A sol ixent de l'Edèn

“La vigoria d’una nació ve mesurada per aquells que fan coses, i no pels que en descriuen”. (Edward de Bono).

“És veritat que som la cultura minoritzada més important d’Europa, però també ho és que som els més ridículs”. (Lluís V. Aracil, sociolingüista valencià).

Els homenatges amb propòsits culturalistes, sense sentit polític, per a exalçar als mateixos personatges de la cultureta de sempre, a l’aristocràcia exquisida del nacionalisme cultural, són cerimònies d’inspiració dretana que fomenten el culte tanoca al fals líder i que no aprofiten per a res; és inconsistent adorar el foment de personalismes vacus i inocus.

Sols trob necessari de fomentar els lideratges polítics de cara al públic i per tal d’estar homologats en els modes d’operar d’altres partits, però sense que el fet de publicar la imatge d’un líder polític en un cartell se li’n pugi al cap, perquè en un partit ha de pencar des del que posa la cara a la premsa, per tal que li la trenquin, fins l’últim, que també arrisca la seva part; em sembla que les cerimònies selectes per a iniciats (pihos de la cultureta) són una mostra més de la decadència i de la ineficàcia de la parsimònia mandarinesca que caracteritzen les nostres relaxades élites.

El pensament únic de la nostra cultureta no contempla pas la possibilitat d’altres alternatives, més enllà del marc estret de les asfixiants i endogàmiques rutines i modus operandi ineficaços del nacionalisme. I és una llàstima que ni tan sols vulgui sentir-ne parlar. Però la llibertat és, tot just, dir allò que és cert a gent que hi tanca els ulls i els oïts.

Quin valor té un homenatge o un premi atorgat dins un sistema tancat de referències creuades (autobombos mutus)? No sols no responen (com era d’esperar) sinó que amaguen la pregunta, en un constant exercici per a no ser desemmascarats. Visca l’esperit crític i la voluntat constructiva; està clar que l’important i prioritari continua essent traduir la cartelleria al català; si damunt ens paguen per fer-ho, millor, encara que sia aconseguint subvencions d’empreses espanyolíssimes per a tan prioritària tasca; després cada mig any fem una manifestació i per a la resta de l’any una sopada d’homenatge a Enric Valor, Pompeu Fabra, Joan Fuster o a qualsevol altre dels que estan fixes en la nòmina d’homenatjats “imprescindibles”, i amb eixes misèries d’acció col·lectiva demostrem qui som, o sia, que, per ara, ho tenim tot perdut. Han nomenat Fabra i Fuster santons-tòtem de la tribu a la reserva índia, com els indis van fer sant en Gandhi sense aprendre’n la lliçó. Com les vellardes de la vila posen escapularis.

La nostra cultureta fa de kappos de la reserva índia mentre els espanyols ens ho furten tot i, sobretot, ens furten la consciència, la llibertat, la dignitat, la integritat psíquica i la sang dels nostres màrtirs.

Ells viuen del càrrec cofoi i ben pagat i escampen la grisor i la mediocritat pusil·lànim i malaltissa. Quan els joves del call de Varsòvia s’ensumaren que els volien dur als forns crematoris, els kappos jueus ho negaven tot i el primer que els qui s’adonaven dels plans nazis hagueren de fer és actuar enèrgicament contra els kappos col·laboracionistes que pretenien amagar la dura realitat amb evasives i conveniències mesquines.

No tenen cap valor molts dels homenatges que es fan a la nostra terra. Si t’ hi fixes bé, trobes les mateixes cares de sempre, i t’adones que entre ells es llepen perquè saben que els hi va les garrofes. Per tant no poden dir una paraula més altra que l’altra, no fos cas que els ho retreguessin i es quedessin “fora de la foto”.

“Per consegüent, no us deixeu arrossegar per aquesta colla de gent, amants de la gresca més que no de la saviesa, que dogmatitzen coses contradictòries i cadascú diu el primer que se li acut. Són nombrosos els enfrontaments entre ells, car s’avorreix l’un l’altre, i sostenen doctrines oposades només per jactància i per assegurar-se els llocs més eminents” (Discurs contra els grecs, Tacià, apologeta del s. II).

