26 de març de 2008
Sense categoria
2 comentaris

Arrels o factors de Decadència (I) La mediocritat caòtica

Qui dicta la normalitat, els models socials (“patterns”),
la centralitat escenificada en els platós que dirigeixen el pensament i
les modes de la massa…? Els grans canals de la TV, el marketing de
les grans empreses…
I
qui hi mana? La gran Banca i el capital transnacional. Per tant, qui
ens mana allò que hem de pensar, sentir, parlar i callar? Bàsicament
els interessos egoistes i avariciosos d’una petita minoria dedicada a
defendre el propi status de luxe embogit i insolent, allò que la Bíblia anomena Mammon (idolatria per les riqueses, avarícia) i “l’esperit de l’aire”, esperit d’engany diabòlic de l’opinió pública amorfa i injusta, amant de les mentides fàcils

“En
Floquet de Neu s’està morint i els barcelonins, seguint les ordenances
del corresponent ban municipal, han començat a desfilar per davant de
la gàbia del cèlebre goril.la per acomiadar-se’n amb una càmera digital
i una llagrimeta. Ja s’ha parlat, en instàncies oficials, de dedicar-li
un carrer i un monument, “per tot el que ha aportat en Floquet a
aquesta ciutat”, quan es produeixi el decés. Quan això succeeixi, és
d’esperar que els barcelonins s’abocaran al carrer per formar una
multitudinària comitiva fúnebre, a fi d’expressar el darrer comiat a
l’animal. Potser és això el que hem perdut en un segle: l’any 1901, els
barcelonins sortien en massa al carrer per fer el seguici funerari del
poeta Jacint Verdaguer; l’any 2003, faran el mateix per una mona.
Tampoc no ens hauríem de sorprendre massa: al cap i a la fi, l’eximi
Floquet de Neu ja compta amb una biografia i un biògraf, diguem-ne,
oficials (és llàstima que s’hagi de morir aviat; si tingués temps,
valdria la pena que el mateix Floquet provés d’escriure unes memòries:
en comparació amb l’esmentada biografia, segur que literàriament hi
sortiríem guanyant), de manera que ja tenim on recórrer per
il·lustrar-nos sobre els detalls de la seva interessantíssima vida, amb
la qual, pel que es veu, es troben disposats a identificar-se un nombre
considerable de catalans” (Sebastià Alzamora “Mones com nosaltres“. Avui, 19.09.2003).

  1. No són consells el que hem de menester: són remeis. Això deien, les velles de quan jo era petita. Idò bé: en aquest cas, consell o remei és el mateix.
    Veig que moltes vegades cites Toynbee. La descoberta d’aquest gran autor fou cabdal a la meva adolescència, com també en fou, més endavant, la de Simone Veil. El cas és que tant els llibres d’un com els de l’altra ja fa molts anys que han desaparegut dels meus prestatges. Ara n’he de fer fer uns, de prestatges, tancats de vidres i amb pany i clau, que en principi només havien de tenir capacitat per quaranta volums, entre els quals hi havia Toybee i Veil. Però no podrà ser resistir el que em resti només amb 40 llibres (en Pla totsol mira quants són, baldament d’ell només n’hi posava cinc). Vull que em recomanis una bona edició, si pot ser una de crítica i anotada, de tots dos. A mi m’és igual si és en castellà. Els que vaig perdre eren en castellà justament, i molt bones traduccions per cert.
    Salutacions.
    X
    L’HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!