“INDEPES” CATALANS
“De vegades converso amb persones ben proveïdes de capacitat crítica , però que renuncien a l´exercici d´aquesta facultat de seguida que es tracta del seu grup, del seu partit. Es produeix una estranya obcecació que falseja del tot la crítica a què sotmeten els altres. Encara que sembli mentida, troben impecable l´actuació dels seus quan no ha menat, objectivament, a cap resultat positiu. Sembla que creguin que els errors dels altres asseguren automàticament els seus encerts.
Amb persones així es difícil dialogar-hi encara que comparteixis les seves idees, encara que persegueixis els mateixos objectius. ¿Com poden ser tan intractables sobre els camins que condueixen a la finalitat desitjada? Tinc la impressió que l´independentisme està ple de gent d´aquesta mena, dedicats al conreu d´una infal·libilitat que no ha d´envejar res al vicari de Roma, amb la diferència que l´hoste del Vaticà la reserva per a rares ocasions, mentre que aquests independentistes en fan un ús diari” (Manuel de Pedrolo, escriptor independentista català. “Darrers diaris inèdits”, Ed. 62).
“La maniobra d’integració autonomista de l’independentisme porta aparellada, com a segona resultant, l’intent de marginació dels no integrats, els quals, en no sotmetre’s al joc electoralista convencional, són condemnats a una política d’estigmatització i d’aïllament social. En aquesta situació, hi ha el perill que l’independentisme es nodreixi de gent més preocupada per les seves pròpies marginacions i frustracions que pels problemes reals del poble català i per la lluita independentista catalana. Així veiem, de vegades, que sota la capa d’un ‘independentisme radical’ s’aixopluga gent desqueferada, problemàtica i vocacionalment sense ofici, que fa bandera, potser sense saber-ho, del vell eslògan classista ‘fruir sense produir’ . Aquest independentisme es caracteritza per fer seguidisme de lluites esquerranistes d’arreu, com més lluny millor, enmirallant-se en aquestes i defugint i criticant la lluita patriòtica catalana, a la qual fan un magre favor, en tant que la seva pròpia imatge ha estat aprofitada, sovint, per desprestigiar l’independentisme ….” (Josep Guia.’Sense integració autonomista ni marginació social’. “Lluita”, 4·2001).
La independència, per als nostres independentistes, no és quasi mai rellevant i sempre es pot deixar “sine die”. Per a l’any 3000 potser? Ara n’hi han qui diuen que per al 2014…però, què fan per a preparar-la? On és la unitat en un moviment de masses independent de la politiqueria poltronera o del marginalisme hiperideologitzat?. Fan com eixos partits reaccionaris llatinoamericans que es diuen “revolucionarios” i són de l’oligarquia. Prometen, prometen i no s’ho agafen mai seriosament, clar. Demagògia. Per favor, no us digueu revolucionaris ni molt menys independentistes. Digueu-vos festers, esquerrosos, potser. En fi, molts d’aquests tenen el cor a l’esquerra, segurament, però la butxaca ben a la dreta i el cap en unes altres coses “més importants.
Estimem Catalunya segons els diners, esforços i temps que hi dediquem. I podem saber l’èxit aproximat dels nostres esforços segons els diners, temps i esforç que dediquem els independentistes col·lectivament a ajudar altra gent d’una manera pràctica i real. La mentida i el patriotisme en fals també haurien de quedar en clar als nostres propis ulls. I reflexionar prenent solucions més realistes, pràctiques i esforçades.
Més radicalitat no és sinònim de més eficàcia. A mi no m’interessa ser més o menys radical, simplement allò que calgui en cada moment per a ser eficaç.
Qui vol arreglar-ho tot arreu el món i en casa d’altri, no arranja res de sa pròpia casa, i això és el que fan els catalans en general i els independentistes en particular.
Mentre els independentistes com a col·lectiu no sien la part més centrada, amb més perspectiva i autoconfiança i amb millors contactes de la societat catalana, la independència no tindrà futur i més valdrà no encetar aventures que debilitin encara més el projecte. L’única solució possible és canviar el xip victimista-dropo-romanticoide-somiatruites que tenim ficat a la testa. I el principal problema no són pas tant els espanyols, com els nostres cervells i, encara més, els nostres cors. Com deia la “preicadora” Maria, a l’espectacular i corprenedor film “Metropolis” (obra mestra del neorealisme alemany dels anys 20), de Fritz Lang: “Ein weg mit herze”, “Un camí amb cor”.
