Com podrem reclamar el que desconeixem? Els estudiants israelians dediquen un curs sencer a estudiar la Xoà (l’Holocaust), amb viatges als camps de concentració de Polònia. Ells saben com reclamar els crims que patiren. Els idiotes (mot que prové del grec clàssic i que hi té el sentit d’egoistes, ignorants i despolititzats) dels catalans no sols desconeixen exactament en què van consistir els genocidis espanyols (neteja ètnica contra població civil) a costa de la nació catalana (especialment durant la Guerra dels Segadors i la de Successió), sinó que ni tan sols els historiadors o els partits pomposament autoconsiderats independentistes s’hi interessen gens ni mica, tot col·laborant a esborrar la història i la memòria dels nostres màrtirs. Com podem donar a conèixer la nostra causa amb semblant ineptitud, mandra i curtesa de mires?. Com gosem queixar-nos dels espanyols si els ho posem tan fàcil? Per això afirm que, quasi sempre, els planys catalans sols són, efectivament, victimisme barat: ens planyem del que ens fan però no diem que els deixem la casa oberta, que som uns ineptes i uns mandrosos, que realment no estimem les nostres coses, perquè si ens les estimàssim, en lloc de fer de ploramiques ridículs, treballaríem en els punts que estratègicament hem de menester per a sobreviure.
El 12 de gener de 1706 representa, tot i el tràgic desenllaç d’aquella jornada, una de les pàgines més brillants de la història de Vila-real; els vila-realencs d’avui dia podem estar ben orgullosos de la gesta dels nostres avis, els quals únicament van poder ser derrotats mitjançant la més miserable de les traïcions… Repassem un poc la història: el Conde de las Torres, un altre “dimoni emplomat” i “incendiari malabava”, volia fer-se perdonar antigues vel·leitats austriacistes i va suposar que les convulsions creades per la revolta antisenyorial dels maulets li facilitarien guanyar el Regne de València per a la causa borbònica; però, veient que els únics resultats de la seua ràtzia eren sengles fracassos a Peníscola i Sant Mateu, i adonant-se’n del perill que corria la seua reputació, necessitava urgentment un triomf fàcil i va elegir com a víctima de la seua venjança el nostre poble (que es trobava indefens, sense guarnició militar i sense més protecció que la fèrria voluntat de resistència exhibida pels seus habitants). Això no obstant, després de tot un dia d’incessant combat, en el qual ancians i dones es van batre amb el mateix coratge i efectivitat que els joves miquelets, l’exèrcit castellà -a pesar de gaudir d’una aclaparadora superioritat- només va poder doblegar l’acarnissada defensa dels vilatans valent-se d’un deshonrós ardit: pretextant raons humanitàries (que els seus ferits pogueren rebre millor atenció mèdica) va aconseguir que li obrírem les portes i -ai!- va desencadenar un espantós carnatge… Segons la pròpia declaració d’un cronista botifler, “entraron por todas partes matando, quemando y saqueando: ni las venerables canas del decrépito anciano, ni el tierno carmín de la ruborosa doncella, ni el llanto de la madre cariñosa que apretaba contra su seno el hijo de sus entrañas, ni el sagrado recinto de la casa del Señor pudieron detener en su sed de venganza a la desenfrenada soldadesca”. Més de 300 morts i uns 200 presoners (és a dir, una quarta part del cens de l’època), a més de l'”universal incendi”, provocat de forma absolutament gratuïta quan ja havien acabat la batalla i el saqueig, és el balanç d’aquella trista acció, que havia de servir de “general escarmiento” per a tot el país: després d'”el desgraciat cas de Vila-real” totes les viles austriacistes ja sabien què podien esperar del Borbó.
Vila-real fou arrasat el 12 de gener del 1706: El comte de las Torres, qui baixava amb el seu exèrcit després de fracassar en la presa de Sant Mateu (Baix Maestrat), se’n ve els dies previs cap a la Plana, on el partit pagesívol i antifeudal maulet és majoritari, i pretèn atacar Castelló, on “acudía toda la gente foragida y revoltosa; y que en caso de querer entrar en Castellón las tropas del Rey, naturalmente hubieran sucedido muchas desgracias, porque los advenedizos micaletes y voluntarios habrían intentado hacer frente a la tropa reglada; y ésta irritada…la hubiera entrado a la fuerza con estrago…” (Pare José Vela), però el comte vol arribar a València i no s’hi entreté. Tanmateix té problemes en passar vora Vila-real, vila maulet (n’Anglesola hi és el cap dels maulets, ara no n’hi queden, d’Anglesoles, es degueren exiliar cap a Austria o Itàlia) i finalment l’atacà en una duríssima batalla al llarg de la vesprada. “Después de una desesperada lucha entre los vecinos de Villarreal, que eran partidarios del archiduque D. Carlos de Austria, y las tropas borbónicas al mando del Conde de las Torres, asaltan éstas la villa, pasando al degüello á los que pudieron, saqueando las casas y templos é incendiando la población. 272 heroicos villarrealenses quedaron muertos en las calles, entre ellos 7 clérigos y 7 mujeres. Las tropas se llevaron más de 200 prisioneros…El convento de monjas dominicas fue también saqueado, del cual se llevaron 9 arrobas de plata de la comunidad y de los particulares que la había depositado allí…”. Hi lluiten des d’ancians a jovenetes, un capellà -mossèn Tomàs Cabrera-, des de l’escala de l’antic palauet del C/Major, matà a trets 30 soldats estrangers que calaven foc a les cases (això demostra un camí més la gran implicació de tot el baix clergat dels Països Catalans en favor de l’arxiduc i dels furs); una dona mata d’un cop de còdol el comte de la Rosa. Entre els borbònics moren més de 500 soldats (molts bascs, i també castellans i segurament francesos), la qual cosa demostra el tremp i la ràbia del bàndol maulet. El poble queda quasi tot arrasat i cremat, d’on els ve el malnom antic de socarrats (jo encara l’he sentit dir popularment, però ja poc).
En la retirada, el comte de las Torres se’n porta més de 200 vilarealencs presoners cap a Requena (la Castella fronterera), on sols n’arriben 145, potser assassinats per represàlies i males condicions. Són tancats dins el castell de Requena i, més tard, intercanviats per hostatges botiflers (de beatiful flower: el regne valencià arribà a tenir virrei aliat anglès, el general Peterborough; el “popular” Mambrú també era un general anglès d’aquesta guerra: Malborough, vencedor de Blenheim). Cal dir que de Requena és la perversa Maria Consuelo Reyna, la ultra catalanòfoba que, durant 25 anys, ha bombardejat el País Valencià amb els seus torpedes des de Las Provincias, i des d’un altre diari que crearen amb l’ajut dels seus valedors políticoeconòmics.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!