Moisès: l’alliberador, l’independentista (IV)
Al Sinaí, la teofania de l’arbrell en flama
Moisès, jove encara (als 40 anys), fou foragitat d’Egipte: el Faraò el nomenà senyor de la cobra i l’escorpí. Al desert del Sinaí (on habia de passar, allunyat de tot, els pròxims quaranta anys) defensà les filles de Jetró el beduí, quan poaven i van ser atacades. Jetró intuí ràpid quina era la virtut d’aquell home que no mirava el propi guany, sinó que jutjava que la Justícia és estimable de mena. Moisès pogué prendre muller entre les filles de Jetró i allà es quedà a viure. Així, visqué una vida solitària entre muntanyes erosionades i planes desèrtiques, pensant costosament, lluny de l’aldarull i la vanitat de les grans ciutats egípcies, on es coïa el poder i la glòria, i les intrigues, com les serps dins del fang.
Una diada va tenir una teofania, o sia, Déu se li mostrà: els seus ulls van ser il·luminats d’un resplendor. Ell guaità vers la muntanya i hi veié un arbrell del qual s’enlairava com una flama lluminosa. Les seves branques eren fresques com la rosada, malgrat la flamarada. Es digué: “Hi aniré a veure aquest fet extraordinari.” Cosa molt més estranya: el raig de claror reverberava en ses orelles, la gràcia de la llum es repartia entre la vista i l’oïda de Moisès, il·luminava sos ulls i li aclaria l’oïda amb ensenyaments incorruptibles.
“Jo sóc el Déu de ton pare, el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob…He vist l’opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clamava per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat per alliberar-lo del poder dels egipcis… El clam dels israelites ha arribat fins a mi i he vist com els egipcis els oprimeixen. Ara, doncs, ja t’envii al Faraó; ves-hi i fes sortir d’Egipte els israelites, el meu poble” (Exode 3:6-10). Moisès diguè a Déu: “Qui sóc jo per anar a trobar el Faraó i fer sortir els israelites d’Egipte?” La resposta de Déu és un majestuós i subtil crescendo, fins que Moisès diu a Déu: “Quan aniré a trobar els israelites i els diré: el Déu dels vostres pares m’envia a vosaltres, si ells me pregunten: quin és el seu nom?, que els haig de respondre?” (Ex. 3:13). La resposta de Déu és una autopresentació de Sa Majestat. És una presentació tan aclaparant i magnífica del Poder de l’ùnic Déu, que fins els ateus poden adonar-se’n sense gaire esforç: “Llavors Déu digué a Moisès: Jo sóc el qui és. I afegí: Digues als israelites que Jo-Sóc (Jahvèh), m’envia a vosaltres” (Ex. 3:14).
Quan Moisès pregunta a la Veu qui ha de ser qui l’envia, la resposta que rep en l’original hebreu és, exactament (escrit), quatre lletres: “JHWH” o sia “Jo sóc (o seré) el qui sóc (o seré)”. L’ambivalència del verb “H” (existir, esser, en passat o en futur) és la clau de la meravellosa majestat del Nom de Déu. L’hebreu s’escriu sense vocals (s’hi sobrentenen). La “I” o “J” és la primera persona en hebreu (Jo), la “W” o “V” és el pronom “qui” o el “qual”. La pronúncia més probable és “Jahvè” (amb hacs aspirades). La potència del Nom Santíssim és que revela diversos poders divins magnífics: “Jo sóc l’Existència, la Vida, el Creador, el Qui Existeix de mena i de ple dret (quasi no res!), al qui deveu tot. Davant aquesta existència, per excel·lència, els mortals quedam atabalats i anorreats.” I també: “Jo sóc (o seré) el Qui arribarà a ser”, com dient: ara no em coneixeu encara, però em coneixereu millor en el futur, car em mostraré a vosaltres (amb l’alliberament d’Egipte, amb la llei, amb la redemció de Jesucrist) a través de la història. Parla com un pare a fills de curta edat: Soc qui ja veureu, car a vosaltres em mostraré, temps al temps, car no puc pas fer-me entenedor tot de cop. Déu es mostra, en l’Antic Testament, a través dels seus diversos noms: Jo sóc-és la força, Sebaoth; Jo sóc-és la paciència, Xadai; Jo sóc-és la Justícia, Elohim; Jo sóc-és el perdó, Adonai.