Per què no homenatjar els que van fer, en el seu dia, molt per Catalunya, fos en el terreny que fos, i que ara, per les circumstàncies que sien, han quedat en l’anonimat ? Perquè els denunciaria massa, això. I perquè no tindrien temps per homenatjar els acomodats que els donen la coartada per a continuar pel camí més còmode i mediocre. Aquests, per a ells, si que són els imprescindibles, per continuar vivint de rondalles i contant rondalles a llurs beats seguidors badocs.

El nostre premi ha de ser el nostre enfortiment psíquic i espiritual i la supervivència de Catalunya. La resta sols és telefem cultural.

Quan algun Fernandosavater (filòsof de lloguer del poder) rep molts premis i homenatges, segur que fa de testaferro d’importants grups del poder. Els compren amb càrrecs i poder en el corralet cultural, o amb premis i prestigi, o amb jornals en diaris importants, com fa el diari ultraespanyolista i anticatalà El Mundo. Hi ha calúmnies que, dites per ellos, els espanyolistes de sempre, no tenen credibilitat entre la gent corrent i entre el catalanam, però dites per esquerrans amb un cert pedigree, poden embolicar realment la troca. I això és el que pretèn el PP: enganyar el màxim espectre sociològic possible (com feien els nazis) i fer creure que ells són, tal com diuen, “demócratas progresistas”,mentre que els independentistes -per més concessions, antiracisme i solidaritat

planetària que fem- som “fascistas excluyentes”, en terminologia ansònica.

No tinc cap dèria per escoltar missatges revolucionaris però sí que caldrà demanar d’escoltar/llegir missatges intel·ligents i conscients que vagin al centre de les coses i servesquen de guia pràctica per a una transformació real de la societat, els missatges de reproducció del que jo en dic l’Esquema elemental de la versió simple del nacionalisme cultural ensopeixen sobiranament.

Els homenatges tanoques formen part d’eixe canon absurd, pura masturbació cerebral i sociològica (es cremen moltes energies del cos del nacionalisme sense arribar a avançar una sola passa en allò que donaria més gust: aconseguir la plena sobirania). I, naturalment, el jovent que vol coses més dinàmiques que aquest estil felibresc i àulic, se’n van alguns a Maulets i cia i la majoria més aïna porten la bandereta espanyola. I és que la joventut, almenys, ha menester de viure, ni que sia arreu i mal, i fuig de la naftalina com de la pesta.

“Dormir, estimat Chevalley, dormir és el que volen els sicilians, i sempre odiaran qui els desperti, ni que sigui per afavorir-los amb els més valuosos presents”.

“Els sicilians no voldran millorar per la senzilla raó que són perfectes. Llur vanitat és més forta que llur misèria. Cada intromissió d’estrangers, bé es tracti d’estrangers d’origen o de sicilians amb criteri independent,trastoca llur deliri de perfecció assolida, corre el perill de torbar llur còmoda esperança en el no-res…Sicília ha volgut dormir… ¿Per què els havia d’escoltar, si és rica, si és sàvia, si és civilitzada, si és honesta, si és admirada, si tothom li té enveja; si és perfecta, en una paraula?” (“El Guepard” del Princep de Lampedusa).

ELS MALABARISMES DEL TEORICISME PUR.

La nostra gent, sovint per no voler donar la cara per una nació que se’ns mor ni voler lluitar obertament, és molt afeccionada a aquesta mena de malabarismes mentals i polítics de federalismes (xucla-xuc d’en Maragall per als nens catalanets de primària), sí però no, a Europa todos revueltos, etc. que a Madrid són la riota, per ingenus, impotents i ploramiques.

