UNA BELLESA TERRIBLE HA NASCUT.
El nacionalisme català ha de deixar de mirar-se el melic i analitzar seriosament i sistemàtica les condicions històriques reals de processos reals d’independència i de normalització lingüística. És palès que a un gran sector del nostre gregàriament mediocre i provincià pseudonacionalisme, això, no l’interessa gens ni mica perquè els tocaria replantejar-se un munt d’actituds i de tàctiques ineficaces i rovellades, així com pencar i patir, mentre que ara estan molt còmodes fent victimisme de ploramiques o dedicant-se a paraules grasses per a saraus institucionals i diades de guardar, encara que -per la resta- anem cap a l’extinció lingüísitica i nacional.
El procès d’independència irlandès és molt significatiu per ser l’única nació occidental que s’ha pogut independitzar com a tal al llarg dels darrers 150 anys i a més a més d’un Imperi en flor, el Britànic de l’any 1922. Per tant, cal suposar que té les claus més pròximes per entendre per on poden anar els trets. De fet, la relativament exitosa experiència d’en Francesc Macià en begué directament.
EL LLIBRE RECOMANAT: "A TERRIBLE BEAUTY IS BORN", ULICK O’CONNOR, D’EDITORIAL GRANADA, LONDRES.
"A terrible Beauty is born", Una bellesa terrible ha nascut, és el títol del llibre, prové d’una frase manllevada per l’autor, Ulick O’Connor, d’un vital poema nacional d’en Yeats, referit a la independència d’Irlanda:
"Ho escric en un vers,
MacDonagh i MacBride
i en Connolly i en Pearse.
Ara i en temps de ser,
arreu verd, gastat,
es canvien, es canvien completament:
Una terrible bellesa acaba de nàixer".
(W. B. Yeats).
SINOPSI POLÍTICA.
ALGUNS FRAGMENTS SIGNIFICATIUS DEL LLIBRE.
Sobre Arthur Griffith, cap nacionalista per una política de resistència passiva: "Griffith fou la primera persona a Irlanda, fins a on arriba la meva informació dels afers del país, que revisqué l’ideal separatista en una reformulació moderna" (James Joyce). Això és també el que ens cal als catalans: un independentisme modern, ajustat a la realitat.
"Sóc independentista, però el poble irlandès no. Tanmateix pens que el nostre poble pot arribar a unir-se sota aquesta política si l’obrim i la fem tolerant" (A. Griffith).
Criteris de recrutament per als grups armats irlandesos: "Ningú que begués per costum i en excès ni que sovintejàs males companyies (policia, soldats o gent tinguda per indesitjable nacionalment parlant), ni ningú amb mal caràcter no hi era tampoc recrutat, ni cap cèl·lula no tenia el poder de recrutar per pròpia decisió algú".
Un esbòs del tipus de persona que formava el nucli de l’IRA a les comarques rurals ha estat descrit per Sir Henry Lawson, Lloctinent General de l’Exèrcit Britànic: "Els capitans de Voluntaris semblen haver estat gairebé tots homes joves, fills de grangers la majoria, alguns mestres d’escola, la major part amb un bon nivell d’educació si hom considera llur classe social, però ignorants, tanmateix, del món i d’un munt de coses, encara que, com a col·lectiu, transparentment sincers i ferms, idealistes, fortament religiosos en llur majoria, i sovint amb un sentit gairebé místic del deure envers llur país. Aquests homes donaren a la tasca d’organitzar llurs Voluntaris allò millor en ment i esperit. Lluitaren contra l’alcoholisme i l’autoindulgència, i no hi ha cap exageració si diem que, com a conjunt, representaren tot allò millor de llur país…".
"Si hi afegim que les armes havien estat adquirides per un excònsol britànic i que l’encontre inicial del Comitè d’Armament havia estat arrecerat ca la fila fadrina de l’arxidiaca protestant de Meath, hom podrà albirar que la importació d’armes per part dels Voluntaris Irlandesos tenia una estranya barreja que la distingia de la majoria d’empreses revolucionàries". Tot just pel seu sentit pràctic, manca de prejudicis, interclassisme i expansió general a través de tota la societat irlandesa.
