“Mentre hi hagi
examens, hi haurà oració a les escoles” (Dit irònicament als EUA
a tomb de la polèmica sobre l’oració a les escoles)
“Oh, Gran Esperit, la
veu del qual escolt en el vent, i l’alè del qual dóna vida a tot
el món, escolta’m! Tant de bo camini per la bellesa, i els meus
ulls contemplin sempre la posta vermella i porpra. Fes que les meves
mans respectin les coses que has creat i que la meva oïda s’afini
per tal d’oir la Teva veu.Fes que aprengui les lliçons que has
amagat en cada fulla i en cada roc. Cerc força, no per ser més que
mon germà, sinó per combatre el meu pitjor enemic, jo mateix.Fes
que sempre estigui disposat a anar cap a Tu amb mans netes i mirada
recta. Per tal que, quan la vida es faci fum, com el vespre s’apaga,
el meu esperit arribi fins a Tu sense oprobi” (Oració Ameríndia).
“No et quedis plorant
al costat de la meva tomba, Perquè no hi sóc pas, no dorm, Sóc mil
vents que bufen. Sóc la lluentor de diamant en la neu. Sóc la llum
del sol en el gra madur. Sóc la pluja suau de la tardor quan et
despertes en la remor del matí. Sóc la ràpida agitació
exultant d’ocells silenciosos volant en cercle. Sóc els suaus estels
que brillen de nit. No et quedis plorant al costat de la meva tomba.
No hi sóc pas. No sóc mort.” (Pregària de la tribu
hopi).
“Del vostre
costat la mort m’aparta; inexorable llei dels humans. Jo us hi vaig
anar davant. Al capdavall, però, no trigarem gaire a trobar-nos-hi
plegats. Digueu: per vostra vida i pel meu somni: ¿No fou el
viure nostre una delícia? Pregui per mi qui per la meva tomba passi,
i pagui a l’amistat la fe jurada”.(“Epitafi per a ell
mateix”, d’Ibn al-Zaqqac, poeta andalusí de la ciutat
d’Al-Balansija, València, s. XII).
“Senyor, l’amor del
meu amic em fa sentir més humà, més sincer, més compromès. La
meva amistat per ell és un intercanvi d’idees, de problemes, de
silencis plens de vida. És deixar que la teva llum penetri en les
nostres vides i sota aquesta llum comprovar joiosament que junts
busquem la veritat, que ensems il·luminem les nostres existències
i la dels nostres germans. Senyor, que cada vegada siam més amics,
que la nostra amistat sia cada vegada més forta i bonica i que l’un,
en reflectir-se en l’ànima de l’altre trobi el camí de l’etern”
(Oració de l’amistat)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
He resat molt aquesta vegada. No sé què resava, oracions inventades. Em tranquil·litza. És com xerrar, que relaxa. De fet, no sé resar, tenc les oracions escrites en bitlletets i els trec. La gent vegades fa befa d’aquestes coses, i és horrible: vol dir que no respecten els altres. Jo no me’n ric mai de ningú per creences o idees polítiques, però en general la gent no funciona així, sobretot a Mallorca. Una amiga major que jo quan s’aixeca el dematí (l’he observada en algun viatge) desapareix i quan l’afines, girada al llevant com els musulmans, t’adones que resa un parenostre i tres avemaries. Està acostumada així, sembla, i no pensa canviar. Jo no ho sabia; la tenia per heretge.
Per a mi resar és com llegir un poema; és elevar-se. Un llibre de Lluís Aracil (La mort humana) em va impresionar molt en aquest sentit. Com més espirituals, menys racisme i més germanor i més solidaritat. Això sí: no hi ha d’haver intermediaris. Els capellans, sobretot els que ens han tocat, no sempre són uns bons intèrprets dels nostres sentiments. Aquesta qüestió ha de ser íntima i privada.