tenia a veure amb el futur dels Països Catalans com a sistema polític, social, econòmic, cultural, lingüístic, etc. Sinó un congrés només de cultura, per situar la cultura al centre del debat, per fi.

Aquesta era la intenció de la III Jornada Pensem/Nacioxxi: centrar el debat en la cultura. Com a primera ronda va oferir-nos alguns apunts brillants. La idea de Joan Manuel Tresserras que cal construir l’Estat català des de la cultura, una nova cultura que sigui la mirada d’un nou subjecte polític. L’avís d’Agustí Alcoberro sobre el risc de la segregació de la societat catalana i la necessitat de construir lideratges col·lectius també a través de la cultura. La necessitat de pensar la pròpia cultura des d’una posició no hegemònica, com assenyalava Serés, davant dels fenòmens de la globalització. La necessitat, també, de pensar la cultura de forma transnacional, perquè és com la vivim avui, com deia Jaume Subirana. La cultura entesa com a bé públic comú, deia Xavier Antich. Per tant, necessàriament dependent de les polítiques públiques i necessàriament vinculada a la societat civil, que en aquests darrers anys han deixat moltes joguines trencades, recordava Carme Clusellas. Sense deixar de banda el fet que hi ha iniciatives privades, sostenibles i amb potencial, com ens deia Oriol Magrinyà de la Fundació Carulla.

Jo hi afegiria, com deia abans, que el país és ple d’iniciatives culturals modestes però molt efectives. Per exemple, l’Escola Xamfrà que dirigeix Ester Bonal[1], que finalment no va poder fer de ponent a la jornada per motius personals. O l’editorial Labreu, editorial de referència actual en poesia i qualitat en narrativa i traduccions, que funciona des de fa 10 anys a base de la feina feta en caps de setmana i hores lliures dels seus promotors. I tantes editorials, llibreries, escoles de dansa, grups de música, etc. que treballen per la cultura sense esperar poder-ne viure.

Hi ha molta cultura que es fa des de la “perifèria” de les polítiques i des de la societat civil que crea el que Simona Skrabec, des del públic de la jornada, reclamava: resiliència cultural, més que resistència, davant l’homogeneïtat que el capitalisme global estén per tots els territoris (Barcelona, global shopping city). I jo prenc aquesta paraula, resiliència, com a nou possible lema per a la “nostra” cultura: Resiliència cultural.

Algun dia, però, ens caldrà tenir un pla de cultura que no sigui només un document per fer bonic, sinó un sistema de treball que posi en relació iniciatives privades i associatives, institucions públiques, creadors/es, equipaments i institucions locals. La cooperació és la marca de la innovació social del segle XXI. També ens cal una estratègia que ajudi a captar el gran públic. Perquè en relació als públics també caldrà canviar algunes dinàmiques. No podem dir que haguem anat enrere en la capacitat cultural del país, però tampoc no aconseguim anar endavant. I el món es mou. Les noves tecnologies estan omplint el món de la cultura (el mercat cultural) de nous formats. Són els que tenen més públics. I la cultura catalana encara no juga en aquesta lliga. Podria quedar-ne al marge si no hi ha un projecte de futur ben definit. La resiliència implica recuperar la fortalesa que s’havia perdut. Per això hauríem de lluitar.

[1] En aquesta III Jornada, com en totes, vam convidar més dones que homes a fer les ponències. El resultat, però, és que hem rebut unes quantes negatives per part de les dones i cap per part dels homes als que se’ls ha fet la proposta de participar-hi.

El ‘Living apart together’ d’Anglaterra amb la UE

Entre els llibres que la meva biblioteca guarda del pare, n’hi ha un que em tenia encuriosida pel títol. Seny, treball i llibertat, de Gaziel (Editorial Selecta, 1961). Es tracta d’un dels volums (IV) corresponent a la sèrie Viatges i somnis. El lema que porta per títol el llibre, Gaziel l’aplica a Suïssa: un país fet a base de seny, treball i llibertat. L’autor hi explica el seu viatge dels anys cinquanta voltant per tot Suïssa, amb pinzellades de geografia, història i reflexions sobre el protestantisme.

M’ha fet gràcia llegir-hi una reflexió sobre Europa, que ve a tomb del Brexit. Ja sabem que Anglaterra (més que el Regne Unit) ha dut a terme sempre una política europea contrària a la integració: no s’han sumat a la moneda única (l’euro) i han posat pals a les rodes quan es tractava de la Unió per la Mediterrània, preferint sempre les relacions bilaterals entre països. Per això, la reflexió de Gaziel no és sorprenent, però sí que és interessant de recuperar per entendre que els fets actuals tenen explicacions històriques. Encara més, la seva visió sobre Europa és perfectament contemporània.

