MANCA D’AUTOCRÍTICA, TEORICISME SENSE PRÀCTICA. PSEUDOINTERNACIONALISME
“Al cap i a la fi tu ets un altre maó en el Mur…Tot era al capdavall una altra rajola en el Mur” (“Another brick in the Wall –2ª Part, The Wall”, de Pink Floyd).
“La generació del Maig del 68 va ser més hàbil per a enderrocar que no pas per a construir” (Yago de la Cierva).
“La manifesseria em dóna malícia tant com els pecats, però sobretot els emplastres en els afers públics dels quals no deriven sinó mals per a milers i
milions d’éssers” (Johann Peter Eckermann, 1792-1854, escriptor alemany).
“Sols dic que tot el moviment per una Constitució va en una direcció errada. El poble no vol cap Constitució, i aquells que recorren a l’agitació en
favor d’aquesta fita no coneixen el poble. Per més que professin
estimar-se’l, en definitiva se’n fumen; simplement el menyspreen. El
poble sols vol una cosa, ço és: terres” (Lev N. Tolstoi, 1828-1910, autor rus noviolent, cristià i socialitzant, entrevistat per Harold Williams, 9·2·1905).
“Tothom hi preferia un tipus de debat intel·lectual que no tenia aplicació en cap societat de les que jo coneixia. Tractaven de ser molt refinats, i
ideaven polítiques i portaven oradors invitats; però no eren reals.
Donaven la impressió que, en realitat, tant els feia allò que succeís
fora de la Universitat, mentre tinguessin alguna cosa de què
parlar. Hi havia més política de veritat en la “Societat de Música
Popular” que no pas en cap dels partits” (“El preu de la meva ànima / The Price o f my Soul”, 1969, de Bernardette Devlin, *1947, líder socialista nordirlandesa).
“Si, sobretot, els qui estan posseïts d’un esperit destructor i estèril, volguessin infondre a la nostra pàtria l’esperit nihilista que respiren, si reeixissin en sa empresa, destruït l’antic esperit català i infús el nou, tindríem en realitat una transsubstanciació de la pàtria. Mes, com els tals no posseeixen una vertadera substància, essent una pura privació, plena de personals concupiscències, el que ens quedaria fóra un nom buit de tota realitat, la supressió dels sentimetns patriòtics, o sia la fraternitat universal igual a zero” (“La tradició catalana”, cap. II, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, bisbe cofundador del catalanisme modern).
Per a qualsevol dels més de 30.000 infants que moren cada dia de
desnodriment al món, la fraseologia esquerrana i anarca contra “el
paternalisme” dels qui intenten alimentar-los sols és feixisme i una
excusa més per a l’Holocaust que estan patint. Aquests progres
simplement els estan deixant morir, sense fer res concret més enllà de
discursos autoexculpatoris acusant de tot al capitalisme. Segur que
aquesta colla de progres catalanets que van de rojos i anarcos seran
dels qui viuen en casa bona (St. Gervasi i C/Jaume Roig, potser) i
tenen com recança de veure pobres, ells que van de marca i beuen vins
exquisits per a bufar-se les nits de xirinola. Solució: que pagui la
Generositat de Catalunya la tranquil·litat de llurs consciències
recollint tota la misèria del món sencer i tots comunistes (dins un
ordre, és a dir, ells en llur torre d’ivori) a fi que l’Estat solucioni
els problemes sense haver-hi ells de despendre un euró. La caritat, que
la faci l’Estat (socialista). Ells tenen la boca –fluixa- a l’esquerra
però la cartera sempre ben a la dreta. El feixisme (i l’opressió en
general) és la terrorífica materialització en negatiu de l’horrible
hipocresia i de la inconseqüència extrema, en algunes èpoques, dels qui
es diuen progressistes i revolucionaris.
És més fàcil parlar “solidàriament” de tots els països en problemes,
d’anar a salvar tot el món, per una senzilla raó: perquè és impossible,
i així tens la coartada per a no fer res. Per això aquest pensament
“progressista” té tant èxit entre el catalanam i especialment entre
l’esquerrà: és una coartada per a la passivitat, el plany, el
victimisme i la inutilitat.