P.H. Pearse, un dels afusellats pels anglesos per l’aixecament del 1916, deia: "Quan tenia deu anys, m’agenollí una nit vora el meu llit i prometí a Déu que havia de dedicar ma vida a l’esforç per l’alliberament del meu país. He mantingut aqueixa promesa…Assumesc d’estar parlant a anglesos que valoren positivament llur pròpia llibertat, i que professen estar lluitant per la llibertat de Bèlgica i de Sèrbia. Penseu que també nosaltres ens estimem la llibertat i la desitgem. Fer-ne ús és més desitjable que cap altra cosa en el món. Si ara ens estronquen, renaixerem de bell nou, i renovellarem la nostra lluita. No podeu pas vèncer Irlanda, no podeu pas extingir la passió irlandesa per la llibertat; i si les nostres accions no han pas estat capaces d’atènyer-la, llavors nostres fills l’abastaran amb una gesta millor". Així és com cal parlar als espanyols perquè aquesta manera decidida i transparent de parlar és la que millor poden entendre els pobles lliures.
En James Connolly, un altre dels més destacats dirigents independentistes, deia: "Prec per tots els homes valents que compleixen llur deure segons llur enteniment".Una manera molt justa , comprensiva i equilibrada de fer-se entendre per tothom. La perfeció a comunicar és com una assegurança de vida.
POEMARI IRLANDÈS.
Alguns himnes i poemes de l’època:
Balada en memòria dels patriotres executats per la Revolta del 1916.
"De debò tenia jo un amor, si mai n’ha tingut cap noia.
Marxà per deslliurar la vella Irlanda.
Tot voltant el meu barret, duré una cinta, de les tres colors.
Fent el cercle, fins que la mort m’arribi.
I si algú em demana per què la hi duc,
Li haig de dir que és pel meu ver amor
Que mai més no tornaré a veure".
Himne cantat a esglésies irlandeses durant la guerra de la independència contra l’Imperi:
"Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!
Que l’hora del seu judici és arribada,
I les angoixes i penes del sacrifici
Poden ben bé ser enteses per companys estimats.
Tanmateix, Tu, Senyor, pren-me d’entre la gentada que s’hi ofrena,
N’hi ha a muntó, de lluny, menys preparats,
Tot i que ansiosos: tots ells hi són, a mort,
Que Irlanda ha de ser guardada.
Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!.
Els meus afers en aquest món són ben pocs,
I poques les llàgrimes que per mi rodolaran,
Quan seguesca el meu camí devers Tu.
Guarda, guarda’ls per als seus estimats:
El germà, el fill i el pare,
Que la causa que estimem no ha de morir mai
A la terra del desig del cor nostre.
Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!
Per Irlanda, feble, amb llàgrimes
Pels vells del front ennuvolat,
I pel nin de tendra edat
Per les llars buides de llurs planes d’or
I per les esperances de llur futur també.
Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!
Per la causa d’en Roisin Dubh"
El professor Tom Kettle, ja adés esmentat, va escriure un sonet des de les trinxeres franceses, en una lletra a sa germana. Hi acaba expressant el desencís per les execucions del 1916, mentre a muntó irlandesos morien lluitant als camps de França:
"Sàpies que som folls ara amb l’estúpida mort.
Morts no pas per la bandera ni pel Rei ni l’Emperador,
Sinó per un somni nascut en una barraca de pagès
I per les secretes escriptures del pobre".
El mateix Tom Kettle digué: "El Castell de Dublín (símbol de l’ocupació anglesa), si no sabia què volien els irlandesos, no hauria mantingut tan infal·liblement la pròpia tradició de donar-los exactament tot el contrari".
LES ELECCIONS BRITÀNIQUES UTILITZADES PER A CREAR LA REPÚBLICA LLIURE D’IRLANDA.
Desembre del 1918: Els independentistes irlandesos del Sinn Féin atenyen, a les eleccions britàniques, 73 dels 105 escons per les circumscripcions electorals d’Irlanda.
El punt central de la política del Sinn Féin per a les eleccions generals del 1918 era l’absentisme, per part dels seus càrrecs electes, d’anar a Westminster, la mateixa política que recomanava A. Griffith l’any 1905: Els candidats usarien la maquinària electoral amb què els britànics havien provist Irlanda, però, un camí elegits, refusarien de prendre possessió de llurs escons a Westminster (a Londres) i, en comptes d’això, establirien un parlament rival a Baile Atha Cliath/Dublín, el qual administraria els afers del país en desafiament obert a Anglaterra.
