A sol ixent de l'Edèn

“Nosaltres partim de la convicció dels vicis profunds que manté la política
d’esquerres. I d’aquests vicis, en denunciem per damunt de tot, tres: la
confiança cega en el progrés [us sona, allò de progressistes?]; una confiança
cega en l’encert i en els reflexos de les reaccions que es formen en el si de
les masses; una confiança cega en el partit” (Tesis sobre la filosofia de la
història, Walter Benjamin, esquerrà alemany, Quaderns republicans de l’ACR
Constantí Llombart, 2007]

“Per aquella època, el nazisme exultava imponent. Tenia 107 escons al
Reichstag. Dominava el carrer. La seva premsa era brava i genial en l’atac sens
escrúpols. La seva administració i organització, exemplars. Anava cap al poder a
bon pas. La ponderada premsa governamental, de redacció molt acurada, incapaç de
calumniar, i moguda per ressorts d’humanisme massa vulgars per encandilar les
masses, hi oposava un dic ben fràgil” (M. Penella de Silva, “El nombre 7”,
llibre reportatge d’un periodista català republicà en Alemanya entre els anys
’20 i ’40).

La dreta va amb mala idea perquè sap com és la política real. La progressia
té mala idea perquè va de resabuda, però per malfeineria no sap aplicar-la i es
conforma amb el plany. De tres pecats (la supèrbia, la malícia i la malfeineria)
es configen una virtut imaginària (l’ètica). L’autoengany, doncs, no sols hi és
doble, sinó que va en direcció totalment contrària a la crua realitat.
L’esquerra s’estima ajustar la realitat als propis prejudicis i rutines,
després no li surten els comptes i encara s’enrabia més. Per això sempre
fracassa. És incorregible en els partits presos, com en una llarga tautologia
d’Alzheimer irreversible. I si els critiques, automàticament ja ets un fatxa.
Viuen en un món sol·lipsista i es creuen ser els supermans en versió roja.
Igual que abans veien “rojos” o “maricons” per tots els racons, ara veuen
“fatxes”. La nostra progressia ha fet el miracle (inventat, perquè dels fatxes
de veritat no se n’ocupa: els té por i en fuig) de “la multiplicació dels fatxes
i dels nazis” entre tot allò que no repetesca -sense pensar més- llur
doctrineta, com a lloros, pels segles dels segles.
La malfeineria és un vici que esquerraneja de la mateixa manera que
l’avarícia dretaneja. Els uns no arriben a avariciosos perquè són mantes i volen
subvencions i ajudes, els altres no arriben a mandrosos perquè necessiten
despavilar a fi de poder tenir calers i dominar. Duu el seu temps copsar com és
l’esquerra de mandrosa.
Els progres diuen que ajudar és paternalisme, més que
res, perquè ells tenen el cor (la llengua) a l’esquerra i la cartera a la dreta,
mentre els qui ajuden de debò tenen la cartera més a l’esquerra encara que el
cor (la llengua) no la solen tenir tan a l’esquerra com ells. Així els progres
demostren el que són: l’esquerra barata de barra de bar.

“A força de voler costi el que costi que la realitat s’acomodàs a a llur
visió ideologitzada, no han vist venir pel carrer l’altra generació” (Robert
Armogathe, a “Le Monde”).
 “Una ignorància absoluta no és pas el mal major ni el més terrible, ho és
manta més un munt de coneixements mal païts” (Plató [de ver nom Aristocles],
427?-347 a.C., filòsof idealista grec, mestre d’Aristòtil).

“El problema dels nostres temps és que el futur ja no és el que era” (Paul
Ambroise Valéry, 1871-1945, poeta i assagista francès).

“Cal aprendre a desconfiar dels predicadors de toleràncies perquè en ells
s’hi reflecteixen les modernes dictadures” (Joan Borda, poeta mallorquí).

