12 de desembre de 2007
Sense categoria
3 comentaris

Independentisme en castellà

FER INDEPENDENTISME EN CASTELLÀ

La propaganda electoral ha de ser en bilingüe i l’independentisme també.  Front a l’immobilisme estèril i purista, flexibilitat intel·ligent en les tàctiques. No us deixeu fossilitzar per l’immobilisme de l’any de Maria Castanya. Per a triomfar cal ser flexibles, a voltes cal canviar les línies. Necessitem tenir idees de tàctica, matèria desconeguda per a totemistes i per al purisme estèril.

Endavant!

Guanyem també l’enemic per a la causa (hi ha un bon grapat de fills d’immigrants que són catalanistes més sincers i actius que moltíssims puristes de l’any de la picor).

Hi ha una raó elemental de marketing.
Hem de dividir l’enemic i descol·locar-lo.

Desfer els seus prejudicis atacant-lo per la rereguarda, és a dir, per on no s’ho esperen (independentisme en castellà).

Per a ser efectius hem d’utilitzar la llengua que els toca a fons.

La resta són elucubracions sense base real, ineficaces a l’hora de la propaganda política.

O per què us penseu que el PP fa propaganda electoral en català al PV, per què és catalanista?
No siam tan primaris ni tan ingenus.

Ens hem de ficar al cap que "no és cap llàstima" d’atacar el PP o el PSOE en castellà, tot al contrari, és allò idoni, perquè llurs votants tenen preferència pel castellà. És com evangelitzar: a cadascú en la seva pròpia llengua. La llengua no és cap tòtem. L’ús lingüístic ha de ser una eina per a la sobirania (que és allò que pot salvar la llengua) i hem de tenir el cervell flexible i dúctil segons les circumstàncies.
Parlar-los en castellà és atacar per la rereguarda i fer-los abaixar les defenses psicològiques,els partits presos (els prejudicis sobre "independentisme=sempre llengua=imposició del català fins a la sopa" que tenen al cap).

La guerra psicològica és molt important.

El PPSOE ho saben i per això fan molta propaganda electoral en català, malgrat que la resta del temps facin molt poc pel català.

No ens deixem dur mai per rutines ni clixès, siam uns guerrers de la tàctica.

Hem de fer independentisme en castellà. Cal inculturar el missatge en certs ambients. Els bascos han fet molt independentisme en erdera/castellà i els irlandesos quasi que sols han gastat l’anglès, i no els ha anat gens malament.
Parlar de sobiranisme (i sols d’això) en castellà, així apropes un tema que als castellanoparlants els és més llunyà, d’entrada els trenques les defenses esquemàtiques que s’han muntat sobre el nacionalisme "sempreencatalà" i els obligues a escoltar-te, ni que sia per curiositat. Cal inculturar el nostre missatge per a quasi tota la població. Són ciutadans, el nostre no és un nacionalisme etnicista, ni ha de ser purament cultural(ista). Cal ser una mica audaços i innovadors i no tenir el cap tan capquadrat.

Hem de parlar i escriure sempre en català, sobretot allò més important, però, per parlar d’independentisme no hi ha d’haver ni el més mínim problema de fer ús del castellà, ben al contrari: ens hem de fer entendre, i cal atacar-los audaçment per la reraguarda, dividir l’enemic, etc.


Ens surt més a compte que un immigrant es faci independentista que no pas matar-nos per fer veure les coses clares i que recuperin l’autoestima molts autòctons que tenen un bullit mental tan espantós que no s’aclareixen de cap manera: estan desballestats mentalment per la pressió colonitzadora i la catalanofòbia multisecular atiada des de Madrid (que és l’antisemitisme espanyol d’ara mateix i des de fa ja uns segles), els han inoculat tota mena de virus i ara tenen un còctel infumable al cap, des dels regionalistes fins a l’extrema esquerra. Dissortadament és així, el catalanam és molt decadent i hem de ser audaços si volem redreçar la mala marxa.
Si un immigrant o fill d’immigrants es fa independentista no sol tenir problemes d’autoestima ni la meitat d’incoherències, excuses, filigranes recargolades ni punyetes que solen tenir els catalans "de socarrel", els més pelaperes, snobs, multicultis, (suposadament) cultes i tolerants del Món!. Ens és més econòmic ja convèncer immigrants que catalans, la veritat, ai dolor!.



