Moisès: l’alliberador, l’independentista (III)
Moisès (Moixe en hebreu), que hom suposa que vol dir “salvat de les aigües”, va ser un supervivent del genocidi faraònic, i això gràcies al fet que sa família fou valenta front a la tirania, i practicaren la desobediència civil: el col·locaren en una caixa protegida amb betum i pega i la filla del Faraó se’l trobà, el feu alletar per la pròpia mare natural del nin i l’educà a la Cort Reial. Cal destacar que, sovint, els pobles oprimits, per alliberar-se, necessiten les eines, cultura, valors, etc., que detenen i segresten els opressors. La religió, l’alfabetització, la tecnologia… i, sobretot fins que no hi ha desercions significatives del bàndol opressor cap a l’oprimit, això és impossible. Ço és, mentre el bloc dominant és compacte, la revolució és impossible. Sols quan la decadència moral crea esquerdes i antagonismes, hi ha desercions i els oprimits poden beneficiar-se’n. El sentit de la no-violència i el “parar l’altra galta” també pot interpretar-se políticament així: com més segurs estan els opressors de la submissió dels oprimits, més orgullosos i decadents es tornaran i per tant abans tindran divisions entre ells i, altrament, com més hauran patit junts els oprimits, més opositors al règim hi haurà, més es coneixeran entre ells i sabran triar bons caps, i tindran més disciplina per lluitar per la llibertat: vegeu els jueus després de la segona Guerra Mundial que prest es va acuitar a crear un estat propi, només dos anys. Evidentment és una qüestió de paciència i maduresa, hom pot tenir paciència o no, però és infantil de negar la gran utilitat i realitat de la no-violència i de la paciència cristiana (que no cal confondre amb la resignació passiva o d’ultratomba).
Moisès féu un esforç gran quan, sabedor que era jueu, deixà una vida de gran luxe i privilegi per amor a la Justícia. No fou cap caragirat ni gos mesell, no s’identificà pas amb el poderós, no fou un botifarró coent. Però sovint sols el temps fa madurar les persones i la no-violència no és pas de les lliçons fàcils: requere ix molt de dolor ben assimilat i molta paciència sense desesperació. En una contesa entre un esclau hebreu i un egipci que el colpejava, Moisés de nou, per amor a la Justícia, caigué en la violència i matà l’ “SS” egipci. Però resulta que no és pas matant i fent les coses abans del seu moment com hom aconsegueix res en la vida. Ser primari condueix a la decadència i a la falta d’autodomini de tot i d’un mateix. Cal pensar-s’ho tot bé. Sols després que la gent ha madurat a través del cresol del patiment, Déu pot actuar escaientment amb l’esquerp orgull de l’ego humà llavors Déu entra en la història i ho albirem ben clar: Jahvè és també senyor de la història. I la història és la política d’hair, així com la política d’avui serà la història del demà. Jahvè és també senyor de la política, dels governs, i la Bíblia és l’única religió estrictament i contínuament històrica. Per dir-ho de qualque manera: vivim sempre en una contínua “història sagrada”.
Moisès “aconseguí d’estar per damunt de l’honor humà i de la dignitat reial estimant que era més important i més digne de la condició reial mantenir la guarda de la virtut i adonar-se amb la seva bellesa que no pas ser guarda del rei amb la corresponent pompa” (Gregori de Niça).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!