Quan el Parlament "abstencionista" (conegut com a Dail) feia el seu primer aplec a la Mansion House de Baile Atha Cliath/Dublín, el 21 de gener del 1919, la majoria dels membres eren a presons britàniques. Havien estat arrestats sota diversos pretextos durant l’anterior mig any. Quan hi passaven llista, la resposta "Faol Glas ag Gallaibh" (empresonat per l’estranger) fou repetida 36 vegades. Sols 37 representats elegits hi eren presents. I aquests van llegir la declaració d’Independència i la van aprovar en absència de la resta.
A simple vista la formació d’un Govern independent apareixia una mica un camí d’utopia. Però quan fou endegat, la política del Sinn Féin havia de tenir un èxit colpidor. El departament de Finances, a càrrec d’en Michael Collins, féu flotar un emprèstit nacional que pujaria per damunt del milió de lliures. Les Corts republicanes de Justícia i Equitat serien establertes, i operaven en 23 dels 32 comtats. Al final, l’Administració Britànica quedà paralitzada en tant que la majoria de la gent del país simplement ignorava l’existència de totes les institucions del Regne Unit.
L’escalada d’aquesta política continuà fins que la Gran Bretanya es trobà recorrent a mesures que senzillament feien malbé el seu prestigi als ulls de l’opinió pública mundial.
Com que la política militar britànica anà esdevenint cada vegada més detestable, la resistència republicana va anar creixent. Aquest camí, tanmateix, no estaven prenent les armes com a una colla minoritària i impopular, sinó com a l’Exèrcit oficial del Govern electe del mateix poble. La importància de la filosofia del Sinn Féin és la de proveir d’una fòrmula amb la qual la força guerrillera d’en Collins, la primera d’aquesta mena en l’època moderna, derivaria la seva autoritat d’un Parlament electe.
Aquesta és la via que hem d’aprendre, tal com també féu Croàcia, que de la pròpia policia croata i de grups patriòtics formà un exèrcit regular amb el suport parlamentari. La resta de tàctiques militaristes és aventurerisme sense base sociològica i amb perills autoritaris: tot Exèrcit deu estar sotmès a un poder democràticament elegit, els brot guerrillers són sempre immaduresa de la societat civil i acaben malament pràcticament sempre. Forçar aquest camí és el que intenten les policies estatals infiltrades.
EL PUNT CRÍTIC DE LA INDEPÈNDÈNCIA IRLANDESA.
La important emigració d’irlandesos a distints llocs de l’Imperi Britànic i als Estats Units especialment, al llarg del segle XIX, majorment a causa de successius períodes de fam aguda, fou un avantatge, del tot decisiu, per assolir la independència. O’Connor parlava així dels contactes amb els ciutadans nordamericans de nissaga irlandesa:
"Al juliol del 1914, disgustat per l’intent d’en Redmond per fer-se amb el control dels Voluntaris, en Casement havia marxat cap a Nova York. Hi trobà en John Devoy, el cap Fenià de Clann na Gael i la figura clau entre els grups irlandesos als Estats Units. Casement fou ben rebut en Amèrica. "M’hi veuen com una mena de vell Parnell", va escriure. "Puc veure sols per la manera de saludar-me, aquells que tenien el cor posat en un dirigent portestant, i pensen, pobres ànimes valentes, que puc ser aquest home".
Mentre en Casement era als Estats Units esclatà la guerra. De Nova York estant va escriure una lletra a l’Irish Independent tot exposant-hi allò que pensava sobre l’oferta britànica de donar l’autonomia a Irlanda: "…Realment eren tots partidaris sincers de l’estatut d’autogovern, els qui el reclamaven i el donaven avui de franc per a entrar ja demà en vigor, en lloc d’oferir-los-el a la venda en termes de canvi – que sols un boig acceptaria? Fóra encara el deure dels irlandesos de salvar llur força i virilitat mitjançant treballs difícils en front d’ells, per reconstruir, a partir d’una població esgotada, la fàbrica d’un vida nacional avui enrunada".
Finalment ve el desenllaç del procès per la independència: "Tot al llarg de les comarques rurals hi havia bosses de Reialisme, petita aristocràcia, o oficials de l’Exèrcit i la Marina colonial ja jubilats.
