MOMENTS HISTÒRICS I INDEPENDÈNCIA, TENDÈNCIES.
“La majoria dominada s’esdevé un proletariat. Toynbee fa ús d’aquest mot, en un sentit diferent del marxista, per a incloure tots aquells que tenen consciència de trobar-se dins una societat, però no d’ésser-ne membres, puix que la minoria dominant tendeix a afaiçonar la societat d’acord amb les seves pròpies idees i interessos, però no d’acord amb els dels altres. D’ací la tendència dels més emprenedors o intel·ligents entre el proletariat a escapar-se de dins d’una societat que no és la llur. Aquest és l’impuls inicial vers l’exili, no necessàriament enfora d’una àrea geogràfica determinada, sinó àdhuc, adins mateix però espiritualment afora de l’esfera de la minoria dominadora. Ací trobem el sentit profund d’aquella frase tan usada: “Jo no sóc separatista. Ja estic separat”. Com que la minoria dominant representa un poder superior i central en el cos d’una civilització, el proletariat és de dues menes: la massa dominada dins aquell cos o societat constitueix el proletariat extern. La disgregació proceeix com una doble ruptura, en un pla horitzontal entre classes socials i en un pla vertical entre el poder central i els pobles aliens perifèrics, o sigui entre minoria dominant i proletariat intern, i minoria dominant i proletariat extern” (“La desintegració d’Espanya”, de Josep Ma. Batista i Roca, 1968, Ed. “El Llamp”).
“[…] històricament, aquests autors [Alesina, Spolaore i Wacziarg] han observat que en períodes de proteccionisme econòmic i aïllament comercial generalitzat ha disminuït el nombre de països independents al món, per tal com era necessari formar estats més grans per aconseguir les economies d’escala abans esmentades en mercats també més grans.
En períodes històrics favorables al lliure canvi i al comerç internacional [com ara, amb la globalització !], però, les regions petites poden ‘permetre’s el luxe’ de convertir-se en països independents, havent observat els autors esmentats un augment de llur nombre a nivell mundial. Si els mercats estan oberts i integrats no cal que les empreses de petits països pertanyin a un estat més gran.” (L’espoli fiscal. Una asfíxia premeditada, escrit pels economistes Jordi Pons i Novell i Ramon Tremosa i Balcells, editat per Eds. 3 i 4).
“La Revolució francesa feria sentiments molt vius arrelats pregonament”, i per tant el poble espanyols sentia desig de trencar amb França. Per això quan la Convenció Nacional francesa declarà la guerra a Espanya, Catalunya s’aixecà amb “un entusiasme fervorós” “en aquesta guerra patriòtico-religiosa” que va ser anomenada pel poble la “Guerra Gran”. El maig de 1794, l’exercit espanyol és vençut, després d’haver entrat al Rosselló, i ha de replegar-se. Però aquesta retirada obrí les portes a la invasió dels francesos i a les seves esperances revolucionàries sobre Catalunya. El general francès Dugommier en el seu “Memòire sur la Catalogne” deia: “Però allò que, sobretot ens ha de decidir atreure’ns els catalans és la certitud d’establir entre França i Espanya un nou baluard més sòlid que els Pirineus. Tal es l’avantatge que representen els catalans reunits a la nostra república;… els catalans, aviat afrancesats, goso per dir-ho, ens facilitaran els nostres projectes ulteriors sobre Espanya”. I el convencional Couthon suggeria “fer de Catalunya una petita república independent”, inspirant-li “el geni de la llibertat, el menyspreu de les “memòries” espanyoles, l’orgull republicà” (No en consta l’autor).
“Molts dels canvis actuals no són pas independents entre si. No són pas fruit de l’atzar. Per ex., la fallida de la família nuclear, la crisi mundial de l’energia, la difusió de cultes i de la televisió per cable, l’augment de l’horari flexible i dels nous conjunts de beneficis marginals, l’aparició de moviments separatistes des de Quebec fins a Còrsega, potser semblin esdeveniments aïllats. Tanmateix, allò cert és exactament el contrari” (Introducció de “La Tercera Onada”, 1980, per Alvin Toffler, *1928, assagista científic nordamericà de Prospectiva) .
“El món va cap a una cada cop més gran integració econòmica. (…) El que no és tan cert és que la tendència mundial sigui la d’anar vers una major integració política. De fet, la realitat és exactament la contrària: si mirem el nombre de països existents al planeta Terra després de la Segona Guerra Mundial, veurem que no ha parat d’augmentar: el 1946 hi havia 74 països, mentre que, en l’actualitat, el nombre total de països és de 191” “Quan els nostres empresaris vegin que els seus beneficis serien molt superiors si Catalunya fos independent, quan els nostres treballadors vegin que els seus salaris serien dels més alts d’europa si fóssim independents, quan els nostres consumidors vegin que el seu poder adquisitiu podria haver estat un 70% més gran que l’actual si el nostre país no hagués estat integrat políticament a Espanya, aleshores potser deixaran de veure amb tanta nostàlgia els beneficis de ser espanyols” (Xavier Sala-i-Martín, *1963, economista).
“Un alçament separatista català podria escollir, per produir-se, dos moments favorables: o un moment en què Espanya es debatés amb greus dificultats interiors, o un moment en què estigués compromesa en un conflicte exterior”. I examina les dues possibilitats que tenen els separatistes intel.ligents (paraules textuals), per a l´èxit de llur solució” (“Per la Concòrdia”, Cambó).
INDEPENDÈNCIA PER A CATALUNYA
“L’emancipació nacional de Catalunya és factible a curt termini, i la seva legitimitat és avalada tant pels principis bàsics de la democràcia com pel dret internacional i la mateixa normativa constituent de la Unió Europea” (Hèctor López Bofill, *1973, Doctor en dret constitucional) .
“Només per raons pràctiques, fiscals, no pas històriques, ja ens és necessari ser independents. Totes les altres solucions només són tapadores per amagar la por davant l’única solució” (1963, Lluís Gavaldà, cantant).
“L’Estat Català, la nostra terra promesa. Espanya, el nostre càstig i el nostre vagarejar per l’aridesa del desert” “¿És que els catalans, per a ser tinguts per demòcrates, hem de dir “sí” a renunciar a poder viure com a catalans -la nostra manera natural de ser persones- a casa nostra? I aquest dret natural és evident que sols l’assegura una cosa: un Estat propi. Ens agradi o no. A mi no em fa il·lusió perquè és una feinada, però una feinada a la qual ens obliguen els nostres enemics, que pretenen fer-nos desaparèixer i ens neguen els drets civils. No tenim més eixida” “Més que lluites, el que ens fa falta és una mínima infrastructura. Més que cercar l’enfrontament, hem de bastir la pròpia nació. Quan la nostra nació alternativa serà forta, la d’ells s’ensorrarà: es retirarà a l’altiplà ferèstec i estepari d’on mai no hauria d’haver eixit. Però si només lluitem i no creem una nació real -amb mass media, gent formada per a dur un Estat, etc.- ens quedarem en nOció” (Autocitació) .
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!