Procés d’idiotització gràcies a les televisions
LA NOSTRA GENERACIÓ HA VISCUT EN DIRECTE I DE MANERA PROU PASSIVA UN GENOCIDI LINGÜÍSTIC PERPETRAT PER L’ESTAT ESPANYOL I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ ADDICTES AL “REGIMEN”
Actualment tot sembla pasteuritzat, artificial, plastificat, com de laboratori. Potser som ja una espècie de laboratori, com les gallines de granja.
M’explique. La gent jove i més si sou de ciutat no ho heu viscut massa (o potser no gens) però quan jo era un xiquet i encara un adolescent, el meu entorn era relativament rural i el valencià que aleshores se sentia era molt més espontani, lliure, natural i rialler que el que sentim ara, les escadusseres vegades que el sentim pel carrer de les ciutats. Era de vegades d’una expressivitat genial, transida d’una llibertat interior que ara la veu desubstanciadora i martelladora de les TVs ha anihilat com tantes altres coses.
Em fa l’efecte que la pressió de les TV i de la progressiva majoria de castellanoparlants ha fet que els valencianoparlants ens reprimim i no parlem d’una manera esplaiada, sinó com a la defensiva i en tensió, i això ens ha tret naturalitat i expressions “de soca”.
El context rural dels 60 era ignorant i sovint primari, idiota i mesquí, però alhora graciós, espontani, natural, càlid, entranyable.
Uns exemples:
Al meu barri de la infantesa, que era un barri essencialment llaurador, deien coses tan surrealistes i gracioses com: “Un soldat pela canyes i un gat li arrapa les castanyes”. O, l’oncle del meu cosí germà, la família del qual funcionaven encara pel sistema de majoral i tenien les haques dins de casa, insultant algun animal: Fill de pare emprat! (=filldeputa).
Les discusions entre xiquets i encara entre adolescents, tenien una sèrie de retafiles de respostes i contrarespostes ritmades segurament ensenyades i aconsellades per mares i ties. Per ex.:
-Mentira!
-Cadira!
-Agarra un cagalló i estira!
O:
-I a tu què t’importe?
-La camisa que tu portes!
-Més bonica que la teua, que tu no en portes!
O també:
-No em dóna la gana!
-Toca la campana!
-Mitja p’a tu i mitja p’a la teua germana!
Les expressions de confiança entre gent adulta, com la mala llet dels carreters dient a algú: “Tu, cara-d’hòstia!”. O el més tranquil: “Ei, caracollons, afanya’t!”. O bé: “Tu voràs, ja t’apanyaràs, jo ja t’he avisat!”.
De matinet, les pescateres amb un carret venent el peix: “Xiqueeeteees!, que el duc (o el tinc) fresquet! Maaabres! Pagell! Sardina fresca, gambes!…”. I a l’Horta de València feien: Priau! (Pregau).
Els tocs del campanar dels Frares, a voltes tocaven a mort (com deien als pobles: “-Que qui s’ha mort? -No ningú: un masover”). Si la gent “manegueta de cuina” demanaven “I de què s’ha mort?”, els responien: “D’un mal de morir”. Quan no ho sabien deien: “D’un còlic miserere” (nom popular de la peritonitis perforada). Les malalties tenien noms populars com “pèl de mamella” (mastitis), “cinc de copes” (síncope), “electrocussó” o “patatús”…
D’altres el campanar tocava a boda, bateig, comunió, o nomenari… Un frare pel carrer seguit de tota la xicalla cridant: “Homes i dones al sermó! Tots al nomenari!…”
Personatges populars. Gent pelant-se: “Eixe (o eixa) és un(a) manegueta de cuina”. Un manegueta de cuina era un “romancero” (parlador, xerraire) que anava de casa en casa contant coses d’uns o d’uns altres (sovint coses que havien sentit, inexactes, tergiversacions, exageracions…), que acabaven en tota classe d’embolics i amb algú o alguna presentant-se en casa del manegueta i dient-li: “Escolta tu, què vas dient per ahí de mi…” (demanant explicacions). Al final tots acabaven barallats, i hi havia gent que no se saludaven pel carrer: “En eixa jo no me parle”.
Algun home del carrer que a voltes cantirolejava l’Himne espanyol amb una lletra inventada, ridiculitzadora (potser eren de família republicana?, sonava a venjança verbal-artística mig autoreprimida): “Arriba espanya, mon pare té una canya p’a pegar-te al cul, perquè eres un gandul…” (sé que en distints pobles n’hi havia diverses versions).
La psicologia nacional autocentrada. Hi havia:
els valencians (“valencians i catalans, cosí-germans”),
els “xurros” (generalment referit a aragonesos o de comarques no-valencianoparlants del PV, però també a voltes simplement a valencians de muntanya, i per als més radicalitzats: “En passar la via, tots xurros”).
i els “castellans” (per ex. un andalús era també un castellà perquè parlava en castellà i venia dels regnes “de Castella”). Els primers xiquets que venien de l’Espanya profunda a voltes ens deien: “Pero qué habláis, francés?”.