L’atmosfera d’aquestes "ciutat Garrison" era agressivament britànica. Les escoles estatals on els infants majors de 14 anys eren educats, foren dissenyades per mantenir l’alumne ignorant de la història i de la cultura irlandeses, i per tal que no aprenguessin la llengua gaèl·lica. La poesia que hi aprenien era la de poetes anglesos: Keats, Tennyson, Wordsworth. Les batalles a memoritzar eren Trafalgar, Agincourt, Waterloo. I els reis i reines, els regnats dels quals calia recordar, eren, exclusivament, anglesos". O sia, tal com voldria imposar-nos el PP i tal com fan les seves televisions, amb apartheid total (o informació molt tendenciosa) contra sensibilitats, folklore, festes, cantants i fins i tot equips esportius catalans, bascs, etc.
El General Sir Hubert Gough, comandant del 5è Exèrcit a França, va escriure: "La llei i l’ordre a Irlanda ha deixat pas a una anarquia sagnant i brutal, en la qual els agents armats de la Corona violen qualsevol llei en una línea de salvatgisme absurd, venjatiu i insolent. Anglaterra ha esvanit, més enllà dels propis criteris i, àdhuc, dels de qualsevol nació del món, sense exceptuar-n’hi la turca i la zulú, un capteniment detestable que mai no havia estat vist abans al llarg de la seva història".
"…El cas és que tothom es gira a mirar devers el Sinn Féin, no pas perquè hi creguin, sinó per ser l’única autoritat als comtat, i s’adonen que, si llurs vides i propietat han de ser assegurades, és menester actuar amb el Sinn Féin. Llur parer general és: Com defugir d’aplegar-nos al Sinn Féin quan tot està tan extraordinàriament ben fet?".
Aquest és el secret perquè una nació majoritàriament no independentista doni suport a un projecte independentista. Que siguem capaços de convèncer-los per no tenir esquerdes ni badar, per haver après a fer-ho tot "extraordinàriament ben fet". Qüestió endògena que depèn de nosaltres bàsicament i que havia de tenir la nostra prioritat absoluta.
"(Certa persona) els desafià arran els assassinats de soldats i policies (britànics): llur resposta, donada amb una total, civil i deliberada calma, era d’aquesta traça: "No es tracta pas d’assassinats ni poden ser descrits talment. Hem declarat la República, és cert que el Govern Britànic refusa de reconèixer-nos, però això ja no és problema nostre. Hem declarat la guerra al Govern britànic, el qual declina, per qualque raó particular d’ells, de reconèixer la nostra declaració de guerra i defuig de declarar-nos-la a nosaltres; però això no és problema nostre. Per haver-hi declarat la guerra, estem capacitats per matar i prendre presoners qualsevol soldat, policia o civil que creguem s’ha compromès activament en contra de nosaltres". Tot un exemple de lògica sense punts solts, de pensament fort, ben cosit i repuntat.
Colze a colze amb el funcionament dels tribunals del Sinn Féin, el prèstec del Dail estava essent reflotat per Michael Collins. A muntó gent havia refusat de pagar imposts sobre la renda o interessos, i, en lloc d’això, enviaven les quantitats compromeses al Sinn Féin. Lentament la fàbrica de l’administració britànica a Irlanda estava desballestant-se.
La fòrmula d’A. Griffith havia estat dissenyada per trencar la unió amb la Gran Bretanya. “I el jou es podrirà a causa de la unció (=gràcia espiritual)” (Isaïes 10:27).
Però els principis que establia serien usats en distintes parts del món en un futur, sols que serien emprades sota noms diferents que el de "desobediència civil".
ELS PERSONATGES PREVIS AL DESENLLAÇ INDEPENDENTISTA: MICHAEL COLLINS, MACSWINEY, KEVIN BARRY…
M. Collins tenia el do irlandès de la rialla i el senti anglès de l’eficiència: tota una formidable combinació. Era un irlandès ben plantat amb faccions ben tallades i salut física robusta. Gogarty el definí com a "napoleònic, amb pell com d’ivori sense descolorir" i li donà la clau de sa casa per a usar-la quan li calgués fer-se fonedís.
