“Les nacions ignorants -contestà Khalil- castiguen els seus millors membres i els lliuren als propis dèspotes, i en la nació on governa un tirà els qui intenten alliberar llur poble de les urpes de l’esclavatge són perseguits”
(Khalil l’heretge, de Khalil Jubran).
“Però és palès que en aquest reialme sols la maldat és activa i tots els traïdors sens honor i sense consciència no sols queden sense càstig sinó que viatgen segurs, són poderosos i fins i tot arriben a ocupar els càrrecs públics. Infal·liblement som damnats a desparèixer perquè, en quin altre país, en quin altre Estat fos tolerat res de semblant? Joan Casimir era un bon rei, però perdonava amb massa facilitat, de manera que avesà els malvats a quedar sense càstig. Però açò no era sols culpa seva. És clar que en la nació la consciència i el sentiment de la virtut pública s’ha extingit completament”
(“Un heroi polonès-Pan Wolodyjowski”, 1887, Henryk Adam Alxander Pius Sienkiewicz, 1846-1916, escriptor polonès).
“Malaurada la nació que rep els que la conquereixen amb toc de tabal, que odia l’opressió en somnis i l’accepta desperta. Que sols aixeca la veu quan hi ha morts. Que no es revolta fins que no té el coll sota el llàmpec de l’espasa enemiga”
(Jubran Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista libanès).
“Fins i tot els xacals alleten
i crien els seus cadells.
Però el meu poble és una mare sense cor,
com els estruços del desert”
(Planys 4:3, llibre de l’Antic Testament atribuït al profeta Jeremies, s. VI a. C.).
“És totalment incomprensible el purgatori que solen passar els autors d’èxit a la seva mort, en el cas Salvador Espriu s’ha convertit en una mena d’infern etern, per seguir amb terminologia judeocristiana, per més que la reposició teatral de ‘Ronda de mort a Sinera’, a càrrec de Ricard Salvat, fos una mena de miratge, o una flor que no fa estiu. Vist sempre des de l’òptica de lectora corrent, que és la que més m’agrada, he d’observar que Espriu no va tenir el talent (en va tenir molts d’altres) que va tenir un Foix per esquivar un excés de fama en vida. D’això, però, al mutisme que s’ha exercit sobre la seva persona i obra hi va un abisme impressionant. ¿Serà que té raó la meva amiga castellana quan em comenta que els catalans tenim problemes amb les nostres grans figures?”
(Marta Pessarrodona, “Qüestió de sorpreses“, Avui, 03.09.2003).
N’hi ha d’altres, desgraciadament. Però el cas d’Espriu és una cosa tan bèstia, tant, que penses: ‘I jo per què vull triomfar?’
Són castrants aquestes coses. Et lleven l’ambició, les ganes de fer les feines ben fetes, de superar-te. En definitiva: t’escapcen la creativitat. L’única manera de poder escriure, és viure d’esquena a les nostres institucions, passar de les miscel·lànies i dels aniversaris que celebren (i sobretot, dels que es deixen). Saps quin efecte, em fan, vistos de lluny, tal com jo els mir? Idò a mi em pareixen ‘public relations’ d’una funerària.
L’HIDRO