18 de juliol de 2008
2 comentaris

Independència ‘fantasy’ vs. independència científica.

Independentisme científic, contra la insolvència i la quincalla ideològica: http://www.polseguera.com/colaboracion/catala/independencia_imperi.htm

 

 

El problema és que tots repeteixen la paraula màgica “Independència” com si fos l’abracadabra, però sense concretar res més. Es pensen, els molt somiatruites, que és un ensalm. Creuen en la màgiapotàgia, aquesta gent, pobres.

 

No es prenen ja la molèstia de veure com s’han independitzat uns altres i es creuen que poden fer alguna cosa sense l’ajut exterior o sense tenir un grup popular gran de mobilització independent dels partits però englobant-los. Etc

 

Són amateurs. Són joves que en realitat volen xalar i anar als concerts i poc més. Que creuen que amb 4 senyeres i crits i concentracions ho aconseguirem. Van despistats. I els més grans tampoc brillen intel·lectualment ni tenen idees massa encertades. És tot com una boira espessa, de la qual s’aprofita Espanya per a continuar torturant, furtant i fent-nos malbé.

 

 

Per a l’EIR ser “independes” consisteix, bàsicament, a editar enganxines (que la majoria ni les enganxaran) que diguin “Independència” , sense més explicacions (ni per què, ni com ni res), terme que sona maximalista a bona part de la població i que ells solen utilitzar com a una mena d’abrakadabra.

 

I “no ser regionalistes” consisteix, per a l’EIR, a posar mapes dels PP.CC.

 

Donat que la infiltració espanyola ha inutilitzat l’EIR fins a fer-ne una mena d’acnè jovenil, d’ideologia teenager, que se’n va gairebé sempre abans de fer els 30, la nostra EIR és una manera fictícia i il·lusòria de fer “independentisme” i que no té res a veure amb l’independentisme de les nacions que realment s’han independitzat. És un independentisme tranquil·litza- consciències i exculpatori, per a diades de guardar i barres de bar del rotllo, que es mira el llombrígol en comptes de mirar la història, la sociologia i altres matèries objectives. L’EIR és fugir d’estudi, són “indepes” mítico-recreatius.

 

 

La independència, per als nostres independentistes, no és quasi mai rellevant i sempre es pot deixar “carpe diem”.

Per a l’any 3000 potser? Ara n’hi han qui diuen que per al 2014…però, què fan per a preparar-la? On és la unitat en un moviment de masses independent de la politiqueria poltronera o del marginalisme hiperideologitzat?

 

Fan com eixos partits reaccionaris llatinoamericans que es diuen “revolucionarios” i són de l’oligarquia. Prometen, prometen i no s’ho agafen mai seriosament, clar.

 

Demagògia.

 

Per favor, no us digueu revolucionaris ni molt menys independentistes. Digueu-vos festeros, progres, vividors, potser.

 

En fi, teniu el cor a l’esquerra, segurament, però la butxaca ben a la dreta i el cap en unes altres coses “més importants”.

 

 

El nacionalisme pot ser moltes coses. Ara bé les independències nacionals en context europeu sempre han estat encapçalades per la burgesia i l’església i allí on aquestes forces no han estat independentistes no hi ha res a fer. Com deia Marx, les idees de la classe dominant són les dominants en cada societat.

En contextos no-occidentals a voltes la independència ha estat duta per elits comunistes (per ex. al Vietnam) si bé aliades a la “burgesia nacional”. A Xina contra la invasió japonesa igual.

Els independentistes d’esquerra nostres no sols no tenen en compte la via europea, que òbviament és l’única que seria viable ara i ací, sinó que ni tan sols accepten la vietnamita. Deu ser que estan en un altre món …o fora de la Història.

 

 

Els vostres referents són sempre de derrotats (maulets, segadors, antifeixistes) i, si repassem la història, veiem que van ser derrotats sobretot per desorganització dels caps i divisió, desconfiança i inhibició de gran part del poble.

 

Si prenem com a referents derrotats que s’equivocaren, el que ens espera és una nova derrota (potser la definitiva).

 

El que hem d’aprendre és DELS QUI HAN VENÇUT I S’HAN INDEPENDITZAT.

 

La política no és poesia, sinó ciències exactes.

 

“És menester saber, per a cercar la pròpia llibertat, una mica de geoestratègia internacional, tenir sentit d’Estat (allò que els Estats en diuen també diplomàcia internacional) . Sense això no hi ha realment desig de sobirania nacional ni la més remota possibilitat d’atènyer-la. Els catalans, que repeteixen com a cotorres els missatges de l’amo espanyol com si fossin de fabricació pròpia –adoptats per comoditat, rutina i covardia, això sí-, sempre es preocupen d’impartir justícia urbi et orbe sens escombrar primer la pròpia casa, es preocupen de tots els dictadors i genocidis haguts i per haver-hi abans de preocupar-te, sobretot, del genocidi (bàsicament cultural, en aquesta època, perquè si l’assimilisme funciona no intenten l’extermini físic, molt més antieconòmic: amor d’amo, aigua en cistella…) que nosaltres mateixos estem patint com a poble, perquè és sobre el que podem actuar més directament i perquè es troba molt menys internacionalitzat que no pas uns altres amb molta més premsa, com ara el del Sahara o el kurd o l’indi (clar, amb tan poc sentit geoestratègic és normal que no n’estiga gens ni mica, d’internacionalitza t). Com va dir Macià o Companys, moltes nobles causes tenen a muntó defensors arreu el món, però la nostra sols ens té a nosaltres”.