NACIONALISME I TEMA SOCIAL
«És curiós que els més culpables acusin els més innocents. L’esquerra espanyola s’avé perfectament amb el colonialisme i està ben disposada a fer
costat a les organitzacions dretanes i alguns cops neofeixistes que el
defensen i, per tant, a ajornar la lluita social que és la raó primera
de la seva existència, puix que també per a ella la unión sagrada té
prioritat sobre el conflicte entre classes, la solidaritat proletària,
l’internacionalisme que en
la seva versió correcta no consisteix pas en l’asserviment de
comunitats més indefenses, en la imposició d’una cultura pretesament
“superior”. Tota aquesta gent amb tanta poca capacitat de comprensió
quan se’ls toca allò que tossudament tenen per seu, bé són favorables a
la descolonització quan afecta d’altres Estats, i així la veurem
promoure campanyes de solidaritat i constituir comitès d’ajuda als
oprimits d’indrets llunyans mentre donen llenya als qui tenen més a
prop i a favor dels quals, per aquesta raó de proximitat, podrien
emprendre accions eficaces en lloc de fer-los la traveta» (Manuel de Pedrolo).
ANTIAMERICANISME
“Matar americans i aliats seus, civils o militars, és un deure per a tot musulmà”, diu la cèlebre fàtua del 1998. Alegrar-se per la desgràcia dels
americans, somriure quan són atacats, pensar que ho mereixien, sembla
el deure de tot bon burgès europeu i de tot progressista. Imbècils” (Oriana Fallaci).
Moltes crítiques antiamericanes viscerals són ben hipoòcrites: si el
que critiquen a Occident i als USA ho criticassin en algun país islàmic
, els Bin Laden ja els haurien tallat el cap. Més barruts que mil
negres cantant l’only you. No eren tan antireligiosos aquest
progrepihos?
Cal dir que mentre Anglaterra abolí la tracta el 1814 i els EEUU en
1855(amb guerra civil i tot), el Vaticà no abolí l’esclavatge fins al
1875 i Espanya el mantingué fins als 1880 i encara quan la
independència de Cuba en quedaven (com és costum de la picaresca
espanyola que es passa les lleis progressistesper sota cama). Hi ha
molt d’antiamericanisme progre dient que els anglosaxonssón racistes i
esclavistes, però aquests ignorants el que no saben o no volensaber és
que els espanyols sempre han estat més racistes i més esclavistes.
Quehi hagi més mestissatge a Hispanoamèrica té a veure amb violacions i
calenturessexuals, no tant en falta de racisme.
CRISTIANOFÒBIA, ANTIRELIGIOSOS, MENJACAPELLANS.
“El món, tal com és, no pot ser el lloc (global) del regne de Déu (1ªCorintis
15:5). Ha de ser del tot capgirat. Hi ha una alienació fonamental que
no permet una bondat perfecta, una identitat plena ni una absoluta
felicitat. Realització i alienació hi caminen sempre plegades. D’ací
que, per molt optimista que sia la fe cristiana, haurà de predicar
sempre, i també la paciència de suportar i acceptar l’inevitable i ens ensenyarà a ser autocrítics
(…). Se’n dedueix la permanent actualitat de la teologia de la creu que sempre denuncia l’optimisme desmesurat” (“Parlem de l’altra vida”, Leonardo Boff, *1938, teòleg brasiler expulsat per l’actual Inquisició vaticana).
“Tampoc no és pas arribat el moment (de regeneració) dels nostres països (occidentals): és menester que hi passi la guerra, que ja no pot trigar gaire,
l’han merescuda tant que és inevitable. Després potser escampi
l’horitzó. I per ventura arribi un temps en què deixin de semblar
rebels a tota llei civil i enemics del gènere humà els qui volen fonamentar llur pau damunt els principis de la justícia i de la caritat”
(Giuseppe Giovanni Lanza del Vasto, 1901-1981, deixeble cristià europeu
de Gandhi, a “Peregrinatge a les fonts”, Vasto, poc abans d’esclatar la
2ª Guerra Mudial, hivern 1937-1938).
