24 d'abril de 2010
Sense categoria
1 comentari

Democràcia cristiana per a la independència (resposta a un comentari)

“Com ha anat la història, jo no maridaria massa la religió amb el(s) poder(s). Si es té en compte el què ha fet l’Església catòlica i altres esglésies dites “nacionals” (luteranes, anglicanes, etc.) en la seva relació amb l’Estat, deixa molt que desitjar (des del meu punt de vista) per a una saludable vida democràtica… i ja no diguem cristiana.


El mateix JesuCrist va rebutgar els poders terrenals que el diable li oferia. Però la Gran Ramera no està disposada a perdre el poder…”

No hi ha res de particular de ser creient i independentista: la majoria de grans independentistes que han reeixit han estat fervorosament cristians a Occident o creients a Orient, perquè això promou el sacrifici: Gandhi, Levski, Bolívar, Menxú, Rizal, Martí, Moisès, Jefferson, Collins, o a ca nostra Xirinacs, Gaudí, Carrasco i Formiguera… Sols gent provinciana, ignorant i molt carregats de prejudicis poden estranyar-se’n.

 

La música i l’esport, amb la religió, la llengua i la història, són centres motors principals de consciència nacional. Tot poder colonial allò que més intentarà és arrabassar aquestes àrees a la consciència autòctona -folkloritzant- les o silenciant-les i substituint- les per música, esport, religió, llengua i història colonials i estrangeres- per alienar-les en favor del poder ocupant estranger.

 

La cristianofòbia que ens han inoculat a base de juntar la Creu amb l’Espasa i també a base de la infiltració i la provocació, no passa de ser una manera malaltissa i virulenta de prejudici i d’esterotips, és a dir, un racisme ideològic com qualsevol altre; que els agents de Madrid volen inocular-nos als esquerrans i nacionalistes per separar-nos de la població catalana/valenciana i dels centres de poder del món. Després, simplement, ens assassinaran en isolament i se’ns menjaran.

 

La manipulació de la religió pel Poder és cosa que sempre ha existit, no la va inventar l’església ni Franco: “El tirà deu revestir-se amb una aparença de devoció extraordinària a la religió. Els súbdits són menys aprensius davant un tractament il·legal provinent d’un governant a qui consideren pietós i respectuós envers la divinitat. Alhora, es rebel·len menys fàcilment contra ell, en creure que té els déus del seu costat” (Aristòtil, 384-322 a. C., Política).

 

“Ara, per contra, lluitem contra un acaçador enganyós, contra un enemic adulador, contra l’anticrist Constanci (ara, el PP). 

 

“Ara, per contra, lluitem contra un acaçador enganyós, contra un enemic adulador, contra l’anticrist Constanci (ara, el PP). Aquest…no ens empresona per a deslliurar-nos, sinó que ens honora en els seus palaus per a esclavitzar-nos; no aplica pas el turment, però té dominat el cor; no talla caps amb l’espasa, però mata l’ànima amb l’or…No combat per no ser vençut, ans adula, per dominar. Confessa el Crist, per a negar-lo…honora els bisbes a fi que deixin de pastorejar; basteix (sufraga) esglésies per a destruir la fe” (“Liber contra Constantium imperatorem”, una de les més lúcides i contundents denúncies contra el cesarisme clerical dels governants, 360, Hilari de Poitiers, bisbe).

 

“L’Estat modern és radicalment anticristià; no ha estat anticlerical sinó el temps just per a obtenir, mitjançant aquest xantatge, la vostra (=de les esglésies) neutralitat benèvola. No pot desagradar-li de cap manera que formeu feligresos estrictament enquadrats, fortament disciplinats, dòcils a les vostres instruccions, avesats a qualsevol canvi de front, amb una filosofia molt genèrica sobre la política, rarament aplicable a casos concrets i capaç, altrament, de justificar qualsevol concessió feta en nom del Mal Menor, (filosofia) d’entrada absoluta, però oportunista en la pràctica. No espera ja destruir el cristianisme, o, si més no, reconeix que l’empresa serà a muntó més llarga i difícil del que havien imaginat els demagogs. Mentrestant, i atenent-nos a passades experiències, tingueu la seguretat que no perdrà el temps a fer nosa a ciutadans tranquils, respectuosos, que al cap i a la fi sols demanen que els tolerin la pràctica de llur religió, un dels preceptes de la qual és la submissió al poder establert. Més encara que submissió: amor. L’Estat cesarista és amat. Tant, ni ho demanava!” (Bernanos).

