“-Si deixaven de cridar-te
veus i llavis espectrals
a la tenebra de cambres
immenses del vell casal,
i fugies de memòries
alçades al teu davant,
i de la terra de l’odi
que portes al cor i al cap,
on tothom ha de ser
lladre
o poeta fracassat…”
(Malalt, Les Cançons d’Ariadana, de Salvador Espriu, poeta de la Resistència catalana contra el franquisme).
El
problema de tota nació oprimida és sempre el mateix, d’una monstruosa
immaduresa psíquica: odien més l’opressor que no estimen el propi
poble. Vet ací el problema de fons i l’actitud que els duu tot just a
ser oprimits. Estan internament disgregats i, en comptes
d’automillorar-se a través d’una sana autocrítica i redreçament, es
dediquen a odiar l’ocupant, perquè consideren que ells són innocents de
tot (a causa de la manca d’autocrítica i el propi provincianisme). Però
l’ocupant no fa sinó ocupar el buit que la dessídia, la ineptitud i
covardia autòctona els ha deixat fàcil. Qualsevol
nacionalisme sens Estat, dividit i subdesenvolupat (sia l’andalús, el
català, el basc, el palestí…) es caracteritza per l’odi poc
intel·ligent contra l’enemic o enemics (reals o inventats) en comptes de l’esforç responsable per millorar-se a si mateix, per
damunt de l’amor i el sentit constructiu. Naturalment això es deriva de
la pròpia mandra/incompetència. En ser malfeiners, no actuen, sols
parlen, i per tant no aprenen res. Com no aprenen res, no fan res que
rutlli, com no fan res, són derrotats, com són derrotats i rebutgen
l’autocrítica –perquè no volen treballar i el que volen és queixar-se’n
i odiar- i no saben fer res, odien i miren de destruir i cauen en
l’espiral violenta. Aquesta és la lògica infernal del
subdesenvolupament nacional al qual tants nacionalismes de nacions
oprimides estem tristament abonats. És un problema més endògen nostre
que exògen. Fomentar
l’odi, la rancúnia i la ràbia (tendències o sentiments humans naturals
però perillosament encegadors) és antipatriòtic, és suïcida. És pitjor
i més enfollit que fomentar la miopia. L’autoodi prové de la frustració
de l’odi. Fracassat, l’odi cap a l’exterior retorna en forma
genuïnament autodestructiva, ja sense disfresses.