A l’Estat espanyol sempre hem tingut llargs períodes d’opressió oligàrquica amb breus flamerades revolucionàries perfectament eixorques, ja que aquests “revolucionaris” sols estaven moguts per l’odi, per a destruir i assassinar tirans, però no per a bastir cap llibertat sòlida. Els qui parlen a favor de l’odi formen part d’aquesta púrria ruïnosa que ens relliga al cercle viciós de l’opressió. Tot just per això l’Estat espanyol sempre està provocant racistament els pobles que va conquerir.
Inclús els qui es diuen independentistes tampoc no fan gran cosa per un independentisme realista i per prioritzar els drets civils dels autòctons. Sovint, qualsevol cosa els pareix més important que això. El problema és que molt jove independentista s’ho fa dir per reacció a l’espanyolisme, però d’independentistes poc. No tenen formació i els esquemes mentals que mantenen són totalment heretats de l’espanyolisme ambiental (colonitzats i regalimant autoodi).
Gràcies a l’ajut anglès s’independitzà Veneçuela i la major part de l’Imperi castellà a Amèrica (mentre a Europa els anglesos ajudaven els espanyols contra Napoleó, a Amèrica ajudaven els criolls contra els espanyols: això és diplomàcia d’agranar cap a casa, òbviament). I gràcies als USA, Cuba, P, Rico, Filipines deixaren de ser colònies espanyoles. Gràcies als USA s’independitzà Irlanda d’un Estat fins i tot tradicional aliat dels USA (Anglaterra) . Gràcies als USA s’independitzaren després de la 1ª Guerra Mundial (per activa: Doctrina d’en W. Wilson) i després de la caiguda dels Estats stalinians (per passiva: deixar fer de l’administració Bush) multitud d’Estats: Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, l’exJugoslàvia, l’exURSS…Els independentistes catalans són com el Coiot al qual sempre se li escapa la independència del Correcamins perquè agafen la independència com a lírica superficial en la qual amb prou feines hi creuen més que com a boirós desig i esperança, sempre fugint d’estudis seriosos i sistemàtics de la qüestió i d’altres qüestions. Per això són sempre el Coiot i, de fet, ho solen fer pitjor que el Coiot.
Jo, en realitat, ni tan sols em consider nacionalista: el nom és un parany dels nostres enemics, que són molt més nacionalistes que nosaltres. Jo mir de parlar d’aquests temes amb raonaments i exemples universals, simplement humans: com la desaparició d’espècies, la noviolència de l’independentista Gandhi, els drets humans o la dignitat de la llibertat dels pobles indígenes. Són raonaments comprensibles per a tothom, infinidament més pràctics que els recargolaments progreindependentistes, les bogeries espantaàvies dels trencavidristes antitot, els federalismes desiguals i encaixos pujolistes i maragallians o els raonaments poc actualitzats de la Renaixença, coses totes completament incomprensibles per als espanyols, els quals haurem de guanyar-nos més o menys si volem separar-nos-en, i, sobretot, si ho volem fer pacíficament.
CATALANS I INDEPENDÈNCIA
El catalanam, en general, no té accès a una cultura humana equilibrada i ampla de mires, per això no té criteris per a fer-se independents i simplement són mesells. Hem d’obrir el nostre país a la cultura clàssica i anglosaxona, que és d’on poden venir els recursos necessaris per a un independentisme modern (el d’ara és una quincalla en tot i s’ocupa més d’odiar que de crear, per això és tan “anti” i, doncs, ineficaç).
Si el que despenem en el Barça ho haguèssim despès en independentisme, potser ja seríem independents. I si treballàssim per a viure el que treballem per la pàtria, ens tocaria viure sota el pont.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els catalans semblen tindre actituts reaccionaries. S’asusten només quan diuen què ve el PP i després ho justifiquen dient, abans que vinga el PP i ho fassa en lloc nostre, fem-ho nosaltres.