Anglaterra no ha estat mai europea, i encara avui es resisteix, tant com pot, a ser-ho. S’estima més, mil vegades, quedar-se al marge d’Europa (i es comprèn, perquè és una actitud que fins fa poc no sols li ha estat possible de mantenir, sinó que li havia anat de primera). A ella, deixeu-la fer vida a part amb el seu Commonwealth, o anar de bracet, i encara quan no hi ha més remei, amb l’oncle Sam, que al cap i a la fi és més de la seva jeia que els pobles llatins, germànics i eslaus. Alemanya, si es tenen en compte els seus orígens i la medul·la mateixa de l’instint que la fa compacta, més aviat que Europa ha estat, fonamentalment, l’anti-Europa: destruí l’Imperi romà, destruí la unitat religiosa, destruí l’empenta de la revolució francesa, i ara -amb els dos cops seguits i fatals, de 1914 i 1940- ha destruït la vella Europa, la nostra. I mai no es veié tan bé tot el que vinc pensant, com el dia que França fou esborrada, temporalment, però esborrada del tot, del mapa espiritual d’Europa, per la mà barroera de Hitler, amb una altra explosió radicalment antieuropea. Ocupada i amordassada França, tothom s’anava dient: “On és Europa?”. I Europa, és clar, no era enlloc, perquè tres quartes parts d’ella, espiritualment parlant, s’havien fos amb França.

El concepte tradicional d’Europa és a terra: ara veurem on anirem. ¿Serà possible de crear-ne un altre que valgui el que valia el nostre d’ahir, en relació a les anteriors anelles de la gran cadena d’or que és la cultura europea? Aquesta és la incògnita dels nostres temps. França, probablement, s’alçarà altra vegada; però una potència mundial de primer rengle (en el sentit de força que l’expressió comporta), ja no ho serà pas més. Per tant, la posició de rectora del món, que Europa tenia, com un do que França li havia fet, tampoc no la tornarem a veure. ¿Quina serà, llavors, la nova anella? Avui veiem coses tan enormes, que a voltes, cap al tard, en hores de descoratjament, ve l’esgarrifosa sospita de si no s’haurà romput la cadena…

Gaziel, Seny, treball i llibertat. Editorial Selecta, 1961, pp. 214-216

Feminisme per a totes

Najat El Hachmi, Sempre han parlat per nosaltres. Edicions 62, 2019

En aquest llibre, El Hachmi fa una anàlisi valenta de com les noves formes de relativisme cultural que pregonen les esquerres limiten les possibilitats d’alliberament de les dones a Europa. L’altre perill és el creixement de l’islamisme i el fonamentalisme encobert a les comunicats musulmanes d’Europa.

Najat El Hachmi explica el seu procés personal d’alliberament com a dona, com el et d’anar a viure a Vic als 8 anys li va permetre adoptar els drets i les llibertats de què gaudeixen les dones catalanes i com això va comportar alliberar-se de les cotilles i les prohibicions imposades en el seu entorn familiar.

Per El Hachmi no hi ha dubte: l’islam és una religió que fomenta el masclisme, que té fonaments masclistes i que es desenvolupa també com una religió colonitzadora arreu on penetra. Jo podria dir el mateix del cristianisme, de com de petita em va marcar l’educació religiosa a l’escola i a l’entorn catòlic on vivia, i com gràcies a tenir una família liberal respecte de la religió he pogut créixer, malgrat tot, amb una llibertat que voldria per a totes les dones. La nostra generació s’ha alliberat de coses que eren impensables per a les nostres mares, que van créixer en els inicis del franquisme, que es van casar i van ser mares en una societat que negava l’autonomia de la dona. Els anys seixanta! Qui voldria tornar-hi? Jo no. També vaig créixer pensant que la religió catòlica és masclista i ho continuo pensant. No només ho és la religió com a proposta, sinó totes les estructures que la sostenen. Com ho són també moltes de les estructures de la nostra societat, que no han canviat encara.