W.T. Cosgrave, primer President del Consell Executiu de l’Estat Lliure i vicecomandant per a la Unió de Baile Atha Cliath/Dublín-sud en la revolta del 1916, un cop digué a l’autor del llibre: "Trob que en Michael Collins fou el major irlandès que mai ha existit, major que en Brian Boru o en Parnell".
El 25 d’octubre del 1920, Terence MacSwiney, el batlle de Cork, morí en vaga de fam a la presó de Brixton, a Londres…Si els britànics havien volgut proveir una plataforma mundial per al batlle a fi d’airejar els seus greuges polítics, no haurien fet res de millor que permetre-li d’anar a una vaga de fam en una presó anglesa.
"No són pas aquells qui poden imposar la majoria els qui generalment venceran sinó aquells qui suporten i aguanten", va dir en ser empresonat".
"MacSwiney veié la lluita nacional en termes de Croada religiosa. "Car el nostre sacrifici -va escriure una volta- és semblant al sacrifici del Calvari resseguint fins a la fi tot el millor i més valent pel que tantes generacions han mort". Per a aquests irlandesos la sang de llurs màrtirs passats era cara, a diferència dels actuals catalans que quasi han oblidat la sang dels màrtirs catalans i es dediquen a frivolitats amb algun memoràndum purament ritual per a diades de guardar, tal com els hipòcrites, han separat llur suposta ideologia de llur vida quotidiana. Oblits d’aquesta volada són fatals i és precís que per aquest camí no aixequem mai el cap.
"…Fora de la presó, les multituds s’amuntegaven diàriament per pregar i resar el rosari. Al final, després de 73 dies sense menjar, MacSwiney morí el 25 d’octubre".
"Com amb la mort d’en Thomas Ashe, un estremiment recorregué de punta a punta el cos de la nació. El país fou aclaparat pel dolor. Londres havia de veure el primer funeral d’un màrtir irlandès. L’arquebisbe de Southwark, Dr. Amigo, havia donat permís per usar la seva catedral en la cerimònia del funeral". Vet ací com fer les coses per la via noviolenta i religiosa té l’enorme ressò social que ha menester una bona causa, mentre que fer-ho per la via antireligiosa i violenta és llençar patiments, estúpidament inutilitzats i eixorcs, a les escombraries.
El 15 d’agost havien arrestat un universitari de 18 anys anomenat Kevin Barry després d’una emboscada a King Street. Un soldat havia estat mort d’un tret en l’acció i en Barry fou jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. El primer dia de novembre fou assenyalat per executar la sentència. Però una poderosa campanya fou endegada a fi de suspendre l’execució.
Mentre que des del punt de vista britànic, en Barry havia estat implicat en l’homicidi i per tant seria penjat segons la llei, des del punt de mira de l’IRA era un presoner de guerra, i hauria de ser-li garantit el seu status com a tal. A banda d’aquesta consideració res no podia haver estat calculat per commocionar més l’opinió pública que penjar un estudiant de 18 anys. Hi havia també clares evidències, abans de la seva execució, que en Barry havia sofert tortures.
Es tractava d’un jovenet particularment atractiu, ben paregut i elegant, amb una actitud alegre i burleta envers els que l’havien capturat. Havia estat un jugador de rugbi -un joc anglès- de primera, i un estudiant amplament popular a l’escola mèdica de la Universitat Nacional…
La mort d’en Barry enfelloní molta gent que havien esperat una solució.
EL DIUMENGE SAGNANT: EL DRAMÀTIC DESENLLAÇ.
Vers la tardor del 1920 quedà palès a la direcció general dels caps militars de l’IRA que es trobaven davant un perill novell: una unitat especial d’espionatge havia estat creada pels britànics amb la fita exclusiva de trencar l’organització d’en Collins. L’estratègia triada per aquest grup no era pas complicada, de cap manera, simplement miraven d’assassinar els membres polítics del Sinn Féin que es movien obertament en públic i que no es trobaven implicats en el combat militar.
Els homes que duien aquesta colla eren coneguts com a la "Banda d’El Caire". Per instigació de Sir Henry Wilson, C.I.G.S., un nombre dels oficials de l’espionatge militar britànic, s’havia trobat a El Caire amb més gent i planejat una campanya amb la qual escapçar el poder d’en Collins a Irlanda. Quant a Sir Henry Wilson, implicat directament en la mort de l’universitari Kevin Barry, és un cas típic de fins on poden arribar els renegats col·laboracionistes, els botiflers psicòpates, duts per llur patètic autoodi, a voler fer prendre mal al propi país subjugat per un de més poderós al qual s’han venut a canvi de guanys materials.