Els espanyols tenen un pensament rectilini i sòlid, uniformista, de blanc o negre, i rarament poden (ni volen ni necessiten) entendre aquestes filigranes (pelons mentals) de catalans i valencians: els semblen el que de fet són, ridiculeses de pusil·lanimes, de cofois, d’estruços panxacontents.. Ellos se’n riuen i els nostres malabaristes polítics autosatisfets, que, agafats com a lleparasses als propis discursos academicistes i sempre inoperants, tanquen ulls i orelles a les rialles madrilenyes.

La llibertat no es basteix simplement amb paraules benintencionades, com pretèn i ensenya la cultureta llibresca de la qual molts mamen, sinó de donar la cara i lluitar, pacíficament però amb ganes i energies, amb solidesa, amb continuïtat i esperit de sacrifici, arromangant-se.

La gent, induïda pel conductisme de masses, és així, una plebs que mira El Gran Hermano, la Rociíto, Tòmbola, el fumbol i els bous i, si sols la menysprees, et reclous mentalment en una selecta torre d’ivori molt inoperant, on faràs elucubracions federalistes mundials sense cap conseqüència pràctica ni real contra el genocidi que patim. És menester alguna coseta més. Del contrari sols pretendrem una eutanàsia més o mnys dolça o dolorosa.

Però allò que veiem cada dia són les paraules boniques de becs daurats de la cultureta-progressia llibresca “políticament correcta”, bevent vi del car, en soparots, des d’on pontifiquen ex cathedra del Bé i del Mal sense moure un dit pels qui diuen defensar. I després, a la mínima, tenen el lleu d’acusar de racistes, reaccionaris o feixistes els mateixos únics que fan alguna cosa constatable. Molt de pihos senyorets.

Com deia aquella cançó de rock:

“Tanta gente condenada luchando por sobrevivir, y ellos muy preocupados, por un grano en la nariz”.

Algú digué que els alemanys (els d’abans sobretot) eren també una mica així i que si veien dos cartells penjats a dues portes, l’un que digués “Cel”, i l’altre “Xerrades per arribar al Cel”, tot lo món tiraria cap a la segona porta.

El nostre racionalisme academicista és també així, perquè massa sovint coneixen la realitat de segona mà: dels llibres. Perquè no volen patir, volen l’hedonisme (la ideologia de la vellesa, en deia Xavier Rubert de Ventòs), viure bé, sopar a gust, fer brometes i recitar poemes. I, després, pontificar, entre saborosos rots. Bon profit!.

A la nostra deplorable cultureta el que hi ha són prou galls dindis de vistós plomall (els nostres famosos), rates de biblioteca amb lupa paleogràfica, i també estan els comissaris polítics de les universitats, etc., que solen ser mediocres buròcrates. Ells reparteixen els títols d’intel·lectual. Viuen bé perquè són els buròcrates al servei de l’ocupació espanyola per una eutanàsia dolça i “desdramatitzada”. Per això anem cap a l’extinció. Cal cantar-los les 40 sempre que puguem, perquè són una troupe nefasta, d’aquests que colen el mosquit i engulen el camell.

El problema és que els catalans prefereixen l’eutanàsia dolça, en general, malviure sense dignitat com a gallines i aviram, perquè no tenen prou esperança per no tenir prou fe.

Per què? Perquè s’estimen la bona vidorra i no despenen prou temps ni esforços ni diners en temes de dignitat i llibertat humana. Per tant, no solen descobrir les veritats de fons que hi ha darrere el fals decorat de manipulació, no en saben prou, de la vida, malgrat que sovint els agradi donar la imatge de resaberuts, descreguts i cínics. Sols són nens jugant carregats d’anys. No s’estimen prou la veritat perquè té una terrible bellesa i aquesta mena de pureses els sembla massa abismal. Actuen com a animals de granja (a viure la vida amb un grau d’hedonisme, sibaritisme i egoisme excessiu i prescindible perquè, es diuen, després de la mort, terra damunt i no haurem de donar comptes a ningú, ni tan sols a la pàtria que tant diem estimar) i no tenen prou real consciència de la dignitat humana, que també és lluita i dolor, factors que és millor acceptar amb maduresa i elegància i no pas passar-se la vida defugint-los corrents.