 

El problema és que el catolicisme que ens han ficat amb embut –i amb coses pitjors- durant segles ha desfigurat el cristianisme i sobretot l’ha desfigurat als ulls dels sectors intencionadament discriminats des del poder –com les nacions conquerides per Madrid o els treballadors- i l’han fet aparèixer com a simple religiositat integrista, irracional, al servei de les castes dominants i de la set brutal de poder via violència institucional: constantinisme, cesaropapisme, fornicació amb els reis de la terra segons el llibre de l’Apocalipsi (i per cert que amb els pitjors reis: psicòpates criminals de guerra com Franco). “La llista dels horrors de l’església a Espanya és de tal magnitud, que els seus fidels farien bé en valorar, com a prova de l’existència de Deu, el que encara sia tolerada” (Javier Figuero).

 

La gent religiosa de dretes practica cristianisme a la seva -molt particular- manera. Els antireligiosos d’esquerres hi van a la contra, com si fos assenyat d’anar a la contra, sobretot en certes coses (ve a ser com anar a la contra l’ús de l’escriptura o de la pòlvora perquè l’enemic en fes ús!). Els primers, els beats, hi entenen poc i manipulat, però alguna cosa hi volen entendre. Els segons encara l’erren més: creuen i pretenen copsar-ho (per orgull i superficialitat), però en realitat no ho volen comprendre ni ho estudien gaire a fons, simplement ho rebutgen de manera confusa, amorfa, caòtica (per orgull, ois i mandra). No copsen realment el fenomen ni la qüestió i hi van perillosament a tombs. La guerra del 1936-39 fou això: una guerra entre l’integrisme religiós i l’integrisme antireligiós. Per això tot just els segons –els menjacapellans- ho tenen sempre molt pitjor i duen sempre les de perdre: ells mateixos es claven dins la gola del llop. I és ben difícil de fer-los anar vers lloc més segur car el cesaropapisme els ha encegat com el foc als bous embolats i el propi orgull els impedeix de raonar amb claredat.

  1. Sóc “el del comentari”. Vaig a respondre amb les meves opinions a l’artícle aquest d’avui, d’una forma ràpida i clara (és la meva intenció, si més no).

    Em considero creient cristià (però no catòlic ni clerical).

    D’acord en que es pot ser creient i independentista (algú que creu en la independencia). I espanyolista (algú que creu en una identitat nacional anomenada España), també. I també es pot ser creient i partidari de la llibertat individual per a tothom.  I creient i que l’hi agradin els donuts, o no.

    No crec que la religió sia motor de consciència nacional, tret d’estats subdesenvolupats, democràticament parlant, tipus España o Polònia. El que crec és que el catolicisme ha comportat una mancança d’esperit crític i responsable en les societats on ha estat majoritària… Parlant clar: són més democràtiques les societats “protestants” o laiques que les catòliques.

    Juntar la Creu amb l’Espasa no ha estat cosa de la cristianofòbia. Ha estat cosa de l’església oficial -i per lo tant apostàta- (desprès convertida en, entre altres, l’església catòlica, apostòlica i romana). L’església, desde la oficialització estatal de la religió “cristiana”, ha estat “El Poder”… i els demés poders, a retrer-li pleitesia (simbolisme dels reis agenollats davant del nen Jesús, p.e.). Qui era el que possava i treia reis?: Doncs el Papa de Roma.

    Com voste diu al penultim parragraf, el catolicisme ha desfigurat el cristianisme. El catolicisme, si ho mirem fredament, té poc de cristià, i encara menys de bíblic (fin i tot ha canviat els manaments!).

    Dir que la guerra del 1936-39 va estar una guerra entre l’integrisme religiós i l’integrisme antireligiós es mentir: Hi van haver-hi religions cristianes que NO van secundar l’alçament feixista, promogut per l’Església catòlica. Recordem que l’unica religió autoritzada (i, ai!, de l’estat) a Espanya durant molts anys NO va ser la cristiana, sino la catòlica.

    O sia, per resumir: que cadascú cregui amb el que vulgui (i que s’ho pagui), i que l’estat i la religió (i altres creencies) sian dues coses totalment independents.

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!