En el llibre de Najat El Hachmi hi ha una crida a favor d’un feminisme universal, que no faci distincions per raons d’origen entre les dones. Ella denuncia que des de les esquerres s’està atorgant poder a la religió, en donar-li valor d’identitat. Les dones musulmanes han de tenir el seu propi feminisme? Per què? Nosaltres, dones cristianes que ens hem alliberat de la imposició de la religió com a forma d’identitat, no hauríem d’oblidar d’on venim. Les nostres mares també vam haver de lluitar per desfer-se d’aquesta opressió. És gràcies a les dones valentes que es van oposar als dictats de l’Església catòlica i d’una dictadura confessional que avui podem expressar-nos en llibertat, que podem votar, que podem treballar sense necessitat que el marit o el pare signin el contracte, que podem anar amb qui volem.

En una entrevista que vaig fer fa alguns anys a noies adolescents d’origen paquistanès, els vaig preguntar què era allò que les preocupava més. Em van dir que allò que les feia patir més era l’assetjament a què les sotmetien els seus companys d’origen paquistanès. La seva resposta em va deixar atònita, però em va revelar allò que no volem veure perquè no encaixa en els nostres esquemes sobre la identitat i la immigració. En aquest sentit, hi ha una altra lectura subjacent en el text d’El Hachmi, que m’ha fet pensar en com tractem el procés migratori des de la perspectiva de la societat d’acollida.

Sovint tractem el migrant com algú a qui cal compensar alguna cosa. L’efecte no desitjat de la crítica descolonitzadora i antietnicista és que ens hem convertit en predicadors d’una nova mena de caritat cristiana, com si nosaltres haguéssim d’expiar alguna cosa pel fet d’altres han hagut d’emigrar del seu país. Ben mirat, a Catalunya som majoritàriament immigrants, persones que tenen orígens fora o que ens hem mogut de comarques a l’àrea metropolitana. Hauríem de saber comprendre que el procés migratori és dur, sí, però ningú no l’emprèn per anar a una vida pitjor. No és pel fet migratori que les persones ens han de moure a compassió, sinó pel fet que la nostra societat no ofereixi les mateixes oportunitats a tothom, que mostri una desigualtat creixent, que impedeixi que nous migrants facin el mateix procés que ha portat tanta gent a formar part del nosaltres. En canvi, diu El Hachmi, la nostra societat tendeix a encaixonar les persones en la seva identitat religiosa quan es tracta de persones de procedència o pràctica musulmana, considerant-la, a més, incompatible amb un espai públic comú. Però no s’aplica pas el mateix criteri en el cas dels cristians. Hem de procurar que la diversitat no sigui un problema, ans acceptar-la com un valor positiu de la nostra societat, però no pas com una finalitat en si mateixa, sinó com una realitat que ens fa ser com som.

Però què som nosaltres? Només pot existir un nosaltres si en el debat sobre les normes socials, sobre els drets i les llibertats hi incloem a tothom. No podem pretendre una societat cohesionada si quan es planteja la qüestió del vel és tractada com si fos una cosa d’ells, no pas nostre. Si afecta a les nenes i a les dones catalanes, és un debat nostre. Si volem una societat cohesionada, l’espai públic no pot ser compartimentat, el debat públic no pot ser limitat per suposades identitats que hem de respectar com si no fossin també fruit de la imposició, de la repressió, del masclisme, tal com explica molt bé Najat El Hachmi. No podem acceptar en altres les cadenes que no volem per a nosaltres com a dones.

Visita a Lisboa

Pastéis de Belém

Belém és el barri allunyat del centre on tothom de Lisboa va a parar en algun moment per visitar el Monestir dels Jerònims, la Torre de Belém o bé els pastissets de crema que venen en un establiment històric anomenat, precisament, “Pastéis de Belém”. Us podeu imaginar fent cua durant força estona per tastar un pastisset? Jo no. Per això em resulta sorprenent la facilitat amb què es formen aquestes cues a tota hora davant d’aquest establiment. Què fa que milers de japonesos facin cua en aquest establiment i sentin una emoció tan profunda de tastar els pastéis de nata? Quina magnífica guia de viatges els ha dut a sentir aquest moment com un fet tan especial? Em meravellava veure’ls fent-se fotografies amb el seu preuat premi en forma de capça de quatre pastéis de nata.

© Marta Rovira Martínez

De la mateixa manera, em va meravellar descobrir, el dia de cap d’any, que fàcil que era anar esmorzar a primera hora del matí en aquest mateix establiment sense cues. Aprofitant que el nostre apartament era força a prop del lloc, vam poder descobrir (oh, sorpresa!) que es tracta d’un local força gran, amb moltes sales perfectament decorades amb la típica rajola de Portugal, que li confereix un aire localista, senyorial i alhora costumista.