Per tant trien com a governants i “defensors” tot el camí més còmode: els oncles Tom/Oleguer, botiguers, buròcrates i caps de la reserva índia com Jordi Pujol, que els conten mentides dolces i requetesabudes: les que volen sentir i prou. La rutineta.

“Com heu pogut fer les lleis d’un país presoner? Expliqueu-m’ho, expliqueu-m’ho! Quins interessos es mouen per sota els papers? Expliqueu-m’ho!…”

(Fins que el silenci ve, Joan-Baptista Humet).

Les mentides que entenen o/i volen entendre per a llur mentalitat psíquicament conservadora (fòssil, sovint) i extremadament limitada, psíquicament provinciana, encara que potser culta (en el sentit d’amuntegar dades però escassament interrelacionades ni pluridisciplinars). Pensen que, en esser progressistes en cultura i política poden esmenar llur conservadurisme vital: són gent essencialment teòrica perquè tenen una actitud teoricista i llibresca envers la pròpia vida. Però llur actitud és en fals, perquè allò que és creador és més la vida que no pas el seu reflex (el pensament, que sols n’és una ombra voluble i manipulable). El resultat és que enfonsen tot allò que diuen voler salvar, sempre amb l’aigua al coll. Van fent, van tirant…amb el posat d’esclau benestant i “civilitzat”…

“…en general l’esperit raonador i filosòfic, inspiren apegament a la vida, efeminen, envileixen les ànimes,concentren totes les passions en la baixesa de l’interès individual, en l’abjecció del jo humà, i minen talment en silenci els veritables fonaments de tota societat; perquè allò que els interessos particulars tenen de comú és tan insignificant, que mai no equilibrarà allò que té d’hostil” (a “Émile”, t. III, p. 193, llib. IV).

I els espanyols se n’aprofiten: ocupen les trinxeres q nosaltres hem abandonat, amb fanatisme i impertinència. Si tinguèssim dignitat, hi xocarien i aprendrien a baixar de l’ase. El problema és, per tant, originàriament i principalment endògen, dels catalans. Mentre no canviem i siguem psíquicament valents, més dignes, nobles i arriscats, estem condemnats a desparèixer: si no saben viure la vida amb dignitat, senzillament és que no ens mereixem la supervivència. Traure-ho tot del cervell -amb tantes inexactituds com té el pensament humà- és una manera d’autoaplicar-nos la llei de l’embut a favor de cadascú i fer el que ens doni la gana, o sia, no estudiar i no aprovar la nostra llibertat i supervivència nacional. Aquestes coses no se solucionen simplement amb el cap (q és una segona fase), sinó essencialment amb el cor. Per què? Perquè són coses que no tenen paga.

La cultureta és la porta falsa que l’espanyolisme té, en pla ghetto-reserva índia, per integrar i reconduir el nacionalisme no jovenívol des d’adins.

DECADÈNCIA CARACTERIOLÒGICA.

“Llir entre cards, creeu l’amador mut

i al canviant de punt en punt color

e al pauruc com se membra d’amor.

de l’atrevit, sia son temps perdut”.

(Ausiàs March, 19. 41-44).

Realment els catalans solem caure en la superficialitat i la indolència dels panxacontents, que han venut la dignitat nacional i d’altres dignitats per un plat de llenties. “El món no està amenaçat per les persones dolentes, sinó per aquells que permeten la maldat”. (Albert Einstein, físic nord-americà d’origen alemany). És a dir, la genteta catalana que no fa el que deuria és la que permet, curt i ras, l’ocupació espanyola, vet ací la diferència entre culpa responsable i autoodi en fals.

Sura en l’ambient la mediocritat i una inconcebible desmotivació per lluitar en condicions -suara no tan desfavorables, o, dit altrament, no pas en pugna tan directa contra un Madrid molt més fort- per les mateixes fites per les quals uns altres catalans hagueren de donar la vida en les pitjors èpoques. La sang dels nostres màrtirs la valorem barata, i ja és greu, això.