Massa sovint la progressia no té gens clar què és la llibertat d’expressió:
el dret d’expressar-se per als qui no pensen com tu. Igualment que la llibertat
és expressar el que trobes just i vertader allà on no volen sentir-ho.
Prou
esquerrans s’escaroten fins i tot violentament quan critiques coses que, al meu
entendre, no tenen en realitat base i són simples supersticions modernes o
progres, al nivell que la gent humil pot creure en miraclers, etc.
Naturalment que la immensa majoria de la gent no fan gairebé res de pròpia
iniciativa ni se sacrifiquen fora de l’estrictament acceptat socialment, ser una
absoluta mediocritat és allò que s’estila sempre, i eixir-se’n és sospitós, i
més a Espanya, amb un rerefons mental amb tants segles d’Inquisició. Qui sap que
no s’esforça gaire i els altres el tenen per home esforçat, li fan entendre que
els qui se n’admiren encara s’escarrassen menys. Quan una persona diu que “tor
mundo e güeno” vol dir que ell se n’aprofita. Els qui no se n’aprofiten i
penquen, no tenen mai una concepció tan triomfalista i idíl·lica de la gent, i
per això solen fer-se de dretes (tips). La ganduleria i la fantasmeria
esquerranegen, mentre que l’avarícia dretaneja (a voltes no, però és quan
l’esquerranisme és simple parauleria. La gent rutinària, amb mandra per a pensar amb dades actualitzades, creuen
abans els dogmes de sempre (que aporten l’aplaudiment fàcil en el propi medi)
que no pas les dades o el que tenen davant el nas. Eixe és el problema de la
gent corcada pels dogmes políticament correctes de 20 ó 30 anys arrere. Són
reaccionaris perquè pensen en realitats sociològiques que ja no existeixen així
i a més ho fan per mediocritat: per ser acceptats en una subcultura, la d’ells,
la progre. La dreta sol ser molt realista perquè té un fort component del món
dels negocis i de rics de tota la vida i no fa política amb ètica perquè sap que
la política s’hi avé molt poc i malament. En canvi, l’esquerra i el dogmanisme
del Políticament correcte pretèn casar política amb ètica, però quan olora
poder, se li n’entren els despavilats arribistes que sí que són realistes. Si ara vingués en Ramon Muntaner a muntó dels nostres “indepes” de corral
li dirien nazi oldfashioned, si vingués Llull el menysprearien per ser cristià,
si vingués Gaudí li dirien boig i beat i si vingués Macià li retraurien que
havia estat militar espanyol, però si vingués Hitler o Franco amb la falç i el
martell o amb l’A anarquista molts esquerranosos els seguirien ben pagats. Tenim
una gent aferrada a les etiquetes: idòlatra de pins perquè no arriben a més,
així s’estalvien comprovar les coses i pensar-se-les. Quan els vinguin els
problemes, ja els tocarà pensar, però aleshores no sabran i ficaran la pota de
manera catastròfica.

“Aquest detestable conjunt de normes de comportament social conegut pel
“políticament correcte”, que barons i dones s’obstinen a respectar i a practicar
en aquesta època de consensos i d’abandó d’ideals i d’utopies en nom del més
brutal pragmatisme” (Boris Candia).

Talment tenim eixes contradiccions tan pintoresques del i de la progre que
es proclamen alhora feministes i promusulmans, que ja em contareu això com t’ho
pots agafar. Això els passa perquè van de compassius per la vida però en fals
(d’autocompassius, més aviat): pensen que tot opressor té sempre la culpa, la
qual cosa no és així, ja que els opressors, bàsicament, s’aprofiten dels pecats
i incompetència dels oprimits. Per això els oprimits solen ser tan poc
autocrítics i tan ploraneres, alhora que dropos, decadents i una estranya
combinació d’irresponsabilitat violenta i embogida amb covardia mesquina. La progressia fomenta l’individualisme, la manca de compromís o de
coresponsabilitat, el subjectivisme, l’eticisme superficial, molt ensopit i a
més purament teòric. Això ve de la mà de la manca de treball constant i aquesta
mancança duu a la ignorància sobre els mecanismes del canvi social real. La
ignorància implica la derrota davant els més treballadors i millor formats. La
derrota ens porta a la colonització i a l’explotació, les quals porten
normalment més ignorància, tot tancant el cercle de subdesenvolupament nacional
català. Els qui es diuen nacionalistes i no treballen –la gran majoria- ho volen
arreglar fent victimisme en comptes d’endreçar el mal treball o la manca
d’esforç. Però tal faràs tal trobaràs, l’autoengany és un tret miserable del
gauchisme infantiloide que encara raja a dojo perquè emmascara la malfeineria i
la irresponsabilitat massives. Els qui sofreixen els aspectes negatius de la
immigració són els qui, com era de tèmer, es feixistitzen: no
pas, és clar, els universitaris i progressia, que conviuen en bones condicions
amb estrangers (universitaris, ONGs i viatges). Però aquesta progressia
esquerrana viu en realitat en un ghetto daurat i no pateix directament de manera
tan clara el que pateixen les barriades obreres europees que voten partits
racistes, farts de drogues, robatoris i prostitució (conseqüència de la
marginació social d’una immigració no integrada).

 “Quan el relativisme moral és absolutitzat en nom de la tolerància, els
drets bàsics són relativitzats i la porta al totalitarisme queda oberta”
(Cardenal Ratzinger).

SNOBISME: SOFISTES, APROFITATS I FANTASMES.