Pastéis de nata
© Marta Rovira Martínez

La ciutat dels tramvies

El tramvia és un fet europeu. Amb això vull dir que el seu ús està força estès pel continent. No se li pot atribuir pròpiament una representació de la identitat d’un lloc particular sense tenir en compte que és un transport característic de diverses ciutats europees. En el cas de Lisboa, però, el tramvia és un fenomen social. Potser més aviat turístic. Cal començar, però, pel fet: Lisboa és una ciutat plena de tramvies. En un espai relativament reduït del centre s’hi poden concentrar nombroses línies. No només això. El tramvia ocupa el mateix espai de carrer que els cotxes, els autobusos i tots els altres vehicles que circulen pel centre de Lisboa. Tot passa per allà mateix. El resultat és una sensació de caos i d’atapeïment. Els turistes que omplen els tramvies de la línia 28 acaben de completar aquesta sensació d’atapeïment. Hi viatgen com sardines, disposats a patir corporalment per assolir una fita en la representació que les guies de viatges han aconseguit construir al voltant del que significa conèixer Lisboa, experimentar Lisboa. No s’adonen que l’espectacle són ells mateixos.

© Marta Rovira Martínez

 

L’oblit com a condemna: dona i repressió política

Com pateixen les dones la repressió política? El dijous passat en vam saber algunes coses gràcies a l’acte organitzat per l’Euskal Etxea de Barcelona als Lluïsos de Gràcia sobre “Dona: presó, repressió i exili” amb @BassaMontse @TamaraVila83 #BelPozueta (@Altsasugurasoak) i #ArantzaZulueta.

L’acte ens va mostrar la cara oculta d’una repressió que en el cas de les dones pot ser doblement dura. Per les condicions a la presó, per l’estigmatització de les mares dels presos, per l’oblit. Sobretot per l’oblit de les dones que pateixen repressió política i que han de reivindicar-se per no quedar invisibilitzades, tal com reclamaven la Tamara Carrasco, la Montse Bassa, l’Arantza Zulueta i la Bel Pozuela.

La Montse Bassa ens va explicar com les condicions de presó de les dones poden ser humiliants i discriminadores. Per la manca de serveis als mòduls reduïts de les presons (el cas de Dolors Bassa), per l’aïllament obligat en un context de màxima seguretat (sense mòduls de respecte) per una regulació de l’activitat de les preses que s’organitza en activitats estereotipades (perruqueria, cuina, etc.) i orientada cap a activitats de menys valor social, per la manca de consideració cap a la vessant més intel·lectual i política de les preses, per la manca de renovació de les presons de dones a Catalunya (malgrat una ingent política de renovació de les instal·lacions per a homes presos). El treball de Georgina Martín sobre Dones i Presó: Descobrint els programes de reinserció des d’una mirada feminista, publicat per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials el 2015 ofereix una anàlisi força detallada sobre aquesta qüestió.

L’advocada Arantza Zulueta ens va deixar un testimoni corprenedor del seu aïllament a les presons espanyoles. Allunyada de la família, a Cadis, i vivint tres anys i un mes en règim d’aïllament sense cap consideració cap a la seva dignitat com a persona, cal preguntar-se com va poder resistir a la tortura continuada i institucionalitzada que es practica a les presons espanyoles. La seva força i determinació és admirable.

La Bel Pozuela d’Altzazu ens van explicar com la seva vida ha canviat per sempre, pel cop que representa l’empresonament dels fills i perquè s’han convertit en militants d’una lluita que va més enllà i que implica lluitar contra un Estat que representa el poder absolut, l’anul·lació dels nostres drets com a ciutadans, com a individus dignes. De com això les ha empoderat i les ha canviat com a persones, tant als pares com a les mares, i també com pateixen els estereotips criminalitzadors (“males mares”) i sexistes quan es parla de “les mares d’Altzazu”, només perquè les dones fan de portaveus, com si els pares no comptessin.

La Tamara Carrasco va poder parlar per videoconferència per deixar-nos testimoni del seu aïllament forçat mitjançant la seva reclusió a Viladecans, una mesura inaudita, com ho és la denúncia que pesa sobre ella.

Finalment, Sònia Moll ens va corprendre llegint les cartes i els textos de dones exiliades i empresonades: Anna Gabriel, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Marta Rovira…

A la manifestació de la Diada algú que creu en fórmules polítiques màgiques que sembla que aviat ens han de rescatar de l’atzucac en què sembla que ens trobem se’m va apropar per dir-me que als presos cal deixar-los de banda per fer camí. Això m’ho deia mentre escoltàvem els bibrants discursos de Aamer Anwar i Ben Emmerson, que posaven al centre de la reivindicació precisament la llibertat dels presos i preses polítiques, al costat del dret dels catalans a decidir el seu futur democràticament.