"Henry Wilson era un home obsessionat amb una ràbia malgina per la terra on havia nascut (nasqué a Fermanagh)…Sir Wilson donà carta blanca a la "Banda d’El Caire"…per usar qualssevol mètodes que creguessin necessaris per tal de caçar en Collins".
"Hom creu que Sir Henry Wilson amenaçà de dimitir com a cap de l’oficina general imperial si hi havia indult "(per a K. Barry). L’u de novembre, en Kevin Barry fou penjat per un botxí anglès a la presó de Mountjoy. El seu nom esdevindria símbol, arreu el món, del combat del jovent per la llibertat. Hi ha pocs llocs al món de parla anglesa on no es canti "Kevin Barry". És, per cert, una cançó de les favorites entre l’Exèrcit Britànic, i l’autor del llibre diu haver-la sentida personalment en una desordenada reunió a Gibraltar. Això demostra quant més democràtica és la mentalitat anglosaxona que no pas la hispana: canten una cançó dels independentistes contra els qual han lluitat, però…algú s’imagina militars espanyols cantant una cançó independentista catalana o basca?.
Aquesta cançó diu:
"A la presó de Mountjoy, un dilluns dematí,
enlairat dalt la forca de l’arbre,
en Kevin Barry donà sa vida jove,
per la causa de la llibertat.
Però el noi de divuit estius,
encara no ho ha negat ningú,
quan caminà devers la mort aquell matí,
orgullosament mantenia el cap en alt.
Aquell fatídic Dilluns de Pasqua
dins la trista cel·la presidiària,
soldats britànics torturaven en Barry
sols perquè ell no cantava
els noms dels seus braus companyons
i d’altres coses que maldaven per conèixer.
-Delata’ls o et penjarem
Kevin Barry sempre els contestà amb un "No".
És una llàstima que, amb tantes víctimes dels espanyols com hem tingut els catalans, hi hagi, a ca nostra, tan poques cançons emblemàtiques que recordin aquests martiris, des d’en Josep Moragues a en Guillem Agulló. Menyspreem la sang vessada per la nostra llibertat, i això és un greu símptoma de covardia i deixadesa que cal esmenar, perquè realment es torna contra nosaltres i contra el nostre futur i les nostres prioritats més nobles.
"Al voltant de la primera setmana d’octubre es descobrí una conxorxa per assassinar n’Arthur Griffith, llavors president en actiu del Sinn Féin. En Griffith exposà els fets, que havien estat acuradament esbrinats per la Unitat d’en Collins, a una colla de periodistes en una roda de premsa mantinguda a l’Holel Wynn’s.
Mentre la Banda d’El Caire multiplicava els seus dossiers informant d’en Collins, el mateix Collins estava fent exactament la mateixa tasca en relació a ells…Minyones que servien a les pensions on els agents del servei secret sojornaven eren convençudes per tal de recollir els continguts de les papereres, a fi de lliurar-los als homes d’en Collins. Amb aquesta informació en el seu poder, en Collins podia albirar un pla coherent i isolar les figures clau de la conxorxa per escapçar el Sinn Féin.
Una nit, en una incursió britànica a l’Hotel Vaughan’s, que Collins utilitzava per a citar-se, en Liam Tobin fou enxampat per una partida. Tanmateix, els va contar una rondalla talment bona que aconseguí que el deixaren anar, no pas abans que no reconegués un parell d’homes els noms dels quals corrien com un fil al llarg de la massa d’informació que en Collins ja havia amuntegat. Aquests noms eren un tal Lloctinent Peter Aimes, un granader natural d’Estats Units, i el capità George Bennett, antic membre de l’Artilleria Reial.
En Collins decidí que era l’hora d’actuar. En la selecció dels noms de la gent que eren a la llista negra, la direcció del quarter general feia tots els esforços possibles per veure que l’evidència en contra d’ells era irrefutable…
Dick McKee era el Comandant de Brigada a càrrec de l’operació i en Clancy era el seu vicecomandant. Després de ser capturats, els van conduir al Castell de Dublín i els hi van posar en mans del capità King i del Lloctinent Hardy, un parell de destacats sàdics, especialitzats en l’extracció d’informació mitjançant la tortura.
