15 de març de 2010
General
1 comentari

Moisès: l’alliberador, l’independentista (V)

L’Èxode

Quan Moisès es presentà a conversar amb l’horrorós tirà, ço féu que el superb Dictador s’irritàs més encara, tot i que els seus fetillers, súmmum de la bruixeria (també el III Reich de Hitler la fetilleria era un esport nacional: els Imperis del Mal xuclen forces a l’ocultisme i les males arts), en sortiren malparats. Com a càstig, endurí la feinada de fabricar maons deixant-los sense palla, i molts d’hebreus s’encararen amb Moisès (cosa que era tot just allò que el Faraó pretenia).

A ca nostra és igualet. Quan els catalans hem presentat a Madrid les nostres justes reivindicacions després de tants d’anys d’esclavatge incivil sota el Faraó Franco (qui féu construir als presos republicans una gran “piràmide”a la vall dels Caiguts), tots els saigs més tronats i els subproductes més impresentables de tants segles d’Inquisició i Imperio (com el neonazi ABC) s’han posat histèrics i han volgut enviar-nos a galeres. Sovint les pallisses contra els oprimits semblen no sols inevitables, sinó útils a fi que tothom tingui més clar qui és qui: Déu ens coneix, però cal que ens coneguem nosaltres mateixos!

Però, quan calla l’home parla Déu. I JHWH envià deu plagues a l’Imperi del Mal. Enmig del que venia per l’horitzó, ni el Faraó ni els israelites feien cas de Moisès (Èx. 6 :12-13), per aixó JO SÓC ho anà solucionant de manera molt expeditiva. Les deu plagues sols van atacar els egipcis; l’aigua se’ls esdevingué sang, els enviaren granotes, mosquits, tàvecs, després vingué la pesta, úlceres i una pedregada, després llagostes i tenebres i finalment vingué la torna: Tot aquell que no matàs un xai (Pasqua Jueva) i pintàs la porta de ca seva amb la sang de l’animal, havia de patir la mort del seu primogènit (fou el contrari del que havia fet el Faraó vuitanta anys enrera, genocidi del qual Moisès se n’havia salvat). El cruel dictador egipci tenia el cor endurit i no baixava pas del ruc. I és que el mal governant –com el mal conductor- duu els qui l’acompanyen a la mateixa timba on ell acaba estimbant-se, tan important és saber fer bona tria de qui ha de conduir-nos; i per aixó és hora de pregar a Déu per la nostra nació, i que ens desliuri dels PPs (de pèl engominat i repentinat) que pretenen exercir de nou Faraó d’Espanya.

Col·lapsat Egipte pel malastre, el poble esclau pogué marxar amb crits de joia cap a la Terra Promesa.. Però encara l’orgullós i malèfic faraó –com quan Gorbatxev enviava contra els Països Bàltics els esbirros stalinistes- decidí d’atrapar-los amb la cavalleria. I és que Faraó havia dit a Moisès que no coneixia al déu dels hebreus, i heus ací les conseqüències de tal ceguesa: estava rebent com un gos i no en copsava la causa. Els qui ens tiranitzen solen acabar així, però el problema és que no per això el nostre poble despavila, perquè no té fe en Déu.

“Jo glorificaré els que em glorifiquin” (1ª Samuel 2:30, Jutge d’Israel pels volts del 1040 a. C.). “Els assenyats resplendiran com la llum del firmament, els qui n’hauran portat molts per camins de justícia brillaran com les estrelles per sempre” (Daniel 12:3, Mateu 13:43).

“Crec en Déu no pas com a una teoria, sinó com un fet més real encara que la vida mateixa” “Crist és la font més rica de força espiritual que es pot conèixer. És el més noble de qui vulga donar-ho tot sense demanar res. El Crist no pertany sols al cristianisme (=Cristiandat nominal), sinó al món sencer” (Mahatma Gandhi, el major independentista de tots els temps).

“Totes les coses del món són moridores i es perden, i solament l’amor de Déu queda. I jo Jaume el rei, coneixent que aquesta és la veritat, i les altres mentida, volguí girar als manaments del Nostre Senyor el meu pensament i obres i deixar les vanes glòries del món per aconseguir el seu Regne” (Jaume I el Conqueridor).