Personalment, em sembla una manca d’ètica i de solidaritat inacceptables que algú es plantegi que no hem de parlar o no hem de treballar la solidaritat amb les persones preses per raons polítiques. No podria respectar cap opció política que em plantegés una actituds semblant. El que em preocupa és que darrerament s’està plantejant això com si fos normal. Recordo, per exemple, l’entrevista de Vilaweb a Maria Vila. Canviar un Estat repressor per un país fet de gent sense escrúpols seria ben galdós.

No s’adonen que bona part de la nostra actitud de victòria vindrà de la resistència a la repressió? De la nostra resistència a oblidar? No oblidem les preses.

Josep Pla i les dones

Hi ha un rumor sobre Josep Pla que el pinta com un misògin, és a dir, tal com defineix el DIEC, algú que té “aversió a les dones”. No sé d’on va sortir aquesta idea. Ni tampoc no sé què en diuen els seus estudiosos, com Xavier Pla.

Fa anys que m’interessa aquest autor i a mesura que el llegeixo intento trobar alguna prova d’aquesta misogínia. He de dir que no l’he trobat. El que ja sabia, i és evident, és que Pla era un home de la seva època, poc progressista en certes formes, tot i que amb una crítica sagaç que en alguns moments agrairíem trobar en articulistes d’esquerres d’avui. També és cert que hi ha el Pla jove, més crític amb la burgesia catalana, i el Pla vell, que és del que en tenim més referències personals a través d’entrevistes televisives i periodístiques. Aquest és el que ens remet a una persona de tics masclistes, amb comentaris que avui no trobaríem gens apropiats. Que fos d’una altra època no el disculpa pas, és clar, de tenir una mentalitat masclista. Però en tot cas, caldria aplicar el mateix sedàs a tothom. Penso no només en els escriptors catalans contemporanis de Pla, sinó en tots els referents que ens ha deixat la literatura i el pensament, dels quals només se’n salven algunes excepcions molt escadusseres.

A internet es pot trobar en alguna pàgina alguns comentaris que va escriure Pla sobre les dones i que avui consideraríem totalment fora de lloc o més aviat propis de les converses d’intimitat fetes en to desenfadat (santa innocència si penséssim que això també és pecat!). L’anecdotari també explica que en una ocasió va fer un comentari masclista a Montserrat Roig. De tot plegat se’n desprèn una imatge d’home antiquat, d’un altre temps i força tradicional en les seves relacions amb les dones. De fet, Pla no va ser gaire afortunat en aquest terreny, malgrat que va tenir diverses relacions, i en el seu dietari es plany sovint de la soledat.

En tot cas, tornant a Josep Pla, no sé si els seus comentaris es poden considerar una forma de misogínia (com la que sí que mostrava explícitament, per exemple, Nietzsche). Llegint La vida lenta (Destino, 2014), he observat atentament les referències a les dones que hi he trobat. No hi ha en cap moment un sentit despectiu en la manera com Pla en parla. Això no vol dir que les consideri unes iguals. Però tampoc no se’n pot deduir el contrari. El que sí sabem és que les dones han quedat invisibilitzades en l’obra de Pla. Ell no n’ha fet esment especial, ni les ha tingut en compte com a referents.

Sobre aquesta qüestió de les dones com a referents socials, he trobat un article de Pla a la revista Destino (es dona el cas que fa uns anys em van regalar tota la col·lecció de revistes i a l’estiu aprofito la vida més lenta per fullejar-les). A la seva secció de “Calendario sin fechas”, del núm. 1471 d’octubre del 1965 (pàg. 13) Pla explica que la senyora Montse M. de Duarte li va fer observar que en la seva sèrie “Homenots” no hi havia cap dona. Posteriorment li va enviar una carta amb una llista de les dones que creia que mereixien una biografia, en una sèrie que caldria anomenar “Senyorasses”, segons ella mateix.

Pla ens diu que quedà astorat “porque vi desde el primer momento que mi interlocutora tenía toda la razón”. S’excusa en l’edat per no respondre a la petició. Però en canvi, decideix publicar tota la llista de dones que mereixen ser destacades en la nostra història recent i que li ha enviat Montserrat M. de Duarte, que trobareu a l’article en el document adjunt. Tant de bo Pla hagués escrit aquestes “Senyorasses”. Però avui, per sort, hi ha moltes persones capaces i disposades a fer-ho. Això espero.

Article Josep Pla