L’autoodi
és la duríssima ressaca de les absentoses borratxeres de supèrbia barata. Una
nació oprimida està necessàriament composta, bàsicament, de nul·litats
ensuperbides, de plebs egoista i idiota, de gent falsa i indisciplinada. Si una
nació està en vies d’alliberament, necessàriament millora. I si està en vies de
dissolució, empitjora. Qui no té humilitat per a
pensar en (cercar) el que és de suposar que, d’existir, és el més important, és
a dir, Déu, en general no en té tampoc per cercar i acceptar la dura i bella
realitat i, doncs, tendeix a la ideologització artificiosa, a la ineficàcia, a
l’autoindulgència. D’ací prové la decadència: la supèrbia no permet veure la
sinuosa i rica realitat, car no se’n pren la molèstia; ni recapitula res per no
rebaixar-se. La realitat-veritat que és Déu.
“El vostre
pensament fa sonar trompetes quan balleu. El meu prefereix l’angoixa de mort a
la vostra música i dansa.
El vostre pensament us fa aspirar a títols i càrrecs. El meu
m’exhorta a servir amb humilitat. (…)
El vostre infon
arrogància i superioritat dins els cors. El meu sembra l’amor a la pau i el
desig d’independència.
Vosaltres teniu
el vostre pensament i jo el meu”.
“La gent de la ciutat aparenten gran saviesa i coneixença, però
la seva fantasia és sempre falsa car sols són experts en la imitació” (Jubran Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i
artista libanès emigrat als Estats Units).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!