A sol ixent de l'Edèn

Eines per defensar-nos contra l’autoodi i la decadència caracteriològica.

DECADENCIA CARACTERIOLÒGICA.

“Llir entre cards, creeu l’amador mut

i al canviant de punt en punt color

e al pauruc com se membra d’amor.

de l’atrevit, sia son temps perdut”.

(Ausiàs March, 19. 41-44).

Realment els catalans solem caure en la superficialitat i la indolència de panxacontents, que han venut la dignitat nacional i d’altres dignitats per un plat de llenties.

“El món no està amenaçat per les persones dolentes, sinó per aquells que permeten la maldat”. (Albert Einstein, físic nord-americà d’origen alemany).

És a dir, la genteta catalana que no fa el que deuria és la que permet, curt i ras, l’ocupació espanyola, vet ací la diferència entre culpa responsable i autoodi en fals.

Sura en l’ambient la mediocritat i una inconcebible desmotivació per lluitar en condicions -suara no tan desfavorables, o, dit altrament, no pas en pugna tan directa contra un Madrid molt més fort- per les mateixes fites per les quals uns altres catalans hagueren de donar la vida en les pitjors èpoques. La sang dels nostres màrtirs la valorem barata, i ja és greu, això.

No volem veure el perill, ni les causes dels efectes consegüents (el pensament que hi domina de manera brutalment dominant és el pensament dèbil, neoliberal,el segregat pel conductisme de masses) -tot i que el llop ens udola sovint.

Això, fins que ja sia massa tard per recórrer el camí (que no ha estat pas recorregut abans, per peresa i per cabuderia enaltida: el problema no són les grans coses que deixem per fer sinó les petites i elementals que, podent fer-les molt fàcilment, tampoc no les fem).
“El nostre gran negoci és no veure el que queda obscurament a distància, sinó fer el que queda clarament a mà” (Thomas Carlyle).
Com deia un que ja s’ensumava la nostra decadència, Ausiàs March:

“No pot mostrar lo món menys pietat

com en present dessobre mi pareix:

tota amor fall sinó a si mateix,

d’enveja és tot lo món conquistat.

Hom sens afany no vol fer algun bé:

¿com lo farà contra si ab gran cost?

cascun cor d’hom jo veig pus dur que post:

algú no es dol si altre null mal té”.

Si, costant poc, ja no fan res, ¿quin sacrifici en podem esperar per la pàtria (que hauria de ser necessàriament d’alt cost)?. Evidentment que no res (més enllà dels discursos de paper mullat per amuntegar poltronam i poder i enganyar al personal en benefici de l’ocupació estrangera). Generositat, sacrifici i, evidentment, valors cristians en general (que parlen de “portar la creu”, d’arromangar-se, contra l’hedonisme sibarita d’una esquerra occidental -a ca nostra més anticristiana que en altres països occidentals- ja qualificada per Lenin d'”aristocràcia del proletariat”) es troben estretament relligats al genuí sentiment patriòtic. L’actual fòbia de bona part de l’independentisme català contra els valors cristians és una manera de dir que no volen sacrificar-se realment per res, tampoc per Catalunya.

A continuació de cada desastre ens toca reprendre la reconstrucció nacional en circumstàncies de gran duresa i després d’enormes pèrdues que podríem haver evitat d’estar més alerta, i ser més honests i treballadors en èpoques de vaquesmés grasses. I cada volta fem la represa més destruïts, més mentalment esclavitzats, amb una memòria més boirosa de la catalanitat lliure i autogenerativa i desacomplexada.

Vet ací alguns trets, per contra, de caracteriologia madura, amb sentit d’Estat:

“Actuar no sent emocional, però podent expressar emoció. Kate Reid

Les accions dels homes són els intèrprets millors dels seus pensaments. John
Locke

Pensi com un home d’acció i actuï com un home de pensament. Henri Bergson

Les paraules que no van seguides de fets, no valen res. Esop.

Actuar enèrgicament, en forma suau. Claudi Acquaviva”.

En realitat, un poble oprimit és un poble que es deixa oprimir perquè roman indolentment desestructurat, perquè viu acomplexat, perquè no vol aprendre el
civisme de l’autosolidaritat enèrgica (per no ser solidari amb si mateix). La societat civil catalana ha anat enfortint-se, si bé sovint sense desempallegar-se de molts complexos d’esclau.

El problema és la decadència moral i caracteriològica dels catalans vells és el punt central que no hi ha més remei que atacar: el racionalisme acartronat jacobinesc, la manca dramàtica de coratge front al colonitzador (“pelaperes”, cast. pamplinas), l’erasmisme llibresc, la mesacamilla-ball, la mala imatge radicaloide (que, damunt i per a més desastre, passa com per l’única manera tolerada de fer independentisme), amb discursos ultraideologitzats incomprensibles i que no interessen la massa de catalans corrents, i amb un absurd look extremista (tan bo d’aprofitar pels nostres enemics), etc.