A més,  defendre l’autodeterminació no és  patrimoni exclusiu dels catalanoparlants (també hi ha castellanoparlants favorables o guanyables). En primer lloc perquè l’autodeterminació és un dret reconegut com a bàsic per l’ONU (al mateix nivell que el dret a la vida…) i en segon terme perquè el nacionalisme no és  incompatible amb la llengua que es parla, es pot fer nacionalisme coherent (even in english!). És millor que hi hagi nacionalistes que usen l’espanyol que no pas espanyolistes que usen el català -cas del PP al Principat. Posats a escollir i si no hi hagués més remei, és clar.
Usem formes universalistes (en la forma, en la terminologia, en l’argumentació…) per fer-nos entendre a tothom. Prou de mirar-nos el llombrígol, com volen els etnicistes fossilitzats.


Hi ha catalans d’arrel botiflers i tan espanyolistes com els seus amos (Borrel, Quadras, Serra, Maragall, Durà, Mas, etc.) i fills mestissos i de la immigració que són independentistes (Carrasco i Formiguera, Carod…fins a Roger de Llúria o Conrad Llança, qui eren calabresos). Deixant a banda que generalment els independentistes escriuen un catanyol vergonyós, la realitat és així.
Com és que no "ho veu" més gent sobiranista? El cas és que "veuen" poc. Molts catalans d’arrel estan desvallestats psicològicament, són tan rutinaris i hedonistes, són tan incapaços de crear tàctiques per a una independència real que podem dir que fins i tot han perdut les darreres nocions de com pot ser un Estat Català real.
“Com més tardi Catalunya a ser Estat, a viure com a Estat, a recobrar les atribucions, les potestats, i la independència pròpies dels Estats, més difultats trobarà per a viure com a tal, menys aptitud hi tindrà, menys preparada hi estarà, més qualitats de les necessàries per a viure independent haurà perdut” (Dr. Martí i Julià, Barcelona 1861-1917, psiquiatre i socialista, presidí la Unió Catalanista).


Els forasters no, perquè ells sí que han estat ciutadans d’un Estat propi: l’espanyol, i per això tenen les idees molt més clares que els indígenes. A tot arreu del món els indígenes són els qui reculen no sols per la "maldat" dels invasors sinó per la pròpia decadència, ineptitud i incoherència. Vet ací l’origen del problema. I si no el veieu és perquè també us deuen agradar molt les excuses mediterrànies (santa tradició catalana) i les casuístiques.


Al pas que anem, la independència catalana es farà en castellà. Els immigrants pateixen igual que els autòctons l’espoliació fiscal. L’agitació contra la llengua catalana patrocinada des de Madrid els emboira el cap i per això molts són espanyolistes.
Però el dia que això ja no els encaboriï, perquè el català serà més aviat una llengua acadèmica però no del carrer, acabaran adonant-se massivament de l’ensarronada madrilenya i aleshores reclamaran una Catalunya  independent, com els criolls hispanoamericans (que passaren dels indígenes o els utilitzaren com a forces de xoc, però sense donar-los cap poder). Potser ficaran els catalans d’arrel en reserves índies -on els catalanets supervivents a la crisi demogràfica seguiran fent les acostumades manis de rigor en favor dels drets humans del Belutxistan, dels maoris i les foques, contra la transfòbia i per la fraternitat mundial – i ells es diran "los catalanes" si les coses van així així, si van pitjor és diran "loh xarnegoh" i oficialitzaran el catanyol com a segona llengua al costat del castellà (que potser reclamaran independent de l’appaÑol).

Ja ho veureu. No cal tenir gaire imaginació per a veure-les venir.

