A sol ixent de l'Edèn

LA IMPORTÀNCIA D’UNA TERMINOLOGIA CATALANESCA.

La terminologia té importància en l’expressivitat del q volem comunicar. Me n’adoní clarament arran la interessantíssima renovació terminològica de la gent de l’actual "Lobby per la Independència" quan col·laboraven, fa uns anys, tot just, a L’Estel: foraster, colonització, Oncles Tom, negret emblanquinat, Michael Jackson… L’ "ellos" referit als espanyolassos és de mossèn Armengou. Això d’aPPaÑa és invenció meva però pres en part d’una llista andalusista, on feien rodar coses semblants en pla de conya. L’ús dels plurals genèrics irònics en -am i -um (catalanam, espanyolum.. .) també em vingué al cap de llegir L’Estel (ho feia sobretot el Director): és un recurs estilístic popular d’una enorme força, expressivitat i frescor que són les qualitats, tot just, que hem de menester desesperadament. Són, de fet, les nostres armes.
La desimboltura en la terminologia i en l’expressivitat per parlar clar i català és bàsica per no acomplexar-nos. Si fem ús d’una terminologia pobra, políticament correcta (de laboratori, somiatruites, llatinitzada, academicista) , poc expressiva, duem les de perdre davant l’enorme empemta del "gracejo" d’"ellos", i això acomplexarà encara més el catalanam.
És estranyament malencònic pensar que coses tan absolutament bàsiques com aquesta de la terminologia se’ls acudesca a tants pocs independentistes, i que la literatura independentista sia sempre una cosa tan feixuga, tan reiterativa, tant de progres de pub i llibret del teòric de moda, tan fada, tan insípida, tan estàtica, tan poc intel·ligent, tan provinciana, tan poc universal, tan ensopida, tan poc pluridisciplinar.
I tot perquè la gent no pensa per si mateixa: són ramat i prou, i no hi ha remei, per ara. Els independentistes catalans també són ramat, i a més ramat alt de polseres. Han perdut la gràcia i, per tant, la creativitat i la sal. L’han regalada, l’han deixada anar estúpidament, per prejudicis sense verificar. Escandalosament, per mandra.
Quan se n’adonaran (quan se n’hauran d’adonar amb els duríssims fets, jutge insubornable) el cor els batrà fort, però ara no poden/volen creure’s ni imaginar encara que ells, ells, els civilitzats independentistes progressistes catalans, sien tan rucs i mediocres.
Els ho has d’anar explicant passet a passet, amb exemples de tota mena, amb citacions, amb comparances històriques i sociològiques -treball de xinesos- per fer caure avall llurs sòlides supersticions progres i secularitzants. Naturalment que ells pensaven que les supersticions no podien ser progres i secularistes -havien de ser religioses i dretanes, així que van solucionar el maldecap tot tallant el cap: fora religió i fora dreta i a una altra cosa-, però ja van veient que sí, que el que llencen per la porta, se’ls entra encara més per la finestra.
I és que no hi ha vacuna contra la superstició, la superstició no és patrimoni de cap sistema mental o ideològic concret, sols és una perspectiva cutre i rutinària de la realitat, simplement, i ignora totes les ideologies i colors perquè viu infiltrada en la manca de coratge, en la mandra, en les rancúnies, en les enveges i en els cors maldisposts, com un mal esperit.
Però, ai, ells sovint confonen ser d’esquerres amb tenir la castanya torta.