Sovint la realitat és ignorada i interpretada per dogmes de paper banyat humanista (pensament políticament correcte, anarcomarxisme…) perfectament inútils. I vinga manifests i més manifests…Així demostrem la nostra impotència, immaduresa i covardia per atacar l’arrel del problema. I pobre d’aquell que gosi dir que el rei va nu:
“Com a regla, no hi ha cap manera més segura de l’aversió dels homes que comportar-se bé on ells s’han comportat malament”. Lew Wallace

Caldria ser una mica més decidits i incisius en temes com ara la política real (on cal desesperadament un independentisme realista i d’ample espectre, unit, adreçat a l’engròs dels catalans, que englobi dreta i esquerra ensems: primer bastim la casa, després ja parlarem d’ideologies; tal com en altres països han fet aliances entre partits nacionals proletaris amb uns altres burgesos o de dretes) o la sociolingüística (més enllà dels tradicionals temes de “lupa paleogràfica” i com es deia aquesta parauleta a Lleida el s. XV o com es diu ara a Carcaixent). La sociolingüística o és de xoc, de combat, pràctica, de denúncia i formació, o difícilment serveix de res pràctic (a part de vendre llibres, cobrar un sou i ensenyar les plomes de gall dindi a la galeria erasmista). He conegut famosos sociolingüistes i lingüistes catalans que parlen castellà a tort i a dret i que fins i tot llurs fills ni tan sols saben parlar català: això demostra que, més enllà d’allò que escriuen i pel que de vegades es guanyen la vida, no hi ha massa combat diari, que és el quid de la qüestió.

Molta gent creu que, en formular uns principis, després en pots passar tranquil·lament en ta vida quotidiana. I molta gent es guanya la vida per temes en els quals no demostra creure gens ni mica a l’hora de la pràctica.

La cultureta catalana no deixa mai d’espantar amb noves experiències de decadència. Personalment fa molts anys que m’ensumí la pasta de prou gent que hi pul·lula i, en general, me n’he mantingut apartat perquè són com els sicilians del Gatopard: és gent que s’han parat dins un cercle viciós no evolutiu ni creatiu, sense aportacions noves ni trencadores. Ni laboralment, ni vitalment, ni intel·lectualment, ni molt menys moralment els veus realment interessats a obrir nous camins més eficaços per sobreviure nacionalment. Fan el que fa la majoria, diuen el que diu la majoria, són “normals” de gris novembre, perquè no volen que ningú els assenyali, ni els critiqui, ni els desdigui: volen ser “populars” en el propi ram amb gracietes vulgars i fàcils i que em recorden a les dels films de l’aristocràcia francesa d’abans de la guillotina; i, si això vol dir l’extinció nacional ensopegant sempre en les mateixes errades i cercles viciosos, això és un tema que ni se’ls acut de plantejar-se: massa treball sense cobrar!!.

La majoria dels progres políticament correctes no fan coses reals ni pràctiques (són becs d’or), sols parlen i encara t’acusen de fatxa i racista a la mínima que no els aplaudeixes els discursos interculturalistes i superprogres de modernor apresa als llibres de moda recomanats. I, després, resulta que igual ets tu qui estàs ajudant immigrants -mentre ells se’n van a sopar i a dir parides- o escrivint-te amb presos hispans condemnats a mort per Bush -mentre ells cerquen càrrecs i medalles i damunt t’acusen d'”imperialista ianqui” contra “los hermanos hispanos”.

Són a sovint una ruïna per a la nostra supervivència com a poble, una mena de fariseus i escribes dels temps de Jesús o de kappos dels calls jueus en l’època nazi, que desfiguraven la realitat per simples interessos creats.

En realitat estan enaltits contra el propi poble i contra els qui hi volen aportar noves vies per sortir-nos-en: col·laboracionistes ben pagats pel poder d’ocupació que planifica el genocidi cultural. Dèbils felibres àulics i rutinaris que momifiquen i folkloritzen una cultura catalana subvencionada per als patums obedients.

No esforçar-se, no entrar ni deixar entrar, no fer ni deixar fer, caure en la indolència (pitjor si, damunt és amb sarcasmes) és un camí al no-res, a la inòpia africana.

“També he tingut enveja i mala bava

per destruir la glòria dels demés,

on he vist que jo no arribava

no he volgut que ningú hi arribés”.

(Joan Maragall).

En mots més antics, adreçat a tot un poble que manca de seny, d’entusiasme i de bona voluntat, que no assumeix les pròpies responsabilitats:

“Ja que he cridat, i heu dit que no, he estès la mà; i ningú no es dóna per entès, heu deixat estar tot consell meu, i no heu volgut saber res de la meva reprensió, també jo em riuré de la vostra dissort, en faré escarni quan vindrà la vostra paor”. (Proverbis 1:24-26).

“Has vist moltes coses però no les recordes; hi senties bé però no escoltaves! El Senyor, que és bo, s’havia complagut a fer gran i gloriós el seu designi. Però vet aquí aquest poble capturat i convertit en botí. Tots han estat caçats a les coves i entaforats en calabossos. Els han capturat i ningú no els allibera, són botí que ningú no reclama. Qui de vosaltres vol sentir-ho? Qui vol entendre el que jo havia predit? Qui convertia els de Jacob en despulles, els d’Israel, en captura?» ¿No era el Senyor, contra qui havíem pecat negant-nos a seguir els seus camins i a fer cas del seu voler? Per això ell ha abocat sobre el seu poble l’ardor del seu enuig, una guerra violenta, que l’ha envoltat de flames. Però el poble no ho ha volgut entendre; la guerra s’abrandava dins d’ell, però ell no hi posà atenció”. (Isaïes 42:20-25).

I l’alternativa, en versos del gran Ausiàs:

“Llir entre cards, no veu degun perill,

fin amador, e, si el veu, punt no el tem.

Tot cas és poc, essent lo pus extrem:

la torre gran li sembla gra de mill”.

(Si sovint faig esment dels clàssics és perquè ells saben què és la vida i la lluita, cosa que la immensa majoria dels nostres connacionals actuals -nins carregats d’anys- ni en saben ni en volen saber).