No volem veure el perill, ni les causes dels efectes consegüents (el pensament que hi domina de manera brutal és el pensament dèbil, neoliberal, el segregat pel conductisme de masses) -tot i que el llop ens udola sovint. Això, fins que ja sia massa tard per recórrer el camí (que no ha estat pas recorregut abans, per peresa i per cabuderia enaltida: el problema no són les grans coses que deixem per fer sinó les petites i elementals que, podent fer-les molt fàcilment, tampoc no les fem). “El nostre gran negoci no és veure el que queda obscurament a distància, sinó fer el que queda clarament a mà” (Thomas Carlyle). Com deia un que ja s’ensumava la nostra decadència, Ausiàs March:

“No pot mostrar lo món menys pietat

com en present dessobre mi pareix:

tota amor fall sinó a si mateix,

d’enveja és tot lo món conquistat.

Hom sens afany no vol fer algun bé:

¿com lo farà contra si ab gran cost?

cascun cor d’hom jo veig pus dur que post:

algú no es dol si altre null mal té”.

Si, costant poc, ja no fan res, ¿quin sacrifici en podem esperar per la pàtria (que hauria de ser necessàriament d’alt cost)?. Evidentment que no res (més enllà dels discursos de paper mullat per amuntegar poltronam i poder i enganyar al personal en benefici de l’ocupació estrangera). Generositat, sacrifici i, evidentment, valors cristians en general (que parlen de “portar la creu”, d’arromangar-se, contra l’hedonisme sibarita d’una esquerra occidental -a ca nostra més anticristiana que en altres països occidentals- ja qualificada per Lenin d'”aristocràcia del proletariat”) es troben estretament relligats al genuí sentiment patriòtic. L’actual fòbia de bona part de l’independentisme català contra els valors cristians és una manera de dir que no volen sacrificar-se realment per res, tampoc per Catalunya.

“Com més tardi Catalunya a ser Estat, a viure com a Estat, a recobrar les atribucions, les potestats, i la independència pròpies dels Estats, més difultats trobarà per a viure com a tal, menys aptitud hi tindrà, menys preparada hi estarà, més qualitats de les necessàries per a viure independent haurà perdut”.

(Dr. Martí i Julià, Barcelona 1861-1917, psiquiatre i socialista, presidí la Unió Catalanista).

A continuació de cada desastre ens toca reprendre la reconstrucció nacional en circumstàncies de gran duresa i després d’enormes pèrdues que podríem haver evitat d’estar més alerta, i ser més honests i treballadors en èpoques de vaques més grasses. I cada volta fem la represa més destruïts, més mentalment esclavitzats, amb una memòria més boirosa de la catalanitat lliure, autogenerativa i desacomplexada.

Vet ací alguns trets, per contra, de caracteriologia madura, amb sentit d’Estat:

“Actuar no essent pas emocional, però podent expressar emoció. (Kate Reid). ‘Les accions dels homes són els intèrprets millors dels seus pensaments’. (John

Locke).

‘Pensi com un home d’acció i actuï com un home de pensament’. (Henri Bergson).

‘Les paraules que no van seguides de fets, no valen res’. (Esop).

‘Actuar enèrgicament, en forma suau’ (Claudi Acquaviva)”.

En realitat, un poble oprimit és un poble que es deixa oprimir perquè roman indolentment desestructurat, perquè viu acomplexat, perquè no vol aprendre el civisme de l’autosolidaritat enèrgica (per no ser solidari amb si mateix). La societat civil catalana ha anat enfortint-se, si bé sovint sense desempallegar-se de molts complexos d’esclau.

El problema és la decadència moral i caracteriològica dels catalans vells és el punt central que no hi ha més remei que atacar: el racionalisme acartronat jacobinesc, la manca dramàtica de coratge front al colonitzador (“pelaperes”, cast. “pamplinas”), l’erasmisme llibresc, la mesacamilla-ball, la mesquinesa de nas arrufat, la mala imatge radicaloide (que, damunt i per a més desastre, passa com per l’única manera tolerada de fer independentisme), amb discursos ultraideologitzats incomprensibles i que no interessen la massa de catalans corrents, i amb un absurd look extremista (tan bo d’aprofitar pels nostres enemics), etc.