“Els xurros, com són tan xurros, al cresol diuen “candil”, a la finestra “ventana” i al julivert… “perejil”!”. Clarament un valencià havia de parlar valencià. De quina ciutat o regió eren els qui parlaven castellà? Sovint ni ho sabien, a voltes deien simplement “Ai, jo què sé, de la xurreria!”
El meu avi matern -quan jo plorava i gemegava- dient-me: “Quin advocat de putes pobres seràs tu!” O dient a la dona quan els llauradors acabaven la faena o venien a saludar-lo: “Centeta, amanix el cafè i rebenta’l amb conyac!” (“rebentat” era el que ara diuen “carajillo” i al Principat, copiant de “carajillo”, ara diuen “cigaló”, però en una cançó Serrat en diu “un perfumat”).
O també al maset, dient als gendres: “Pepito, tira un parell de coets p’a que sàpien que encara estem vius”. O a mon pare: “M’ha deixat amb els collons penjant!”.
O el meu avi patern que no volia tindre tele, i tota la família el consideràvem “un home antic” (an Oldfashioned Man). Però simplement era un visionari incomprès, un dissident que no sabia expressar-se prou perquè era mig analfabet, havia nascut masover i havia dut ramals des de les muntanyes a la costa durant la seua adolescència. Quan li preguntàvem per què no volia tindre tele, ens responia que perquè allí no eixien més que “borinots”. “Vos faran creure que els burros volen”. Com així ha estat. Mon avi era un filòsof. Què és un filòsof? És un home qui oposa la natura a la llei; la raó al costum; la pròpia consciència a l’opinió pública; i el propi judici, a l’error (Chamfort, 1741-1794, moralista il·lustrat francès).
Sent parlar la gent jove (quasi sempre en castellà) i em semblen de plàstic. Em cou i m’entren desficis i em fa ois com parlen i el que diuen.
Ens han rentat el cervell de tot allò propi i natural i ens l’han omplert de modes estúpides, innecessàries, absurdes i psicològicament desestructuradores i autodestructives, iguals des del Bronx fins a Xanghai. És una psicologia de l’anihilació mental i del genocidi cultural. “Com en una sopa, tots uniformats…”, que diu el tango Cambalache.
Sols que els nostres uniformes són de colorins. L’agència de publicitat “Ruthrauff and Ryan” es vantava de l’èxit obtingut en seguir l’exemple d’editors i directors de cinema, i dels “best sellers”, i instruïa el seu personal perquè ajustassin les seves redaccions segons una denigrant però inderfugible realitat: “Després de tot, els homes i dones de la massa es caracteritzen per una increïble estretor mental. Durant la infantesa se senten atrets per les coloraines vives, la lluentor i el soroll. I en l’edat adulta mantenen unes reaccions bàsiques sorprenentment semblants” (Tomás Lòpez, “Aproximación a la telenovela”).
Sobretot ha estat l’obra malèfica de les TVs i del marketing, aprenents de bruixots sempre. Als Consells d’Administració de les TVs el que hi ha bàsicament són representats de la Banca. Són els Bancs els qui ho controlen tot i ens diuen el que hem de pensar a través del seu electrodomèstic orwellià creat a tal fi.
“No ens hem de deixar fer esclaus d’ambicions i desigs que no tenim i que els mediocres ens suggereixen a fi de dominar-nos” (André Maurois).
“Un heretge és algú qui guaita amb els ulls propis (Gottohold Ephraim Lessing):
Aquest estiu, a la Biblioteca de la platja dos vells xerraven: -És que amb això del Mundial se n’han passat molts pobles!
-Dispensen que els entre jo – els faig -, és que per les teles sempre ens diuen el que hem de pensar.
-Uuh, ja ho crec, això està més clar que l’aigua…
“Perdre la individualitat propia i esdevenir un simple engranatge d’una màquina, és impropi de la dignitat humana” (Mahatma Gandhi, cap independentista noviolent i devot).
“Tinc la impressió que actualment duem a terme un genocidi lingüístic. No deixem morir només els arbres, sinó també les llengües dels homes. En aquest segle (XX) han desaparegut ja més de mil llengües. Si això continua, en menys de cent anys la majoria de les cinc mil llengües actuals s’hauran extingit. Les llengües no són només instruments, sinó que cada llengua és un món sencer no solament una cosmovisió. Cada llengua és una riquesa de la vida humana” (Invitació a la saviesa, p. 60, de Raimon Panikkar).
“Monolingüisme, colonialisme i intolerància estan íntimament relacionats”(Pau i interculturalitat, p.50, de Raimon Panikkar).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!