Així “Jo-sóc-qui-serà” es defineix com a Origen, Vida, Majestat, Alliberador, pacient i omniscient, que promet de fer-se conéixer, es mostra i demostra Ell Mateix pel que és, amb la força de seducció captivadora i sorprenent, amb una modulació de subtilesa meravellosa digna d’adoració.
Qui nega i renega de l’existència de Déu amb diversos pretextos (com ara la maldat de les religions establertes, l’integrisme, etc.) és que desconeix de què parlam realment, d’aquesta meravellada (com diria Ramon Llull) teofania del Déu bíblic i històric, el Déu de la Justícia que escolta el clam dels oprimits. Ignorar la Majestat retronadora del Jo sóc és com ignorar la realitat per trobar-se més còmode en uns paràmetres més baixos. És com pretextar voler “una vida humana”, antropocèntrica. Sols que, per poc que viatjam i ens movem, hom ja veu que la diversitat del gènere humà fa que la mateixa “mesura humana” desitjada és en realitat molt major del que pensàvem amb egoisme i mesquinesa, i de fet apunrta cap a l’Eternitat amb un esguard irònic i esperançat. El fracàs prou general –arreu i sempre- de laïcismes i esquerranismes com també d’integrismes i purismes rau en el fet, justament, que l’home no és mesura de totes les coses. Llavors actuem com el coiot que vol caçar corre-camins, l’au del desert d’Arizona. El Messies digué dels fariseus: “M’avorriran sense motiu.” Igualment, molts d’espanyols avorreixen sense motiu els catalans, pot ser “pel que han sentit dir”. I hi ha laïcistes que demanen llibertat d’expressió per a ells mentre censuren els escrits dels cristians (jo n’he coneguts prou), o neguen que els cristians tinguin res a aportar en un projecte de llibertat nacional. Prejudicis a grapats (Nerons contra cristians, Hitlers contra jueus, COPEs contra catalans… integristes religiosos contra laics, integristes laics contra cristians. “Diu el mort degollat: Qui t’ha fet aquest forat? ” És el caos.
“Moisès va respondre: Els israelites no em creuran ni m’escoltaran! Diran: no és vera que se t’ha aparegut el Senyor Déu.” (Ex , 4:1). Sovint la Bíblia és tan hiperrealista que sembla increïble que s’hagi escrit i demostra també que poden canviar les tècniques i les circumstàncies, però l’ànima humana és bàsicament sempre la mateixa, en els seus prejudicis i dèries.
La idea d’una existència absoluta de Déu estranya a gent desposseïda i sense cohesió. Diu sant Agustí d’Hipona: “Ni el mateix poble fos ja mai poble en ser injust: per no ser ja un conjunt de gent conforme a unes lleis i d’un bé comú, tal com s’ha definit el poble. Posau unitat i hi ha poble; traieu només hi ha turba: gentada sense concert. Nació un aplec de molta gent relligada entre ells per comunió d’acord en els seus efectes; i és millor si la seva concòrdia és per millorar coses i és tant pitjor devers pitjors afers adrecen el seu propòsit.”
Però la gent que sols cerca l’immediat, aquella gent no pot preuar ni el sacrifici, ni l’autoorganització, ni la Justícia, ni la religió, ni podrà governar-se. No pas gaire al menys. Ni nosaltres som encara una nació mitjanament cohesionada ni ho eren els esclaus hebreus del Delta, car no tenien una referència més o menys comú, encara; una fita unes lleis. Pas d’anòmia, de manca d’escala de valors, una mena d’amoralitat hedonista on no hi ha gaire ordre ni concert. Per ço veiem com als pobles sotmesos, la sopa de sigles de grupuscles independentistes que quasi diuen igual i no deixen mai de barallar-se (sols saben pactar dins les presons, va dir algú), són una trista ironia d’aquella mancança de valors sòlids i comuns que ens condemna a l’opressió.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!