Per altre cantó, els col·laboracionistes, com els nostres botifarres domèstics, també seguien fent de les seves. Escriuen els savis d’Israel: “Però no tots els hebreus eren esclaus. Alguns afegien terres a terres, collites a collites, canviaven el coure i les joies; asseguts als jardins amb fonts d’aigua, a sales amb imatges pintades a les parets, tenien per amics els fills d’Egipte: igual que ells anaven amb les cames i els muscles nus, la carn maquillada; i com ells, en comptes de dir-se Phanuel o Daniel o Ossiel, es deien Metis, Tetis o Athonis.El més ric; Koratx, fill d’Izhar, anomenat Koractis pels egipcis,tenia les claus del tresor del Faraó. Però la seva riquesa era ben distinta de la que en un altre temps tingué en Josep, car Josep tenia compte amb tothom, mentre que Koratx només en tenia d’ell mateix; i quan Josep passava, les filles de reis li llançaven anells de les finestres estant, i collars, però quan passava Koratx [Montilla, Iceta, Ferran, Zaragoza], els fills dels pobres al carrer es tornaven per a escopir. Quan els hebreus amb el cor egipci van escoltar el desig de Moisès i l’esperança dels seus germans, es van omplir d’una gran por. I Koratx enviava, com emissari, entre els esclau de Gosén, en Datan, qui mormolava a llurs oïdes:”Per que marxeu? Koratx té el poder del Faraó, ell us fará més lleugera la servitud.”

Heus ací el miratge del poder polític, sempre ple de paranys i estira-arronses, contraposat al poder de Déu. Un poder polític opressor que vol maquillar-se i semblar còmode, pragmàtic, trivial. Quantes voltes no hem escoltat els catalans aquest missatge fals per embolicar-nos la troca. Els aforasterats, els acastellanats, els col·laboracionistes dels nazis pepers, els de cor castellà, se la saben llarga, perquè han estat ensinistrats i pagats per fer mangarrufes. Només pensen en guanys fàcils i amorals, i estan en plena decadència, en el bassal de la corrupció político-econòmica que és l’Espanya post-franquista. No van torcar la pols franquista, han deixat córrer l’aigua de les lleis formalment democràtiques i el resultat ha estat un gran toll pudent d’on han sortit fins i tot mòmies feixistes que volen tornar a tiranitzar-nos.

En una altra època posterior –com en totes- llegim:

“Antíoc es va sentir menyspreat per aquella dona i sospitava un to insultant en les seves paraules. Quedava encara amb vida el més petit dels germans; el rei intentava de guanyar-se’l no solament amb raons, sinó també amb juraments: si abandonava les tradicions dels seus avantpassats, el faria ric i feliç, li donaria el títol d’amic del rei i li confiaria càrrecs de confiança” (2ª Macabeus 7:24).

En moments difícils aquests cants de sirena dels còmodes i botifarres desorienten molta gent. Quan els hebreus van veure tant de cavall i aparell d’armes perseguint-los, com que només havien picat pedra, quedaren corpresos de temor i es revoltaren contra Moisès.

Però si miram devers Déu, Ell ajuda. Aleshores la Bíblia narra la cosa més extraordinària: Repartint les seves energies, per una banda amb crits i mots encoratjava els israelites i els exhortava a tenir bona esperança; per altra, en el seu interior presentava a Jahvè la seva súplica en favor dels qui es trobaven en dificultat. Aleshores Moisès, impulsat per la força de Déu, acomplí la gesta més increïble de totes:s’acostà a la riba,copejà la mar amb el seu bastó, i la mar, amb aquell cop, s’esguerrà; com si és tractàs d’un vidre que es trenca començant d’una punta i s’esberla en línia recta fins a l’altra banda, així tota la superfície d’aquella mar és trencà…(Vida de Moisès Gregori de Niça, s. IV) I travessaren a peu eixut els abismes del mar, entre muralles d’aigua.

Quan el Faraó i el seu exèrcit es precipitaren –amb plena confiança en llurs armes amb les quals tant segles havien mantingut un Imperi terrorista- per aquell nou camí de la mar, les aigües tornaren a ajuntar-se i la mar va refluir, tot engolint la flor del militarisme imperial. Els alliberats, tot i que encara sense una clara consciència nacional i espiritual, cantaren un gran càntic de victòria al Déu de la Llibertat i la Justícia que havia protegit la vida menyspreada d’uns maulets desarmats, tot ofegant el tirà botifler podrit d’or, ginys, armes i bruixeries.

Déu no implora la nostra comprenssió: no li cal, car Ell és l’existir absolut, la gaubança absoluta i l’amor arrabassador, que cantava el benaurat mallorquí de la barba florida. Però és benigne i quan, després de molts desastres i decepcions, ens dignam a invocar-lo, no es fa l’orgullós ni el desentès, si el cercam de tot cor, com escrigué Ausiàs March:

“Si el conseguesc, mercè no em fallirà

car Pietat pau haurà fet ab Vós.

Preàreu mi Qui en temps antic preàveu

e confessant que us dolíeu de mi.

I ara que us am pus que jamés amí.

Tornau-vos llà on de primer estàveu”.

Talment ens crida Déu als catalans, com traient els nostres clàssics de llur tombes.