Està molt bé dir "Yo soy (o yo zoy) independentista catalán": trenquen esquemes, deixen l’enemic a quadros i els prejudicis malmesos.Tingueu present que és molt important fer-se entendre i segar les bases potencials de l’enemic. Això és com atacar-los per la rereguarda. Els infiltrats policials i cultureta pansida i escleròtica (és a dir, inútil i morta sense enterrar), allò que més odien és que fem independentisme en castellà.
Dividir l’enemic, sobretot quan és molt més nombrós que nosaltres, és un eix central de la feina que hem de fer. No fer-ho així és condemnar-nos a la derrota.

Hem de plantar cara al terreny d’ells: envair-los tal com ells ens envaeixen.

Els romans no podien vèncer Aníbal a Itàlia però el que van fer fou envair Cartago i des d’allí imposar que Aníbal abandonàs Itàlia. Nosaltres hem de fer igual.
Sempre estratègia i tàctica militar i marketing, treball ben estudiat, no odiar però saber i voler combatre sempre i amb constància. Així vencerem!!!

No ho oblideu mai!!!

Si cal escollir entre llengua i sentiment nacional, quedem-nos amb la segona opció. Dit d’una altra manera: és millor  un castellanoparlant a favor de l’autodeterminació de Catalunya, que no pas un catalanoparlant de tota la vida que vulgui seguir submís a l’estat espanyol. Les persones que tinguin el sentiment nacional català, a la llarga, segur que aprenen i acaben parlant la nostra llengua. Serà un procés llarg, però també molt eficaç.

En canvi, molts dels que parlen català i no tenen aquest sentiment nacional interpreten la llengua com un simple element folklòric que sols serveix per a comunicar-se entre catalans estrictes. Són els mateixos que no tenen cap problema en canviar el seu idioma patern o matern i parlar en castellà. "total, el castellà és la llengua de tots els espanyols", acostumen a dir. És evident que la millor opció seria la mescla entre la consciència de parlar en català i el fet de tenir un fort sentiment nacional, però amb flexibilitat i tenint en compte que la creació de consciència és combinada i desigual.
Mentre hàgim d’escollir, però, cal tenir- ho clar: abans un castellanoparlant a favor de l’autodeterminació de Catalunya, que no pas un catalanoparlant de tota la vida que vulgui seguir submís a l’estat espanyol.


Evidentment, encara que parlar català en ambients hostils és signe de fidelitat patriòtica, també és cert que cal ser flexibles i no mecanicistes. No podem mesurar inflexiblement la catalanitat pel nombre d’hores que parla cadascú en català de la mateixa manera que no comprem llibres o roba a kilos: No cal ser capquadrats.
Igualment en l’ús escrit del català: fer-ho tot en (bon) català (no light ni catanyol) i especialment allò més important, excepte qüestions d’independentisme i de defensa dels interessos de la ciutadania catalana, que cal fer en bilingüe a fi de fer entrar l’independentisme entre els castellanoparlants i immigrants avui dia hostils o indiferents.

  1. Jo em deleixo per sentir un castellanoparlant defensant la independència de Catalunya. Encara no n’he sentit cap i per això m’estranyen aquests girs d’una ERC que fins fa poc deia que adreçar-se en la llengua pròpia als immigrants espanyols era una senyal de respecte i d’igualtat i els convidava a integrar-se.

    Que potser no entenen el català? o ens volem fer "passar per simpàtics"? també podem anar a fires d’Abril i fer exactament el mateix que els sociates…però parlant d’Independència. Creieu que funcionarà?

    No ho sé, el que sí que no oblidaria és que hi ha un segment que cal donar per perdut. A cap pepero se li acudiria captar vots entre les files de la CUP. Doncs intentar captar vots entre gent que segueix votant "Felipe" malgrat el caos d’infrastructures, que porta quaranta anys aquí i ni enten ni vol entendre la nostra llengua, que viu completament aïllat en els seus guettos espanyols i defensarà amb totes les seves forces mantenir la seva identitat hispana a tota costa…potser és perdre el temps.

    En fi, purista no. Però cal lluitar per un estat i per una identitat. Si renunciem a la catalanitat…potser algun dia un espanyol inteligent ens donarà quatre quartos per millorar les infrastructures i ja s’hauran acabat els arguments. I no, per mi no serà suficient.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!