Sovint la realitat és ignorada i interpretada per dogmes de paper banyat humanista (pensament políticament correcte, anarcomarxisme…) perfectament inútils. I vinga manifests i més manifests…Així demostrem la nostra impotència, immaduresa i covardia per atacar l’arrel del problema. I pobre d’aquell que gosi dir que el rei va nu:

“Com a regla, no hi ha cap manera més segura a l’aversió d’homes que per a comportar-se bé on ells s’han comportat malament” (Lew Wallace).

Caldria ser una mica més decidits i incisius en temes com ara la política real (on cal desesperadament un independentisme realista i d’ample espectre, unit, adreçat a l’engròs dels catalans, que englobi dreta i esquerra ensems: primer bastim la casa, després ja parlarem d’ideologies; tal com en altres països han fet aliances entre partits nacionals proletaris amb uns altres burgesos o de dretes) o la sociolingüística (més enllà dels tradicionals temes de “lupa paleogràfica” i com es deia aquesta parauleta a Lleida el s. XV o com es diu ara a Carcaixent o a Manacor). La sociolingüística o és de xoc, de combat, pràctica, de denúncia i formació, o difícilment serveix de res pràctic (a part de vendre llibres, cobrar un sou i ensenyar les plomes de gall dindi a la galeria erasmista). He conegut famosos sociolingüistes i lingüistes catalans que parlen castellà a tort i a dret i que fins i tot llurs fills ni tan sols saben parlar català: això demostra que, més enllà d’allò que escriuen i pel que de vegades es guanyen la vida, no hi ha massa combat diari, que és el quid de la qüestió.

Molta gent creu que, en formular uns principis, després en pots passar tranquil·lament en ta vida quotidiana. I molta gent es guanya la vida per temes en els quals no demostra creure gens ni mica a l’hora de la pràctica.

La cultureta catalana no deixa mai d’espantar amb noves experiències de decadència. Personalment fa molts anys que m’ensumí la pasta de prou gent que hi pul·lula i, en general, me n’he mantingut apartat perquè són com els sicilians del Gatopard: és gent que s’han parat dins un cercle viciós no evolutiu ni creatiu, sense aportacions noves ni trencadores. Ni laboralment, ni vitalment, ni intel·lectualment, ni molt menys moralment els veus realment interessats a obrir nous camins més eficaços per sobreviure nacionalment. Fan el que fa la majoria, diuen el que diu la majoria, són “normals” de gris novembre, perquè no volen que ningú els assenyali, ni els critiqui, ni els desdigui: volen ser “populars” en el propi ram amb gracietes vulgars i fàcils i que em recorden a les dels films de l’aristocràcia francesa d’abans de la guillotina; i, si això vol dir l’extinció nacional ensopegant sempre en les mateixes errades i cercles viciosos, això és un tema que ni se’ls acut de plantejar-se: massa treball sense cobrar!!.

La majoria dels progres políticament correctes no fan coses reals ni pràctiques (són becs d’or), sols parlen i encara t’acusen de fatxa i racista a la mínima que no els aplaudeixes els discursos interculturalistes i superprogres de modernor apresa als llibres de moda recomants. I, després, resulta que igual ets tu qui estàs ajudant immigrants -mentre ells se’n van a sopar i a dir parides- o escrivint-te amb presos hispans condemnats a mort per Bush -mentre ells cerquen càrrecs i medalles- i, damunt, t’acusen d'”imperialista ianqui” contra “los hermanos hispanos”.

Són a sovint una ruïna per a la nostra supervivència com a poble, una mena de fariseus i escribes dels temps de Jesús o de kappos dels calls jueus en l’època nazi, que desfiguraven la realitat per simples interessos creats.

