FETS HISTÒRICS I NO PAS TEORIES FRACASSADES
Pretendre crear un nacionalisme de laboratori alegrement contraposat a un ecosistema mil·lenari, la nostra civilització (que Arnold Toynbee anomena cristiana-occidental) és, senzillament, un disbarat històric, cultural i polític i, per més raó que tinguem tècnicament en temes com la unitat de la llengua, la necessitat de monolingüisme i plena normalització, la reivindicació de la nostra sobirania nacional, la cosa s’esdevé impossible perquè no està empeltada a l’arrel de tota societat: la fe en la seva civilització mil·lenària que ha creat costums, idiosincràsia, tics, prejudicis, tradicions…en fi, un substrat psíquic molt més important del que la gent sospita i uns deutes espirituals dels quals no ens en podem desentendre sense ferides fatals. Per atènyer la normalització lingüística primer ens cal normalitzar quant a la fe ( la fe -interna-, no pas la religió -externa) el nostre nacionalistam.
No es tracta de cap discurset clerical sinó d’una profunda i tossuda realitat en la qual podem entropessar indefinidament i que pot fer trontollar els nostres projectes sobiranistes. Crear de la imaginació del nostre melic un model de nacionalisme enfrontat al model de civilització de la qual és deutor sols pot generar allò que tan clarament veiem en el nostre cas: un desballestament profund, una societat que no es creu el discurs dels nostres models, incongruències i desfasaments pertot, amb dilemes insolubles i continuats. Si ens vantem de ser racionals, siguem també realistes i eficaços, més enllà de la nostra paradeta mental. Els independentistes irlandesos eren molt majoritàriament catòlics devots, fins i tot els de l’IRA. Mahatma Gandhi deia que creia en Déu “més encara que en la mateixa realitat”, Martin Luther King era un pastor evangèlic, Malcolm X un reformador moral musulmà, els independentistes iberoamericans del s.XIX solien llegir la Bíblia i la van usar amplament per alfabetitzar llurs països. L’independentisme grec s’enfortí arran dels màrtirs que tornaven al cristianisme i eren morts pels turcs per aquesta causa. Etc.
Igualment, l’època d’esplendor de l’Imperi Britànic coincidí amb els revivals (reviscolaments espirituals de carácter metanoic) a Gal·les, Anglaterra, Àfrica, etc. A la Castella de Felip II diuen que un de cada quatre súbdits eren clergues o religiosos. A hores d’ara als Estats Units més del 90% de la població es declaren cristians, i majoritàriament són practicants.
En el cas català podem dir el mateix: quan els països de parla catalana tenien un arquebisbat propi (el de Tarragona) que els englobava i un fort component cristià van ser sobirans, mentre que en els moments de més descristianització (com la II República) vénen les catàstrofes. A ca nostra no comença la Renaixença (1833) fins a l’any següent que començà a distribuir-se “Lo Nou Testament” en català, tot just després de tres segles de repressió inquisitorial contra els textos bíblics.
En canvi, els pseudonacionalistes que en realitat sols pensen a figurar i xalar se’n foten, “dels beats” com ells diuen. Però els partits d’orientació més creient -amb connexions reals amb les esglésies no pas amb simple folklore religiós com sovint pretenen a ca nostra prou seccions locals del BNV- són els que dominen més l’electorat arreu del món: des dels Estats Units a ca nostra, on el PP o CiU tenen el sostre electoral més alt, front als laicistes ortodoxos com ERC o IU (i ja no parlem de la gasosa i ateïtzant extrema esquerra independentista, perpètuament disgregada i barallada entre si com els zelots de “La vida de Bryan”).
El socialisme real (la degradació del marxisme-leninisme), règims oficialment ateus, sols han donat de si enormes règims repressius, plens de misèria i de culte a la personalitat dels Dictadors, i, finalment, han caigut sorollosament.
“Gent de sort, els qui confien en Javeh..”.
Els pobles expansius que marxen cap a la victòria tenen fe: en la pròpia sobirania -defensada amb coratge- com en Déu, i la raó els ve contrapesada i refrescada per la fe: la fe no desdiu la raó, ans li dóna ales i futur, capacitat d’expressió i d’emoció; de la mateixa manera com la raó és una útil eina per comprendre la realitat. Sense l’energia i el coratge de la fe, la raó sola s’ha demostrat repetidament obtusa, inútil i eixorca. Els pobles sense fe, decadents, sempre estan obsessionats amb eutanàsies i afollaments, perquè van cap a la tomba, a través d’unes falses premisses encabotades d´un racionalisme mecanicista rutinari i obtús, sense prou empatia ni imaginació.
“No hem tingut sort” perquè no hem anat a cercar-la on tocava i on n’hi ha, perquè no hem cercat arrelar on el pancatalanisme devia arrelar si volia realment vèncer i guanyar-se la societat (les tiesmaries, el jovent, la immigració…). Amb incerts voluntarismes hem ensopegat en interminables conflictes, obstinacions, dilemes cruels i àdhuc catástrofes. Ha sobrat supèrbia i ha mancat aprendre de casos REALS. Potser perquè gent que s’omplia la boca de llengua i cultura catalana, de normalització lingüística, de sobirania, a l’hora de la veritat, no pensaven arromangar-se realment i sols ho deien per obtenir bons càrrecs, poder i diners, no pas per salvar realment la llengua ni el país. És impossible de fer reviscolar una nació tot refusant la civilització i la fe en la qual va sorgir, l’argamassa més resistent, més sòlida i de pedra picada: la fe, la qual resisteix els huracans de la vida i els naufragis de la Història.
La nació és semblant a un ecosistema, el qual, privat de les arrels, trontollarà tot sencer, sense estabilitat ni salut. Nosaltres, com a cristians pancatalans volem repetir una vella confessió, la pedra angular sobre la qual es bastí Catalunya: que és el Crist la “pedra angular”, el Déu dels catalans, i la “roca ferma” de tot l’edifici.
En grec original repenedir-se és “meta-noesein”: anar més enllà en la manera de pensar, girar cua en els prejudicis i malentesos. No es tracta pas, doncs, de fer escarafalls ni estirar-se els cabells o donar-se colps al pit i tòrcer el coll. Simplement Déu ens diu que cal copsar millor la realitat, la veritat que és Ell.
Tornem a la seva senzillesa genuïna i frescor sincera front a l’encarcarament.
http://wave.prohosting.com/~fortesa/index.htm
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
com ha anat la història, jo no maridaria massa la religió amb el(s) poder(s). Si es té en compte el què ha fet l’Església catòlica i altres esglésies
dites “nacionals” (luteranes, anglicanes, etc.) en la seva relació amb l’Estat, deixa molt que desitjar (des del meu punt de vista) per a una saludable vida democràtica… i ja no diguem cristiana.
El mateix JesuCrist va rebutgar els poders terrenals que el diable li oferia. Però la Gran Ramera no està disposada a perde el poder…
Atentament