“N’hi ha qui es fica unes ulleres de sol per tenir més carisme i simptomàtic
misteri” (Franco Battiato, cantant italià).
 “És important mantenir una ment oberta, però no tant que et caigui el
cervell a terra” (Stephen A. Kallis, Jr.).
 “El camí més curt per arruïnar un país és dar-lo als demagogs” (Dionís
d’Halicarnas, s. I a. C., retòric grecoromà).
 “Agafem un nin malcriat i progre, que sia còmode i fàcil de dur
(conformista en el fons) i, potser, tinguem l’ideal ètic que Fernando Savater
expressa en «Etica para Amador»” (Gustavo Querejeta, arciprest de Pueblanueva).
 “Estic cada volta més convençuda que aqueix home és perillós…El peix gran
se n’engul el petit, i qui és molt fervent pels drets del poble, quan li és
concedit el poder, està com ansiós per les prerogatives del Govern” (Abigail
Adams, lletra a John Adams, el 27·11·1775).

“Que poc que costa fer castells a l’aire i que n’és de car destruir-los”
(François Mauriac, 1885-1970, novel·lista occità catòlic i progressista).

“El vescomte, que mai no l’havia vist, comprengué de seguida que aquell
jacobí era menys terrible que les paraules que deia” (“Guerra i Pau”, 1866, de
L. Tolstoi).

Els dropos i arreplegats tendeixen a considerar-se esquerrans i
socialistes. Els avariciosos solen ser de dretes. A muntó vicis “tenen
ideologia”, i també prou virtuts. Els esquerrans no solen ser avariciosos per
malfeineria, de fet no solen tenir-hi gaires ocasions tampoc. Igualment els
dretans poden ser avariciosos per ser més actius. El mòbil que tenen és
l’ambició. Sovint les aparents virtuts no són sinó manca de motivació i d’ocasió
per a caure en el vici corresponent i la gent sol debatre’s entre un vici i el
vici oposat i es pensen que és virtut la manca del vici al qual no arribem.
 
MARGINALISME, FREAKIES, “ANTI-TOT”.

“La maniobra d’integració autonomista de l’independentisme porta aparellada,
com a segona resultant, l’intent de marginació dels no integrats, els quals, en
no sotmetre’s al joc electoralista convencional, són condemnats a una política
d’estigmatització i d’aïllament social. En aquesta situació, hi ha el perill que
l’independentisme es nodreixi de gent més preocupada per les seves pròpies
marginacions i frustracions que pels problemes reals del poble català i per la
lluita independentista catalana. Així veiem, de vegades, que sota la capa d’un
‘independentisme radical’ s’aixopluga gent desqueferada, problemàtica i
vocacionalment sense ofici, que fa bandera, potser sense saber-ho, del vell
eslògan classista ‘fruir sense produir’. Aquest independentisme es caracteritza
per fer seguidisme de lluites esquerranistes d’arreu, com més lluny millor,
enmirallant-se en aquestes i defugint i criticant la lluita patriòtica catalana,
a la qual fan un magre favor, en tant que la seva
pròpia imatge ha estat aprofitada, sovint, per desprestigiar
l’independentisme….” (Josep Guia.’Sense integració autonomista ni marginació
social’. “Lluita”, 4·2001).

“La Llibertat és poesia, és prendre les llibertats amb les paraules, trencar
les regles d’un discurs normal, violar el sentit comú” (Norman O. Brown,
-1913-2002, filòsof americà).

“Quan hom proclama la terra com a realitat darrera, quan el poder de l’homé
és considerat com el factor decisiu de tot, apareixen utopies que prometen el
cel i duen l’infern, anuncien solidaritat i assoleixen solitud, proclamen un
ordre nou i, un món nou però no ens treuen l’amarga sabor de les coses
velles…” (“Parlem de l’altra vida”, Leonardo Boff, *1938, teòleg brasiler
expulsat per l’actual Inquisició vaticana).

Entre allò horrible –dretes espanyoles- i allò impossible -utopies
inconcretes i desgavellades- sempre triomfarà l’horrible. Per a la nostra
esquerreta radical, tothom és nazi i fatxa, excepte ells que són guais, follen i
fumen canuts escoltant música guai, i ja està. Pràcticament no donen per a res
més. Bamby i Caputxeta eren molt més crítics i antisistema que aquests. Madurar
significa deixar de tirar les culpes a tercers i assumir la pròpia
responsabilitat històrica. Ser honests i voler veure –tenir el valor de voler
descobrir- la llei de l’embut privilegiada que encara volem mantenir per a
nosaltres mateixos oblidant els quals vénen darrere o els qui vénen darrere dels
qui vénen darrere. No fer-ho així, només demostra que no hem sortit encara del
panfletarisme estèril i perillosament incendiari. Les solucions reals a la
qüestió migratòria no passen, en allò bàsic, en cap moment, pel que semblen ser
les reaccions lògiques immediates: l’esquerranisme, el just
reivindicacionisme social, el moviment antiglobalització, la reivindicació
universalista i del mestissatge: és una mica més complex, menys simplista. Cal
anar amb a muntó de tacte i calibrant molt bé els passos, ja que és un terreny
sistemàticament minat per l’enemic.