“El socialisme no és sols un problema laboral o de l’anomenat quart estat, sinó que és en primer lloc un problema d’ateisme, de la contemporània
presentació de l’ateisme, el problema de la torre de Babel, bastida
expressament al marge de Déu, no pas per atènyer el cel de la terra
estant, sinó per abaixar el cel a la terra” (“Els germans Karamazov”, Fiodor N. Dostoievski, 1821-1881, escriptor rus).
“Fracassat com moviment socialista revolucionari —i encara com reformista,—arreplegà la base electoral en els sectors més estantissos del proletariat i de la classe mitjana que van definir els trets de formiguetes pràctiques i de partit municipal que li va atribuir Lisandro de la Torre amb
encertat diagnòstic: una mena de quaquerisme de virtuts passives amb
solucions cooperatives, que era l’única cosa que el distingia dels
vells partits
governants….En la rebotiga de la farmàcia pobletana l’idoni de corbata voladora parlava malament del capellà i amenaçava amb un socialisme internacional per a quan el poble s’hagués preparat culturalment, davant el somriure encoratjador del comissari i dels veïns respectables que estaven ben amatents per a un futur que s’assegurava remot” (“El medio pelo en la sociedad argentina”, Corregidor, 2000, d’Arturo Jauretche, 1901-1974, escriptor i polític argentí).
La religió és una part consubstancial de tot l’huma. Ignorar-la no és
pas cultura (“la Cultura és la Ignorància”, del Ministeri de Cultura
orwel·lià a “1984”) com pensen la progressia, és part de la ignorància
i de la manca de perspectiva. És una arbitrarietat i simple prejudici
convertit en senyal d’identitat progre. Quant a la República Espanyola
fou anticlerical, però els qui cremaven esglésies i afusellaven
capellans eren majoritàriament de la CNT-FAI, encara que també n’hi
devien haver de republicans anticlericals rabiüts. Curiosament en
l’etapa stalinista (Negrín) foren restaurades parcialment les
llibertats religioses i de culte, de cara a l’exterior, ja que la
persecució religiosa del 36-37 (amb unes 20.000 víctimes a la zona
republicana) permeté una gran campanya del Vaticà a França, Anglaterra,
Itàlia i Alemanya contra la República que fou determinant a l’hora de
negar-se a socorrer-la les democràcies i a l’hora de donar suport a
Franco per part dels feixistes. I és que la ruqueria antireligiosa
sempre té un cost enorme i enormement sanguinari en tots els aspectes,
malgrat que els nostres irresponsables antireligiosos se’n fumin i es
pensin que això no és res. Són aquesta mena de gent la que preparen les
catàstrofes històriques que patim i que podem patir en un futur. La
progressia és mediocrement hedonista, és a dir, no té perspectiva. Per
això menysprea la fe: simplement no la concep perquè la fe implica una
certa negació de si mateix (de l’egoisme, del “parer” immediat, de la
comoditat, etc.). Així que la caricaturitza. Al meu parer això és
negatiu, però també crec que fa de contrapès als integrismes (no sols
musulmà, també cristià, etc.). En realitat la democràcia es manté per
un cert equilibri de maldats integristes enfrontades que no volen
encetar una guerra civil oberta. Són massa còmodes i covards com per a
ficar-s’hi. Quan el futurisme social parla d’un món millor i d’un altre
món millor possible, en parlar col·lectivament i en abstracte, tendeix
a presuposar-ho com a imposició a la col·lectivitat. Dissortadament és
així: teòricament, estan predicant el Bé –un concepte dissecat i boirós
de Bé- per damunt la llibertat individual. És una mena de subtil axioma
inconscient de la Dictadura del Proletariat, ço és, de l’estalinisme.
En els textos bíblics, Déu, en canvi, planteja la llibertat de fer el
mal i de no creure fins i tot en Ell, perquè sap que el món millor no
pot ser mai una abstracció, una il·lusió a la totalitat, sinó sols la
suma dels amilloraments individuals reals, és a dir, de la llibertat de
consciència per a fer el bé amb maduresa, en comptes d’autoexcusar-se
en ens abstractes i lemes grandiloqüents de supostes bones intencions
de gent que normalment té massa mandra per a fer el bé concret i real i
una boca massa gran per a vomitar el sentiment de culpa per les
injustícies mundials en forma de clixés de consum fàcil.