“El Senyor em digué: –Fill d’home, profetitza, profetitza a l’esperit. Digues-li: “Això et mana el Senyor, Déu sobirà: Vine, esperit, vine dels quatre vents i alena sobre aquests morts perquè recobrin la vida” Jo vaig profetitzar tal com ell m’havia ordenat, i l’esperit va entrar dins d’ells, recobraren la vida i es posaren drets. Formaven una multitud molt i molt gran. Llavors ell em digué: –Aquests ossos, fill d’home, són tot el poble d’Israel. Ells van dient: “Els nostres ossos ja són secs, hem perdut l’esperança; per a nosaltres, tot s’ha acabat.” Doncs bé, profetitza i digues-los de part meva: “Això us anuncia el Senyor, Déu sobirà: Mireu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré tornar a la terra d’Israel. Llavors, poble meu, quan obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, sabreu que jo sóc el Senyor. Posaré el meu esperit dins vostre, recobrareu la vida, i us establiré a la vostra terra. Llavors sabreu que jo, el Senyor, ho he anunciat i ho he complert. Ho dic jo, el Senyor” (Ezequiel 37: 9-14).

Déu aglutinà a través Sa Llei (i, quan vingué el Messies amb la seva gràcia). Només Déu allibera de l’esclavatge (faraó, símbol de l’opressió i de Satanàs) i de ses arrels espirituals (fatalisme, individualisme, insolidaritat, anòmia, pecat, percepció falsa de la realitat).

Has cridat quan et veies oprimit,

t’he salvat, t’he respost

en el tro misteriós,

t’he provat a les Fonts de Meribà…

No tinguis pas deus estranys.

Tant de bo que mon poble

m’escoltàs i seguís mos camins.

En un instant seriem vençuts

els enemics, giraria la mà

contra els qui l’oprimeixen. (Psalm 81:8-15)

Si el poble no s’adreça, els faraons són l’espasa de Déu.

“Qui les obres de Déu no ama, Déu no ama les obres d’aquell.

Tot home qui es baralla amb Déu acaba vençut”

(Llibre dels 1000 Proverbis, de Ramon Llull).

“El Senyor t’omplirà de prosperitat multiplicant els fruits de les teves entranyes, del teu bestiar i de la teva terra, en el país que va prometre als teus pares que et donaria. El Senyor t’obrirà el cel, on guarda el tresor de la fertilitat: quan en sigui el temps, farà caure la pluja sobre els teus camps i beneirà tot el que emprenguis. Prestaràs diners a molts pobles, i a tu no et caldrà manllevar res. El Senyor farà que siguis la primera de les nacions, i no la darrera; pujaràs amunt, no baixaràs. Cal, però, que escoltis els manaments del Senyor, el teu Déu, que avui et dono perquè els compleixis i els posis en pràctica. No et desviïs ni a dreta ni a esquerra de tot el que avui et mano; no segueixis altres déus ni els adoris. En canvi, si no obeeixes el Senyor, el teu Déu, i no mires de complir tots els seus manaments i decrets que avui et dono, et cauran al damunt totes aquestes malediccions: … Seràs motiu d’estupor, de riota i d’escarni entre tots els pobles on el Senyor t’haurà deportat. Sembraràs en els camps molta llavor, però en colliràs una misèria, perquè la llagosta ho devorarà. … Els immigrants que resideixen enmig teu tindran cada vegada més poder, mentre que tu en tindràs cada vegada menys… »Totes aquestes malediccions et perseguiran i et cauran al damunt fins a exterminar-te, perquè hauràs desobeït el Senyor, el teu Déu, i no hauràs observat els seus manaments i els seus decrets, que ell t’havia donat. Aquestes malediccions seran un senyal i un toc d’alerta per a tu i els teus descendents, per sempre. Si no has servit el Senyor, el teu Déu, amb alegria i amb cor generós quan nedaves en l’abundància, hauràs de servir els enemics que el Senyor enviarà contra tu, passant fam i set, nu i mancat de tot. El Senyor et posarà al coll un jou de ferro fins que t’haurà consumit. El Senyor farà que es llanci contra tu, com un voltor, des de l’extrem de la terra, una nació que no entendràs quan et parli, un poble dur que no respecta els vells ni s’apiada dels joves. Es menjarà els fruits del teu bestiar i de la teva terra, i tu et moriràs de fam. No et deixarà res: ni gra, ni vi, ni oli, ni les cries de les teves vaques ni els teus ramats, tant que et farà desaparèixer. Assetjarà totes les teves ciutats fins que s’esfondrin les muralles altes i fortificades darrere les quals et creies segur. Assetjarà totes les ciutats de tot el país que el Senyor, el teu Déu, t’haurà donat” (Deuteronomi 28: 11-15, 37-38, 43, 45-52). Efectivament, després de la Guerra de Successió, Felipe V manà esfondrar totes les muralles de les viles catalanes. “On no hi resta res, els dimonis hi passen” (Refrany català).

  1. En definitiva: si els catalans volem ser independents de la burocràcia madrilenya cal que llegim les Santes Escriptures i que les posem en pràctica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!