…McKee i Clancy van morir després de les continuades tortures durant tot el diumenge al castell de Dublín, però havien refusat de facilitar informació sobre els esdeveniments que havien succeït aquell mateix matí…(la mort de la major part del informadors dels serveis secrets britànics)
Quan l’afer dels "oficials assassinats" (els terroristes britànics) fou enarborat pocs dies més tard del Diumenge de Sang a la Cambra dels Comuns, les morts del Parc Croke no hi van ser esmentades gens ni mica. Després de Sir Hamar Greenwood, els sotssecretari d’Estat per a Irlanda, havia descrit en pregon silenci, "el cruel i salvatge atac i assassinat d’un oficial de l’Exèrcit Britànic"; Joe Devlin, membre del Parlament per Belfast-Oest, s’aixecà i demanà si Sa Honorable Senyoria no tenia coneixença de les actuacions de les forces de Sa Majestat al camp de futbol. Un tal Major Morrison es llançà damunt els muscles d’en Devlin i tractà de fer-lo rodolar per terra. Uns altres membres del Parlament cridaven: "Mata’l, mata’l".
El Parlament es trobava en ple col·lapse. Jaia confrontat als efectes d’un nou fenomen militar, al qual era impossible d’aplicar les normals regles de la guerra. Diumenge de Sang fou el dia en què el domini anglès s’esmicolà a Irlanda. Fou l’acompliment del pla d’en Collins per "deslliurar-se dels ulls dels britànics", en anorrear llur cos d’espionatge. Des d’aquesta hora en avant el Govern Britànic a Irlanda va quedar paralitzat.
No sols fou el Diumenge de Sang el senyal de la fi del domini britànic a la major part d’Irlanda, sinó que havia de ser el principi de l’esmicolament de tot l’Imperi.
A Kènia, a Xipre, Egipte, Palestina i Burma, durant els pròxims 40 anys, els caps de la guerra guerrejada anirien reivindicant en Collins com a llur prototipus i adaptarien l’estratègia per ell dissenyada per foragitar el poder colonial. També el nostre Francesc Macià begué del procés irlandès quan el 1925 formà un Exèrcit català per deslliurar Catalunya de la innoble bota espanyola.
El mateix Collins no dubtava gens d’haver actuat com calia. L’últim que va escriure fou: "La meva única intenció era la destrucció dels indesitjables que havien estat fent miserables les vides dels ciutadans corrents i decents. Prou he mirat d’assegurar-me de les atrocitats que aquesta banda d’espies i delators havien comès. El perjuri i la tortura eren llurs sistemes més corrents d’actuació. El meu segon motiu no seria sinó un sentiment semblant al que tindria per un rèptil verinós. Gràcies a llur destrucció l’atmosfera s’ha endolcit. Fóra el judici de la història sobre aquest esdeveniment en particular. Per a mi, la meva consciència queda neta. No és cap crim de detectar i destruir l’espia i el delator en temps de guerra. Els he desfets sense procés: els he pagat amb llur pròpia moneda".
EPÍLEG: L’IMPERI I LES TROPES D’OCUPACIÓ GIREN CUA DE LA IRLANDA LLIURE.
Al gener del 1922, una anyada i dos mesos més tard del Diumenge Sagnant, l’Exèrcit britànic marxà del nou Estat irlandès, davallant pels molls de Dublín, i deixà el país tal com ens agradaria a nosaltres veure sortir l’Exèrcit i la policia espanyoles per Oriola i Requena. La Union Jack (la bandera britànica) fou arriada del Castell de Dublín, centre de tortures, i reemplaçada per la Tricolor que representa l’entesa (blanc enmig) entre l’orangisme (taronja) i el nacionalisme irlandès (verd).
En Michael Collins arribà en un taxi per prendre possessió del poder de part del govern provisional del darrer Virrei, Lord Fitzalan.
–Estic content de veure-us, Sr. Collins -li féu el Virrei en donar-li la mà.
-Com l’infern, esteu vós –li contestà en Collins amb un somriure sorneguer.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!