 

 

En la Història, que és la prova del cotó-en-pèl, dissortadament, mai cap partit d’esquerra ha conduït de manera victoriosa cap independència europea.

 

Així que el missatge ultraesquerrà és el missatge que interessa als antiindependentiste s (PPSOE), els qui volen que fracassem en la nostra llibertat a través d’utopies somiarotllos.

 

Menys somiar i més calcular, menys dir pardalades i més estudiar les realitats de manera científica, menys ideologia i més metodologia.

 

Inclús els que es diuen independentistes tampoc no fan gran cosa per un independentisme realista i per prioritzar els drets civils dels autòctons. Sovint, qualsevol cosa els pareix més important que això. El problema és que molt jove independentista s’ho fa dir per reacció a l’espanyolisme, però d’independentistes poc. No tenen formació i els esquemes mentals que mantenen són totalment heretats de l’espanyolisme ambiental (colonitzats i regalimant autoodi).

 

 

No hi ha pròpiament una dreta independentista catalana (ni molt menys una extrema dreta). En les nacions normals o normalitzades o en vies reals d’independència existeix també una dreta igual que una esquerra. Vejam Flandes o Croàcia on fins i tot l’extrema dreta independentista ha estat forta tradicionalment.

 

De fet no hi ha hagut mai a Europa una independència realment duta per les esquerres. Les independències a Europa han vingut de la mà d’unions nacionals o del centre-dreta (i amb suport internacional, sobretot dels EUA). La Història és mestra de la vida, però no per als qui no volen aprendre i volen repetir sempre les mateixes cagades irresponsables i irreflexives.

 

Parlar d’independentisme d’esquerres, pràcticament, és parlar d’un impossible (a Europa, almenys) en tant que independència REAL, TRIOMFANT.

 

L’única independència d’esquerres que conec són les de l’Indo-xina. Ho-Txi-Minh, qui era marxista, tanmateix organitzà un pacte interclassista amb la burgesia nacional vietnamesa (contra els japonesos i els francesos). També Mao pactà amb la burgesia nacional xinesa i fins i tot amb un fatxa com Xiang-Kai-Xec (que era una mena de PP) contra la invasió japonesa.

 

Però la nostra Esquerra Independentista no tolera ningú que no siga d’esquerres de la manera més estricta. És ortodoxa, encarcarada, tancada de mollera. Pot avenir-se amb àcrates o amb comunistes espanyols però no amb independentistes no-esquerrans, els quals tracta automàticament com a heretges (“nazis”, en diuen alegrement i fraticida… després vénen els nazis de debò a donar-los llenya i no saben defendre-se’ n…).

 

De la mateixa manera, pretenen ser més esquerrosos i revolucionaris (i arrogants, i mancats de realisme) que Mao o Ho. Són joves i per això ho saben tot, i no atenen ni els consells assenyats per un Bloc Nacional de Papa Guia. “Lo más de lo más, oiga”

 

Què hi farem! No crec que vulguen la independència real, només anar d’indepes (etiqueta de moda) per a les festes de guardar i pegar quatre crits rutinaris espanta-iaies a les manis ensopides i repetitives que fan, que és cosa totalment distinta (i antitètica).

 

 

 

  1. Fa anys que penso així, ara be, no hagués sabut expresar-ho tant bé com vosté.
    En aquest sentit em miro esperançat a n’Alfons Lòpez Tena. Crec que ell representa l’independentista-model. Ara bé, el miro, perquè ben pensat, a un think tank t’hi han de convidar; no és un lloc on t’apuntis i au! I tampoc entenc com en la seva llista pública d’adherits VIP no hi figura gent que quadraria en el perfil: Salvador Cardús, per exemple… Davant un equip així, crec que cap català podria deixar de fer el que proposesin i ens demanessin.
    De fet fer un nou Estat suposa: crear un nou agent de Dret Internacional Públic (amb territori, població i govern), que el reconeguin les principals potències (EUA, Alemanya, G Bretanya…) i algun Estat rellevant en altres sentits (Ciutat del Vaticà, per exemple). El statu quo caldria que no fos tocat: si el territori pertany a la UE abans, entenc que hi continua pertanyent desprès, igual amb la zona Euro, NATO…És el que se’n diu successió entre Estats. Ens tocaria també la part proporcional dels deutes que te Espanya. En fi, que coincideixo amb vosté en que es de babaus demanar que en una nit els catalans tinguin: la independència, el socialisme col·lectivitzador, la legalització de les drogues, el reconeixement del matrimoni de tres persones, sortir de l’OTAN, declarar la guerra al yankee colonitzador, tancar les nuclears, il·legalitzar les gosseres i expulsar els escolapis ia altres ordres del territori català. Tot plegat rebaixa, caricaturitza i allunya la independència.
    Quina admiració em desperten aquells gravats amb els grans propitaris de les tretze colònies sobre un mapa conspirant contra sa Reial Majestat! I El Partit Nacionalista d’Escòcia i…
    En fi, he descobert el seu blog avui, però l’aniré llegint amb interès. L’he posat a “favorits”. Gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!