En realitat estan enaltits contra el propi poble i contra els qui hi volen aportar noves vies per sortir-nos-en: col·laboracionistes ben pagats pel poder d’ocupació que planifica el genocidi cultural. Dèbils felibres àulics i rutinaris que momifiquen i folkloritzen una cultura catalana subvencionada per als patums obedients.

No esforçar-se, no entrar ni deixar entrar, no fer ni deixar fer, caure en la indolència (pitjor si, damunt és amb sarcasmes) és un camí al no-res, a la inòpia africana.

“També he tingut enveja i mala bava

per destruir la glòria dels demés,

on he vist que jo no arribava

no he volgut que ningú hi arribés”.

(Joan Maragall).

En mots més antics, adreçat a tot un poble que manca de seny, d’entusiasme i de bona voluntat, que no assumeix les pròpies responsabilitats:

“Ja que he cridat, i heu dit que no, he estès la mà; i ningú no es dóna per entès, heu deixat estar tot consell meu, i no heu volgut saber res de la meva reprensió, també jo em riuré de la vostra dissort, en faré escarni quan vindrà la vostra paor”. (Proverbis 1:24-26).

“Has vist moltes coses però no les recordes; hi senties bé però no escoltaves! El Senyor, que és bo, s’havia complagut a fer gran i gloriós el seu designi. Però vet aquí aquest poble capturat i convertit en botí. Tots han estat caçats a les coves i entaforats en calabossos. Els han capturat i ningú no els allibera, són botí que ningú no reclama. Qui de vosaltres vol sentir-ho? Qui vol entendre el que jo havia predit? Qui convertia els de Jacob en despulles, els d’Israel, en captura?» ¿No era el Senyor, contra qui havíem pecat negant-nos a seguir els seus camins i a fer cas del seu voler? Per això ell ha abocat sobre el seu poble l’ardor del seu enuig, una guerra violenta, que l’ha envoltat de flames. Però el poble no ho ha volgut entendre; la guerra s’abrandava dins d’ell, però ell no hi posà atenció”. (Isaïes 42:20-25).

I l’alternativa, en versos del gran Ausiàs:

“Llir entre cards, no veu degun perill,

fin amador, e, si el veu, punt no el tem.

Tot cas és poc, essent lo pus extrem:

la torre gran li sembla gra de mill”.

(Si sovint faig esment dels clàssics és perquè ells saben què és la vida i la lluita, cosa que la immensa majoria dels nostres connacionals actuals -nins carregats d’anys- ni en saben ni en volen saber).

PENSAMENT INTERDISCIPLINAR, EUROPEU I PROVINCIANISME.

I també solen ser provincians: notes que quan han eixit a viatjar ho fan en pla diumenger o viatge organitzat, perquè no veus que s’assabenten de massa coses de la cultura europea o ianqui o africana…

La rica, suggerent, imaginativa i arriscada i poderosa obra sociològica i sociolingüística d’Aracil, a visitar la pàgina web de Guillem Calaforra, de la que hi ha un link a www.llibreweb.com/aielc . Allí hi ha diversos textos seus on argumenta coses com la següent: “als lingüistes del nostre país els falta background, estan molt limitats…”; “he tingut la sensació de ser l’únic representant del pensament europeu i occidental dins el món de la sociolingüística catalana…”, etc. etc.

A la universitat s’ensenya el valor de la interdisciplinarietat, però això es pura pose acadèmica, perquè després ben pocs o ningú la practica, i allò més important per esbrinar el sentit dels discursos acadèmics és la motivació de l’enveja. S’apliquen noves tècniques i noves idees per l’enveja de veure que hi ha un col·lega que progressa més; ben pocs s’arrisquen i la majoria converteixen l’art de fer progressar el coneixement en una rutina burocratitzada, monòtona, excessivament homologada i repetitiva ad nauseam; hi ha oficials de la construcció i d’altres treballadors manuals que utilitzen més la creativitat que alguns que gaudeixen de beques de FPI.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!