8 de novembre de 2008
Sense categoria
3 comentaris

Cristianisme sense religió

Com que els ateus solen fer gala d’ignorar tot allò que fa olor “a religió”, no en saben res i se’n fan les idees arbitràries que els dóna la gana igual que els blavers es repensen la filologia com els surt dels camals. És la lògica conseqüència de considerar que la ignorància en aquests temes és sinònim de modernor, cultura, civilització i intel·ligència (un altre orwel·lià “la ignorància és la cultura” del Ministeri de Cultura del Gran Germà).

Si els ateus que bramen contra el cristianisme s’haguessin llegit el Nou Testament, sabrien que hi ha un concepte d’església que no té gaire relació amb les denominacions i les afiliacions de feligresos ja que parla del “Cos místic” com a “església invisible” (que sols Déu coneix) i igualment parla que no deuen dir que l’un és de Pau o l’altre d’Apol·los (o, com ara, que l’un és catòlic i l’altre protestant, etc.). Item més: fins al s. III no hi ha constància de cap lloc de culte específicament cristià. Els cristians s’aplegaven a les cases particulars (com ara solen fer en països on són perseguits, com Xina, Vietnam, Iran, etc.) Explicació o bé, en època de persecucions, a les catacombes o al camp o en coves.

A part, que una església còmoda i afavorida pel Poder sols acaba essent un niu d’interessos purament terrenals, niu de corrupció. I això és el que passa en les estructures eclesials del Món occidental. Per això no hi crec ni en sóc membre.

Així que quan a voltes em demanen -com a Torquemades ateus intemptant descobrir “l’heretgia”- “de quina església sóc”, vet ací que fa 15 anys que no he xafat una església-temple de cap tipus (a no ser per soterraments, noces, bateigs o comunions). Per on vaig, doncs?

Vet ací: El cristianisme exposat a catalanistes seculars: 1, 3, 4, 5, 6

 

La gran majoria dels ateus tenen d’aquests temes unes idees arrogants basades en prejudicis i tradicions catòliques (de les quals són el negatiu fotogràfic) perquè el sentit originari del mot església (ek-klesía) es refereix a la gent (assemblea de cridats per Déu), no pas al temple. De fet, els cristians primitius es reunien en cases particulars, a l’aire lliure o en catacumbes en èpoques de persecució (milers de km. de catacumbes sols a Roma). Fins al s. IV no tenim constància de temples “cristians” tal com ara els entenem per deformació cultural. I a la Bíblia diu: “Els vers adoradors no m’adoraran ni a Jerusalem ni a Samaria sinó en esperit i en veritat”, ço és: cap necessitat de cap temple. Pregar és diàleg i és ser conscient de les limitacions humanes, i és parlar amb Déu com parles amb ton pare o amb un amic, i això no requereix aqueixes supostes cerimònies que els ateus solen creure consubstancials a la creença.

El mateix Jesús digué al Sanedrí: “Jo destruiré aquest temple i el rebastiré en tres dies”, el Sanedrí l’acusà de voler carregar-se el temple de pedra, però l’Evangeli diu que es referia al propi cos (el “temple” de carn) i a la seva ressurrecció. Dietrich Bonhöffer, pastor de l’església alemanya antinazi i barceloní d’adopció, parlava d’església i de cristianisme “sense parets”, directament dins el món.

Quan jo preg, no deman pas perdó amb paraules repetitives o sense sentit, com ensenyen les comedietes televisives de consum en boca de monges mig embogides, ans parl a la meva consciència. Perquè sí: jo parl amb la meva consciència i amb el Déu dels qui hi creiem, i és una llibertat de consciència -principi de les llibertats democràtiques occidentals tal com ara les entenem, de fet fins i tot les Corts catalanes foren la continuació de les treves de Déu de l’abat Oliva- que els fai-stalinistes i integristes ateus no podran matar ni matant-nos a nosaltres, com sovint han fet al llarg de la Història. Ni tampoc els qui segueixen líders religiosos que es mouen com a diplomàtics o managers entre els interessos creats purament materialistes i gasius.

Em semblaria molt bé que totes les esglésies venguessin totes les riqueses supèrflues que tenen, perquè l’obra de Déu, segons l’evangeli, sols ha de dur sarró i sandàlies, ni tan sols diners al sarró. La Bíblia no prohibeix que un creient sia ric: a les comunitats cristianes n’hi havien de tota classe social (Abraham o Salamó eren molt rics, per ex., en l’Antic testament), el que prohibeix són les riqueses injustes. Prou comunitats cristianes primitives i també posteriorment han practicat el comunisme de béns, anomenat “comunisme no científic o precientífic” pels marxistes.

 

  1. Tinc la impressió que la teva exposició està viciada d’entrada, atès que la mateixa ignorància que atribueixes als ateus (que, d’altra banda, serà certa en els teus cercles socials, perquè en els meus són minoria) també la comparteixen els “creients”: ¿et penses realment que la majoria dels qui avui s’anomenen “cristians” s’han llegit el Nou Testament o, en el cas d’haver-se’l llegit, han parat esment a aquests conceptes de “cos místic” o “església invisible” o, en el cas d’haver-hi també parat esment, la considerin més vertadera que les “esglésies” a on van a oir missa? A mi no m’ho sembla, vaja…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!